La nit dels Òscars

Per fi, per fi! puc dir que la pel·lícula que ha guanyat enguany els Òscars m’ha entusiasmat. Potser no sentia alguna cosa així des de Million Dollar Baby (tot i que cal dir que l’Eastwood és el gust acadèmic per excel·lència) i molt menys després de l’elevació a l’Olimp del mal gust de coses com A Beautiful Mind o Gladiator (si us plau!).

Fa un parell de setmanes em vaig escapar un dissabte a la tarda per veure Slumdog Millionaire, i em va encantar. Per la història, un conte de fades optimista explicat des del racó potser més pessimista del món; pel muntatge, que funciona com un engranatge perfectament muntat; per l’homenatge a Bollywood, que sempre defenso; per un guió d’aquells que a tots ens agradaria ser capaços d’escriure; per uns actors (sobretot els infantils) que et sorprenen i et deixen sense alè... I, sobretot, perquè una bona pel·lícula no cal que sigui pretenciosa, sinó simplement una pel·lícula entretinguda. I tot i això, i malgrat les crítiques de superficialitat, jo crec que és un film amb moltes capes. Que cadascú es quedi amb la que més li agradi...

Però, sobretot, el que més m’ha entusiasmat dels vuit òscars que ha rebut Slumdog Millionaire ha estat els dos de tipus musical. Perquè els han donat a un mestre de la música índia, A.R. Rahmann, que, tot i que als seus discursos a la cerimònia va fer més por que una altra cosa, és autor de la banda sonora d’un film que a mi m’encanta: Lagaan. Per això, encara que sigui en forma de film britànic i distribuidora americana, no puc deixar d’estar contenta perquè per fi s’ha reconegut el treball d’aquest gran home (busqueu, sinó, les cançons de Lagaan al youtube i deixeu-vos seduir...).

I un últim apunt de la cerimònia, que, desgraciadament, no he pogut veure en directe (però sí en els vídeos a internet): el mestre de cerimònies, Hugh Jackman. Sobren les paraules, oi?