Art

27 anys (de Barceló i d'altres)

Aquest cap de setmana tocava, com és costum cada any, celebrar el meu aniversari amb la família a l'entorn de la capital, així que vaig aprofitar l'ocasió per autoregalar-me un matí d'exposicions en solitari. Bé, de regal n'hi va haver més ben poc, ja que vaig anar al Caixafòrum de Barcelona, un lloc que mai em cansaré d'agrair que mai s'arribés a obrir. I és que per molt que hagi tallat els meus llaços bancaris amb la Caixa, s'ha de reconèixer que aquest edifici és un dels racons més macos de Barcelona i hi fan moltes de les exposicions més llamineres, i sense haver de pagar.

El meu esquer per apropar-me era l'exposició sobre Barceló que van obrir-hi fa poc. És una de les dues que actualment es poden veure a Barcelona: al Centre d'Arts Santa Mònica en teniu una altra sobre els seus primers anys (que encara tinc pendent de visitar) i al Caixafòrum podeu repassar la seva trajectòria des de l'any 1983 fins a l'actualitat. He de dir que em va fer força gràcia el detall de la data, que coincideix amb el meu any de naixement, cosa per la qual era encara més divertit fer coincidir la visita amb el meu aniversari.

De la visita, a banda que em va encantar i la recomana a tothom (us agradi o no Barceló, segur que us hi reconcilieu quan veieu els seus diaris d'aquareles), he de dir que estava repleta de gent! Potser perquè era diumenge, i les temperatures (tot i que càlides) no conviden tant a fer un peregrinatge a la platja, però em va impressionar que un artista que ha estat tan popularment criticat amb obres com el sostre de la sala que va inaugurar fa poc a la ONU de Ginebra, atregui a tanta gent. I tothom tenia una cara d'estar encantadíssims amb les seves obres, i fins i tot hi havia cues per veure el vídeo de la seva performance Pasodoble. O  l'art contemporani té més fans dels que em pensava, o és que quan és gratis, la gent hi va sigui el que sigui.

Com que anar al Caixafòrum i veure una única exposició és molt complicat, vaig aprofitar per colar-me en altres dues sales. La primera, una exposició sorprenent sobre el fotògraf J.H. Lartigue. Aquest artista francès, dedicat a la fotografia des de ben menut, es dedicava a captar amb la seva càmera allò que la seva memòria no era capaç de retenir, els moments de felicitat, les mirades, la velocitat i els salts en suspens. Us asseguro que és impossible passejar entre les seves imatges sense un somriure perenne als ulls.

Per acabar el recorregut, i aprofitant que l'Avinguda Maria Cristina tenia ja ahir al matí  ambient de Campionat d'Europa d'Atletisme, em vaig passar per la petita mostra dedicada al món de l'atletisme en motiu, precisament, de la cita que comença avui. En una petita sala, amb una pista d'atletisme reproduïda al terra  i uns panells sobre els valors de l'atletisme, es pot veure un audiovisual força interessant sobre aquest esport. La veritat, si posessin a la sortida algú venent entrades pels Campionats, segurament omplirien cada dia, ja que fan venir unes ganes terribles d'anar-hi... Com a mínim, a mi em servirà de consol després que s'hagi vist frustrat el meu intent d'anar-hi ni que fos una tarda.

Un dia per Barcelona

De tant en tant, m’agrada baixar jo sola tot un dia a Barcelona i camuflar-me com a turista dins de la ciutat. Ahir va ser una d’aquestes ocasions, en part perquè tenia diverses exposicions amb força ganes de veure, i en segona part perquè també em venia de gust treure el nas per la Fira del Llibre Antic i Modern d’Ocasió, que es fa cada tardor al tram baix de passeig de Gràcia.

La primera sensació en baixar del regional i agafar el metro cap a plaça Espanya és quant de temps feia que no anava sola per la ciutat. I en sortir i començar a enfilar cap a Montjuïc, en quant havia trobat a faltar passejar per la ciutat i quin dia més esplèndid que m’havien regalat per aquest dissabte (divendres aquí a Tarragona va caure un diluvi universal que fins i tot em va tenir cinc minuts tancada al cotxe aparcat enmig de cascades urbanes d’Altafulla).

