Blogia
VARMT IGEN

Un cap de setmana a Venècia (part I)

Tot va començar una tarda de febrer: em van preguntar quin era el següent cap de setmana que treballava, i hores després em suggerien organitzar-me els dies de festa que em toquen a canvi de cada guàrdia de forma que ens poguessim escapar un cap de setmana a Venècia. Qui es podia resistir? Bé, jo mai havia sentit una atracció gaire gran per Venècia, tot i ser una gran enamorada de Roma i del Renaixement de Florència. M'havien dit que Venècia feia pudor, era bruta, i hi havia rates, i l'havia condemnat a ser una enganya-turistes i una atreu-americans, no digna de perdre el meu temps.

Però, afortunadament, les combinacions de vols low-cost per aquell cap de setmana tan sols ens van deixar l'opció del Vèneto, i així vaig tenir l'oportunitat d'empassar-me el meu orgull, els meus perjudicis i caure rendida als peus de Venècia, aquella ciutat decadent i aturada en el temps, que mai voldríem que canviés. Vam arribar un dijous a la nit, just aquella setmana que molta gent recordarà com aquella que Barcelona i Girona es van sumir en el caos per culpa de la neu (per aquí baix ens vam salvar...). Doncs bé, aquellaa borrasca carregada de neu va fer també una bona visita a Venècia el dimecres, i quan vam aterrar a l'aeroport, un bon pam de neu encara s'acumulava per molts racons, afavorida també per la humitat que fa que el fred et cali els ossos més de l'habitual. En el camí cap al vaporetto que ens havia de dur fins al barri de Cannareggio, on havíem reservat l'hotel, ens vam topar amb gruixos i gruixos de neu, i perduts pel barri a la recerca de la porta del nostre hotel vam poder comprovar com la neu que es fonia, encara gèlida, ens anava glaçant els peus.

Per fi vam trobar l'hotel, tan sols per descobrir que els propietaris ens havien deixat una nota a la reixa perquè els truquéssim en arribar. Eren les onze de la nit i tot feia presagiar una llarga i freda nit esperant, però ben aviat ens van venir a rescatar per dur-nos a la calidesa de la nostra habitació. L'hotel, el Ca Riccio, combinava l'antiguitat de l'edifici i alguns mobles amb la modernitat de la data en què s'hi havia fet la darrera reforma, i a banda de l'acollidora que resultava l'habitació, l'abundant esmorzar del dia següent ens va fer adonar que havíem encertat amb l'allotjament.

Tan sols teníem dos dies complets per descobrir Venècia, així que divendres no vam perdre ni un segon per dirigir-nos a peu fins a la Plaça Sant Marco, amb una parada obligada al Pont de Rialto. Amb les botigues encara per obrir, vam descobrir l'encant principal de Venècia, aquell que la converteix en el lloc ideal per evadir-se: els seus carrers estan dissenyats per perdre's (no és una opció, és una obligació quan t'aventures a caminar per la ciutat), però d'una forma que la desorientació t'embriaga i et fa venir ganes de no trobar mai el teu destí. Però després arribes al magnífic pont de Rialto, i veus per primer cop el Gran Canal, i te n'adones que, de fet, estava força bé haver estat capaç de trobar-lo. Seguint les tradicionals senyals per turistes (amb quatre direccions bàsiques: San Marco, Rialto, Ferrovia i poca cosa més), vam arribar a la plaça San Marco en aquella hora en què encara estava buida. Amb les cadires de les terrasses situades en perfecta quadrícula esperant els turistes que les omplirien després, i amb la neu encara acumulant-se a la part d'ombra de la plaça. Primer ens vam aventurar a la basílica, tota recoberta de mosaics daurats espectaculars, per després fer l'escalada del Campanille, amb les seves vistes espectaculars de la llacuna, de la plaça i de les teulades encara emblanquinades de la ciutat. La següent parada, també sense sortir de la famosa plaça, va ser el Palau Ducal. No sabíem ben bé què ens trobaríem però vam acabar fascinats per aquell magnífic espectacle d'estances, pintures, decoració i també presons que ens va tenir gairebé dues hores hipnotitzats.

I un cop cobertes les visites ineludibles (després hi va haver també passeig en gòndola, pel mòdic preu de 100 euros, però amb la tranquil·litat d'un dia sense presència massiva de turistes), tocava fer el que és obligatori a Venècia: rodar pels carrers, creuant les cantonades deixant-se portar per l'atzar, trobant-se amb canals i canals que semblen tots iguals, amb ponts encantadors, i amb botigues. Botigues plenes de peces de vidre, de bosses de mà precioses, de tot el que pot fer d'una passejada un somni dels addictes a mirar aparadors. I caminant caminant, i amb un capuccino gola avall, intentar refer el camí a Cannareggio, i riure histèricament perquè és impossible orientar-se i fa massa fred per aturar-se a mirar el mapa. I tot els carrers són iguals, igual d'encantadors. I els canals estan nets, i no fan pudor. I si hi havia rates, segur que llavors haguéssim rigut en trobar-nos-les.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

1 comentario

La Lectora -

Ostres, què xulo! Si sembla que sigui un decorat i sigui tot de mentida de lo maco que es veu! ^__^
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres