Cinema

Cap de setmana tridimensional

Tot i que ja siguem a dijous, he de parlar obligatòriament del cap de setmana intens que he deixat enrere. En primer lloc, perquè ha estat el cap de setmana d'incorporació d'un mòbil d'aquests d'ultimissima generació, que et fan gairebé el dinar i tot, i que em fa anar com un nen amb sabates noves cada cop que el connecto. Pot semblar una tonteria, però ara puc estalviar-me molts minuts perduts davant de la pantalla de l'ordinador ja que puc consultar twitter, blocs i xorrades vàries mentre esmorzo tranquil·lament amb el mòbil sobre la taula i, per tant, quedar-me així més temps per poder actualitzar aquest raconet.

Deixant de banda el nou mòbil, també ha estat un cap de setmana en què uns plans que se m'havien torçat de sobte es van arreglar. Ja vaig comentar fa uns dies que se m'havien frustrat els plans de poder anar  a veure in situ una jornada dels Europeus d'Atletisme a Barcelona, però per tot un seguit de coses, finalment vaig poder trobar un acompanyant alternatiu i anar-hi el diumenge, a la darrera jornada. De fet, va ser una tarda rodona en què ho vaig passar genial veient proves, cridant, aplaudint, sentint-me com si estigués a missa després de tant aixecar-se i seure per escoltar els himnes nacionals... I si a tot això hi afegeixies un frapuccino de mocca en un sofà de l'starbucks just abans de començar la competició, genial!

La gran tarda d'atletisme, però, va tenir una prèvia també excel·lent. Dissabte a la nit, tot i l'ajustat de la nostra agenda, ens vam escapar al cinema a veure Toy Story 3. Per primer cop, ens vam atrevir a pagar l'atracament a mà armada que fan per veure una pel·lícula en 3D (un euro per unes ulleres que estan brutes i que són súper incòmodes?!) per la curiositat de provar... I he de dir que com a mínim en aquesta pel·lícula no vaig trobar cap diferència a destacar, tot i que al curt previ al film (com sempre amb Pixar són del millor de la cinta) sí que és tot un valor afegit.

Deixant de banda els afegits tecnològics, cal dir que amb o sense ulleres Toy Story 3 és una pel·lícula que s'ha de veure. És més, si ho feu sense ulleres 3D segurament no patireu aquesta sensació de pinça tan incòmoda que es crea al pont del nas (de veritat a ningú se li ha ocorregut corregir-ho?). Sé que amb aquesta sèrie hi ha molts perjudicis des del principi: que si l'animació per ordinador és freda (la 1 va ser la primera 100% feta per ordinador), que si és per nens, que si és Disney... I la realitat és que cadascuna de les parts han sapigut agradar i satisfer tant el públic infantil com l'adult, i, especialment en aquest darrer cas, aquesta última i darrera part els dedica un espai especial.

Jo sóc de la generació que ha crescut amb Toy Story: tenia 12 anys quan es va fer la primera part, 16 quan va venir la segona, i ara en tinc 27 quan es tanca la sèrie. Per això, és difícil aguantar-se les llàgrimes quan t'acomiades de les que han estat les teves joguines (ni que sigui virtualment), i el guionista ho sap. I fa una altra pel·lícula meravellosa, plena de referències cinematogràfiques, que no descuida els moments de rialla i els tristos. És impossible escollir quina de les tres pel·lícules és millor, i menys encara dels meravellos personatges que se'ns incorporen aquí i d'aquesta llar d'infants on res és el que sembla (el proper cop que veieu les joguines de les escoles bressol, correu a rescatar-les!).

Així que, si us plau, no us deixeu vèncer pels perjudicis i aneu a veure una de les millors pel·lícules de l'estiu. Tristament, serà l'últim cop que Woody, Buzz i companyia treuran el nas per la gran pantalla, així que no us ho deixeu perdre!

Miss Austen Regrets

El passat Nadal, els Reis Mags es van passar per sota del meu arbre per deixar-me una col·lecció de DVD's sobre la vida de la Jane Austen. No documentals, sinó tres pel·lícules que estaven inspirades d'una forma o altra en la vida de l'autora. He de dir que em va sorprendre al decisió de Ses Majestats, ja que tot i que procuro rastrejar tota adaptació que es faci (per després poder barrinar amb tot allò que no m'ha satisfet), mai no  m'havia plantejat veure cap film inspirat en la biografia de l'autora, de la qual, per cert, se'n sap ben poca cosa a ciència certa.

Part de la meva sorpresa va venir perquè entre les tres pel·lícules hi havia una de la qual no n'havia sentit més que horrors: Becoming Jane. En què Anne Hathaway es posa en la pell de l'autora en la seva joventut, i perdoneu-me els seus fans (trobo que està encantadora al Diablo Viste de Prada, que és un film que trobo molt divertit), però l'actriu en qüestió era una mica justeta. Però el pitjor, evidentment, era el guió que jo ja mig coneixia, i que es basa en inventar-se tota una història d'amor impossible que, vés per on, és la que acaba inspirant Orgull i Prejudici. No tornaré a entrar en l'obsessió de la gent per provar que les dones escriptores tan sols saben escriure novel·les autobiogràfiques (els homes, ja se sap, són capaços en canvi d'inventar ficció), però és que quan arriba el cas de Mr Darcy l'obsessió arriba a límits insospitats i insoportables.

Doncs bé, com que al pack hi havia aquest petit càstig en forma de film, evidentment jo vaig castigar al meu torn a l'home darrere de Ses Majestats amb un visionat de Becoming Jane un dissabte a la nit. Només diré que és molt pitjor del que em pensava, perquè esperava com a mínim poder riure'm de tot plegat, i l'únic que vaig aconseguir va ser indignar-me i avorrir-me. Seriosament, no perdeu el temps amb això.