La primera parada va ser el Caixafòrum. Sempre que vull anar a Barcelona a veure exposicions acostumo a acabar en aquest preciós edifici, i és que té la doble virtut d’organtizar excel·lents mostres i, a més, ser gratuïtes. En aquest cas, volia veure l’exposició sobre Alphonse Mucha, precursor de l’Art Nouveau, i de retruc vaig poder visitar també la dedicada al Renaixement a Prato. Totes dues em van agradar força, especialment la de Mucha, que, a més de tenir unes imatges precioses, està molt ben estructurada i et dóna tocs de cadascuna de les seves facetes com artista.

Després, ja passat el migdia, vaig continuar l’escalada de la muntanya de Montjuïc fins a la Fundació Joan Miró. Allà era el penúltim dia per veure l’exposició d’Olafur Eliasson sobre "la naturalesa de les coses". Hi vaig anar perquè al MOMA de Nova York havíem pogut veure al juny una de les seves instal·lacions (una llum ataronjada que omplia tota una estança i que convidava a quedar-s’hi descansant) i tenia curiositat de veure més coses d’ell. La proposta no em va desagradar gens. Hi havia una vintena d’instal·lacions d’il·lusions òptiques, jocs de llums i colors, miralls que representen el sol, i el més curiós de tot: tota una taula plena de peces de Lego perquè els visitants hi facin la seva ciutat. I pensar que el guàrdia de seguretat va tenir el morro de tirar a terra tota una torre davant meu! A la foto, a la part de baix, podeu veure els cutres trampolins-xemeneies que vaig fer sobre una caseta ja existent. Tot el que hi veieu a banda ja m’ho vaig trobar fet, evidentment...

La sortida de la Fundació Joan Miró la vaig fer, com sempre, baixant per la Font del Gat. Cada cop m’agrada més aquest parc: no sé si perquè ara l’han arreglat o perquè li he agafat carinyo. I per fi vaig poder veure la cascada en ple funcionament...

Després d’un dinar ràpid, vaig anar cap a la Ciutadella, al museu de Ciències Naturals. Bé, quan jo era petita això era el Museu de Zoologia, i me’n recordo que mons pares m’hi van dur després de molts diumenges reclamant fer-hi una visita (no recordo més que animals dissecats, i els ossos d’aquella balena que es va morir a la platja del Prat). Ara, amb el nom canviat, acull una exposició d’allò més divertida: Assassinat al Museu. Resulta que el director del museu ha estat assassinat i tu has d’anar recollint pistes, com a bon detectiu, i decidir qui és el culpable d’entre sis sospitosos. Al mateix temps, i mentre vas d’escenari del crim a laboratoris o sala d’interrogatoris, vas aprenent com treballa la ciència a l’hora de contribuir a esclarir un crim. Molt curiós, per exemple, com es fan servir les larves per tal de determinar el moment de la mort (llàstima que les meves mates m’obliguessin a desquadrar els meus càlculs...). Al final vaig quedar amb dos sospitosos principals, i a l’hora de triar el meu acusat, doncs resulta que em vaig equivocar. Tot i que no estic gaire d’acord amb els arguments que va donar l’investigador en cap, la veritat...

Després de mirar els escenaris i stands encara buits de les Nits del Ramadà (només vaig poder sentir algun assaig sota l’Arc de Triomf) vaig enfilar de nou cap al metro i cap al passeig de Gràcia. Allà vaig recuperar forces a l’Starbucks (us podeu creure que és el primer cop que entro a un Starbucks a Espanya?!), on em vaig menjar un muffin de xocolata blanca i maduixa i un caffè latte de vainilla (visquen els xarops de l’Starbucks!). I després d’una mitja horeta llegint Dracula en un d’aquests sofàs tan meravellosos de la cafeteria, vaig baixar de nou pel passeig per veure els estands de la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió.

La meva intenció era trobar alguna edició antiga, maca i barata d’algun llibre de Jane Austen. Però mala sort: a tot arreu on hi havien llibres antics eren sempre els mateixos (!!) i, si no, venien llibres nous a preus rebaixats, però per aquests ja vaig a la biblioteca, la veritat... Això sí, m’encanta passar hores regirant llibres, tocant els lloms com si fossin màgics, i respirar aquesta oloreta tan bona de paper imprès...

Quan vaig acabar amb totes les paradetes, i com que encara em quedava mitja horeta per agafar el tren, vaig anar cap a la Casa del Llibre a xafardejar i veure si trobava alguna ganga. Hi havia tanta gent que vaig acabar fugint i agafant el tren d’abans. Es veu que ja no estic feta per les grans ciutats!

