Blogia
VARMT IGEN

Llibres i papers

The Tenant of Wildfell Hall (Anne Brontë)

The Tenant of Wildfell Hall (Anne Brontë)

Quan vaig dir que darrerament hi havia hagut algun llibre que m'havia impressionat amb força, em referia sobretot a aquest títol d'Anne Brontë. Tinc més o menys el propòsit de poder llegir tot el que van escriure les tres germanes Brontë en prosa, i, tot i que intento anar-les dosificant per no convertir-me en monotemàtica literàriament parlant, l'altre dia em vaig adonar que potser no podia tenir abandonada la pobra Anne Brontë més temps.

Anne Brontë és potser una autora amb una certa mala sort. Tenir com a germanes a Emily y Charlotte segurament no li va fer gaire ombra durant la seva curta vida, però sí que l'ha perjudicat literàriament parlant després de la seva mort. Evidentment, compartir cognom amb les autores de dos clàssics en majúscules de la literatura anglesa no ajuda gaire perquè se't consideri quelcom més que "la tercera germana", la "petita" o la "poetessa" de les Brontë. Però Anne també va escriure dues novel·les, i una d'elles és aquesta: The Tenant of Wildfell Hall, una història que us asseguro us farà meravellar més d'un cop sobre la seva modernitat tot i estar escrita quan ni tan sols s'havia arribat a l'equador del segle XIX.

És cert que potser no té el domini de l'estructura narrativa que tant magistralment es demostra a Jane Eyre i Wuthering Heights, però la història és d'aquelles que et deixen bocabadada. A veure qui s'atreveix després a dir que Jane Eyre va ser una revolució feminista després de descobrir el que la seva germana petita escrivia a la mateixa taula! La novel·la, que té una primera part d'ambient més gòtic amb els ermassos un altre cop de paisatge de fons, planteja un problema social del que estic segura que no es parlava gaire públicament en aquella època: què passauan aquella estampa de felicitat en un casament amb què es tanquen tantes novel·les romàntiques no és més que el principi d'un infern quotidià?. Pensareu que l'església anglicana permet el divorci i que, per tant, no és tan terrible el destí de la dona en qüestió, però cal remarcar que la decisió sobre divorciar-se o no recau sobre una única de les parts: l'home. I què passa quan la dona està desamparada i se li prohibeix recórrer fins i tot a aquesta eina?

A partir d'aquí, us asseguro que en aquesta novel·la trobareu valentia, misteri, escenes terribles i també una història romàntica vista (com no podia ser d'una altra manera en el cas de la filla d'un capellà) sota una perspectiva moral també estricta. Tinc entès que la novel·la no va ser gaire ben rebuda en el seu temps, i no m'estranya, i és que aquesta novel·la ja seria considerada moderna ni que s'hagués escrit durant la primera meitat del segle XX. A destacar també el paper de l'alcoholisme en el llibre, un punt on molts hi veuen una relació directa amb les experiències que la mateixa Anne i les seves germanes van viure gràcies a la trajectòria del seu germà Branwell.

Així que serveixi aquest post per animar-vos a tots a descobrir (o redescobrir) la germana més desconeguda de les Brontë, la pobra que va tenir la desgràcia de morir a la costa oest d'Anglaterra i ser l'única de la família separada de la sepultura familiar a Haworth. Però que, a canvi, té una de les tombes més romàntiques: en un turó a Scarborough, amb vistes al mar i els penya-segats que ella tant estimava. I per molt que ara des de la Societat Brontë es trenquin les banyes perquè part del cementiri sigui un aparcament i això els sembli una falta de respecte, jo crec que tot plegat ens recorda que Anne va ser una autora especial, i que no hem de deixar que les obres magistrals que l'envolten ens la facin oblidar.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

La Librería (Penelope Fitzgerald)

La Librería (Penelope Fitzgerald)

Aquest estiu se  m’estan acumulant les lectures acabades que tinc pendents de comentar aquí, i ja tenia ganes de donar-li sortida a aquesta ja que darrera han vingut dos llibres que m’han agradat moltíssim i que em moro de ganes de destripar per aquí.

