On París deixa de ser ciutat (París i V)

Sí, després de cinc intensos i gèlids dies, la nostra estança a París va arribar al punt final. Com a ressopó per aquest banquet de cultura, palaus i caminades ens vam reservar un passeig pel lloc on París deixa de ser ciutat per ser poble, bohemi i rural: Montmartre. La colina de la Butte, on els pintors pintaven, els cineastes rodaven (o simplement situaven digitalment) Moulin Rouge, Amélie i moltes més, i on els parisencs senzillament pugen i baixen escales i més escales...
El barri em va agradar força, i hi va contribuir també la ruta recomenada per la guia que vam seguir i que ens va permetre descobrir racons com les vinyes de Montmartre (les úniques en ple centre de París), els locals de tertúlia literària més famosos, el cafè on treballava Amélie a la pel·lícula de Jeunet o la casa de Van Gogh i el taller on es van pintar les Senyoretes d'(el carrer?) Avinyó. Com que encara no havien tocat les onze, la zona estava estranyament deserta, i tan sols ens vam trobar amb l'avalantxa de turistes i de pintors "li pinto el seu retrat senyora?" als voltants del Sacré-Coeur, l'església que corona el lloc des d'on diuen que es poden tenir les millors vistes de París. Llàstima de la boira...
La resta de la jornada final a París la vam repartir entre dues missions molt importants: visitar el Centre Pompidou (quin gran museu!) i anar de compres, sí, com tot turista a París que es preciï. I si el primer va ser força entusiasmant (tot i que les forces recuperades en un xinès de dubtosa reputació van començar a flaquejar), amb el segon propòsit ho vam passar com mai xafardejant entre botigues al Forum des Halles. Sort d'un cafè i un muffin miraculós a l'Starbucks de la zona vam poder ser capaços d'arribar a l'aeroport, sobreviure a avaries al tren i un treballador inútil a la cua de facturació... I tornar, tristos però carregats de records, a casa.