VARMT IGEN

Feia molt de temps que li donava tombs al cap a la idea de traslladar aquest blog a una altra editor de blogs que m'oferís més facilitats. Tot i que Blogia va ser el sistema que més em va convèncer en els meus inicis per aquests móns i el que em va semblar més senzill d'utilitzar, he de dir que amb el temps hem anat tenint petites dificultats que m'anaven convencent de la necessitat de fer el salt.

Així que a partir d'ara aquest blog i les meves humils peripècies passaran a explicar-se a aquesta nova adreça: http://zarita.blogspot.com. Per fer més fàcil la mudança, hi he copiat tots els posts des que vaig començar a actualitzar regularment (l'agost de 2007), però els comentaris continuaran aquí, que és on pertanyen. I el blog continuarà obert, tot i que espero que aquells que aparegueu per aquí us animeu a treure el nas també pel meu nou racó. Us esperem!

He passat molts bons moments en aquest espai de bits, així que moltes gràcies a Blogia per haver-me donat l'oportunitat d'introduir-me en aquest meravellós món. Ens veiem!

Quan vaig dir que darrerament hi havia hagut algun llibre que m'havia impressionat amb força, em referia sobretot a aquest títol d'Anne Brontë. Tinc més o menys el propòsit de poder llegir tot el que van escriure les tres germanes Brontë en prosa, i, tot i que intento anar-les dosificant per no convertir-me en monotemàtica literàriament parlant, l'altre dia em vaig adonar que potser no podia tenir abandonada la pobra Anne Brontë més temps.

Anne Brontë és potser una autora amb una certa mala sort. Tenir com a germanes a Emily y Charlotte segurament no li va fer gaire ombra durant la seva curta vida, però sí que l'ha perjudicat literàriament parlant després de la seva mort. Evidentment, compartir cognom amb les autores de dos clàssics en majúscules de la literatura anglesa no ajuda gaire perquè se't consideri quelcom més que "la tercera germana", la "petita" o la "poetessa" de les Brontë. Però Anne també va escriure dues novel·les, i una d'elles és aquesta: The Tenant of Wildfell Hall, una història que us asseguro us farà meravellar més d'un cop sobre la seva modernitat tot i estar escrita quan ni tan sols s'havia arribat a l'equador del segle XIX.

És cert que potser no té el domini de l'estructura narrativa que tant magistralment es demostra a Jane Eyre i Wuthering Heights, però la història és d'aquelles que et deixen bocabadada. A veure qui s'atreveix després a dir que Jane Eyre va ser una revolució feminista després de descobrir el que la seva germana petita escrivia a la mateixa taula! La novel·la, que té una primera part d'ambient més gòtic amb els ermassos un altre cop de paisatge de fons, planteja un problema social del que estic segura que no es parlava gaire públicament en aquella època: què passauan aquella estampa de felicitat en un casament amb què es tanquen tantes novel·les romàntiques no és més que el principi d'un infern quotidià?. Pensareu que l'església anglicana permet el divorci i que, per tant, no és tan terrible el destí de la dona en qüestió, però cal remarcar que la decisió sobre divorciar-se o no recau sobre una única de les parts: l'home. I què passa quan la dona està desamparada i se li prohibeix recórrer fins i tot a aquesta eina?

A partir d'aquí, us asseguro que en aquesta novel·la trobareu valentia, misteri, escenes terribles i també una història romàntica vista (com no podia ser d'una altra manera en el cas de la filla d'un capellà) sota una perspectiva moral també estricta. Tinc entès que la novel·la no va ser gaire ben rebuda en el seu temps, i no m'estranya, i és que aquesta novel·la ja seria considerada moderna ni que s'hagués escrit durant la primera meitat del segle XX. A destacar també el paper de l'alcoholisme en el llibre, un punt on molts hi veuen una relació directa amb les experiències que la mateixa Anne i les seves germanes van viure gràcies a la trajectòria del seu germà Branwell.

Així que serveixi aquest post per animar-vos a tots a descobrir (o redescobrir) la germana més desconeguda de les Brontë, la pobra que va tenir la desgràcia de morir a la costa oest d'Anglaterra i ser l'única de la família separada de la sepultura familiar a Haworth. Però que, a canvi, té una de les tombes més romàntiques: en un turó a Scarborough, amb vistes al mar i els penya-segats que ella tant estimava. I per molt que ara des de la Societat Brontë es trenquin les banyes perquè part del cementiri sigui un aparcament i això els sembli una falta de respecte, jo crec que tot plegat ens recorda que Anne va ser una autora especial, i que no hem de deixar que les obres magistrals que l'envolten ens la facin oblidar.