Però si us sobra una hora i mitja, sí que us recomano que els dediqueu a un altre dels films inclosos a la col·lecció, Miss Austen Regrets, un telefilm produït per la BBC i on Olivia Williams és qui interpreta l'autora. El llibre se centra en la maduresa de l'escriptora, poc abans de l'inici de la malaltia que acabaria amb la seva vida el 1817, poc abans de la publicació d'Emma i mentre escriu Persuasion. L'argument parteix de la relació entre l'escriptora i una neboda, que està a punt de comprometre's i demana consell a la seva tieta. A partir d'aquí, es desenvolupen tot un seguit de situacions quotidianes que donen peu a retratar l'autora i el seu entorn.

En aquesta adaptació, el poc que se sap de la vida de l'autora s'interpreta amb seriositat, es respecta la seva biografia i, el que s'inventa, s'ajusta a com un podria imaginar-se com era l'autora. I, fins i tot, alguns moments del guió fan burla de l'obsessió de la gent per trobar una història irresistiblement romàntica en la seva vida. I sí, la mateixa Austen del film ens diu que Mr Darcy és inventat.

Així que, per fi, aquell dia vaig poder apagar la televisió satisfeta després d'haver trobar que, com a mínim, algú es pren seriosament a Jane Austen. Diuen que ara s'ha acabat la moda de les adaptacions de les seves obres i vida i que començarà la moda de les Brontë (prepareu-vos!), així que potser a algú més se li acudeix d'estudiar aquesta autora amb un interès que vagi més enllà dels vestits de la Regència i els Mr Darcy inventats.

300

Els divendres a la nit, que acostumo a estar sola a casa coincidint amb la llarga temporada d’assajos castellers, és el meu moment de cinema i crispetes. L’any passat ja vaig iniciar el cicle amb pel·lícules que jo mateixa seleccionava, i enguany TV3 m’està fent la feina una mica més senzilla. Això, i les meravelles de la TDT (quan tens un receptor decent, és clar), que et permet veure-ho tot en VO (quan a TV3 s’enrecorden d’apretar el botonet per activar els àudios, també) i fins i tot, i si aquell dia s’han enrecordat també de posar-ho en marxa, subtítols en anglès. I, a més, amb sols una o dues pauses publicitàries durant tota la pel·lícula, què més es pot demanar?

Una de les sessions de divendres va estar dedicada a una pel·lícula totalment de crispetes: 300. El film està basat en un còmic de Frank Miller, el mateix que també va fer les històries gràfiques en què es basava Sin City. Per tant, visualment tenen un estil molt similar, extremadament retocat digitalment, per tal de donar aparença de paper a la pantalla. La història es basa en un fet més històric del que un es pugui pensar a primera vista: durant la Segona Guerra Mèdica, en què les ciutats gregues es van enfrontar a l’Imperi Persa de Xerxes, un exèrcit liderat per 300 espartans (i amb el suport de 1000 soldats més d’altres ciutats, que van acabar fugint) van enfrontar-se al multitudinari exèrcit persa en un pas estret dins d’un penya-segat. D’això històricament se’n diu la Batalla de les Termòpiles. De fet, ara que he estat fent una mica de recerca (m’haureu de perdonar, però Història Antiga és una de les assignatures que m’he deixat per altres cursos a la carrera...), he descobert que moltes de les coses que s’expliquen a la pel·lícula també les descriu Herodot als seus llibres d’història: els ambaixadors perses demanant pa i aigua llençats dins d’un pou, la traïció que provoca que els perses trobin el camí per entrar al penya-segat, i fins i tot la xifra dels 300 soldats, que segurament era més llegendària que real ja en temps d’Herodot, però que és un consol saber que no se la va inventar un senyor nord-americà.

A partir d’aquí, com us podeu imaginar, tota la resta és una patada a la coherència històrica. Els personatges parlen d’un país dit "Grècia" a tort i a dret, els perses apareixen amb rinoceronts, gegants, i tots els artilugis inventats que us pugueu imaginar, i el pobre Xerxes és tot un metrosexual precursor de la cultura pírcing. I els espartants, sobre els quals ja pesa la llegenda negra de la seva brutalitat (per dir-ho finament), aquí estan duts a l’extrem, amb el Gerard Butler com a rei Leònides al capdavant. Curiós el tema d’en Butler, per cert, que com a Fantasma de l’Òpera tenia la credibilitat en mínims històrics, i en canvi aquí sembla estar en la seva salsa.

Però, sabeu què?, m’ho vaig passar genial veient aquesta pel·lícula. Perquè sabia al que anava, i perquè m’encanta l’aparença visual dels còmics de Miller duts al cinema. Perquè la història està ben explicada, i no importa si allò s’adiu amb el que diuen els llibres d’història o no. És Hollywood en estat pur, però el Hollywood que no t’avorreix, que està fet amb correcció i que fa que la pel·lícula se’t passi tan ràpid com un sospir. I un divendres a la nit, amb tota la son acumulada que tinc ja sota les parpelles, us asseguro que és tot un mèrit.

En Tierra Hostil

Últimament em sembla que tinc una estranya connexió amb l'Acadèmia de Hollywood i, tot i que no vaig tant al cinema com voldria i acostumava a fer abans, en dos anys consecutius la pel·lícula de les nominades que he vist ha estat la que ha guanyat. Està bé que el tema de Slumdog Millionaire era bastant fàcil d'endenvinar, però enguany, quan tothom s'esperava que els bitxos aquests blaus d'Avatar guanyessin (jo m'he negat a veure-la; des que el cine costa 7 euros que s'ha de ser selectiu...), nosaltres vam agafar i ens vam plantar a veure En Tierra Hostil. I tot i que molts no s'ho espeaven, va agafar i va guanyar. I a mi com a mínim em va donar la satisfacció de fastidiar una mica al James Cameron King-of-the-world aquest...

