Blogia
VARMT IGEN

Up. O com sobreviure al síndrome d'agost

Up. O com sobreviure al síndrome d'agost

Però quina mala nit que vaig tenir ahir: agobiada de calor, de feina, de companys de feina, de tot el que té a veure amb la feina... Total, que una espiral de mal rotllo anava pujant i pujant per la meva gola com si em volgués asfixiar i eliminar-me tot aquest "equilibri zen" que tant he anat publicitant aquestes setmanes, i que em mantenia per damunt del bé i del mal en tot al que jornada laboral es referia... I llavors, en plena crisi nerviosa, vaig pensar: recorda, recorda un bon moment d'aquests darrers dies. I allà estava: dissabte a la tarda, anem al cinema a veure Up (després ens escaparíem a l'Ikea a comprar pastissets suecs, però això és una altra història).

Primer de tot: sí, la pel·lícula em va agradar molt, però vull fer un aclariment a tots els crítics del món que l'han aclamat com a obra mestra. No és millor que Wall-E. No ho és. La primera mitja hora de Wall-E et fa voler saltar a la pantalla i fer petons a la cara del robot que imita Charles Chaplin. Sincerament, crec que res podrà superar aquella mitja hora.

Dit això, els primers vint minuts d'Up! també són espectaculars. És d'aquelles seqüències que, per molt dolent que sigui el que vingui darrere, no podran enfonsar la pel·lícula. De fet, crec que s'hauria d'ensenyar a les escoles de cine com a exemple insuperable de com explicar una història a través d'el·lipsi, i de com emocionar el personal amb només un globus.

Perquè tot i que la pel·lícula és a estones divertida (aquells animalons, aquell traductor de lladrucs dels gossos), sobretot és emocionant. I ho dic perquè servidora es va passar el film plorant com una magdalena, que semblava que no podia aturar aquella pluja de llàgrimes. I el pitjor de tot era: primer, que no tenia kleenex (i a la sortida vaig haver de robar tovallons a una cafeteria perquè ni als lavabos hi havia paper!); i el segon, que els nens, el teòricament públic a qui va adreçat aquest film (i quants nens que hi havia, mare meva), no ploraven gens. Ells tan feliços preguntant allò de "i ara què passaaaaa?". I com m'ho faré jo quan hagi de portar les meves nebodes a veure una d'aquestes pel·lícules i em preguntin això mentre jo sóc un mar de llàgrimes??

En definitiva, molt recomenable. No us deixeu enganyar per l'etiqueta de pel·lícula per a nens, però en fi, ja sabeu que amb els films de Pixar això no passa. I, sobretot, no us perdeu el ja tradicional curt animat de l'inici (a més del trailer de Toy Story 3), que és dels millors que mai he vist.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

1 comentario

La Lectora -

Ai pobre! Que dolent es necessitar un Kleenex i no tenir-ne cap a ma! Jo no la vaig poder veure abans de marxar de BCN, i aqui al Japo encara no s’ha estrenat. De fet, vaig veure un trailer per la tele l’altre dia i vaig pensar: quan la facin, l’anire a veure. Pero es que l’estrena esta prevista per al desembre!! I despres ens queixem que a Espanya les pelis arriben tard... Aixi que m’imagino que quan tingui internet (que a aquest pas, pot ser que la peli s’estreni abans...) me l’haure de baixar en plan piratilla... :P
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres