Wuthering Heights (Emily Brontë)

De vegades, un llibre se’ns atravessa i ens és impossible acabar-ho. Fins i tot, ho podem arribar a provar un, dos, tres cops, i no aconseguir tenir èxit. I de sobte, un dia, aquell mateix llibre que havíem deixat per impossible a la prestatgeria ens captura d’una forma que ens és impossible entendre com el nostre jo passat va ser capaç de rebutjar aquella obra mestra!

Això és el que m’ha passat amb Wuthering Heights (Cims Borrascosos) d’Emily Brontë. Me’l vaig comprar ara fa tres anys a l’FNAC en un rampell, perquè era barat i estava en anglès, i així podria practicar. I per moltes vegades que ho vaig provar, sempre en desistia, perquè el llenguatge se’m feia farragós, la història lenta i pesada, i hi havia altres llibres que m’atreien més aquells dies. No sé si aquest hivern, després de la pràctica d’haver llegit Dracula i Frankenstein en anglès, se m’ha fet més fàcil la lectura, o si simplement ha arribat el moment de la meva vida perquè descobreixi l’univers literari de les Brontë, però puc dir que aquesta obra m’ha marcat moltíssim, i que s’ha convertit des que vaig arribar a la pàgina 100 en un dels meus preferits de sempre.

Com pot un negar-se davant l’evidència de frases com aquesta?:

What were the use of my creation if I were entirely contained here? My great miseries in this world have been Heathcliff’s miseries, and I watched and felt each from the beginning; my great thought in living is himself. If all else perished, and he remained, I should still continue to be and, if all remained, and he were annihilated, the Universe would turn to a mighty stranger. I should not seem a part of it.

La novel·la explica l’apassionada, a la vegada que asexual, i excessivament tempestuosa (igual que el temps que envolta la casa de Wuthering Heights, a uns abruptes terrenys de Yorkshire) de Catherine i Heathcliff, dos germanastres que creixen junts, i que la vida, i sobretot, els seus propis errors, acaben separant. No us penseu que és una novel·leta romàntica: hi ha una força psicològica dels personatges impressionant, d’aquelles que et deixen sense alè mentre llegeixes, i un simbolisme d’allò més cuidat. La societat i els seus convencionalismes estan al marge d’una història que després continua a partir de la següent generació, i que ens ofereix moments de tendresa, bogeria i fins i tot de por i fantasmes d’ambient gòtic.

Del llibre recordaré sempre el personatge de Heathcliff, un dels més interessants que he descobert fins ara. Perquè és bo i és dolent al mateix temps, racional i irracional. I en una pàgina simpatitzes amb ell, i a la següent l’enviaries precipici avall. I el mateix, tot i que en una escala menor, passa amb la resta de personatges.

Un altre dels punts d’interès del llibre és l’estructura, que va provocar més d’un maldecap als crítics contemporanis a Emily Brontë. Tota la història s’explica a través de flashbacks, amb tres narradors diferents i diferents plans temporals en marxa. I, tot i això, la lectura no es fa gens complicada, sinó que flueix amb una facilitat impressionant.

Per cert, els que sigueu fans de Harry Potter, us recomano que feu una lectura d’aquest llibre, perquè trobareu molts paral·lelismes amb certa línia argumental que apareix al darrer volum de la sèrie... I és que la J.K. Rowling no s’ha inventat res...

You said I killed you - haunt me, then! The murdered do haunt their murderers. I believe - I know that ghosts have wandered on earth. Be with me always -take any form- drive me mad! only do not leave me in this abyss, where I cannot find you! Oh, God! it is unutterable! I cannot live without my life! I cannot live without my soul!