Aquest és un retorn en majúscules. Consti que des del passat dijous em passo la vida donant-me cops de cap a la pared perquè quan em van suggerir d’intentar organitzar-nos per anar a aquest concert vaig dir allò de "nooooo!". Aix, sort del youtube...
Abans de res, deixem clar que aquesta foto no és meva. No, no, l'he robat del blog oficial (poc explotat, per cert) dels Depeche Mode, perquè, jo el passat 21 de novembre, estava massa concentrada passant una de les millors nits com per intentar fer una foto amb correció. I també perquè sóc molt poc partidària de dur càmeres de fotos o vídeo als concerts, perquè ja se sap, oficialment està prohibit, i segur que si tinc la mala sort de dur-la al damunt a mi me la treuen. Tot i que per la quantitat de càmeres que vam veure aparèixer per la pista del Sant Jordi, dubto que es controlés gaire, la veritat...
Però anem per parts. Feia mesos que teníem les entrades comprades, després de tornar de les vacances amb un pas previ per París per rebre una primera dosi de la gira Tour of the Universe. Qui m'anava a dir quan el 2006 vaig anar mig forçada a un concert de l'anterior gira que acabaria fent aquestes coses, però en fi, que després de tornar del concert de París vam decidir de comprar entrades també pel segon concert previst a Barcelona (el primer portava setmanes esgotat).
I dissabte 21, cap a Barcelona! I amb l'emoció afegida de saber que s'hi estava gravant el DVD de la gira, fet que confirma la meva sort espectacular amb la gravació de DVD's. Recordem que Per Gessle el va gravar al concert d'Estocolm que hi vaig anar el 2006, i ara em tornarà a passar! Com que vam arribar deu minuts abans de l'obertura de portes, a més del luxe d'aparcar a la porta del Palau (era legal? no ho tenim gaire clar...), vam poder caçar un bon lloc a pista. I el que és més important, poder anar abans de res al lavabo sense cues interminables.
Després d'unes dues hores guardant lloc religiosament de peu, i rient molt amb aquell grup d'alemanys fanàtics hardcore, que seguien el grup per tota Europa, va arribar el gran moment. Una hora i mitja de concert que ens va fer adonar que: u) els concerts milloren moltíssim quan els veus des de tan sols cinc files per darrere de la passarel·la), i dos) el concert de París no va ser més que un petit escalfament per la veritable apoteosi de la segona nit al Sant Jordi. Només dir que després d'aquella nit vaig necessitar dos dies per recuperar una gola en condicions.
Com ja he comentat abans, el meu primer concert de Depeche Mode va ser mig forçada i sense conèixer més que alguna que altra tornada. A París, ja estava una mica més preparada, però el 21 de novembre, després de llargues sessions de cotxe acompanyada dels seus grans èxits, jo ja no tenia aturador. I bé, com va quedar demostrat en moments con Fly on the Windscreen o Dressed in Black, els alemanys i nosaltres érem dels pocs que ens sabíem aquestes cançons, i això que les dues van ser composades quan jo només tenia tres anyets de no-res...
El més trist de tot plegat és que ara, com a mínim, ens tocarà esperar tres o quatre anys fins a un proper disc i una gira, si és que n'hi ha. Però de tant en tant pots tancar els ulls i recordar els moments irrepetibles de Home (la meva primera favorita) o Never Let Me Down Again (per fi vam aconseguir que el Dave es tragués l'armilla!), i sobretot, aquell Waiting For The Night final que no m'esperava pas i que vaig poder veure de tan a prop... Quan diuen que sortirà el DVD?!
És dilluns, el dia està fosc, plou o fa una humitat i xafogor insuportable, hi ha obres a la Renfe, al metro i a les carreteres de Tarragona... Algú necessita una petita dosi de Mika per animar-se?
No entenc la mania dels cantants italians en traduir els seus temes al castellà quan publiquen aquí, tant de bé que sonen en la versió original... Així que aquí teniu aquest tema per un dia càlid d'un gèlid hivern, que diuen que tornarà demà a visitar-nos. De moment, disfruteu amb aquest vídeo (per cert, lo de James Blunt aquí és impressionant...:) )
Ja fa un parell de setmanes que vaig descobrir la notícia que s'havia publicat un disc dedicat a aquelles cançons que la BBC va prohibir emetre a la Gran Bretanya. L'àlbum es diu This record is not to be broadcast, i s'ha elaborat a partir de l'arxiu de la gran cadena pública britànica, que inclou documents del comitè encarregat del filtre d'emissió i que van del 1930 al 1980. En aquests temps en què afortunadament la censura ja no existeix a les ràdios (bé, la BBC reconeix que sí que veta alguns cantants dance per lletres homòfobes) resulta molt curiós repassar perquè es van prohibir alguns temes.
Un dels exemples que m'ha fet més gràcia és la d'una cançó de George Formby, un autor dels anys trenta que va tenir l'osadia de publicar un tema que es deia With my little ukelele in my hand. Un altre cas força divertit és el de Deep in the heart of Texas, de Bing Crosby, que sembla que no podia sonar per la ràdio en horari laboral perquè distreia els obrers ja que corrien el risc de seguir el ritme picant les màquines!
De casos més populars, hi ha l'evident God Save the Queen, dels Sex Pistols, o John Lennon, que va ser el primer autor de masses que va dir la paraula "fucking" en una cançó ( Working class hero ). I així fins a una infintat de casos per proferir el nom de Déu en va (Bob Dylan), ser sospitós de plagi, induir al suïcidi o parlar de prostitució... I el que a mi em sembla més impressionant: un classicàs com Mack the Knife, prohibit per violent!!
Tot aquest boom de la música per internet, de la difusió d’artistes populars de forma gratuïta només per fans, no m’havia afectat gaire. Ara, però, he descobert com d’interessant pot ser l’experiència. Fa unes setmanes vaig descobrir que Keane preparaven un nou àlbum (tinc els seus dos primers entre els meus preferits) i que tenien una cançó, Spiralling, en descàrrega gratuïta a la web. Em va costar actualitzar i actualitzar la maleïda web, introduir un cop i un altre les meves dades perquè tot quedés en blanc un cop donava al botó de "Enviar", però finalment ho vaig aconseguir i al meu correu va arribar l’enllaç autoritzat per descarregar-me la cançó.
Tot i la primera impressió de sorpresa, el tema em va entusiasmar des de la segona escolta, i cada cop que el torno a sentir, no me’l puc treure del cap durant una bona estona. Així que espero amb interès l’estrena del seu nou disc, Perfect Simmetry. La part més divertida és que aquests dies vaig rebent mails de la pàgina web oficial del Keane en què em van explicant les novetats: sortejos, concerts de presentació a Londres i, sobretot, minigira europea en petits locals.
I aquí és on comença el meu trauma. El dia 9 de Novembre Keane actuaran a la Sala Razzmatazz de Barcelona. En diumenge, de forma que fins i tot em seria possible anar-hi. Doncs resulta que aquest dia jo seré a molts quilòmetres de Barcelona, viatjant per Egipte, gràcies a un viatge que hem improvisat per aquesta tardor amb un raconet d’estalvis que anem fent a base de no anar a sopar fora i menjar marques blanques (ja donaré detalls més endavant d’aquesta aventura egípcia que planegem). O sigui que la meva passió per les piràmides i el món àrab em deixa sense sentir Keane en directe per primer cop.
Amb aquest nou concert frustrat es comença a confirmar la meva maledicció musical. Per exemple, resulta que James Blunt va venir a Barcelona aquest estiu (i jo sense saber-ho) i a tocar també a Razzmatazz un dia que jo estava encara més lluny, viatjant pels Estats Units!! Curiós que l’home que vam escoltar insistentment a través de les interestatals americanes estigués just en aquells moments tan a prop de casa nostra.
O sigui que encara puc donar gràcies que al gran Mika li donés per visitar Barcelona la tardor passada coincidint amb els meus dies de vacances, i una setmana abans no marxés cap a París.
Per consolar-me, i per si algú no ha sentit la cançó, us deixo aquest vídeo que hi ha penjat al youtube fet per un fan i que els propis Keane ens recomanen a l’últim mail als seus fans.
De petita m'agradaven molt Mecano, però mai vaig poder anar a un concert perquè era massa jove... Em vaig consolar amb concerts com aquest per la tele. Ai, de vegades t'oblides com d'encantadors eren el final dels 80 i el principi dels 90.. I atenció a Nacho Cano al vídeo!
... cada vez que respiras, cada vez que dormido me hablas.
