Viatges

Un viatge literari

Ja sabeu que és un clàssic les meves disculpes per passar massa temps sense actualitzar, tot i que en aquest darrer cas el fet d’haver empalmat l’època d’exàmens amb les vacances estan darrere del silenci en aquest espai d’internet. Ara que ja he tingut temps definitivament de retrobar-me a casa i amb la feina, tinc per fi un raconet per tornar a donar vida al bloc.

Tot i que els meus viatges en principi (amb un o dos anys d’endarreriment) van apareixent explicats al bloc corresponent (teniu aquí l’enllaç), en aquest cas sí que volia fer-vos una petita prèvia per la dimensió literària de part de la visita, que ha consistit en un tour per Anglaterra i Gal·les. Tot i que em va costar compensar el meu acompanyant amb una visita a l’estadi de futbol d’Anfield a Liverpool, per mi dos dels grans moments del viatge han estat poder visitar la casa on van viure les germanes Brontë a Haworth (a la part oest de Yorkshire, al nord d’Anglaterra) i el centre sobre Jane Austen a Bath (al sud d’Anglaterra).

He de dir que la meva gran il·lusió era poder conèixer Haworth, passejar per aquella casa (on encara conserven l’escriptori d’Emily Brontë tal i com el va deixar, un vestit de Charlotte Brontë i un miler més de coses parafernàlia) i, sobretot, deixar-me portar pel paisatge dels ermassos (allò que en castellà se li diu "páramos") que tant van influir les seves històries, especialment la impressionant Cims Borrascosos. No em va decebre l’experiència, perquè si una cosa vaig descobrir és que la Brontë Society sí que es pren seriosament la qualitat literària de la producció de les tres germanes, i no es deixa portar tant pel dramatisme de la seva vida, que tant li agradava a l’Elizabeth Gaskell. La visita a la casa, on hi ha una petita exposició sobre el paper de les germanes en la història literària anglesa, es pot complementar amb una ruta per l’ermàs de Haworth, que pots fer arribar fins a la granja en què se suposa que Emily Brontë es va inspirar per Cims Borrascosos, o, si com jo, no ets un gran caminant, et pots conformar amb recórrer només vuit quilòmetres (per mi no seria "només", però en fi...) i arribar fins a la catarata Brontë, on se suposa que les germanes anaven a passejar. I dic se suposa perquè ja no m’acaba de quedar clar què s’inventen pels turistes i què és real i comprovat.

Sí que em va sorprendre moltíssim descobrir que Haworth és tot un municipi turístic, molt més que ho poden ser York o Scarborough (on, per cert, vam visitar la tomba d’Anne Brontë enmig d’un temporal de vent impressionant), i amb una abundància especialment sorprenent de turistes japonesos. Després de llegir Jasper Fforde no és que em sorprengués especialment, però tot i així té la seva gràcia que tota aquesta gent creuï el planeta només per anar a aquell poblet d’un sol carrer que fa pujada fins arribar al Brontë Parsonage.

Abans deia que la Brontë Society sí que es prenia seriosament el llegat de les Brontë perque, en el cas de la Jane Austen (que és la meva autora preferida), no tinc una sensació similar. No és pas que cregui que no s’ho prenguin seriosament, però sí que em sembla que no tant com caldria. Això ve arran de la nostra visita a Bath, on vam acabar 16 dies de ruta pel Regne Unit. Allà vam visitar el Jane Austen Center, que està dedicat a l’estada de l’autora a la ciutat, i que és l’impulsor original de la revista sobre l’autora que cada dos mesos rebo puntualment a la meva bústia. Què no ens va acabar d’agradar? Doncs tot i que és molt interessant l’estudi de l’estada d’Austen a Bath, com va influenciar dues de les seves obres (Northanger Abbey i Persuasion) i en quines adreces va viure exactament l’autora, vam trobar a faltar una anàlisi més acurada del valor literari de Jane Austen. Sí que ens recorden que ara està de moda amb tot de pel·lícules, minisèries i continuacions pseudoliteràries, però potser no ens ressalten la part important per la que encara avui en dia es continua llegint. Això, i que a la botiga trobis més exemplars de Pride & Prejudice & Zombies que no pas de biografies de l’autora o de recopilatoris de les seves cartes, que a mi em sembla insultant...

Això sí, com a mínim en vaig sortir amb una edició ben maca de les cartes de l’autora, que espero poder començar a fullejar aviat. Tant de bo algun cop pugui anar a al cabanya de Chawton, on Austen va escriure les seves obres principals, per veure si em puc reconciliar amb els seus "estudiosos".

Un cap de setmana a Venècia (part II)

Ara fa uns dies em vaig quedar a mitges d'explicar-vos la nostra mini-aventura veneciana. El segon dia d'estada, que era un dissabte, com que ja havíem vist tots els "must-see" del centre de la ciutat ens vam aventurar a anar a l'illa de Murano. Aquest és el lloc on es va decidir traslladar tots els vidrers de la ciutat per tal d'evitar més incendis a Venècia: que es cremés Murano, i solució perfecte per als venecians. A mi em feia gràcia anar-hi no perquè em volgués comprar un ànec de vidre gegant pel moble del menjador, sinó perquè poques setmanes abans, per obra i gràcia de l'assignatura de "Técnicas y Materiales Artísticos", m'havia estat barallant amb totes les tècniques d'elaboració del vidre (que ja us dic, odio solemnement). Però després de tant de temps torturant-me, el mínim que podia fer era anar al centre neuràlgic del vidre pr mirar de reconciliar-me amb la seva indústria.

Tot i que no vam poder entrar a cap forn d'elaboració del vidre (jo ja n'havia vist la producció artesana quan vaig viure a Suècia, i el meu acompanyant a Mallorca), sí que he de dir que l'illa de Murano té el seu encant. Això sí, és una mena de parc temàtic "duty-free" per americans, que compren vidre a quantitats ingents per després fer-se'l enviar al poble de torn d'Oklahoma. Nosaltres, a banda de visitar el museu (on hi havia alguna cosa curiosa), vam estar voltant per les botigues (jo em vaig limitar a gastar tres euros en un anell probablement "made in china"), i vam decidir marxar després que en una de les galeries ens fessin fora per no tenir intenció de comprar (on s'és vist!!).

De tornada a Venècia, ja s'acostava l'hora de dinar, però abans vam decidir voltar una mica pel barri de Cannareggio per veure una església que havíem marcat a la guia. Tot i que al temple no vam entrar ja que, com és habitual a Itàlia, la seva entrada era una mica cara, sí que ens va servir per descobrir un munt de racons preciosos del barri, i acabar dinant en un restaurant petit i a la vora d'un canal, on em vaig menjar uns gnocci boníssims...

De tornada cap al centre, a més d'observar que els canals havien passat de la tranquil·litat del dia anterior a unes importants retencions de góndoles (sort que vam tenir d'agafar-ne una el dia anterior), vam fer alguna compra i vam anar a la recerca d'una nova església, la Basílica de Santa María dei Frari, on estan enterrats Antonio Canova i Ticià. Molt espectacular, per cert, el retaule pintat per Ticià a l'altar, una Assumpció de la Verge preciosa.

Com que encara ens quedava temps, em van permetre anar a la Galleria della Accademia, on hi ha una col·lecció important d'art venecià (tot i que recordem que molts dels quadres de Ticià, que és potser un dels pintors venecians més importants, estan repartits pel món, sobretot al Prado de Madrid), i, en acabat, ens vam poder emocionar prenent dos capuccinos per només ¡5 euros! (¡¡els dos!!) en una cafeteria a dues passes del Gran Canal.

I caminant caminant, ens vam tornar a perdre (un altre cop) tot buscant l'estació de ferrocarril per poder veure el pont que Santiago Calatrava va fer a la ciutat i que, per cert, està tenint certs problemes d'estabilitat. Un cop localitzat, vam agafar el vaporetto de tornada a l'hotel (feia massa fred per tornar caminant...) i, després d'un sopar ràpid, a preparar de nou la maleta. Final de l'escapada amb les piles carregades d'uns records meravellosos.

I així acaba aquesta mini-aventura veneciana. Intentaré tornar per aquí aquesta tarda per ensenyar-vos el resultat de l'expedició Sant Jordi d'avui. Feliç Dia de Sant Jordi a tothom!!