Perquè a veure, la pel·lícula està bé però tampoc trobo que sigui una obra mestra. Per exemple, em va agradar molt més Up in the Air (que encara tinc pendent de comentar, mare meva...) que no pas aquesta, però també perquè la primera era una pel·lícula d'aquelles agradables de veure. I amb En Tierra Hostil vaig passar-me mitja pel·lícula amagada sota l'abric, i la totalitat de les dues hores que dura amb un nus a l'estómac que no em deixava respirar. Suposo que el fet que el cinema estigués buit també va contribuir a aquesta sensació (hi ha uns cinemes a Vila-seca que, tot i estar a deu minuts en cotxe de Tarragona i Reus, tenen més ben poc èxit de públic. Només cal dir que de dilluns a dijous fan preu "dia de l'espectador").

La pel·lícula explica les peripècies d'un grup de militars nord-americans  a la guerra d'Irak que formen part d'un grup de desactivació d'explosius. La trama comença quan arriba un nou "jefe" del grup, després que l'anterior mori a la primera escena (sincerament, des que diu allò que es menjaria una hamburguesa ja sabíem tots que la palmava al cap de pocs plans). I aquest nou jefe es caracteritza per estar ben boig, i donar unes vacances ben merescudes al robot desactivador d'explosius del grup. Fet que provoca la ira dels seus companys: un jovenet traumatitzat per la guerra i la mort, incapaç gairebé de disparar, i un altre militar que senzillament vol sortir d'allà viu.

Al film se'ns retraten les seves peripècies fins que els arriba el relleu i, per tant, el merescut descans a casa. Amb tot un seguit d'escenes que et dóna poc descans per a la tensió i la por que recorre tota la història (i que de veritat dóna la impressió que la teva sala de cinema també s'ha convertit en un territori hostil), i que més d'una vegada et fa apartar la mirada de la pantalla. Una trama que, per cert, no deixa gaire bé els pobres iraquians, dels quals sembla que la consigna sigui desconfiar-ne... però això és una altra història.

Tot i que el ritme del film funciona força bé, i amb pocs recursos aconsegueix atrapar bé l'espectador, no ens va acabar de convèncer l'epíleg final. El del soldat inadaptat a la vida real, o el del boig que només vol arriscar la seva vida perquè l'adrenalina és l'únic que el manté amb ganes de viure, i no pas els corredors infinits de caixes de cereals... Perquè tot i que es pugui entendre com una forma d'expressar com les ferides de guerra van més enllà de la pell i de l'escenari de la batalla, també crec que acaba amb una conclusió poc "humana" per al personatge.

Tot i això, us la recomano. Com a mínim, els protagonistes tenen color pell i semblen de veritat, no com d'altres...

Mamma Mia!

Quan vaig veure el primer trailer de Mamma Mia! vaig saltar d'alegria. Quan estava a punt d'estrenar, vaig pensar que no hi faltaria. Però quan vaig començar a llegir les primeres crítiques, tot es va refredar de cop. Vaig llegir comentaris de gent que la posaven molt malament, i, sobretot, vaig veure alguna interpretació musical del protagonista masculí (sí, Pierce Brosnan) que em va deixar sense alè, i no precisament per la seva qualitat. I si a això hi afegim que Colin Firth havia guanyat uns quilets de més, la veritat és que vaig renunciar a gastar els sis euros de rigor per veure-la al cinema.

Doncs no sé en què estava pensant aquesta setmana que em vaig dir: "va, per què no te la poses en la teva acabada d'inaugurar secció de Pel·lícules de Divendres?" I allà estava jo divendres pensant "va, segur que no és tan dolenta". Doncs no. Era encara pitjor.

Quin és el problema de Mamma Mia!? Perquè el musical ha tingut un exitàs enorme als teatres, i tothom que conec que l'ha vist (el musical, no la pel·lícula) li ha entusiasmat, i a mi de fet les cançons d'ABBA m'agraden força. Doncs jo crec que el problema està, sobretot, en el trasllat de tota la màgia del teatre al cinema: no funciona bé, no rutlla gens. Fins i tot hi ha vegades que et sembla veure les entrades i sortides d'escena pels laterals de l'escenari, les cançons estan forçades a estones... Bé, i comentari a part són les interpretacions: Meryl Streep pot ser tot el meravellosa que vulguem en d'altres films, però aquí està sobreactuada en cada pla en què se la grava. I, per molt que s'esforci i tingui un resultat més que correcte, a mi no m'acaba d'agradar com canta, i un musical també es basa en què la gent canta, i bé.

Però el pitjor de tot és Pierce Brosnan. No perquè hagi tret panxeta, no perquè no sigui el súmmum de la interpretació... Sinó senzillament perquè canta d'una forma tan horrorosa que quan s'arrenca pel tema SOS (us ho enllaço, però esteu advertits...) a un li vénen ganes de tapar-se la cara amb el coixí i enfonsar-se.

Per sort, les cançons d'ABBA són d'aquelles que t'animen per molt malament que estiguin les coses, i ajuden a què la pel·lícula no es faci eterna ni et vinguin ganes de pitjar el botó d'stop. Això sí, és una llàstima que un musical amb tant de potencial hagi acabat amb una adaptació que a mi m'ha agradat tan poc.

Menció apart per Dominic Cooper, l'actor que feia el personatge d'Sky (el nòvio de la filla de Meryl Streep, per aclarir-nos), que em vaig passar tota l'estona donant-li voltes d'on em sonava la seva cara. Fins que en l'última escena em vaig enrecordar d'on el coneixia: va ser Willoughby a l'última adaptació de Sense & Sensibility de la BBC. El que passa és que aquí fent de tan bona persona era incapaç de relacionar-lo...