Si he trigat més hores en fer aquest post és perquè no trobava la fotografia o el vídeo amb què il·lustrar-lo. Ahir vam anar al concert de Mika a Barcelona i ho vam passar tan bé... que és gairebé impossible plasmar-ho a l'hora d'escollir unes paraules, una imatge, una escena. Em conformo amb aquesta fotografia d'una actuació a Sidney perquè crec que resumeix força bé la força i el carisme d'aquest cantant a l'escenari. He trobat vídeos al youtube, menys de 24 hores després del show, gravats al Palau Sant Jordi, però la qualitat no fa gaire servei al que va ser realment la nit.
Després de patir la desgràcia del trànsit a Barcelona en hora punta, vam poder arribar a Montjuic quan teòricament tan sols quedava mitja hora per l'inici. De fet, tot es va endarrerir des de les 20h fins a les 20.45h. Potser perquè ni els mateixos artistes s'havien enterat que el concert s'havia traslladat al Sant Jordi i que no es faria al Razzmattazz, com s'havia anunciat prèviament.
Els primers en tocar van ser els teloners Yelle. Són un grup francès de pop enganxifós i electrònic. Havia investigat una mica a la xarxa i sonen força bé. En directe guanyen bastant en força. La seva actuació va ser la que tocava ser: poques cançons, mitja horeta, entusiasme en crescendo i deixen el públic animat i amb el caliu necessari per rebre a l'estrella de la nit. Llàstima que Mika es fes esperar més de tres quarts d'hora fins al moment de la sortida.
Mika va començar amb la meva cançó preferida del seu disc, Relax (que per cert també repeteix al final). Aviat es va fer evident que allò no era un concert normal: hi havia performances, disfresses, nines inflables gegants, un esquelet que et protegeix de la neu... I el millor de tot: em preocupava que el concert fos massa curt ja que Mika només té un disc de poc més de 40 minuts. Pensava que potser faria versions. Però encara millor: Mika va avançar cançons noves que veritablement espero puguem tenir un segon disc que no trigui massa en arribar. Amb un toc més rocker i amb les mateixes melodies que se't queden clavades al cap en qüestió de segons.
Moments a recordar: la performance abans de Love Today, la peça musical, la primera cançó nova, Happy Ending, Any Other World, Mika parlant en castellà.
Caminar sota la pluja d'estiu... Un record inoblidable d'un estiu que ja ens ha deixat...
M'encanta aquesta cançó, especialment aquella part que diu: Frost on the window pane, the sound of pouring rain, all makes me glad of you...
Les vacances de l'octubre (15 dies de glòria en l'horitzó...) comencen a pintar molt millor del previst (si és possible). Aquí estan les entrades pel concert de Mika a Razzmatazz del dia 18 que he comprat aquest matí, aprofitant una visita llampec a Barcelona per passar pel metge... Serà l'aperitiu previ al viatge a París que tenim previst fer la setmana següent, i un antídot a la pena per no poder anar al concert de Crowded House del dia 1 (serien ja tres concerts en un any, amb la despesa afegida d'un viatge a Estocolm per anar a un d'ells). Espero que l'actuació valgui la pena, i que tinguem alguna cosa més que les deu cançons de l'únic disc de Mika.
Avui tinc un dia diguem-ne que una mica creuat.. Ja se sap, els efectes secundaris de l'exili. I per moments com aquest, res millor que una cançó com a mantra per trobar de nou el camí a casa...
Is it a dream
or is the day still dawning
in this part of the world?
Is it one of these moods
where you feel so selfish
in this part of the world?
But hey,
something happened today.
I wish I could explain
the strange sunshine through the rain,
the rush I got
I heard you call my name.
It will never sound the same again.
Tried to be good,
any small town person
knows it never ends.
Since I was young,
I've been a stranger to my myself.
I know it never ends.
But hey,
something happened today.
I wish I could explain
the strange sunshine through the rain,
the rush I got
I heard you call my name.
Things will never be the same again.
Com que portava un parell de dies sense actualitzar, un petit extra del dia. Fa anys, quan feia classes de dansa oriental, la meva professora em va fer descobrir Tarkan, un cantant turc bastant conegut (l'autor d'aquell hiperversionat Kiss Kiss). Aquesta és la meva cançó preferida, vídeo preferit.. i ball preferit...
Si algú vol sentir una mica d'estiu suec... Per Gessle, Jag skulle vilja tänka en underbar tanke.