Un cap de setmana a Venècia (part I)

Tot va començar una tarda de febrer: em van preguntar quin era el següent cap de setmana que treballava, i hores després em suggerien organitzar-me els dies de festa que em toquen a canvi de cada guàrdia de forma que ens poguessim escapar un cap de setmana a Venècia. Qui es podia resistir? Bé, jo mai havia sentit una atracció gaire gran per Venècia, tot i ser una gran enamorada de Roma i del Renaixement de Florència. M'havien dit que Venècia feia pudor, era bruta, i hi havia rates, i l'havia condemnat a ser una enganya-turistes i una atreu-americans, no digna de perdre el meu temps.

Però, afortunadament, les combinacions de vols low-cost per aquell cap de setmana tan sols ens van deixar l'opció del Vèneto, i així vaig tenir l'oportunitat d'empassar-me el meu orgull, els meus perjudicis i caure rendida als peus de Venècia, aquella ciutat decadent i aturada en el temps, que mai voldríem que canviés. Vam arribar un dijous a la nit, just aquella setmana que molta gent recordarà com aquella que Barcelona i Girona es van sumir en el caos per culpa de la neu (per aquí baix ens vam salvar...). Doncs bé, aquellaa borrasca carregada de neu va fer també una bona visita a Venècia el dimecres, i quan vam aterrar a l'aeroport, un bon pam de neu encara s'acumulava per molts racons, afavorida també per la humitat que fa que el fred et cali els ossos més de l'habitual. En el camí cap al vaporetto que ens havia de dur fins al barri de Cannareggio, on havíem reservat l'hotel, ens vam topar amb gruixos i gruixos de neu, i perduts pel barri a la recerca de la porta del nostre hotel vam poder comprovar com la neu que es fonia, encara gèlida, ens anava glaçant els peus.

Per fi vam trobar l'hotel, tan sols per descobrir que els propietaris ens havien deixat una nota a la reixa perquè els truquéssim en arribar. Eren les onze de la nit i tot feia presagiar una llarga i freda nit esperant, però ben aviat ens van venir a rescatar per dur-nos a la calidesa de la nostra habitació. L'hotel, el Ca Riccio, combinava l'antiguitat de l'edifici i alguns mobles amb la modernitat de la data en què s'hi havia fet la darrera reforma, i a banda de l'acollidora que resultava l'habitació, l'abundant esmorzar del dia següent ens va fer adonar que havíem encertat amb l'allotjament.

Tan sols teníem dos dies complets per descobrir Venècia, així que divendres no vam perdre ni un segon per dirigir-nos a peu fins a la Plaça Sant Marco, amb una parada obligada al Pont de Rialto. Amb les botigues encara per obrir, vam descobrir l'encant principal de Venècia, aquell que la converteix en el lloc ideal per evadir-se: els seus carrers estan dissenyats per perdre's (no és una opció, és una obligació quan t'aventures a caminar per la ciutat), però d'una forma que la desorientació t'embriaga i et fa venir ganes de no trobar mai el teu destí. Però després arribes al magnífic pont de Rialto, i veus per primer cop el Gran Canal, i te n'adones que, de fet, estava força bé haver estat capaç de trobar-lo. Seguint les tradicionals senyals per turistes (amb quatre direccions bàsiques: San Marco, Rialto, Ferrovia i poca cosa més), vam arribar a la plaça San Marco en aquella hora en què encara estava buida. Amb les cadires de les terrasses situades en perfecta quadrícula esperant els turistes que les omplirien després, i amb la neu encara acumulant-se a la part d'ombra de la plaça. Primer ens vam aventurar a la basílica, tota recoberta de mosaics daurats espectaculars, per després fer l'escalada del Campanille, amb les seves vistes espectaculars de la llacuna, de la plaça i de les teulades encara emblanquinades de la ciutat. La següent parada, també sense sortir de la famosa plaça, va ser el Palau Ducal. No sabíem ben bé què ens trobaríem però vam acabar fascinats per aquell magnífic espectacle d'estances, pintures, decoració i també presons que ens va tenir gairebé dues hores hipnotitzats.

I un cop cobertes les visites ineludibles (després hi va haver també passeig en gòndola, pel mòdic preu de 100 euros, però amb la tranquil·litat d'un dia sense presència massiva de turistes), tocava fer el que és obligatori a Venècia: rodar pels carrers, creuant les cantonades deixant-se portar per l'atzar, trobant-se amb canals i canals que semblen tots iguals, amb ponts encantadors, i amb botigues. Botigues plenes de peces de vidre, de bosses de mà precioses, de tot el que pot fer d'una passejada un somni dels addictes a mirar aparadors. I caminant caminant, i amb un capuccino gola avall, intentar refer el camí a Cannareggio, i riure histèricament perquè és impossible orientar-se i fa massa fred per aturar-se a mirar el mapa. I tot els carrers són iguals, igual d'encantadors. I els canals estan nets, i no fan pudor. I si hi havia rates, segur que llavors haguéssim rigut en trobar-nos-les.

Miles away

Tan sols un petit incís per informar tots aquells que de tant en tant entreu per aquí, que el blog compartit sobre el nostre viatge als Estats Units ha ressucitat en forma de blog de viatges genèric i que l'estem actualitzant amb les nostres peripècies per terres suïsses i alemanyes. Si us ve de gust, esperem els vostres comentaris a Si avui és dimarts, això és Albuquerque.

El París perdut

Vacances, exàmens i calor. Un còctel bastant dur per a tenir al dia aquest bloc, que avui ressucita i ja de forma definitiva pels propers mesos, fins a la propera escapada o la propera crisi que m'allunyi dels bits i els codis html. I avui que em torno a posar mans a l'obra i regiro entre la meva motxilla, la veritat és que trobo tantes coses que se'm feia fins i tot difícil decidir per on començar. Així que, com sempre dic, fem-ho pel principi. I el principi de les vacances va ser la nostra mini-escapadeta a París (prèvia al viatge de 15 dies a Suïssa i Alemanya), un cap de setmana del qual en guardaré sempre molts bons records.

L'excusa pel viatge no era una altra que el concert que hi feien Depeche Mode. Com que durant la seva gira d'estiu no posaven els peus per Barcelona, vam decidir tirar la casa per la finestra i anar-nos fins a França per veure'ls en directe (després vam descobrir que sí que venien a Barcelona per la gira d'hivern, però això és una altra història). Per això, vam fer una estada una mica centrada en l'entorn de l'estadi de Saint Denis: vam dormir al Formule 1 que hi ha al costat del cementiri de Saint Denis (en sèrio, hi havia habitacions que donaven a les tombes i per agafar el metro havíem de creuar-lo de punta a  punta) per tal de tenir dues coses a favor: tenir l'hotel a una sola parada del lloc on es feia el concert i també a poca distància de l'aeroport Charles de Gaulle.

Del concert, com que no sóc oficialment fan sinó tan sols una "conversa" forçada per les circumstàncies, tampoc no em veig gaire capacitada per fer una crònica que li faci justícia. Jo m'ho vaig passar molt bé tot i que estàvem a quilòmetres de l'escenari, l'escenari era massa baix, no vaig veure més que els focus i algunes imatges de la pantalla i els francesos són una miqueta més freds que jo en un directe. Però va ser una nit molt especial, perquè la sensació de fer tants quilòmetres només per aquells moments et fan viure el concert com una cosa irrepetible, i això ja et col·loca en un estat d'ànim molt xulo.

A banda de la vessant musical del viatge, l'estada a París ens va servir també per moltes altres coses que van configurar un cap de setmana rodó. Com que durant la nostra única visita prèvia a la ciutat va fer un fred de mil dimonis (era finals d'octubre), vam aprofitar l'estiuet francès per passejar (per fi!) per la vora del Sena, veure el sol pondre's sobre les seves riberes, amb la torre Eiffel de fons i amb tot de turistes formiguejant pels carrers, els bars i els restaurants. Hi havia un ambient molt maco, amb músics de carrer, gent fent el pic-nic o el botellón a l'aire lliure o simplement passejant. Com que també ja havíem visitat tots els museus que ens interessaven de la ciutat, vam aprofitar per veure dues exposicions que ens cridaven l'atenció: una sobre els retrats d'Andy Warhol al Grand Palais, i una altra sobre Kandinsky al Centre Pompidou (que és un dels meus museus preferits del món).