Up. O com sobreviure al síndrome d'agost

Però quina mala nit que vaig tenir ahir: agobiada de calor, de feina, de companys de feina, de tot el que té a veure amb la feina... Total, que una espiral de mal rotllo anava pujant i pujant per la meva gola com si em volgués asfixiar i eliminar-me tot aquest "equilibri zen" que tant he anat publicitant aquestes setmanes, i que em mantenia per damunt del bé i del mal en tot al que jornada laboral es referia... I llavors, en plena crisi nerviosa, vaig pensar: recorda, recorda un bon moment d'aquests darrers dies. I allà estava: dissabte a la tarda, anem al cinema a veure Up (després ens escaparíem a l'Ikea a comprar pastissets suecs, però això és una altra història).

Primer de tot: sí, la pel·lícula em va agradar molt, però vull fer un aclariment a tots els crítics del món que l'han aclamat com a obra mestra. No és millor que Wall-E. No ho és. La primera mitja hora de Wall-E et fa voler saltar a la pantalla i fer petons a la cara del robot que imita Charles Chaplin. Sincerament, crec que res podrà superar aquella mitja hora.

Dit això, els primers vint minuts d'Up! també són espectaculars. És d'aquelles seqüències que, per molt dolent que sigui el que vingui darrere, no podran enfonsar la pel·lícula. De fet, crec que s'hauria d'ensenyar a les escoles de cine com a exemple insuperable de com explicar una història a través d'el·lipsi, i de com emocionar el personal amb només un globus.

Perquè tot i que la pel·lícula és a estones divertida (aquells animalons, aquell traductor de lladrucs dels gossos), sobretot és emocionant. I ho dic perquè servidora es va passar el film plorant com una magdalena, que semblava que no podia aturar aquella pluja de llàgrimes. I el pitjor de tot era: primer, que no tenia kleenex (i a la sortida vaig haver de robar tovallons a una cafeteria perquè ni als lavabos hi havia paper!); i el segon, que els nens, el teòricament públic a qui va adreçat aquest film (i quants nens que hi havia, mare meva), no ploraven gens. Ells tan feliços preguntant allò de "i ara què passaaaaa?". I com m'ho faré jo quan hagi de portar les meves nebodes a veure una d'aquestes pel·lícules i em preguntin això mentre jo sóc un mar de llàgrimes??

En definitiva, molt recomenable. No us deixeu enganyar per l'etiqueta de pel·lícula per a nens, però en fi, ja sabeu que amb els films de Pixar això no passa. I, sobretot, no us perdeu el ja tradicional curt animat de l'inici (a més del trailer de Toy Story 3), que és dels millors que mai he vist.

My blueberry nights

A l'estiu, els divendres a la nit acostumo a quedar-me sola durant bastant estona. Normalment ho aprofito per veure capítols de les Chicas Gilmore, però com que últimament no he tingut nou material per veure aquestes nits se m'havien quedat una mica buides de contingut. La setmana passada ho vaig dissimular marxant a veure Harry Potter al cinema, però aquest passat divendres vaig decidir baixar-me una pel·lícula i veure-la tranquil·lament al sofà. Això sí, canviant les meves habituals crispetes (ara més desagradables pel tema de la calor) per un polín de taronja ben fresquet i acabat de treure del congelador.

La pel·lícula escollida en aquest cas va ser la darrera de Wong Kar Wai, My Blueberry Nights. De fet, tot just dissabte la Nemui em va estar retraient que encara no l'hagués vista (i ara reconec públicament que ni m'havia enterat quan s'havia estrenat) i, com que em va fer mala consciència tot plegat, vaig posar immediatament fil a l'agulla per poder preparar la sessió de cinema d'aquest divendres.

La veritat és que vaig connectar l'usb al reproductor sense tenir ni idea de què anava la pel·lícula, i m'anava enterant dels actors que la protagonitzaven al mateix temps que sortien als crèdits d'entrada. Però de seguida em va atrapar. He de dir que és la pel·lícula menys estranya de Wong Kar Wai que he vist mai, la més americana, potser. Segurament perquè és una pel·lícula gravada als Estats Units i amb actors americans o anglesos, com la Rachel Weisz, el Jude Law o la Natalie Portman (que, per fi, veig interpretant convincentment), però de fet tinc la impressió que aquest film pren l'argument de la segona història de Chungking Express i el fa una mica més "comercial". Sense exagerar, però.

Com que Chungking Express és una de les pel·lis favorites, no és que tingui gaire queixa que es reprengui el tema, però ara amb els papers repartits de forma diferent. Aquí, una noia amb el cor trencat es consola prenent pastissos de blueberries (que ara m'entero que en català es diuen nabius.. en castellà són arándonos ) a la cafeteria d'aquell Jude Law tan british i tan... bé... tan irresistible com el propi pastís.

I a partir d'aquí la protagonista (la cantant Norah Jones) inicia una fugida endavant creuant els Estats Units i trobant-se amb personatges entrenyables i també amb el cor trencat. I ho fa seguint una ruta molt semblant a la que jo vaig fer l'estiu passat (Memphis, Arizona, Nevada), pel que va ser un ingredient més perquè encara m'agradés la pel·lícula més.

Normalment el nom de Wong Kar Wai espanta a la gent, però com ja vaig dir per Chungking Express, si se supera aquesta barrera un pot descobrir una pel·lícula fascinant. I en aquesta les barreres són molt més fàcils de sortejar, així que en podreu disfrutar sense necessitar d'empassar-vos gaires prejudicis.