Sota la bomba

L'altre dia em vaig deixar de comentar una altra de les exposicions que vaig anar a veure la setmana passada en la meva escapada a Barcelona. Es tracta d'una mostra que tenia veritablement moltes ganes de veure des que vaig llegir l'avanç de les exposicions que es farien a Barcelona aquesta temporada. Es tracta de Sota la Bomba, que es pot visitar al Macba.

Primer de tot, poder posar els peus al Macba ja és tot un luxe: m'encanta aquest museu, el seu color blanc, les seves rampes de pujada... És un lloc molt acollidor per mi. Segon, les exposicions a aquest museu sempre es mimen molt. Com que la col·lecció permanent és bastant minsa i poc atractiva a ulls dels espectadors, donen moltíssim espais a les mostres principals i les cuiden molt.

La mostra en qüestió tractava sobre els camins de l'art després de la irrupció de l'era nuclear. Per fer-ho, centra el seu anàlisi a França i Estats Units al període comprès entre 1945 i 1956. En aquesta època es produeix un canvi definitiu al món artístic: la capital mundial de l'art deixa d'estar a França i es desplaça a Nova York. És el moment del naixement de l'expressionisme abstracte, mentre que a França busquen una personalitat pròpia i una forma de resurgir dels horrors de la guerra en territori propi amb un moviment tan divers, brut i intimista com l'informalisme o art autre.

L'exposició té dos elements que la fan especialment atraient. Primer, que el seu anàlisi el fa no només basant-se en pintura i escultura (tot i que és la majoritària) sinó que també trobem cinema, moda, fotografia, periodisme, la música (el jazz transatlàntic de postguerra, que diu el subtítol de la mostra) i, sobretot, l'oportunitat de veure les principals revistes artístiques i el món dels crítics. Segon, que recull un gran nombre d'obres d'artistes claus de l'època, i es fa especialment difícil trobar a faltar algú. A les sales del Macba es pot veure el diàleg entre Amèrica i França i entendre les noves avantguardes (molt més difícils de digerir pel gran públic que les prèvies a la Segona Guerra Mundial) des d'una perspectiva social.

En un món nou, on totes les tècniques i teories de la societat anterior han quedat derrotades i han dut al gran desastre de la guerra, els artistes lluiten per trobar un nou llenguatge revolucionari amb què reconstruir. A Amèrica, ho fan amb optimisme, però sota l'ombra de les proves atòmiques a Bikini. A França, ho intenten mentre els propis artistes van llepant-se les ferides del passat recent.

El cos al segle XX

Portava molts dies sense actualitzar el blog, ja que l'última setmana de vacances he estat distreta. Deixant de banda les aventures parisenques, tot i les dificultats posades per Renfe vaig poder anar a veure una de les exposicions que tenia moltes ganes de visitar a Barcelona. Es tracta de Un Cos Sense Límits, que es pot veure a la Fundació Joan Miró.

A aquesta mostra, es repassa la representació del cos humà a l'art del segle XX gràcies a la llibertat del creador que es reivindica a partir de la Olympia de Manet. A partir d'aquí, l'exposició va passejant per alguns dels grans autors de les avantguardes del segle passat: Giacometti, Chagall, Tàpies, Miró (és clar), Klein, Matisse, Picasso, Moore.. i molts més. Crec que la qualitat de la selecció que es pot veure al museu de Montjuïc és força bona (llàstima que no hi hagi el veritable punt de partida de Manet, tot i que sí que vaig tenir la sort de veure-la al Museu d'Orsay de París pocs dies abans) i que el conjunt permet obrir la ment cap a d'altres formes de veure el cos representat. És per això que m'encanten les avantguardes: perquè de veritat s'arrisquen per tal de transmetre, comunicar, impactar l'espectador. Per això cal respirar a fons i obrir les portes de la ment per tal que l'obra es comuniqui amb tu directament.

L'exposició de la Fundació Joan Miró té, però, dos inconvenients: el primer, és massa breu i precipitada. Segon, i més important, no hi ha cap tipus de textos de reflexió sobre les obres i la línia interpretativa de la mostra. Llàstima que l'única forma d'aconseguir-ho sigui a través de les audioguies que són de pagament (abans eren gratuïtes amb l'entrada a una exposició). En aquest cas, mostres a llocs com el Macba o el CCCB continuen sent molt més completes.