L'altra gran excusa del viatge era: anem de rebaixes a París!. Perquè allà les rebaixes començaven el 24 de juny, i no l'1 de juliol com a Espanya (dates en què nosaltres ja estàvem a Suïssa), així que vam anar al centre comercial del Forum des Halles i vam arrassar amb tot!! Evidentment, jo vaig tenir una parada a la meva botiga preferida del centre: una botiga especialitzada en mitges i mitjons mooolt més xula que el Calzedonia....

I després, un dels moments més especials: visitar les dues llibreries angleses que ja havia comentat en aquest bloc i que són considerades de les dues millors del món: Shakespeare and Company i Abbey Bookshop. I què puc dir? La primera és com un racó d'allò més especial, però amb un "però": força massificat. Vaig veure més d'un robant llibres, i a mi allò, en aquell temple de la literatura, em va semblar un assassinat. Es tracta d'un antic local, amb dues plantes, replet de llibres de dalt a baix, i on les prestatgeries arriben fins al sostre. Al pis de dalt no hi ha llibres a la venda, però sí antigues edicions i sofàs i llits on estirar-se i llegir amb calma. A l'entrada tenen una terrasseta on feien lectures de poemes. D'allà vaig sortir amb una edició en segona mà d'Oliver Twist de Charles Dickens, que vaig haver de rescatar de la prestatgeria més alta enfilant-me a una escala.

La segona llibreria no és tan massificada, potser perquè està una mica més amagada. Abbey Bookshop estava a més una mica abandonada, ja que girant la cantonada tot París estava concentrat en la desfilada del dia de l'Orgull Gay. Per això, quan em va veure regirar pacientment entre llibres i llibres, el venedor em va convidar a un cafè (que em va mantenir en peu tota la nit del concert) per agrair-me que preferís la literatura a les desfilades. I allà vaig trobar un llibre molt especial i que feia segles que buscava: The Old Possum Book of Practical Cats, un recull de poemes infantils de T.S. Elliott en què s'inspira el musical Cats. I, si mai  us apropeu a aquesta llibreria, no deixeu de baixar al soterrani, on s'apilen un veritable munt de llibres desordenats i plens de pols. Autèntic.

Marató per Luxor (i Egipte VI)

Últim capítol ja del llargament explicat viatge per terres egípcies. Aquell matí, un molt calurós matí, el nostre vaixell va atracar al port de Luxor, antigament coneguda com Tebes, i ara sota el seu nom àrab que significa "els palaus". Perquè, a Luxor, tot són palaus i temples. O, com a mínim, a la seva part dreta. I és que a la ciutat és on millor s'entèn la mitologia egípcia del món dels vius i dels morts: la riba dreta del riu Nil és la dels vius, ja que és per on surt el sol; la riba esquerra, la dels morts, ja que es per on es pon.

La visita maratoniana de Luxor comença molt aviat: a les sis del matí ja s'està sortint del vaixell per anar a la primera parada: el temple de Karnak. O, millor dit, el mega temple de Karnak, ja que és tot un conglemerat d'annexos que li van anar afegint els diferents faraons. Hi destaquen alguns obeliscs (com el de Hatshepsut que està tombat), la sala de columnes més gran del món; l'escarabat al qual has de donar deu voltes per poder demanar un desig; i tota la processó de xais (que representen el déu Amón-Ra) de l'entrada. Com que ens van fer matinar tant, vam poder visitar el temple al nostre aire, sense gaires turistes de pel mig, i mentre el sol anava elevant-se de mica en mica.

Després d'aquesta primera parada a la riba dreta del Nil, tocava apropar-se al món dels morts, on ens esperaven un munt de parades interessants. Comencem pels Colossos de Mnemón, dos enormes figures de pedra que m'encanten, i més quan saps que una d'elles (per una escletxa que se li va obrir a l'Antiguitat i que ara ja està corregida) donava la impressió de cantar en passar-li el vent per dins... Tot i que poden semblar decadents, aquesta és una de les millors escenes de Luxor.

El viatge seguia amb una parada a Deir el Medina, el poblat on vivien (tancats i sense accés a l'exterior) els artistes que feien les tombes reials de la Vall dels Reis. I dic tancats perquè els artistes no podien sortir fora del seu poblat a explicar on es trobava la tomba del seu faraó (que es començava a construir quan aquest iniciava el seu regnat). Allà, a banda de les restes del poblat, hi ha dos petits tresors inoblidables: dues tombes d'aquests artistes finament decorades amb escenes de la vida quotidiana. Allà baix feia calor i mala olor, però us asseguro que valia moltíssim la pena resseguir un i altre cop les decoracions d'aquelles cambres subterrànies.

Després de la parada, cap a una visita panoràmica al temple funerari de Hatshepsut, on es van acumular totes les mòmies durant les invasions del segle XIX, i que ara està tristament restaurat a l'interior sense gaire fidelitat històrica (o això va dir el nostre guia). Nosaltres només el vam veure de lluny, per admirar la seva fesomia excavada a la roca de la muntanya.

Següent parada: el temple funerari (que no la tomba) de Ramses III. Conegut com Medinet Habu, el temple té l'atractiu de conservar uns relleus amb una profunditat pasmosa, a més de conservar moltes de les pintures originals (que són espectaculars, i donen una idea de la riquesa del vestuari egipci...).

I encara n'hi ha més! Sí, perquè ara ens tocava el plat fort del dia: la Vall dels Reis. És a dir, el lloc on es van enterrar tots els faraons de l'Imperi Nou, en tombes excavades i amagades dels lladres, on els arqueòlegs encara en continuen descobrint noves, de tant en tant. A l'entrada pots observar una maqueta de les diferents galeries obertes, moltes de les quals s'entrecreuen amb les d'altres tombes (els artistes que feien una tomba desconeixen totes les que s'havien fet abans que regnés el seu faraó). Tot seguit, prens un trenet que et condueix fins a la zona de tombes, un terreny àrid, extremadament calorós i amb molt poques ombres!! L'entrada inclou la visita de tres tombes a escollir (excepte la de Tuthankhamon, que s'ha de pagar a banda, més pel morbo del malefici que no per res més, ja que els objectes de l'interior es troben ara al Museu del Caire). Nosaltres vam veure les tres recomanades pel nostre guia: la de Ramses I, IV i IX. L'interessant de les tombes són les pintures de l'interior, a més de les galeries que permeten accedir-hi.

Després de tot plegat, tocava tornar al vaixell a fer un últim descans, dinar i fer una última capbussada per la piscina de la coberta abans de completar la visita. A la tarda, tocava continuar amb la riba dreta del riu. Ara el torn va ser del Temple de Luxor, un altre temple (petit al costat del de Karnak) construït per diversos faraons i enllaçat, originàriament, amb el de Karnak per tot un passadís de petites esfinxs, que vam veure il·luminades mentre queia la tarda.

I amb la crida a l'oració dels musulmans de la posta de sol, ens va tocar tornar a l'autobús. Llavors va ser el torn de la darrera visita "comercial" del viatge, a la fàbrica d'essències, un altre dels negocis tradicional-turístics d'Egipte. Ens van dur a la casa hispana, ens van donar cafès, tès i una beguda típica egípcia, i en vam sortir amb un pot d'essència de Secreto del Desierto i una preciosa ampolleta de vidre.

I llavors sí, el viatge s'havia acabat. Va tocar el darrer sopar, també amb música i ball dels nostres cambrers, i un espectacle de dansa del ventre a la discoteca. Nosaltres, però, vam haver d'anar a dormir aviat, ja que al matí següent ens aixecàvem a les 3 de la matinada per agafar el vol cap al Caire i, d'allà, a Barcelona. Allà seria on passaria l'única cosa negativa del viatge, la pèrdua de la meva maleta, però això ja és una altra història...