Potter antiestrès

He comentat moltes vegades que, quan un està en una època d'estrés o d'ànim més bé baix, una de les formes de deixar passar el temps és recuperant els set llibres de la sèrie de Harry Potter. Sempre que tinc una crisi lectora o d'altre tipus hi recorro com una forma fàcil d'evadir-me i pensar en altres coses. Doncs amb les pel·lícules de Harry Potter sembla que el destí m'ha deparat una tendència similar, i és que les dues darreres (les úniques que he vist al cinema) han estat estrenades just abans que jo acabés les meves  vacances i m'enfrontés al retorn al món laboral.

En el cas de la sisena de la sèrie, HP and the Half-blood Prince, la coincidència ha estat possible després que fins i tot s'endarrerís la data d'estrena del novembre de 2008 al juliol de 2009, uns mesos que, pel que veig, han aprofitat per retocar moltíssim la pel·lícula després dels primers screen tests que havien transcendit. Jo vaig comprovar in situ com havia quedat tot plegat el passat divendres a la nit, aprofitant que els multicines d'aquesta ciutat encara mantenen de tant en tant la meva minúscula sala de pel·lícules en versió original, i que em van permetre gaudir de la veu d'Alan Rickman i l'accent britànic en tot el seu esplendor.

Reconec que satisfer-me amb aquesta pel·lícula era quelcom complicat: és el meu llibre preferit de la sèrie i trobo que hi ha capítols que per mi eren intocables. Però perquè no es digui que sempre em queixo de vici, començaré per les coses bones, que en té moltes. Primer de tot, crec que és la primera pel·lícula de HP que no se m'ha fet llarga. Vull dir, la cinquena de la sèrie, tot i ser la més curta, té moments que et venen ganes d'anar al lavabo, i aquesta, que dura gairebé tres hores, se't passa volant. I això té molt de mèrit, així com també la fotografia (que és esplèndida). D'escenes mítiques, aquest film en té unes quantes, i n'hi ha dues que es capturen força bé. Em va agradar molt l'escena cap al final de la cova entre Dumbledore i Harry, i trobo que, a l'inici del film, el Jurament d'Snape amb les dolentes de la pel·lícula queda força reeixit, tot i que ni de bon tros és tan bo com al llibre i jo, si hagués estat la meva responsabilitat, ho hagués convertit en l'escena d'obertura del film per crear aquesta sensació d'ambigüitat que empapa tot aquest llibre. I el nou personatge, Horace Slughorn, és tal i com me l'imaginava en la pell de Jim Broadbent.

De les línies argumentals, trobo que la història de Draco Malfoy s'ha aconseguit capturar molt bé, especialment gràcies a l'esforç de l'actor Tom Felton, però que si no has llegit el llibre sí que pot quedar massa contrastada amb tota la revolució hormonal que empapa el segon terç del film. I celebro que s'hagi mantingut l'escena del Sectumsempra.

Quin és el problema, doncs? Que, de nou, tot es centra excessivament en el trio protagonista; que s'afegeix una escena d'atac de Cavallers de la Mort que no surt al llibre i que no aporta res, i s'obvia TOTA l'acció a l'escena final del castell, que sí que aportava molt; que falta moltíssima informació que, si s'ha d'incloure a les dues parts de la setena pel·lícula, atabalaran a més d'un. I, sobretot, que la millor línia argumental d'aquest llibre, la que correspon a Snape, està mal capturada. No pas perquè l'actor ho faci malament (que torna a ser dels millors davant del rostre de fusta Dan Radcliffe), sinó perquè el guió ho força tot: què forçada l'escena de la conversa mig escoltada entre ell i Dumbledore; què mal resolt l'atac final; i, sobretot, quina decepció la persecució final. Es deixen una frase, què dic, LA frase, i no ens expliquen coses del context que són bàsiques per entendre la traïció moral que suposa aquesta acció des del punt de vista de Harry Potter. Tot es deixa en mans de la línia argumental del llibre del Half-blood prince que s'explica ràpid, malament i que segurament haurà creat moltíssima confusió entre els no-lectors.

Ara veurem com Harry Potter a les dues parts de la setena se les arregla per acabar de complir la seva missió al món. Ho tindrà complicat, tenint en compte que qui li havia d'explicar tot en aquesta pel·lícula (i en la versió cel·luloide es va "oblidar de fer-ho") ara ja no està entre nosaltres...

Benjamin Button

Els dies previs als Òscars hi va haver com un enfrontament entre dos bàndols: pro-Slumdog Millionaire i pro-Benjamin Button. Jo ja vaig dir fa uns dies que sóc més de la pel·lícula de Danny Boyle, que em va entusiasmar, però aquesta setmana vaig decidir que ja era hora de conèixer també de primera mà El Curioso Caso de Benjamin Button, ja sabeu, aquell home que neix vell i va rejovenint conforme, paradoxalment, es fa gran.

I no us penseu: hi anava molt ben predisposada. I el resultat tampoc em va horroritzar, no. És una bona pel·lícula, passes l’estona, t’emociona.... però no és l’obra mestra que els detractors de Slumdog han celebrat com si allò fos el més revelador des del Padrino II. Benjamin Button té dues coses, molt bones: una, el maquillatge, que és espectacular (el miracle de fer creure que Cate Blanchett té 18 anys, llàstima que no funcioni per fer-nos creure que sí que sap ballar!); i la segona, la forma d’introduir-nos al món amb aquesta meravellosa història del rellotger de Nova Orléans que crea el rellotge de l’estació que funciona del revés. Aquí vaig plorar, però, i un altre cop paradoxalment, va ser gairebé l’únic cop que ho vaig fer.

