Cuina

Les patates de l'Àvia Remei

No, que ningú s'enganyi, perquè no tinc cap àvia que es digui Remei ni tingui remotament alguna ascendència catalana en el seu nom. El títol d'aquest post ve perquè l'altre dia es va afegir a la meva col·lecció el darrer llibre de cuina escrit per l'autoanomenada Àvia Remei, en què ens ensenya una sèrie de plats tradicionals catalans i generalment fàcils de fer (és a dir, que no requereixen d'una cuina professional per fer-los).

Com faig amb tots els llibres de cuina, primer vaig fullejar-lo ràpidament buscant receptes que puguessin ser aplicables a les meves habilitats, gustos i infraestructura culinària (és a dir, fora tomàquets, bacallà, ingredients estrambòtics que només es venen a botigues gourmet o supermercats Corte Inglés o que requereixen d'olles exprès i de forns més avançats que el meu de gairebé joguina). Una de les receptes que em va cridar immediatament l'atenció van ser els "Ous sorpresa": unes patates bullides, a les quals es fa un forat al mig, s'hi introdueix un rovell d'ou,es cobreixen de purè de patata i es gratinen amb formatge pel damunt al forn.

Sonava fàcil,així que m'hi vaig aventurar ahir a la nit. I bé, fàcil ho són, però crec que l'Àvia Remei no escriu les seves receptes per la dona treballadora actual que no té la possibilitat de dedicar quatre hores a la preparació del sopar. Primer vaig bullir ben bullides les patates, i, seguint les instruccions, vaig deixar-les refredar en la seva aigua. Us podeu imaginar que gairebé tres quarts d'hora després d'haver-les deixat refredar, l'aigua continuava fumejant, així que com que no tenia ganes d'esperar-me fins a la mitjanit per sopar, vaig optar per treure-les de l'aigua i ficar-les a refredar a un plat.

Després de quinze minuts més d'espera (i les patates seguien calentes, tot i que ja no cremaven) vaig optar per pelar-les i fer-hi el forat necessari. Però no sé si per falta d'habilitat o per temes de temperatura, però cada cop que intentava fer el forat una mica més gran, la patata es trencava. Així que, tot i que els forats van quedar fets i hi cabia un rovell a dins, no vaig aconseguir prou polpa de patata per fer un purè abundant (el proper cop bulliré una patata extra només per fer el purè) i, per tant, les patates no van poder quedar tan temptadorament cobertes com a la portada.

Malgrat tots aquests problemes, el resultat va ser acceptable. Les patates estaven bones i no sabien tant a patata comles bullides normals (no sóc gaire fanàtica d'aquest sabor...), però tampoc puc afegir-la a la llista d'èxits. I eel formatge per damunt els donava un toc d'allò més interessant, i segurament amb més superfície per on posar-se i purè amb què combinar-se tot hagués estat molt millor. Com a mínim, però, hem recuperat la tradició de provar nous plats els caps de setmana. Espero que aquest cop mantingui més el propòsit.

El dia de la tragèdia

Sempre la pitjor part de fer vacances és haver de tornar a treballar!! Avui em toca aquesta desgràcia quotidiana, amb l’afegit que a més tinc classe a l’EOI al vespre, pel que les hores fora de casa seran encara més, i l’estrés diari també una mica més elevat. Per endolçar-ho tot plegat, però, avui tinc dues coses a comentar. La primera, la de la foto, i que correspon a la recepta estrenada aquest passat cap de setmana. Palmeretes de pasta de full! (bé, el meu pinxe em diu que se li diuen també orelletes, o sigui que constin les dues versions). Vaig descobrir la recepta al bloc Café con leche, por favor i a aquest fòrum, i la veritat és que em va semblar molt senzilla, i, a més, tenia tots els ingredients necessaris (pasta de full, aigua, sucre i ou) a la cuina. Els vam preparar en poc menys de mitja hora, més el temps extra de cocció, i el resultat va ser boníssim. Ahir tan sols van sobreviure tres palmeretes, que seran el meu segon esmorzar d’avui.