La Librería és el primer llibre que llegeixo de Penelope Fitzgerald, una altra d’aquelles autores britàniques que és considerada la nova Jane Austen perquè a les seves novel·les no passa res d’extraordinari, sinó bàsicament la senzillesa de la vida diària. Tot i que en aquest cas sí que ens trobem algun que altre toc de realisme màgic. Més que una novel·la seria un conte llarg, el que fa que sigui un llibre que es fa molt ràpid de llegir i que segurament deixi amb ganes de més: més pàgines i també més intensitat. I potser per això doni la impressió que la història no acaba d’arribar al clímax, tot i que en general m’ha agradat força.

L’argument és ben senzill: una dona vídua i sola decideix obrir una llibreria en un petit poble de la costa anglesa, situat enmig de terrenys llacunosos. Per fer-ho, adquireix un antic edifici que portava anys desocupat i que, de sobte, als poderosos del poble els sembla que hauria de tenir una altra utilitat. Entremig d’aquests entrebancs, la protagonista rep l’ajuda a la botiga d’una nena, que pràcticament li toca a sorts, i que és del millor del llibre. Això i l’estrany fantasma que viu a les golfes de la casa, que no queda gaire clar si és paranormal o no, i que fa les seves aparicions enmig d’una quotidianitat que, si no fos per ell, semblaria plenament realista.

Tot i la senzillesa, la novel·la té un cert to d’amargor que acaba triomfant al final, com si l’ambient pantanós del poble s’anés transmitint als personatges, els seus estats d’ànim i els seus projectes vitals. Una llàstima que la història ens abandoni tan aviat, però sens dubte no serà l’últim que llegiré de Penelope Fitzgerald.

North and South (Elizabeth Gaskell)

North and South (Elizabeth Gaskell)

Aquí us presento el que ha estat oficialment el "llibre-agonies" d'aquest any: North and South d'Elizabeth Gaskell. Curiós que ho sigui, perquè és un llibre que tenia moltes ganes de llegir i que em vaig comprar després de llegir tantes recomanacions elogioses per internet que em pensava que aquí faria un descobriment. I el cas és que el llibre en general m'ha agradat i al final l'he disfrutat, però m'ha costat horrors avançar: potser per culpa de l'anglès (sempre que hi ha personatges en anglès que parlen l'argot de les classes baixes em costa moltíssim entendre'ls) o potser perquè la història no m'ha acabat d'enganxar.

Anem, però, cap a l'argument. Tal i com el títol indica, aquest llibre relata el xoc entre el sud rural i aristocràtic d'Anglaterra amb un nord que a mitjans del segle XIX ja era urbà i industrialitzat, amb una configuració social del tot diferent. La protagonista, Margaret Hale, és una espècie de personatge de novel·la de Jane Austen (jove bondadosa, que viu al camp al sud d'Anglaterra) que, de sobte, es troba llençada enmig del nord industrial. I allà (en un paral·lelisme amb Orgull i Prejudici d'Austen) es topa amb el protagonista masculí, l'industrial Mr Thornton, que, evidentment, s'enamora gairebé sense adonar-se'n d'ella, però que, evidentment, no és gaire el "cavaller" amb què somiaria la Margaret.

Enmig d'aquest conflicte de personatges, veiem com la protagonista va descobrint aquesta ciutat industrial (la ciutat fictícia de Milton, que tothom associa a Manchester) i les injustícies socials que la Revolució Industrial ha comportat. I aquí comença allò que sembla que tant li agrada a la Gaskell (i ho dic més que res perquè a la biografia de Charlotte Brontë fa una cosa similar): la pobra protagonista comença a passar tot un seguit de penúries, una darrera de l'altra, que, paral·lelament amb el calvari del pobre Mr Thornton, l'acabarà convertint en la dona mereixedora del final feliç. I quan dic penúries, ho dic en majúscules: hi ha un moment de la novel·la que em vaig arribar a plantejar que la pobra Margaret fos veritablement l'àngel de la mort.

De fet, un dels problemes que més he llegit comentats sobre aquesta autora és la poca simpatia que generen els seus personatges femenins, i és cert  que costa força poder empatitzar amb la protagonista d'aquesta novel·la. No passa el mateix amb Mr Thornton, que és el paradigma de l'heroi en paper, i que té l'únic inconvenient de tolerar una mare d'aquelles que fan veritable por a qualsevol candidata a ser la seva parella. Això sí, com a contrapartida tenim un personatge masculí força més pla que la gran evolució que resseguim amb la Margaret, i que és, de fet, el tema principal de la novel·la.

Tot i l'interès del tema del llibre i el ben dibuixats que estan els personatges, potser el gran problema sigui la seva estructura. North and South es va editar com una història per capítols que es publicava periòdicament a una revista dirigida per Charles Dickens, i això té una part bona, i és que cada capítol té quelcom interessant. Però també una de dolenta: que l'estructura no acaba de crear el suspens que a mi em calia per enganxar-me, i, sobretot, que el gran conflicte es resol en el mateix espai que la decisió sobre el color del paper de les habitacions de la nova casa de Milton.

Tot i això, ha estat interessant descobrir que pel món anglès aquesta novel·la és tot un fenomen gràcies sobretot a la darrera minisèrie que va emetre la BBC sobre ella, protagonitzada per Richard Armitage. I bé, suposo que per aquelles que li posen la seva cara i ulls al personatge Mr Thornton, les penúries de la pobra Margaret es deuen fer una mica més agradables.

Invisible (Paul Auster)

 

Durant el viatge del passat mes de juny, vaig començar a llegir-me el darrer llibre de Paul Auster publicat, Invisible (l’edició en català), seguint el costum darrerament implantat d’estar al dia amb les obres d’aquest autor nord-americà. Curiós que hagi agafat aquest costum quan molta gent coincideix que el millor Auster és el de fa uns anys, una època de la qual tan sols he llegit El Palacio de la Luna i la Trilogia de Nova York, que va ser la que em va acabar interessant per l’autor. En qualsevol cas, demanar-te un llibre d’Auster és sempre un valor segur i, si com aquest, és gairebé una novel·la breu, tampoc no et costarà gaire barallar-te amb ell.

He de dir que aquest no és el llibre que més m’ha agradat dels darrers que ha publicat, i, potser, fins i tot el situï per darrere dels tres últims editats (Bogeries de Brooklyn, Viatges per l’Scriptorium i Un home a les fosques). El més interessant d’aquesta obra és sens dubte la seva estructura: el que ens sembla el narrador principal, no és més que el secundari vist a través dels ulls del principal, i aquesta és només la primera volta d’efecta als punts de vista de la novel·la. La història es deconstrueix en tres parts en què el passat i el present es van entrecreuant gràcies als fils de l’escriptor protagonista (el clàssic personatge escriptor d’Auster).

La història en si és el retrat d’un any, durant la dècada dels seixanta, en què un jove estudiant a Columbia, resident a Nova York (com no) i aspirant a poeta viu un esdeveniment que el marcarà de per vida, i decideix, per tant, explicar-lo al món quan veu que se li acaben les oportunitats de fer-ho. A partir d’aquí intervé el seu amic de la universitat escriptor que serà qui l’ajudarà a donar forma a un llibre on el joc entre ficció i realitat està sobre la taula en tot moment.

Tot i que la novel·la té punts que absorbeix completament el lector i et fa impossible desempallegar-te del llibre, potser sigui més una obra pels incondicionals d’Auster que no pas una novel·la que li ajudarà a guanyar nous adeptes. No trobareu el millor Auster, però sí un llibre que us farà pensar.

Jane y Prudence (Barbara Pym)

Jane y Prudence (Barbara Pym)

Avui fa exactament 193 anys des que Jane Austen va morir, el 18 de juliol de 1817. Així que he pensat que era un bon dia per parlar d’una autora que vaig descobrir personalment fa poc i que és considerada una de les escriptores hereves de l’estil d’Austen.