I és que cap a la meitat del film, vaig iniciar un procés de separació emocional amb en Button, fins que el final se’m va fer excessivament llarg, excessivament detallista. Quan entendran els guionistes i directors de Hollywood la importància d’un final més subtil, més tallant, i que ens deixi amb ganes de més? Perquè precisament aquest és un dels problemes de la pel·lícula: una història tan banyada de sensibilitat, de reflexió sobre la temporalitat, sobre la vida i la mort i l’eternitat o no de l’amor, pot tenir el gran valor de suggerir tantes coses... I aquí tot s’espatlla quan ens intenten explicitar tot allò que l’espectador, amb una miqueta d’esforç per part seva, ja pot extreure del film.

Per exemple, la noia de la pel·lícula, Cate Blanchett, és ballarina. Una professió de per si temporal, efímera. Crec que això, amb els esdeveniments de la pel·lícula, ja ho pot entendre el 95% de l’audiència. Per tant, quin sentit té aquella escena en què Brad Pitt (el Button, per cert) i ella en parlen com si res... Calia? Ens aporta res de nou que no haguem entès ja? I el pitjor de tot, els frash-forwards al present: des de la primera vegada que apareixen, des que tenim clar que allò és Nova Orléans i aquell fort vent l’huracà Katrina (no cal ser un geni, surt a les notícies de la televisió de l’hospital des del principi), és del innecessari explicar res més. Doncs no: cada vint minuts tornem a tenir un flash-forward que ens ho torna a explicar, com dient el director (David Fincher, per cert): "eh, què gran que sóc amb aquesta genial idea, eh? Però espera, que potser al senyor de l’última fila que no para de menjar crispetes encara no li ha quedat clar...".

I si el senyor Fincher hagués prescindit de totes aquestes acotacions tan innecessàries (però que t’has d’empassar per força) li hagués quedat un film més rodó, més emocionant, i, sobretot, mitja hora més curt. Que és el que li sobra al Button per ser un bon film en majúscules.

Una altra cosa que no ajuda gaire és el doblatge del film: una ja dubta si és que Cate Blanchett és mala actriu (em sembla recordar una veu horrenda al senyor dels Anells en versió original) o és que senzillament la seva dobladora és terrible. Però durant el film donen ganes d’estrangular-la. I Brad Pitt, o ha aconseguit la nominació a l’òscar més barata de la història (bé, n’hi ha alguna de Russel Crowe que déu n’hi do...) o hauria de condemnar a cadena perpetua el seu doblador, que opta per la tècnica "ara sóc gran, faig veu ronca / ara sóc jove, faig veu greu d’anunci de xampú".

I el pitjor de tot, la pitjor sensació de totes, és aquella de "però si jo aquesta pel·lícula ja l’he vist". A veure, un món entre ficció i realitat, una persona malalta,morint, explicant una vida meravellosa i gairebé de conte, un home aventurer que viu guerres i coneix gent increible.... I sabeu què és el més trist? que aquesta pel·lícula que tant em recorda en Button no va aconseguir més que una nominació a la millor música... I al senyor Button ja se l’ha elevat a clàssic. En fi, sempre ens quedarà l’original:

La nit dels Òscars

Per fi, per fi! puc dir que la pel·lícula que ha guanyat enguany els Òscars m’ha entusiasmat. Potser no sentia alguna cosa així des de Million Dollar Baby (tot i que cal dir que l’Eastwood és el gust acadèmic per excel·lència) i molt menys després de l’elevació a l’Olimp del mal gust de coses com A Beautiful Mind o Gladiator (si us plau!).

Fa un parell de setmanes em vaig escapar un dissabte a la tarda per veure Slumdog Millionaire, i em va encantar. Per la història, un conte de fades optimista explicat des del racó potser més pessimista del món; pel muntatge, que funciona com un engranatge perfectament muntat; per l’homenatge a Bollywood, que sempre defenso; per un guió d’aquells que a tots ens agradaria ser capaços d’escriure; per uns actors (sobretot els infantils) que et sorprenen i et deixen sense alè... I, sobretot, perquè una bona pel·lícula no cal que sigui pretenciosa, sinó simplement una pel·lícula entretinguda. I tot i això, i malgrat les crítiques de superficialitat, jo crec que és un film amb moltes capes. Que cadascú es quedi amb la que més li agradi...

Però, sobretot, el que més m’ha entusiasmat dels vuit òscars que ha rebut Slumdog Millionaire ha estat els dos de tipus musical. Perquè els han donat a un mestre de la música índia, A.R. Rahmann, que, tot i que als seus discursos a la cerimònia va fer més por que una altra cosa, és autor de la banda sonora d’un film que a mi m’encanta: Lagaan. Per això, encara que sigui en forma de film britànic i distribuidora americana, no puc deixar d’estar contenta perquè per fi s’ha reconegut el treball d’aquest gran home (busqueu, sinó, les cançons de Lagaan al youtube i deixeu-vos seduir...).

I un últim apunt de la cerimònia, que, desgraciadament, no he pogut veure en directe (però sí en els vídeos a internet): el mestre de cerimònies, Hugh Jackman. Sobren les paraules, oi?

Australia (Baz Luhrmann)

Les pel·lícules de Baz Luzhrmann generalment provoquen sensacions enfrontades: o les odies o t'encanten. Almenys això és el que ha passat amb les seves dues obres més populars: Romeo + Juliet i Moulin Rouge!. Jo generalment he estat de les segones: crec que actualment molts pocs directors s'atreveixen a provar coses noves amb les càmeres, a rendir-se a l'estil pop-videoclip, a experimentar amb el cinema digital. La seva versió del clàssic de Shakespeare em va semblar molt interessant, i he idolatrat la revisió de la Dama de les Camèlies + París Bohemi que va ser el seu darrer èxit.