D’altra banda, i seguint amb la línia d’animar els dilluns als que treieu el nas per aquí, us deixo aquest vídeo que últimament està triomfant a la xarxa. Suposo que sereu pocs els que no el coneixeu encara, però per si de cas aquí teniu aquesta obra mestra del frikisme john williams-star wars combinat.

Panellets' Day

Doncs aquí estem, després d'una hora per fer el massapà, dues i mitja per fer tots els panellets i passar-los pel miniforn, així estava la nostra tauleta del menjador ara fa una hora i mitja. Evidentment, ara ja n'han desaparegut més de la meitat: alguns devorats, i altres (la majoria dels no presents ara) en un túper per portar-los demà a casa dels pares. La veritat és que ha estat el cop en què tot el procés d'elaboració (que no és gaire complicat, però sí que és llaaarrg) m'ha comportat menys problemes: no hi ha hagut ametlla per tot el pis, jo no he acabat arrebossada de massapà, no hem tingut moment de crisi "déu meu, no hi ha forma de barrejar tota aquesta ametlla amb tot aquest sucre" (petit truc: hi poso menys sucre que ametlla, i de pas així queden més lleugers) i, sobretot, la meva relació amb el forn ha millorat moltíssim. La clau: el paper vegetal per fer rebosteria, que és senzillament el millor invent del món. I des d'aquí animo al seu creador a posar-se a pensar immediatament en un aparell que permeti que als panellets de pinyons se'ls enganxin els pinyons, i no calgui anar-los posant un a un per després veure com van caient, de tres en tres, per la força de la gravetat. Enguany ha estat millor que altres experiments, però tot i així, és humiliant que els panellets de pinyons del guissona tinguin millor aspecte. Que no sabor.

Countdown to Panellets' Day!!

Aquest any em toca treballar el cap de setmana de Tots Sants, així que el gran dia de la preparació dels panellets l'hem hagut de traslladar al proper dissabte, d'aquí dos dies. Aquest matí, tot i que s'ha despertat humit, plujós i fred, m'he ataviat amb el meu abric i el meu mocador de coll i he anat a fer el primer pas indispensable: comprar tot el necessari. Ja se sap, l'ametlla mòlta, el coco, els pinyons... I el millor de tot quan començo aquest ritual és que és l'únic cop de l'any que vaig a una botiga de barri que hi ha darrere del mercat, que, la setmana que ve, segur que estarà fins a dalt de gent comprant ingredients per panellets. Avui, perquè encara era aviat i perquè els dies que fa fred els tarragonins s'amaguen com cargols a casa, no he hagut de fer gens de cua i he pogut fins i tot fer broma amb el venedor, un senyor gran venerable i gran coneixedor de les fluctuacions de preus de pinyons i ametlles.

I per donar forma a tot plegat enguany tinc un complement de luxe: un pinzell de silicona! He regirat mitja Tarragona fins trobar-lo, però ja és meu, i a veure si així com a mínim aconsegueixo que se'm quedi enganxat algun pinyó, que sempre em cauen tots...

En fi, dissabte publicarem els resultats!!!

Nous experiments culinaris

A la meva mini-cuina he establert la norma d’intentar provar alguna cosa nova almenys cada cap de setmana que tingui lliure; és a dir, que estigui per Tarragona i que no treballi. Aquesta setmana no ha estat un, sinó dos els experiments que hem posat en marxa, i tots dos han sortit força bé. Un millor que l’altre, però com a mínim no ha calgut recórrer a les truites d’emergència.