Un dia de relax (Egipte V)

El primer cop que et fan navegar per una motonau al Nil te n'adones que la realitat no és tan romàntica com semblava: el vaixell fa soroll en navegar i totes les habitacions (especialment si estàs al primer pis, com nosaltres) tendeixen a vibrar amb el moviment de la nau. La part bona és que un arribava tan cansat a la nit que ja pot esclatar la tercera guerra mundial allà fora, que un segueix dormint com si res. Afegeix-li que l'habitació que t'ha tocat al vaixell és d'allò més maca, que el menjar és bo i per esmorzar tens unes pastes de crema delicioses, que fa sol i que la piscina del terrat és paradisíaca (sobretot quan observes la riba del Nil asseguda a la teva hamaca....) És a dir, que en el nostre viatge a Egipte, poc podia fer el soroll del motor per treure perfecció al trajecte.

El primer dia de navegació el vam dedicar a dues parades curtes. Una jornada descafeïnada per preparar-nos per la marató del dia següent, amb la visita a Luxor. Aquest dia ens tocava visitar dos temples construïts durant l'època ptolemaica (és a dir, durant la dominació grega d'Egipte): Kom Ombo i Edfu. Aquesta jornada també es popularment coneguda per ser l'aprofitada per les agències per muntar el famós sopar de disfresses, una cita que a tots dos temples (especialment a Kom Ombo) han aprofitat per crear tot un mercat dedicat a la roba i les sabates de suposada tradició àrab per fer les delícies dels turistes.

A banda, però, de les compres (que nosaltres vam limitar a unes sandàlies de presumpta pell de camell... que vam regatejar fins als deu euros!), les visites culturals van ser per a mi el més important. Kom Ombo, que és la visita que es fa al matí, és un temple on la seva ascendència grega és d'allò més clara a les columnes corínties, i on la imaginació ha de posar molt de la seva part per tal d'imaginar-lo complet. Està dedicat a dos deus: Horus i Sobek (el déu cocodril), i per això té una estructura simètrica, cada banda dedicada a una de les dues divinitats. Com a curiositat, a la banda de Sobek hi ha un petit templet amb mòmies de cocodrils, una de les atraccions més importants del dia.

El temple d'Edfu és força més espectacular, tot i no tenir el riu a tocar com sí el té Kom Ombo. Aquí cal agafar un autobús durant deu minuts per anar del Nil al temple, però la imatge bé ho val la pena. Cal afegir-hi a més que el vam visitar quan el sol començava a pondre's i la il·luminació decorativa es posava en marxa, fet que li donava un aspecte encara més màgic. El temple d'Edfu està dedicat íntegrament a Horus (d'aquí els petits falcons que vam trobar a l'entrada) i en les seves parets s'explica a través de jeroglífics tota la seva llegenda, en un detallisme críptic que fa volar la imaginació. Conforme avançaves més per les seves cambres, el temple es feia més estret, el sostre més baix, fins arribar a la cambra principal, on els francesos van robar la barca que es feia servir per transportar la imatge d'Horus al temple de la seva esposa, però això sí, hi van deixar una còpia.

La jornada, a banda de tenir l'afegit a la tarda d'un té amb pastes, va acabar amb el ja anunciat sopar de disfresses, en què els cambrers ens van obsequiar amb música i ball, i una darrera atracció, en aquest cas d'infraestructures. El pas de l'enclusa d'Esna, un dels punts en què a l'estiu les motonaus fan fins a 48 hores de cua... Nosaltres, per ser prou intel·ligents de viatjar al novembre, vam poder passar-hi sense problemes i gaudir de l'espectacle.

D'Abu Simbel a flotar pel Nil (Egipte IV)

Em sap greu haver mantingut aquest parèntesi de no actualitzacions al bloc, però temes laborals i l'astènia primaveral m'han tingut una mica apartada durant un parell de setmanes. Així que reprenc el meu viatge del passat novembre a Egipte amb un dels dies més mítics de tot viatge a la terra dels faraons: la visita a Abu Simbel.

Quan vam decidir que viatjaríem a Egipte, vaig posar com a condició sine qua nom que anéssim a aquest temple situat en ple territori nubi, a tocar de la frontera amb el Sudan. Sé que molta gent es salta aquest pas, però des que vaig veure un reportatge sobre el procés de desenterrament del temple, i la història que explica el seu interior... wow, no podia pas saltar-me aquesta visita! Per això, no ens va doldre tant quan el despertador va sonar aquell dia a les dues de la matinada... Bé, això dol sempre, però tenint en compte que ens vam anar a dormir a les vuit del vespre tampoc va ser tan dolorós... Així que vam agafar les maletes, vam agafar el nostre esmorzar pic-nic enmig de les rialles dels treballadors de l'hotel, i mentre la gent encara es divertia a la discoteca de l'hotel vam anar a agafar el vaixell que ens havia de retornar a la terra ferma (recordo que el nostre hotel d'Aswan estava en una illa).

Segons el nostre guia oficial, calia fer tots aquests passos amb una antel·lació escrupulosa perquè el vaixell era massa lent... De fet, el cotxe que ens havia de portar fins a Abu Simbel no ens venia a buscar a terra ferma fins a les tres de la matinada, però tres quarts d'hora abans nosaltres ja havíem de ser al lloc acordat. De fet, no hi va haver cap altre vaixell en aquest temps, o sigui que tampoc va ser equivocació nostre.

Molta son, moltes mirades estranyes per part de la policia turística que controlava la zona, i molt de fred. Quan ja havíem perdut l'esperança, va arribar el nostre cotxe, i cap a Abu Simbel s'ha dit! Perquè l'única forma de fer-ho és "agafant" el comboi controlat per la policia que surt cada dia a les 4 de la matinada (després n'hi ha un altres a les 12), i que durarà tres hores de viatge per carretera, durant els quals els conductors es dediquen a competir entre ells, amb avançaments de por, per veure qui arriba el primer (per cert, vam ser nosaltres!!). El nostre guia, que tenia una son comparable a la nostra, va tenir el detall de posar una alarma al seu mòbil perquè veiessim la sortida del sol al desert. Ell va seguir dormint, i jo vaig fer una mirada d'un minut abans de continuar dormint.

Però tot sacrifici té la seva recompensa, i per fi vam arribar als grans temples excavats dins de la roca durant el regnat de Ramses II, i traslladats en tota una maniobra d'enginyeria durant la construcció de la presa d'Aswan per evitar que quedessin enfonsats dins del llac Nasser. El nostre guia, un altre cop en un exercici d'originalitat, ens va obligar a caminar per davant dels temples mirant cap al mar (prohibit mirar de reüll els temples!) i després de completar les explicacions, ens va deixar girar-nos amb tota cerimònia.

La veritat és que és una de les coses més impressionants d'aquesta terra. I en les nostres fotos tan sols us podem ensenyar l'exterior, però l'interior ("templo famoso, no se hacen fotos", guia dixit) és cent cops més meravellós. L'única contrapartida és la calor. Eren les vuit del matí i feia moltíssima calor, especialment a l'interior amb tots aquells centenars de turistes arribats al mateix temps al comboi aplegats allà dins. No vull no pensar com deu ser la cosa a l'agost. Per sort, la visió de l'espectacular llac Nasser, que és tot un mar sense costa, et refresca com a mínim la mirada.

Després d'investigar els temples, tornava agafar de nou el cotxe cap a Aswan, i de nou tres hores dormitant al seient. A l'arribada, ja ens van dirigir directament al nostre vaixell, on faríem l'última part del viatge de creuer pel Nil (un creuer molt curt, per cert, ja que de fet només navegues l'equivalent a un dia com a molt). Ens va tocar una motonau (que és com es diuen tècnicament) anomenada Alkahila, i de fet ens va fer força el pes. No era la més luxosa, però estava força bé, i tenia una piscina encantadora a la coberta (ah, les estones perdudes allà estirats...). Força curiós descobrir com les motonaus aparquen als ports, en dobles i triples files, pel que, de vegades, per entrar al teu vaixell havies de travessar altres naus pel vestíbul.

Aquell dia, però, el nostre vaixell no es va moure d'Aswan, però tot i la matinada espectacular que ens havia tocat, a la tarda encara hi havia més activitats! Era el torn del nostre passeig en faluca pel nil, unes barquetes sense motor i que es mouen a vela i que condueixen els nubis. És realment preciós, sota el sol de la tarda, i escoltant el so de l'aigua i la brisa... amb aquella llum tan especial d'Aswan. Després d'una mitja horeta de passeig, vam saltar a una llanxa a motor, on vam poder menjar cacahuets, veure coca-coles, i passejar encara més pel Nil. I el que és millor, pujar a la coberta i deixar-nos portar allà per les vistes.