Per tot plegat, em va sorprendre que Australia fos una pel·lícula formalment tan convencional: càmera que funciona a l'estil hollywodià, grans paisatges, història d'amor i de guerra de tota la vida... En total, una espècie d'homenatge a la pel·lícula d'aventures de tota la vida, amb un homenatge al subcontinent de les Antípodes darrere,  i alguna pinzellada de crítica històrica. Després de veure el film, puc dir que estilísticament no he sabut reconéixer res del Luhrmann dels seus primers èxits darrere de la càmera.

Sí que es manté, però, en l'habilitat per explicar històries: Australia dura gairebé tres hores, i tot i això, no es fa gens pesada. Fins i tot en sortir del cinema em pensava que era una hora més aviat del que veritablement era! Crec que aquesta capacitat té un especial mèrit quan, narrativament, el guió té un problema de consistència. Com va dir una amiga meva, semblen diferents capítols d'una sèrie enganxats en una pel·lícula. Perquè hi ha diferents trames i conflictes, i diferents desenllaços que et desconcerten una mica. I la millor trama, la inicial, es desaprofita just en el moment que es posa més interessant, per bombardejar-nos (i mai millor dit) amb la irrupció de la segona guerra mundial a Austràlia que, sincerament, m'importa molt menys que com s'ho van fer els protagonistes per arribar des del desert fins a la ciutat de Darwin. Qui sap, potser els extres del DVD ens aclariran aquest capítol crucial...

A banda dels meravellosos paisatges australians (que et fan venir ganes de creuar el món per fer un viatget per les Antípodes), la pel·lícula té un altre atractiu a nivell estilístic. Hugh Jackman apareix com la paròdia de tot galant de pel·lícula d'aventures, exageradament guapo i musculat, provocant la hilaritat entre el públic femení de la sala més d'una vegada durant el metratge. I la protagonista femenina, Nicole Kidman, no en surt gaire ben parada: algú sap què li passa a aquesta dona que cada cop es va enlletgint més?

En definitiva, és una pel·lícula que agrada, però que no omple igual que les dues obres anteriors de Luhrmann. Que ningú esperi que es converteixi en obra de culte. Per això, encara caldrà recórrer al DVD de Moulin Rouge!

Els més malvats

La pàgina web Hollywood.com ha publicat recentment la llista dels malvats més malvats de la història del cinema. A banda que per primer cop hi ha aparegut el Lord Voldemort de Ralph Fiennes (tot i que a mi em fa més riure que por... ), que la lidera el magnífic Darth Vader (recordo que de petita m'aterroritzava veure'l estrangulant un altre sense ni tan sols tocar-lo) i que també hi entra el Joker de Heath Ledger (i quines ganes de veure aquesta pel·lícula, tant que en parlen...), a mi m'ha encantat el fet que hi estigui inclosa la magnífica Wicked Witch of the West, o el que és el mateix, la malvada bruixa de l'oest del Mag d'Oz.

La mítica pel·lícula de la Judy Garland la vaig veure de molt petita. És d'aquelles pelis que et queden records com a flaixos, però ets incapaç d'anar explicant com anava exactament l'argument. I entre el flaix del caminet groc, el mag d'oz entre fumeres i l'espantaocells, a mi se'm va quedar gravada la imatge d'aquesta bruixa. Sincerament, no m'acabava de quadrar on sortia un personatge de bruixa dolent, perquè em semblava que la mataven al principi (sí, no recordava que tenia una germana...) però aquella dona verda, de nas puntegut, vestit negre.. Sempre que he pensat en bruixes m'ha vingut la seva cara i la seva forma especial de retòrcer les mans.

Doncs bé, ara fa un parell de setmanes vaig agafar la pel·lícula a la biblioteca i em va encantar retrobar-me amb ella. No és que faci por quan ja tens 25 anys, però si et fiques en la pell d'un nen és bastant impactant... La meva única pena és no haver pogut anar a veure Wicked, el musical sobre la joventut de les bruixes de l'Oest i del Nord que ara fan a Broadway. Es veu que és tota una redempció pel personatge. I és que els dolents sempre, sempre són els millors personatges.

Nothing's gonna change my world

Continuo amb els posts dedicats al cinema per parlar d'una pel·lícula que fa temps que tinc ganes de comentar. De fet, fa dues setmanes que al meu mp3 no para de sonar la seva banda sonora.

Feia temps que no m'agradava una pel·lícula tant al cinema. Potser perquè últimament tampoc no  hi havia res especialment aprofitable, després dels fiascos de Piratas del Caribe, l'última de Woody Allen o la por que vaig passar amb El Orfanato (que, tot i ser bona, m'ho va fer passar una mica malament...). Així que va ser tot un canvi trobar una pel·lícula que de veritat vaig disfrutar. Es tracta de Across the Universe, un musical romàntic amb les cançons dels Beatles com a base.

La fotografia que penjo aquí és de la primera escena, on descobreixes dues de les coses que més em van agradar del film: primer, els arranjaments que han fet de les cançons (que, ja de per si són brillants...); i, segon, l'actor protagonista, Jim Sturgess.

La pel·lícula té els seus alts i baixos, i, de fet, ha rebut algunes crítiques bastant terribles, especialment a Anglaterra. I reconec que hi ha certa part psicodèlica (amb un tal Bono que més valdria que mai s'hagués plantejat disfressar-se d'actor i fer que la pel·lícula sembli per un moment un videoclip pel seu lluïment... ?!) que no em va agradar gaire.. Però hi ha alguns moments que salven la història de qualsevol foguera:  la versió de Across the Universe a bord d'un metro de NY; Strawberry Fields forever; i les escenes del principi, on els Beatles, i el món, són encara optimistes i sense la taca de la guerra espatllant-lo tot.