Aquest estiu se  m’estan acumulant les lectures acabades que tinc pendents de comentar aquí, i ja tenia ganes de donar-li sortida a aquesta ja que darrera han vingut dos llibres que m’han agradat moltíssim i que em moro de ganes de destripar per aquí.

La Librería és el primer llibre que llegeixo de Penelope Fitzgerald, una altra d’aquelles autores britàniques que és considerada la nova Jane Austen perquè a les seves novel·les no passa res d’extraordinari, sinó bàsicament la senzillesa de la vida diària. Tot i que en aquest cas sí que ens trobem algun que altre toc de realisme màgic. Més que una novel·la seria un conte llarg, el que fa que sigui un llibre que es fa molt ràpid de llegir i que segurament deixi amb ganes de més: més pàgines i també més intensitat. I potser per això doni la impressió que la història no acaba d’arribar al clímax, tot i que en general m’ha agradat força.

L’argument és ben senzill: una dona vídua i sola decideix obrir una llibreria en un petit poble de la costa anglesa, situat enmig de terrenys llacunosos. Per fer-ho, adquireix un antic edifici que portava anys desocupat i que, de sobte, als poderosos del poble els sembla que hauria de tenir una altra utilitat. Entremig d’aquests entrebancs, la protagonista rep l’ajuda a la botiga d’una nena, que pràcticament li toca a sorts, i que és del millor del llibre. Això i l’estrany fantasma que viu a les golfes de la casa, que no queda gaire clar si és paranormal o no, i que fa les seves aparicions enmig d’una quotidianitat que, si no fos per ell, semblaria plenament realista.

Tot i la senzillesa, la novel·la té un cert to d’amargor que acaba triomfant al final, com si l’ambient pantanós del poble s’anés transmitint als personatges, els seus estats d’ànim i els seus projectes vitals. Una llàstima que la història ens abandoni tan aviat, però sens dubte no serà l’últim que llegiré de Penelope Fitzgerald.

Tot i que ja siguem a dijous, he de parlar obligatòriament del cap de setmana intens que he deixat enrere. En primer lloc, perquè ha estat el cap de setmana d'incorporació d'un mòbil d'aquests d'ultimissima generació, que et fan gairebé el dinar i tot, i que em fa anar com un nen amb sabates noves cada cop que el connecto. Pot semblar una tonteria, però ara puc estalviar-me molts minuts perduts davant de la pantalla de l'ordinador ja que puc consultar twitter, blocs i xorrades vàries mentre esmorzo tranquil·lament amb el mòbil sobre la taula i, per tant, quedar-me així més temps per poder actualitzar aquest raconet.

Deixant de banda el nou mòbil, també ha estat un cap de setmana en què uns plans que se m'havien torçat de sobte es van arreglar. Ja vaig comentar fa uns dies que se m'havien frustrat els plans de poder anar  a veure in situ una jornada dels Europeus d'Atletisme a Barcelona, però per tot un seguit de coses, finalment vaig poder trobar un acompanyant alternatiu i anar-hi el diumenge, a la darrera jornada. De fet, va ser una tarda rodona en què ho vaig passar genial veient proves, cridant, aplaudint, sentint-me com si estigués a missa després de tant aixecar-se i seure per escoltar els himnes nacionals... I si a tot això hi afegeixies un frapuccino de mocca en un sofà de l'starbucks just abans de començar la competició, genial!

La gran tarda d'atletisme, però, va tenir una prèvia també excel·lent. Dissabte a la nit, tot i l'ajustat de la nostra agenda, ens vam escapar al cinema a veure Toy Story 3. Per primer cop, ens vam atrevir a pagar l'atracament a mà armada que fan per veure una pel·lícula en 3D (un euro per unes ulleres que estan brutes i que són súper incòmodes?!) per la curiositat de provar... I he de dir que com a mínim en aquesta pel·lícula no vaig trobar cap diferència a destacar, tot i que al curt previ al film (com sempre amb Pixar són del millor de la cinta) sí que és tot un valor afegit.

Deixant de banda els afegits tecnològics, cal dir que amb o sense ulleres Toy Story 3 és una pel·lícula que s'ha de veure. És més, si ho feu sense ulleres 3D segurament no patireu aquesta sensació de pinça tan incòmoda que es crea al pont del nas (de veritat a ningú se li ha ocorregut corregir-ho?). Sé que amb aquesta sèrie hi ha molts perjudicis des del principi: que si l'animació per ordinador és freda (la 1 va ser la primera 100% feta per ordinador), que si és per nens, que si és Disney... I la realitat és que cadascuna de les parts han sapigut agradar i satisfer tant el públic infantil com l'adult, i, especialment en aquest darrer cas, aquesta última i darrera part els dedica un espai especial.