Un cop a la costa, en una espècia de platja al riu on hi havia un mercat a la sorra (evidentment, no hi ha cap racó d'Egipte on un grup turístic posi els peus que no hi hagi un mercat), vam poder banyar-nos al Nil (només els peus, ja que l'aigua estava gèlida!) i, tot seguit, muntar en camell fins a un poblat nubi proper. Tot i que sé que aquesta és una experiència que aterroritza molta gent, jo la vaig trobar d'allò més divertida.

I al poble nubi, vam poder entrar a una casa particular, on ens van servir tè, ens van fer tatuatges de henna, i ens van ensenyar els cocodrils petits que guarden com a mascotes. I mentre el sol es ponia, entre les casetes de colors del poblat.

Enamorada d'Aswan (Egipte III)

Segon dia i tercera nit que estàvem a Egipte, i ja tocava agafar un avió i canviar radicalment d'aires. I quin canvi, perquè tot se'ns va aparèixer nou i perfecte i Aswan, al sud del país. De fet, jo crec que quan la gent s'enamora d'Egipte i li entren ganes de tornar-h un cop i un miler més, tot plegat els passa a Aswan. Perquè és el lloc on el paisatge del Nil se't mostra amb tot l'esplendor, on el sol escalfa la pell com la primavera més calurosa del Mediterrani, on el blau del cel i del riu donen als monuments un altre dimensió... On tot es viu amb tranquil·litat, amb més tradició, i amb menys ànsies urbanitzadores...

Per arribar-hi, vam agafar un vol a les set del matí des del Caire (el nostre coordinador ens va evitar agobiar-nos amb el caos dels aeroports egipcis) i, des de l'avió, vam poder veure aquell riu envoltat de costures verdes però perdut al mateix temps entre l'aridesa i el desert. En arribar a Aswan, un paisatge pla, assolejat i silenciós (sense els clàxons incessants dels carrers del Caire) ens va rebre. Un guia nou ens va rebre al grup que ens va tocar per sort aquell vol, i ens va portar de visites durant tot el matí, fins que ens pugués deixar mig adormits i exhaustes a l'hotel.

La primera parada va ser la presa d'Aswan. Es veu que als egipcis els encanta ensenyar-la i parlar-ne, fent tot un repàs de la història política modern del país, però de fet, l'únic impressionant de tot plegat és el llac enorme que s'hi va crear (el llac Nasser) i que, de fet, ja veuríem millor al dia següent.

Segona parada, una de les meves favorites de tot el viatge: el temple de Philae, dedicat a la dea Isis i a l'amor. El temple, que és dels més impressionants amb tot de relleus i cambres amagades, està situat en una illa (originalment a la de Philae, ara enfonsada, fet que va obligar a traslladar-lo a una altra illa més alta) i per arribar-hi cal agafar una barqueta. I quina barqueta que ens va tocar! El conductor (per cert, tots són nubis, és a dir, absolutament negres de pell) va tenir seriosos problemes per arrencar-la, i vam estar a punt de xocar contra unes roques a tocar del petit port on la vam prendre.

Però un cop s'encèn el motor, tot millora. La brisa, el sol brillant sobre l'aigua, i aquella isla amb un temple tan meravellós que s'apropa. A terra, evidentment, la imatge es trenca: comença a fer molta calor i, sobretot, hi ha moltíssima gent. Especialment si coincideixes amb uns grups enormes d'italians i alemanys, que ho va envair tot. Però el nostre guia, amb un castellà absolutament imperfecte (però adorable al matei temps) i molta voluntat, ens va guiar pacientment, intentant que no ens perdessim, i assenyalant-nos amb calma tot l'important.

Abans d'iniciar la ruta de tornada a terra ferma, vam tenir temps lliure. Moment que vaig aprofitar per tenir un encontre mític amb les que jo vaig anomenar "paper-ladies": és a dir, les senyores amb cara de pomes agres que s'esperen a l'entrada dels lavabos públics. Això sí, només els de dones. A aquestes adorables senyores els has de donar propina perquè et donin un ranci tros de paper, però compte, si no els satisfà el que els donin, no et donaran res! I si ets tu qui no dóna res, et maleiran en àrab mentre donen cops a la capsa metàl·lica on guarden les monedes. El més divertit de tot és que, de fet (i això ho vaig descobrir més tard a classe d'àrab) als lavabos públics egipcis no hi ha paper perquè ja hi ha una manguera petita amb la qual es netegen els nadius. O sigui que les paper-ladies són un enganya-turistes...

Tercera i darrera parada: l'obelisc inacabat. Una antiga pedrera on es tallaven els obelicsc, i, per atzar, un d'ells va trencar-se en el procés i s'hi va quedar allà, a mig tallar. Poc es pensaven que mil·lenis després seria un museu on els guies, sempre sense sortir dels porxos on es protegeixen del sol, dibuixen tot el procés d'extracció per tal que els pobres turistes occidentals l'entenguem. Això sí, després els turistes sí que escalem les roques tot morint-nos de calor...

I per fi, amb molta son i més sol encara a les espatlles, vam arribar a l'hotel. Procés que va tornar a implicar agafar una barca, ja que el nostre hotel (l'Isis Island) estava, com el seu nom indica, en una illa al mig del riu. I després de rebre'ns amb un suc de fruita boníssim, i gastar mitja hora en fer el check-in (al sud es funciona d'una altra forma que al Caire), el nostre guia (ara sí, el mateix del Caire) ens va deixar la tarda lliure. I aprofitant la calor i les temptadores piscines del complex hoteler (que després vam descobrir com a mig fantasma...), vam passar la tarda prenent el sol, l'ombra i l'aigua gelada de la piscina. I quan el sol va començar a pondre's, va ser el moment de passejar per l'illa, càmera en mà, per captar un dels moments més bonics que es poden veure.

Aquella tarda-vespre, però, es va acabar aviat. El nostre telèfon-despertador sonaria al dia següent a les 1.45h de la matinada per tal de poder enfilar cap a l'extrem meridional: Abu Simbel. I, en aquestes circumstàncies, millor sopar en quant obre el menjador i anar a dormir ben d'hora...

Pels carrers del Caire (Egipte II)

El nostre primer dia real a Egipte, tot i estar de nom dedicat al Caire, de fet no vam posar ni un peu en el que és el centre de la ciutat, ja que o bé ens vam moure fins a Menfis i Saqqara, o bé ens vam estar a la zona de Giza. Així que el nostre segon matí al Meridien Pyramids ens va tocar allò de comprovar que realment el restaurant ofereix esmorzars de bon matí (crec que era com  a partir de les 3 o les 4 de la matinada), perquè ens va tocar llevar-nos ben aviat per tal d'estar cap allà les vuit al centre de la ciutat i poder començar la ruta pel Caire.

Amb molta son a les orelles, ens vam enfrontar a un col·lapse circulatori d'aquells històrics: crec recordar que vam estar més de mitja hora aturats en un mateix encreuament, just davant d'un anunci de McDonalds en àrab que em vaig estar una estoneta desxifrant... Finalment, però, vam poder recollir la resta del grup (que s'allotjaven al Ramses Hilton) i el nostre guia i anar cap a la primera parada del dia. La jornada es dedicava a allò del Caire de les tres religions, pel que el dia aniria sobretot de temples religiosos. Primer vam visitar la mesquita de Saladino (feta d'alabastre, al capdamunt d'un turó, i envoltada d'una contaminació impressionant), després el barri copte (on vam visitar una església ortodoxa i una capella dedicada a Sant Jordi enmig de tot de carrerons misteriosos) i una antiga sinagoga (ara buida perquè tots els jueus d'Egipte se'n van anar a Israel).

Després de tota la visita (que a mi em va semblar una mica precipitada), va ser el torn del lloc més típic i tòpic de qualsevol viatge turístic al Caire: el mercat de Khan al Khalili, un "zoco" ple de tot d'artilugis per turistes (la majoria productes made in china) i on a cada racó et diran "shakira, shakira", "cuántos camellos" i el que vulguis. Si t'ho prens amb sentit de l'humor, pots riure bastant. La recomanació del guia era no sortir dels dos carrers principals, però com nosaltres som persones aventureres ens vam atrevir a perdre'ns pels carrerons, on hi ha les botigues més petites, i vam ser capaços de retrobar-nos amb la sortida! Una de les coses que més em van agradar van ser les botigues d'espècies, i aquells sacs amb productes de tants colors...