Recuperant 2046

Ahir, aprofitant que aquest cap de setmana vaig decidir quedar-me a casa per veure si així acabo de sortir d'aquest constipat etern (i sembla que ha funcionat en part, però no del tot..), vaig decidir donar-li una estrena definitiva al reproductor dvd que ens van portar els reis i vaig recuperar una peli que no havia tornat a veure des que estudiava a la universitat, i que portava a la meva col·lecció de films des de fa més d'un any, sense treure-la de la caixa.

Es tracta de 2046, de Wong Kar Wai. La vaig veure al cinema "obligada" dins d'una assignatura, tot i que jo ja feia temps que havia vist la teòrica primera part (In the Mood for Love). Després de recuperar-la ahir, tan sols puc dir que m'agrada encara més que el primer cop. Al cinema, em va desconcertar i se'm va fer llarga... Tot i que en global em va agradar. Doncs ahir, asseguda tranquil·lament al sofà de casa i embolicada en una manta, la pel·lícula em va absorbir completament. 2046 em va semblar més que mai un poema visual, i vaig entendre millor que abans aquell dolor del protagonista del qual intenta fugir, fugir... Però que ni en un tren futurista que viatja a través del temps es pot deixar enrere. Em van encantar les imatges futuristes, sí, aquelles que a molts els semblen fora de lloc, però que per mi són la millor expressió de les emocions de qui ha estimat i ha hagut de deixar-ho enrere...

I com no, sempre és un plaer retrobar-se amb Tony Leung. Feia temps que els nostres camins no es creuaven... 

La primera lliçó

And you ain't going nowhere...

Un altre moment musical! La meva escena preferida de Nightmare Before Christmas de Tim Burton. Ja sabeu: 'Cause I'm Mr Oogie Boogie... and you ain't going noooowheeere.

Trött

Jim Broadbent serà Horace Slughorn

Jim Broadbent, el mestre de cerimònies entre còmic-malèvol-compassiu de Moulin Rouge, serà Horace Slughorn en la sisena pel·lícula de Harry Potter and the Half-Blood Prince, que, precisament, es comença a rodar avui. Continua així una de les tradicions d'aquesta saga cinematogràfica: contractar actors anglesos, de reconegut prestigi, i qualitat contrastada (Broadbent té un Òscar). El que sí que em temo que continuarà sent una constant dels films és que, tot i aquesta llaminera base, el film continuarà desaprofitant aquest potencial i rel·legant-lo a petites aparicions, pràcticament cameos, enmig d'un context mediocre. Sí, el trauma de Harry Potter and the Order of the Phoenix és massa dur per ser superat, i la por és encara pitjor si ens enfrontem al meu llibre preferit de la sèrie.

Però centrant-nos en Broadbent, crec que és un càsting excel·lent. Perquè Slughorn és comèdia i és drama (el pitjor dels drames, potser), i el personatge li encaixa com un guant. No puc esperar per veure l'escena de la festa de Nadal, abraçant a Snape amb la seva cara rodona i somrient... 

Lagaan

Lagaan és l'impost que els indis havien de pagar a la Corona Britànica durant la dominació anglesa de la Índia. A aquesta pel·lícula, dirigida per Ashutosh Gowariker, un petit poble de l'interior del país veu com una sequera els impedeix pagar la taxa, que els anglesos, per si fos poc, volen doblar. Davant d'aquesta conflicte, les dues parts decideixen jugar-s'ho en un partit de criquet, un esport que els indis no coneixen, però que actualment és tot un fenomen nacional al subcontinent, i un dels nexes d'unió més importants amb els enemics de Pakistan (la coneguda com a diplomàcia del criquet).

A aquesta pel·lícula se'ns explica l'origen llegendari d'aquesta passió a través de gairebé quatre hores d'història. Però si un és capaç d'asseure's davant de la pantalla sense perjudicis,segurament les disfrutarà com mai. Hi ha excel·lents números de ball, diàlegs divertits, històries d'amor i desamor, política, esport, història... I tot això amb l'actor indi Aamir Khan, que senzillament broda el seu paper d'heroi humil.

Lagaan va ser la primera (i fins ara única) pel·lícula de Bollywood que he tingut l'oportunitat de veure, si no comptem amb La Boda del Monzón, que de fet és un film a mig camí. La recomano a tots aquells que es vulguin introduir en la primera indústria cinematogràfica del món, molt més que aquella insufrible Bodas y Prejuicios, que  intenta rebaixar tant  l'esperit del cinema indi per fer-lo apte al gust ianqui que acaba aigualint-lo.

Per cert, el film, de l'any 2002, va estar nominada a millor pel·lícula de parla no anglesa als Òscars. Dubto, però, que gaires membres de la cèlebre Acadèmia votessin havent-la vist sencera.... Digueu-me malpensada!

El color dels herois

Tinc certa debilitat per les llegendes, i precisament aquesta mania em va permetre aquesta setmana retrobar-me amb el cinema asiàtic, que des del meu exili de la gran ciutat tenia mig oblidat. L'oportunitat va ser gràcies a Cuatro, que va recuperar aquesta Setmana Santa la pel·lícula Hero, del director xinès Yang Zimou (Happy Times, El camino a casa, etc). Tot i que no sóc una fan d'aquestes arts marcials anti-gravitatòries que tants aplaudiments va arrencar a Tigre y Dragón, aquest film em va atrapar, a banda de per la seva història llegendària de fundació de la nació xinesa, per la seva meravellosa estètica. El director fa, gràcies als trucs digitals, un joc de colors que permet que cada capítol estigui dominat per una tonalitat, que acaben al negre de la mort i el vermell de la sang, combinats en una última escena literalment multitudinària.