Em refereixo a Barbara Pym, una autora anglesa que darrerament havia vist tantes vegades lloada a blocs i pàgines web que no em podia resistir a tastar-la literàriament. Suposo que la fama internauta de Pym (que va morir ara fa trenta anys) està relacionada amb el fet que l’editorial Lumen estigui editant diversos dels seus llibres en castellà, tot i que a la Gran Bretanya i els Estats Units és una autora força coneguda de fa temps i molt llegida. La història de Pym és, de fet, molt curiosa: va escriure una sèrie de llibres de força èxit en els anys de la posguerra britànica, però als seixanta, veient que el món l’havia oblidat, es va allunyar de la ploma i el paper. I no va ser fins el 1977 que un article del Times (que la considerava l’autora més infravalorada de l’època) la va animar a reprendre l’escriptura, arribant a ser candidata al prestigiós premi Booker. Malauradament, poc després va morir.

El llibre amb què la senyora Pym i jo ens hem conegut ha estat Jane y Prudence, en traducció espanyola publicada a Lumen. És un dels llibres que vaig ficar a la meva pesada bossa per Sant Jordi, i no vaig poder resistir gaire temps per començar a passar els seus fulls. De fet, és una novel·la que vaig devorar en pocs dies.

En aquesta novel·la (i, pel que tinc entès, en la seva obra en general) dóna la impressió que no passa res important: és la història de l’amistat entre dues dones molt diferents (la Jane i la Prudence del títol), fins i tot en edat, i les seves trifulques sentimentals (especialment en el cas de la Prudence) durant uns mesos de la seva vida, coincidint amb el trasllat de la Jane a un nou poble als afores de Londres. El millor del llibre és sens dubte la ironia que es troba darrere de cada frase i diàleg, una ironia refrescant fins i tot en un dia d’estiu agobiant com avui. M’encanta, a més, la descripció del dia a dia en aquesta Gran Bretanya que surt poc a poc de la crisi postbèl·lica, de la societat entorn les parroquies en petits municipis i de totes aquelles situacions i expressions tan absolutament britàniques. Com també el divertídissim retrat de la Jane, una dona que sembla tenir encara el cap en una novel·la sobre religiosos en l’època de Jane Austen però a qui han deixat abandonada en una societat molt i molt diferent.

En definitiva, a mi em va semblar un llibre deliciós i que vaig devorar amb fruïció i amb rapidesa. Tant, que ja tinc un segon llibre de Pym esperant el seu torn a la meva prestatgeria: Excellent Women, en una edició preciosa de la col·lecció Virago Modern Classics que vaig comprar al Waterstones de Cardiff. Suposo que no li tocarà esperar gaire.

El tiempo entre costuras (María Dueñas)

El tiempo entre costuras (María Dueñas)

Tinc una mica de descontrol a l’hora de comentar els llibres llegits en les darreres setmanes, però com que per algun lloc hem de començar, ho farem per aquest, que ha estat d’aquests llibres d’estada molt limitada a la meva prestatgeria. Es tracta del llibre revelació de l’any al país, escrit per una escriptora novel, María Dueñas, y que s’ha convertit en tot un èxit gràcies a allò del boca-orella, acompanyat de l’imprescindible màrqueting, és clar.

Resulta que la gent que som socis d’una biblioteca de Tarragona, Terres de l’Ebre, Lleida i Girona tenim des de fa uns mesos un sistema de catàleg digital nou, que es diu Argos, i que té un munt de serveis afegits. Entre ells, per fi permet fer reserves on-line de llibres, cosa que abans no podíem fer els tercermundistes de les biblioteques. Jo reconec que sóc d’aquelles que tot allò que puc demanar a una biblioteca per internet ho faig encantada, però si he d’anar a la bibliotecària en persona a reservar un llibre, ja em costarà més.

En fi, que tenia ganes d’estrenar aquest nou servei digital, i com feia poc que havia vist l’entrevista a l’autora a La 2, em vaig animar a demanar-me’l. Evidentment, vaig haver d’esperar com cinc mesos fins que em van trucar. I, evidentment, em va arribar en el pitjor moment: enmig dels exàmens i a dues setmanes de marxar de vacances durant 15 dies. I, amb llibres tan sol·licitats, o el llegeixes en el mes de termini o no hi ha possibilitat de pròrroga, ja que tens 15 persones darrere que també han pitjat el botó "Reservar".