I no, el dia no s'acabava aquí. Les jornades turístiques a Egipte són especialment intenses, així que ara tocava el veritable plat fort del dia (almenys per a mi): el Museu Egipci. El nostre guia, que era bastant espavilat, va muntar la jornada de forma que estiguéssim al museu a l'hora de dinar del 90% dels turistes (a canvi, nosaltres ens vam emportar de l'hotel un esmorzar de mig matí per aguantar fins a dinar més tardà) i, per tant, vam poder veure-ho tot amb una calma i tranquil·litat pasmosa. Però es veu que a l'agost al museu s'arriben als 50 graus i no hi cap ni una agulla!!

El museu es caracteritza per ser especialment caòtic, ple d'un munt de coses on les explicacions del guia són com l'aire que respires per sobreviure-hi. I hi ha tantes coses, tantes peces petites fetes fa tants milers d'anys que et passarien desaparcebudes d'una altra forma... Evidentment, l'estrella és el conjunt de sales dedicades a Tutankhamon, i, especialment, el tresor amb la famosa màscara (l'única sala amb aire condicionat del museu!), però darrere d'altres temes que són menys populars s'amaguen moltes joies per descobrir.

Després de la visita amb el guia, teníem l'opció (pagant l'extra) d'entrar a veure les sales de les mòmies. Nosaltres (amb una noia colombiana, la Clàudia, que es va convertir en la nostra acompanyant) hi vam anar de cap, tot i les 100 lliures del preu, i vam estar xafardejant les mòmies reials durant una bona estona. I, oh sorpresa, vam descobrir una segona sala de les mòmies que ni el nostre guia coneixia...

Un cop acabada la visita al museu, i ja famèlics, vam anar a dinar a bord d'un vaixell al riu Nil. Un vaixell, però, aturat al moll i on servien un bufet d'allò més bo. I després, cap a l'hotel de nou, perquè al dia següent tocava moure's fins al sud mateix d'Egipte. Això sí, vam tenir l'oportunitat d'acomiadar-nos de la vista de les piràmides mentre es ponia el sol, i els clàxons que marquen el dia a dia del Caire ressonaven de fons...

Records del Caire (Egipte I)

El promés és deute i aquí teniu la primera entrega del nostre viatge per terres egípcies que vam fer la tardor passada. Va ser, de fet, un viatge de primeres vegades: primer cop que jo anava a l'Àfrica, a un país no occidental, primer cop al món àrab, primer viatge organitzat per agència cent per cent i, sobretot, el nostre primer viatge amb un grup de iaios d'allò més cansins!! (per ser suaus).

La ruta començava pel Caire, i per arribar-hi vam haver de fer una petita odissea d'avió: de Barcelona a Luxor, on es va baixar el 90% del passatge, i de Luxor al Caire a bord d'un avió mig buit que feia una mica de por... I tot això acompanyat de la que seria el símbol del nostre viatge en grup: l'Antònia, la dona capaç de parlar més i més alt que ningú en aquesta banda del meridià zero!! I d'interrompre totes les explicacions del guia... ¬¬

Només sortir de l'aeroport ja ens van repartir segons l'hotel on ens allotjàvem i, sorprenentment, nosaltres érem els únics que anàvem al Meridien Pyramids, a Giza, a tocar de les piràmides. Un coordinador de l'agència ens va acompanyar en un petit tour en cotxe pel Caire on vam descobrir l'absolut caos de la conducció al Caire (sincerament espectacular), la sensació una mica asfixiant de la contaminació excessiva, els contrastos del carrer, els primers cartells en àrab ":)" i, sobretot, les primeres vistes de la ciutat. Perquè el coordinador ens va fer una introducció a Egipte i el Caire al mateix ritme que el nostre conductor tocava el clàxon i travessava com boig les carreteres. I en arribar Giza, sí, per fi, les piràmides il·luminades de nit... Tot un aperitiu pel que vindria després.

Mitja hora després arribàvem a Giza, i després d'un llarguíssim check-in, a la nostra habitació, enorme i on l'home que ens va pujar les maletes es van entossudir en buscar-nos el canal de TVE internacional (que ens va acompanyar a les nostres tardes de fatiga del Caire). Un sopar ràpid, perquè al dia següent començaven les  emocions fortes.

I així era: primera matinada espectacular de l'estança (i la seguirien moltes...), primer esmorzar també espectacular a l'hotel (aquells pancakes amb sucre...) i primera sortida amb el nostre guia durant tot el viatge, Hossam. La primera parada va ser Menfis, la capital d'Egipte durant l'Imperi Antic, de la qual tan sols es conserva un minimuseu amb dues atraccions: el Ramsès estirat (de fet, abans estava de peu, però com se li va trencar una cama ara està condemnat a aquesta postura) i l'esfinx d'alabastre (on vaig poder descobrir que aquestes bestioles tenen també una cua d'allò més graciosa), a més de conèixer per fi la famosa policia turística, armada fins a les dents i amagada sota els racons més increïbles.

La següent parada va ser Saqqara, la ciutat dels morts durant l'Imperi Antic. Aquí s'aixeca la primera piràmide egípcia, l'esglaonada, que és d'allò més impressionant enmig d'un paisatge àrid que, de sobte, es trenca per deixar lloc a un palmeral impressionant. Després de visitar una mastaba (tomba d'aristócrates) i ser assetjats per primer cop pels venedors de records (que, igual que la policia turística, estan per tot arreu), de nou cap al Caire.

Perquè la maratoniana sessió continuava amb un plat fort: les piràmides de Giza. Sota un sol de justícia, tot i que no tan calurós com ens temíem abans d'arribar, vam poder escalar per la piràmide de Keops (per fora), entrar dins de la de Kefren (moltíssima calor per veure sols una cambra buida...) i perdre'ns una mica entre aquell trosset de desert a la riba del Nil. La visita es completa amb la pujada al mirador des d'on s'aconsegueix la típica instantània de les tres piràmides en línia, i, és clar, la visita a l'Esfinx.

I continuava la jornada de visites. Això sí, abans vam fer un dinar d'allò més bo a un restaurant al peu de les piràmides, amb peixet i arrós deliciós, i cap a la següent parada. Perquè ara tocava una d'aquelles visites diguem-ne "comercials" que són indefugibles en una visita guiada a Egipte. Aquell dia va tocar la botiga de papirs, on l'únic interessant per nosaltres va ser l'explicació de com es converteix la planta de papir en fulls de papir. Sincerament, qui vol un escut del Barça en papir?

Massa cansats per fer res més, vam tornar a l'hotel per dutxar-nos i estirar-nos al llit mentre miràvem la tele (crec recordar que aquella nit eren les eleccions nord-americanes). Després, un sopar, uns quants pastissets àrabs (yum!!) i cap al llit, que al dia següent tocava lluitar contra el trànsit del Caire i, per tant, tornar a matinar!

Teniu un enllaç per consultar

Sé que no ha estat la feina més ràpida del món, però per fi he acabat el blog que hem dedicat al nostre viatge de l'estiu passat a Amèrica. Pels que els hi vingui de nou, vam creuar d'est a oest el país amb un cotxe llogat, i vam descobrir racons de NY, Washington, Memphis, Oklahoma, New Mexico, Arizona i Califòrnia, entre d'altres... Per la posteritat i per aquells que tinguin curiositat, us convido a visitar el blog Si Avui és Dimarts, Això és Albuquerque per poder tafanejar tot el que vulgueu.

I ara sí, i tal i com em vaig prometre a mi mateixaun dia, podré començar a explicar el nostre meravellós viatge a Egipte de la tardor passada. Més val tard que mai.