Jo sóc de la generació que ha crescut amb Toy Story: tenia 12 anys quan es va fer la primera part, 16 quan va venir la segona, i ara en tinc 27 quan es tanca la sèrie. Per això, és difícil aguantar-se les llàgrimes quan t'acomiades de les que han estat les teves joguines (ni que sigui virtualment), i el guionista ho sap. I fa una altra pel·lícula meravellosa, plena de referències cinematogràfiques, que no descuida els moments de rialla i els tristos. És impossible escollir quina de les tres pel·lícules és millor, i menys encara dels meravellos personatges que se'ns incorporen aquí i d'aquesta llar d'infants on res és el que sembla (el proper cop que veieu les joguines de les escoles bressol, correu a rescatar-les!).

Així que, si us plau, no us deixeu vèncer pels perjudicis i aneu a veure una de les millors pel·lícules de l'estiu. Tristament, serà l'últim cop que Woody, Buzz i companyia treuran el nas per la gran pantalla, així que no us ho deixeu perdre!

Aquí us presento el que ha estat oficialment el "llibre-agonies" d'aquest any: North and South d'Elizabeth Gaskell. Curiós que ho sigui, perquè és un llibre que tenia moltes ganes de llegir i que em vaig comprar després de llegir tantes recomanacions elogioses per internet que em pensava que aquí faria un descobriment. I el cas és que el llibre en general m'ha agradat i al final l'he disfrutat, però m'ha costat horrors avançar: potser per culpa de l'anglès (sempre que hi ha personatges en anglès que parlen l'argot de les classes baixes em costa moltíssim entendre'ls) o potser perquè la història no m'ha acabat d'enganxar.

Anem, però, cap a l'argument. Tal i com el títol indica, aquest llibre relata el xoc entre el sud rural i aristocràtic d'Anglaterra amb un nord que a mitjans del segle XIX ja era urbà i industrialitzat, amb una configuració social del tot diferent. La protagonista, Margaret Hale, és una espècie de personatge de novel·la de Jane Austen (jove bondadosa, que viu al camp al sud d'Anglaterra) que, de sobte, es troba llençada enmig del nord industrial. I allà (en un paral·lelisme amb Orgull i Prejudici d'Austen) es topa amb el protagonista masculí, l'industrial Mr Thornton, que, evidentment, s'enamora gairebé sense adonar-se'n d'ella, però que, evidentment, no és gaire el "cavaller" amb què somiaria la Margaret.

Enmig d'aquest conflicte de personatges, veiem com la protagonista va descobrint aquesta ciutat industrial (la ciutat fictícia de Milton, que tothom associa a Manchester) i les injustícies socials que la Revolució Industrial ha comportat. I aquí comença allò que sembla que tant li agrada a la Gaskell (i ho dic més que res perquè a la biografia de Charlotte Brontë fa una cosa similar): la pobra protagonista comença a passar tot un seguit de penúries, una darrera de l'altra, que, paral·lelament amb el calvari del pobre Mr Thornton, l'acabarà convertint en la dona mereixedora del final feliç. I quan dic penúries, ho dic en majúscules: hi ha un moment de la novel·la que em vaig arribar a plantejar que la pobra Margaret fos veritablement l'àngel de la mort.

De fet, un dels problemes que més he llegit comentats sobre aquesta autora és la poca simpatia que generen els seus personatges femenins, i és cert  que costa força poder empatitzar amb la protagonista d'aquesta novel·la. No passa el mateix amb Mr Thornton, que és el paradigma de l'heroi en paper, i que té l'únic inconvenient de tolerar una mare d'aquelles que fan veritable por a qualsevol candidata a ser la seva parella. Això sí, com a contrapartida tenim un personatge masculí força més pla que la gran evolució que resseguim amb la Margaret, i que és, de fet, el tema principal de la novel·la.

Tot i l'interès del tema del llibre i el ben dibuixats que estan els personatges, potser el gran problema sigui la seva estructura. North and South es va editar com una història per capítols que es publicava periòdicament a una revista dirigida per Charles Dickens, i això té una part bona, i és que cada capítol té quelcom interessant. Però també una de dolenta: que l'estructura no acaba de crear el suspens que a mi em calia per enganxar-me, i, sobretot, que el gran conflicte es resol en el mateix espai que la decisió sobre el color del paper de les habitacions de la nova casa de Milton.

Tot i això, ha estat interessant descobrir que pel món anglès aquesta novel·la és tot un fenomen gràcies sobretot a la darrera minisèrie que va emetre la BBC sobre ella, protagonitzada per Richard Armitage. I bé, suposo que per aquelles que li posen la seva cara i ulls al personatge Mr Thornton, les penúries de la pobra Margaret es deuen fer una mica més agradables.