A la foto teniu el meu primer rissotto. No l’he fet a la forma tradicional, sinó amb una recepta simplificada que he trobat al llibre Deixa’m Cuinar a Mi, del qual ja en vaig parlar a l’hora de descriure els meus paquetets de carn. Bé, reconec que quan vaig treure aquella pasta blanca de la cassola estava convençuda que tots els grans d’arròs havien esclatat i que allò era una massa inmenjable. Però, vés per on, tampoc va quedar tan malament, i ens ho vam menjar de forma força agradable. A veure, no és un rissotto de restaurant, però és un començament. I potser més endavant m’atreveixi a anar experimentant amb la recepta original. Per cert, que em va costar 15 minuts de peu davant de la inmensa nevera de formatges del supermercat per trobar un paquet de parmesà ratllat...

L’altre experiment de la setmana va ser molt i molt més bo. Com que és Santa Teresa (bé, crec que és el 15, però és igual...) hem fet Torradetes de Santa Teresa. He de reconéixer que jo a aquest plat li he dit tota la meva vida "torrijas", i que en móns de parla castellana (llegeixi’s casa de mons pares, per començar...) és un plat típic de Setmana Santa. És més, encara recordo el meu viatge en època "santa" a Madrid i tots els bars amb el cartellet de "tenemos torrijas".

Doncs no! Resulta que els catalans de pura cepa les fan per Santa Teresa. I com que el plat és boníssim, tampoc ens calien gaire excuses per intentar-ho (de fet, el vaig planificar sense ni saber que era Santa Teresa...). Va haver-hi algun que altre incident durant l’elaboració: vaig cometre el tan típic error de novata de deixar que la llet se’m surti de l’olla quan l’estic bullint, i la cuina encara fa olor a llet cremada cada cop que l’encenc. Però malgrat el desastre que vaig muntar en els meus pocs centímetres quadrats de marbre, i l’aniquil·lació de forquilles i plats (gairebé no en van quedar per sopar!), després van quedar boníssimes! És impressionat el fàcils de fer que són, i com de bones després estan. Molt recomanable aquesta recepta, tot i que és una bomba de calories... Ideal pels que hem perdut una mica de pes les darreres setmanes!

Ah, i investigarem la recepta d’un dels grans descobriments del cap de setmana: el tallat de l’Argenteria de Vilanova!!

L'èxit dels paquetets

M'agrada força això de moure'm entre fogons i provar noves receptes (fins ara, gairebé sempre me n'he sortit amb èxit relatiu...), però la meva limitadíssima cuina (dos fogons, un mini marbre i un forn que sembla tret d'un joc de nines) em limiten una mica. Totes les receptes que trobo acostumen a ser massa complicades, bé per les meves habilitats, o bé per la meva infraestructura material.

Per això m'ha alegrat molt trobar a la biblioteca un llibre com Deixa'm cuinar a mi. En realitat, aquest llibre està dedicat a adolescents que es queden sols a casa i prefereixen fer el dinar en comptes d'escalfar túpers. Totes les receptes són faciletes, no requereixen tenir una súper cuina i n'hi ha de molt apetitoses. En tinc unes quantes ja d'assenyalades per copiar-les i anar-les provant, i ahir a la nit ja va ser el moment del primer experiment.

L'estrena va estar dedicada als paquetets de carn. Són una espècie de bunyols de pasta de full (la vaig comprar congelada a la Sirena) farcits de carn picada amb cansalada i ou. És tan fàcil com fer la barreja i anar enrollant la massa al voltant, i després, cap al forn! Teníem por que la carn quedés crua per dintre, però el resultat va ser deliciós: la cansalada es va desfer i la carn va quedar en el seu punt, amb un gust similar a la pilota de l'escudella de Nadal.

La part més divertida de la recepta va ser el treball amb la pasta de full. Era la primera vegada que m'hi posava, i em va servir també per estrenar el meu nou estri per estendre la massa (jo li dic el rotllo, però sé que té un nom propi en català...). A banda d'omplir de farina tota la cuina, va ser molt entretingut aixafar la massa per fer-ne una ben fina, i després barallar-se per desenganxar-se del marbre. Així que estic disposada a preparar més receptes amb la pasta de full, ara que en tinc una reserva al congelador!