De tornada al 100%, per fi

Ja tornem a estar en marxa per terres tarragonines després de l'aventura egípcia. De fet, un dels viatges més interessants que es poden fer, i que ens ha deixat amb ganes de tornar-hi, com li passa a tothom que tasta una mica de les terres del Nil. Tenim moltes coses a explicar, però per fer el relat pormenoritzat faré cas a la nemui i m'esperaré a acabar el que tinc pendent aquí sobre la nostra odissea nord-americana. I als que no coneixíeu encara aquesta pàgina, us convido a fer-hi una ullada, ara que tornarem a actualitzar (tan sols ens queden 5 dies per acabar!).

Aquests dies també m'han deixat algunes experiències inoblidables, com per primer cop perdre la meva maleta en un avió. De fet, a gairebé tota la meva família li havia passat alguna vegada (ma mare és tota una experta en aquest tipus de trasbalsos...) però jo me n'havia salvat, potser, pensava, protegida per alguna mena de voluntat divina. Doncs bé, els déus de l'Antic Egipte van dir prou i de tornada a Barcelona, el passat dilluns, vaig haver d'esperar mitja hora a la cinta d'arribada d'equipatges sense que la meva pobra maleta aparegués. I aquí comença tota una altra odissea, ni molt menys tan divertida com la que suposa fer un viatge.

Primer, els mostradors d'equipatges perduts estan tancats. On anem? Mirem la resta de cintes per si s'han equivocat i no la veiem per enlloc, així que anem a informació d'Aena. D'aquí, ens envien a un mostrador d'Iberia mig amagat, on, per sort, som els primers en arribar i no hem de fer cua (ens segueix una companya de viatge i una japonesa prou boja per fer Tokio-Barcelona via El Cairo i que ara paga les conseqüències....). La dona, tan tranquil·la que semblava que s'hagués pres una capsa sencera de vàliums, em diu que no saben on és la maleta. "I si s'ha perdut al Caire, com a mínim fins dijous no arribarà a Barcelona". El que vol dir que a Tarragona no arribarà, com a mínim, fins divendres, i tenint en compte que era dilluns i les meves úniques sabates disponibles eren unes bambes amb tres dits de pols a sobre, la cosa es complicava.

Després del disgust, arribem a casa i truquem a la companyia amb qui hem volat, Egyptair. Em diuen que la buscaran (que, per si de cas, guardi tota la documentació per fer la reclamació) i que no, no em compensaran pels dies que trigui en arribar la maleta ja que, com que sóc a casa, se suposa que allà hi tinc de tot i no em fa falta res de la maleta (!). No importa que jo hagi de gastar-me 60 euros de cop en productes de necesser (líquid de lentilles, xampú, raspall de dents, altres sabons) i un sostenidor. I sort que sóc la dona amb més mitjons del món, que si no...

Però al final el destí es va apiadar de mi. Quan ja estava resignada a no tornar a  veure la maleta, com a mínim, fins divendres, em vaig decidir a trucar dimecres a informació d'Iberia sobre equipatges perduts per saber si l'havien localitzat per algun dels racons caòtics del Caire o Luxor i calia fer guàrdia a casa a finals de setmana per rebre la meva filla pròdiga. I llavors, per la meva sorpresa, em diuen que la maleta ja havia arribat dimarts a Barcelona (des d'on? perquè des d'Egipte era impossible...) i que arribaria a casa durant el matí de dimecres. Genial! Bé, al final va arribar a les 5 de la tarda després d'haver estar tancada des de les 10 del matí mirant pel balcó, però com a mínim ja podia dir que estava de tornada al 100%.

O sigui que aquesta és la història de la meva maleta que es va decidir prendre unes mini-vacances no pagades i sense el meu consentiment, sense que ningú encara no sapiguem quins nous llocs va anar a conèixer. Això sí, i malauradament per ella, seran les seves últimes vacances. La pobra, que ja estava bastant fotuda, va arribar bastant cascada, amb cintes trencades i la nansa per arrossegar-la, que ja estava a punt de trencar-se, del tot morta ja. Els meus pares han decidit llençar-la a les escombraries, així que descansa en pau, companya de viatges pel món!

Walk like an Egyptian

Des d'avui i fins d'aquí una setmana estarem de viatge per Egipte, batallant contra dialectes àrabs, restes de l'Edat Antiga i mesquites. Tornarem carregats d'aventures per explicar!

Comparats amb roques...

Aquesta és l'única foto que vaig poder fer del paisatge des del punt més alt de la Terra Alta, la cota 507. En aquests dies ue he estat sense actualitzar m'he oblidat de parlar sobre l'excursió que vam fer durant la Setmana Santa a aquesta comarca, per tal de resseguir les restes de la Batalla de l'Ebre.

No és que les antigues trinxeres, els monuments commemoratius i els centres d'interpretació em deixessin insatisfeta, però el que de veritat em va impressionar van ser les vistes. Poques vegades he vist un paisatge tan maco. A Corbera d'Ebre, on es pot visitar l'antic poble destruït per un bombardeig franquista, el silenci es combina amb unes muntanyes majestuoses, amplis camps de conreu... Entre Gandesa i Pinell de Brai, la carrretera discorre entre muntanyes que sembla que vulguin mossegar-te, i que es trenquen abruptament en apropar-se a tu. Des de Pinell de Brai, el paisatge és també preciós, però ho és encara més des de la cota 507.

Hi vam pujar caminant. Crec que eren 3 kms de pujada bastant accentuada (d'aquelles que deixes de sentir-te les cames de genolls cap avall), i a més feia un fred i un vent considerables. Però va valdre la pena. Des d'allà dalt es veia el riu Ebre brillar contra els últims raigs de sol, la central nuclear d'Ascó (si, ja sé, poc romanticisme en aquesta vista) i, sobretot, les muntanyes dels Ports de Besseit. És un parc natural que hi ha entre Tortosa i Gandesa, aproximadament, i crec que és una de les zones de muntanya amb una aparença més gran d'irrealisme. Són fosques, abruptes, enmig d'una planície on el paisatge sembla que mai s'acaba. Semblava de mentida.

On París deixa de ser ciutat (París i V)

Sí, després de cinc intensos i gèlids dies, la nostra estança a París va arribar al punt final. Com a ressopó per aquest banquet de cultura, palaus i caminades ens vam reservar un passeig pel lloc on París deixa de ser ciutat per ser poble, bohemi i rural: Montmartre. La colina de la Butte, on els pintors pintaven, els cineastes rodaven (o simplement situaven digitalment) Moulin Rouge, Amélie i moltes més, i on els parisencs senzillament pugen i baixen escales i més escales...
El barri em va agradar força, i hi va contribuir també la ruta recomenada per la guia que vam seguir i que ens va permetre descobrir racons com les vinyes de Montmartre (les úniques en ple centre de París), els locals de tertúlia literària més famosos, el cafè on treballava Amélie a la pel·lícula de Jeunet o la casa de Van Gogh i el taller on es van pintar les Senyoretes d'(el carrer?) Avinyó. Com que encara no havien tocat les onze, la zona estava estranyament deserta, i tan sols ens vam trobar amb l'avalantxa de turistes i de pintors "li pinto el seu retrat senyora?" als voltants del Sacré-Coeur, l'església que corona el lloc des d'on diuen que es poden tenir les millors vistes de París. Llàstima de la boira...
La resta de la jornada final a París la vam repartir entre dues missions molt importants: visitar el Centre Pompidou (quin gran museu!) i anar de compres, sí, com tot turista a París que es preciï. I si el primer va ser força entusiasmant (tot i que les forces recuperades en un xinès de dubtosa reputació van començar a flaquejar), amb el segon propòsit ho vam passar com mai xafardejant entre botigues al Forum des Halles. Sort d'un cafè i un muffin miraculós a l'Starbucks de la zona vam poder ser capaços d'arribar a l'aeroport, sobreviure a avaries al tren i un treballador inútil a la cua de facturació... I tornar, tristos però carregats de records, a casa.