Així que us podeu imaginar la meva cara de terror quan vaig anar a recollir el llibre a la biblioteca i em van lliurar aquell totxo de més de 600 planes. I allò m’ho havia de llegir jo en tant poc temps!! Doncs no hi havia més remei, perquè no hi ha un ridícul més gran que reservar un llibre, esperar-lo mig any i després no llegir-se’l sencer! Així que vaig deixar de banda a la pobra Elizabeth Gaskell que des de fa mesos espera que acabi North & South i m’hi vaig posar amb la història de Sira, la costurera.

He de dir per començar que no sóc gaire de bestsellers, i que si em va intrigar aquest era perquè tothom deia que era "tan bo", "tan ben escrit". És a dir, un bestseller que no és bestseller! Tenia curiositat. I he de reconèixer que el llibre està molt ben escrit, que els personatges estan més o menys ben perfilats, que la història sap avançar i que la novel·la t’enganxa i fa miracles com que una servidora pogués devorar tot el totxo en tan sols 15 dies i sense patir. De la història (les aventures i desventures d’una jove costurera de Madrid que per afers del cor acaba abandonada al protectorat espanyol al Marroc just en el moment que esclata la Guerra Civil), em va encantar la part del Marroc. La creació del taller a Tetuan, els personatges de la ciutat, la tràgica història dels primers capítols...

Els meus problemes amb la història de Dueñas és quan comença allò que sembla que hagi de ser el nus central de la història (ho dic perquè és el que es destaca a la contraportada, i com que diuen que són els propis escriptors qui l’escriuen, doncs m’ho hauré de creure). De sobte, una història que es podia considerar més o menys creïble es transforma en una espècie de pel·lícula de Hollywood d’espies glamourosos al tan poc glamourós Madrid de la postguerra. I és que es veu que als serveis d’intel·ligència no se’ls acudeix res millor que transformar una costurera en espia i, clar, la protagonista és taaan booona, que es transforma en la millor de la seva espècie.

No és que cregui que aquesta trama estigui mal escrita, però, en primer lloc, no em sembla creïble aquella carambola d’esdeveniments que porten a aquest punt àlgid de la història. I, segon, si realment allò és el nucli de la història, perquè comença a passar quan ja portem 400 planes i tan sols queden 200 per acabar? Unes 400 planes que, a més, són les millors del llibre de llarg. Més que res, perquè a les darreres 100 sembla com si algú anés amenaçant l’autora d’acabar ja d’una vegada. Conclusió: la història es resol d’una forma una mica precipitada. I, a més, pel camí l’autora s’oblida totalment dels personatges secundaris tan meravellosos del Marroc espanyol. Un desperdici total. Segons sembla, hi ha molts indicis que el llibre acabarà al cinema, així que m’imagino que a la gran pantalla les 400 primeres planes se les poliran en mitja hora, i la resta serà per explicar les 200 darreres.

En qualsevol cas, si us voleu posar al dia amb el llibre de moda al país (mai millor dit), és imprescindible que passeu per ell. Us entretindrà i a moltes estones us agradarà, i segurament sigui un llibre ideal per llegir-lo a l’estiu, que hi ha més temps lliure. Llàstima, però, del seu pes, que segurament farà tirar enrere més d’un a l’hora de posar-lo dins de la bossa de la platja...

Lectures breus II: Esmorzar al Tyffany's

Lectures breus II: Esmorzar al Tyffany's

Aprofito una altra pausa en la rutina d'estudi d'aquests darrers dies (ja tan sols em queden quinze dies d'enclaustrament) per comentar una altra d'aquestes lectures breus que he anat escollint aquests dies per passar l'estona entre llibre de mitologia i làmina d'art clàssic. Feia temps que tenia ganes de llegir alguna cosa de Truman Capote: crec que ser periodista i no haver llegit "A sang freda" deu ser com a mínim un sacrilegi, però, que voleu que us digui, de moment em fa mandra, i no hi ha res pitjor que agafar un llibre amb aquesta sensació. Així que em vaig animar amb una altra de les obres més conegudes: "Esmorzar al Tyffany's", immortalitzada al cinema per Audrey Hepburn en allò que aquí a Espanya es va dir "Desayuno con Diamantes", potser perquè els espanyols de l'època no tenien ni idea què era allò del Tyffany's.

