Hamlet
No és cap misteri que Hamlet és una de les meves obres de teatre preferides. Des que la vam estudiar a Batxillerat, que sempre m'ha interessat moltíssim veure'n adaptacions, però curiosament mai no havia estat capaç d'anar a veure'n una on realment s'ha de veure: al teatre. Sí, havia vist la clàssica adaptació de Kenneth Branagh, la de Mel Gibson (aquesta darrera, poc recomanable), però per diferents coses mai no l'havia pogut gaudir sobre un escenari. Descomptant, és clar, aquella magnífica Rosencrantz y Guildenstern han muerto, protagonitzada per Juan Diego Botto que vaig veure a Barcelona allà "en mis años mozós...".
Per això, que enmig de la voràgine de la mudança, hi hagués un divendres que el Hamlet protagonizat per Julio Manrique i dirigit per Oriol Broggi fes una parada al Metropol de Tarragona, i que a més jo aquell dia no treballés, era massa irresistible. I que a través d'una connexió aconseguíssim unes molt bones entrades (pagades de la nostra butxaca, no malpenseu...) ja ho feia inexplicablement perfecte. Així que jo em pensava: alguna cosa deu anar malament en aquesta obra, perquè si tot s'alinia tan meravellosament amb nosaltres.. Doncs l'únic però va ser que aquell dia jo estava cansadíssima i que, de fet, entre caixes i compres se m'havia oblidat del tot que era el dia del teatre. Perquè un cop es van apagar els llums i va començar l'obra, tot el cansanci es va esfumar i em vaig quedar fascinada.
Primer de tot, el plantejament de l'obra em sembla genial: uns pocs actors que jugaran a representar Hamlet, canviant-se sobre l'escenari, fent multiplicitat de papers, ballant i barrejant-se entre el públic per involucrar-lo també en una festa en què ens demostren que no s'ha de tenir por a un Shakespeare. Els canvis en l'estructura de l'obra (que, si es fa tal com està escrita, dóna per les quatre hores de Branagh) estan fets també de forma que no es noti cap salt per molt que coneguis l'obra, i hi ha personatges com Poloni que estan plantejats d'una forma força interessant.
Però, sobretot, em va encantar el personatge de Hamlet. No sols perquè trobo que Manrique (i aquí intentaré que la meva adoració personal no em cegui del tot) està esplèndid sense ser massa presuntuós, sinó perquè tota la faceta de bufó del príncep s'explota, tal i com està al llibre. M'encanta quan Hamlet no és només un llibre transcendent, sinó també una obra amb parts divertides, perquè es així com ho va escriure Shakespeare. I, evidentment, un deu per aquell monòleg del "to be or not to be" cigarreta en mà...
L'única cosa que trobo que no acabava d'encaixar era la decisió que el fantasma del rei de Dinamarca parlés en anglès. Puc entendre la proposta, però a la representació a Tarragona vam tenir un problema greu: els subtítols van entrar tard i malament. I per molt anglès que entenguis, un Shakespeare és molt difícil de captar d'oïdes... A més, alguns moments com aquell "swear!" amb accent estrany feien més gràcia que por.
Tot i així, l'obra em va encantar, especialment per aquest aspecte de "work in progress" que li donava aquell caràcter de representació única i especial. I segur que en cap d'altra representació Hamlet va aturar el seu diàleg per dir "jesús!" a una dona del públic que acabava d'estornudar. Així que si aquest Hamlet passa prop d'on us trobeu, no us el deixeu perdre.
1 comentario
La Lectora -
T'envejo per haver pogut veure Hamlet, per haver pogut veure el Manrique (que ara que estic revisionant Porca Misèria torno a recordar lo sexy que és) i sobretot... Per recordar que vas veure el Botto en primera filaaa!!! Bottooooo!!!
Ains que guapo!
Bueno, aquí acaba el meu comentari ple de feromones per tot arreu :P
I m'alegro de veure que no t'oblides del blog i vas actualitzant de tant en tant!!