Excentricitats, en or i en llenç (París IV)

Havia deixat abandonades les cròniques del viatge a París! Que, per cert, cada dia queden més lluny, més lluny... Que ja ni me'n recordo. En fi, sort de les fotografies que deixen algun tipus de memòria grabada en imatges...
En el nostre tercer dia de París, vam decidir passar la tarda al museu dels museus parisencs: El Louvre! Hi vam anar aprofitant el dia d'obertura nocturna (fins quarts de deu) i fugint del fred insofrible de la superfície. El Louvre és un museu excessiu, inabarcable, i en què és absolutament fàcil o perdre's o desesperar-se buscant les escales al tercer pis! Però al mateix temps és imprescindible. Em vaig enamorar de les sales de pintura romàntica, de la pintura italiana, i de les obres renaixentistes. I vaig al·lucinar amb la gran excentricitat del museu. Només entrar, dues senyals: a la dreta, la Mona Lisa; a l'esquerre, la Venus de Milo. I la gent fa pacientment cua per fer-ne una foto de prop! Em va recordar a aquells cartells als Museus Vaticans de Roma indicant des del principi "Capella Sixtina, per aquí" i que fan que molta gent tiri pel dret i passi per alt les impressionants galeries...
Com que el grup de japonesos desesperats davant l'obra de Leonardo Da Vinci ens va deixar amb ganes de més excentricitats, el quart dia a terres franceses el vam dedicar a anar d'excursió al Palau de Versalles, a uns vint quilòmetres de la ciutat. Així que vam agafar el tren i ens vam plantar a aquest impressionant palau, on tot és or, luxe, exageració... i culte a la personalitat del rei! La visita va ser interessant, l'audioguia era completa, però sóc l'única que s'ho imaginava més gran? Que esperava visitar més sales? Que se li van fer curtes 3/4 d'hora de visita? Sort que el jardí és tan impressionant com als llibres; llàstima, però, que la gana i el fred ens impedissin caminar-ho tot (una hora de punta a punta del llac!).
El dia el vam tancar passejant pels boulevards i xafardejant les Galeries Lafayette (que ja estaven decorades per Nadal... en ple octubre..). I no, no vam comprar res. Això ho vam reservar per les últimes hores a París.

Txuuuuu....?

Divendres a la nit vam tenir la festa de Nadal (!) de la meva empresa, i per la seva gran "flexibilitat" geogràfica ens vam haver de desplaçar fins a un cutre-hotel de teòriques tres estrelles a Lloret de Mar. Mentre que els detalls de la nit és millor que es mantinguin amagats, aquest post està dedicat a la meva aventura ferroviària per tornar al dia següent. Un trajecte de 3 hores i tres quarts d'hora.

Pas 1: a les 16.15h arribo a l'estació de tren de Malgrat de Mar, on per la lentitud de la venedora de bitllets vaig perdre el tren. Per tant, mitja hora d'espera a l'aire lliure i amb un ventet fresquet...

Pas 2: a les 16.45h arriba el tren direcció l'Hospitalet. Un trajecte bastant maleït: entren com dos o tres grups d'adolescents bojos: uns criden i es peguen; altres posen música alta i comencen a tirar diaris; i els tercers es dediquen a cridar i insultar. I tot això amb l'afegit que se m'acaben les piles de l'mp3 (!), només he dormit 3 hores i no puc llegir!

Pas 3: a les 18h arribem a Sants (al·leluia) i busco els famosos informadors que en teoria han de plagar tota l'estació. Cap rastre d'ells. He de pujar al hall i anar a l'stand de "brief questions" que ja existia fa tres anys, abans que comencessin les obres. Pregunto com anar fins a Tarragona: em diuen que primer vagi a Martorell i allà agafi el regional. Pregunto horaris: en tres minuts tens un tren a Martorell. I els regionals? (que és el que de veritat m'interessa): Això ja t'ho diran a Martorell. Genial, perquè no tinc res millor a fer que esperar una hora a la fosca i gèlida estació de Martorell, esperant el meu tren. (!)

Pas 4: a les 18.30h (algú sabia que Martorell estava tan lluny) arribem a Martorell i una autèntica marabunta de viatgers baixa i puja al regional que, afortunadament, ens estava esperant a la via (ue!). El tren surt als 10 minuts.

Pas 5: a les 19.40h, mitja hora després de l'horari habitual, el tren arriba a Tarragona. Estic adormida, desfeta, marejada.. però ei, podria haver anat molt pitjor...

De l'Arc de Triomf a la Concorde (París III)

De l'Arc de Triomf a la Place de la Concorde, on els francesos revolucionaris van instal·lar la guillotina, hi ha gairebé dos quilòmetres. Nosaltres els vam fer tots a peu, passejant tranquil·lament, amb l'aire gèlid de París cremant-nos la cara i xafardejant botigues. Vam començar a l'Arc, on per arribar-hi has de creuar un pas subterrani que t'evita morir atropellat pel caos circulatori de la ciutat. Teòricament, dins de l'arc hi havia un museu que, malauradament, estava en procés de renovació o sigui que... poc museu.
El més espectacular d'estar dalt de l'Arc de Triomf és que més de deu boulevards o avingudes conflueixen en aquest punt i que, des d'allà dalt, tu ets el veritable epicentre de París. La visita va prendre un to encara més especial perquè just en aquell moment el sol es ponia i segons en quin costat et col·loquessis la sensació canviava completament.
Sota l'arc hi ha la tomba del soldat desconegut. És a dir, un pobre home que va morir a la segona guerra mundial que, en comptes d'identificar-lo i tornar-lo a la seva família, va ser col·locat sota el monument per a fer-lo servir per a esperonar el nacionalisme o com li vulguin dir. La tomba està acompanyada per una flama que mai s'acaba... I que cada tarda un grup d'excombatents s'encarrega de reviure.
Per caminar de l'Arc de Triomf fins a la Place de la Concorde has de seguir potser el boulevard més famós de París: el dels Camps Elisis. Es tracta d'un carrer ple de botigues de luxe, on vam trobar cotxes descapotables en aparadors que giraven, rellotges per més de 30.000 euros i cinemes amb entrades que s'acostaven perillosament als deu euros... tot i que això no era cap luxe, sinó la trista realitat pels cinèfils parisencs.
Per cert, vam ser capaços de fer tot el trajecte sense cansar-nos! I la nòria i l'obelisc de la Place de la Concorde guanyen bastant de nit.

Mouvement Sociale (Paris II)

Aíxi li diuen els francesos a la vaga: Mouvement Social. I va ser una de les primeres paraules que vaig veure en arribar a la Gare du Nord a París, després de viatjar mitja hora esclafada en un tren des de l'aeroport. Si la xarxa de metro i tren de París ja és prou complicada de per si, afegir-li una jornada de vaga no va ajudar gaire. Tampoc ho fa el fet que a la nostra estació hi hagués com a 5 o 6 línies que buscaves per passadissos laberíntics (fins i tot amb sentits de circulació marcats) ni que cada parada tingués com a vuit sortides possibles (intenteu aclarir-vos arrossegant una maleta). Ni tampoc va ser agradable que s'espatllés una línia de metro quan més la necessitaven, ni que, a la tornada, una incidència provoqués molts retards al tren de l'aeroport...
El transport públic a París estressa. Per això, cal buscar racons de la ciutat que t'ajudin a alliberar-te d'aquesta sensació. Com per exemple, la preciosa Saint Chapel, amagada dins el Palau de Justícia i amb unes vidreres que et tallen la respiració. O passejar per la vora del Sena, mirant els llocs de venda de llibres de segona mà (i souvenirs!) amagats en caixes verdes i el reflex del sol al riu, tot i el fred ambient.
Un dels passejos més interessants és el del cementiri Père Lachaise, diuen que un dels més visitats del món. Hi trobes tombes de molts famosos, i no tan sols francesos: per exemple, hi és la tomba d'Oscar Wilde, on la tradició diu que les dones hi deixen un petó marcat amb pintallavis. És un cementiri vell, on fins i tot hi ha tombes obertes, panteons exagerats, i on, sobretot, és divertit caminar-hi buscant les tombes de noms coneguts que tens marcats en un mapa per turistes (!).
Un altre dels racons que em van entusiasmar, i no només pel seu contingut, és el Musée d'Orsay. Com que m'encanta l'impressionisme i el postimpressionisme ja sabia que disfrutaria d'una visita, però el que no sabia era que el museu era una antiga estació de tren reconvertida.
Finalment, un últim lloc especial. El panteó, que em va recordar moltíssim a Roma, i on la pàtria francesa ret homenatge als seus grans homes (i una única dona). El temple pagà dóna una serenitat que tan sols es pot expressar amb aquella llum clara que el cobreix. La cripta, potser més fosca i estranyament buida, té un puntet d'indret transcendent que m'encanta.