És molt difícil entrar en aquesta història curta i explicada amb moltíssim de talent sense tenir al cap l'Audrey Hepburn. És impossible canviar la imatge mental si has vist la pel·lícula, i no és que m'hagi molestat especialment. Jo quan vaig veure la pel·lícula de petita em vaig quedar amb la imatge que aquí he posat: la de la protagonista, la Holly, menjant croissants a l'aparador del Tyffany's de la Cinquena Avinguda de Nova York. I, sento decebre als que com jo es van quedar amb aquesta escena, perquè és precisament de les poques coses que són diferents entre pel·lícula i llibre. A la novel·la de Capote, l'esmorzar a la joieria és una referència de la Holly a la gran vida que li espera en el futur, i, evidentment, llavors els croissants se'ls menjaria a dins de la joieria, i no davant de l'aparador. L'altre gran canvi és el final: aquella escena romàntica és cent per cent "made in hollywood", per satisfer els milions d'espectadors que haguessin quedat frustrats pel final real a la novel·la. Deixem doncs que sigui la vida real la que els frustri. I el tercer i darrer canvi: el protagonista masculí, que en principi ha de ser el mateix Capote, ni és alt ni guapo ni té una ocupació de gigoló, un paral·lelisme que potser al cinema ens feia perquè acceptéssim millor els excessos de la Holly.

Un cop acabats el paral·lelisme amb el cinema, aquesta novel·la és una caramelet dolç que es llegeix amb alegria, i que et fa passar una bona estona sense ser ni molt menys frívol. La Holly és dels millors personatges de la literatura (i ho diuen diverses llistes d'aquelles que tant els agraden als americans, no jo) i, tot i que no canti Moonriver, estic segur que encara li queden encants sobre el paper per robar el cor de molts lectors.

Lectures breus: La Mort a Venècia

Lectures breus: La Mort a Venècia

Aquests dies que estic de sessió intensiva de preparació d'exàmens, he deixat una miqueta de banda la meva lectura principal en marxa (North and South, d'Elizabeth Gaskell) per desconnectar de tant en tant amb alguna novel·la breu. La primera ha estat una a la que feia temps que li tenia ganes, i em va fer falta una visita a Venècia per acabar de donar-me la darrera empenta: "La mort a Venècia", de Thomas Mann.

Aquest és un llibre d'aquests que es pot llegir en una tarda, però que potser sigui com una bona tassa de cafè calent i ben fragant: que t'agrada anar-lo bevent a petits glops, deixant que t'embriagui, i evitant arribar fins al fons de la tassa. La història és senzilla, però inevitablement veneciana: un escriptor de gran prestigi alemany opta impulsivament per marxar a passar unes vacances a Venècia. Ningú ens ho diu explícitament, però està en l'aire que el protagonisa està malalt o senzillament sent que quelcom li creix per dins, i segurament aquella Venècia que s'enfonsa lànguidament sigui el millor reflex extern del seu veritable estat. Allà, en un glamourós hotel del Lido i mentre una epidèmia es va estenent estranyament per la ciutat, coneix un jove que és el seu ideal de bellesa, i del qual s'enamora.

A partir d'aquí tot són un seguit d'escenes poètiques, breus, amb les pinzellades essencials, però estranyament captivadores. La història se't desfà entre les mans quan menys te n'adones, però tot i així les seves paraules i imatges seguiran ressonant durant molt de temps pel teu cap. De veritat, si teniu una tarda lliure, doneu-li una oportunitat a aquesta obra mestra, i més si sou d'aquells enamorats de les pedres decadents de Venècia, escenari elles mateixes d'una altra mort lenta, dolça, però inevitable.

The Help (Kathryn Stockett)

The Help (Kathryn Stockett)

Hi ha diferents coses curioses sobre aquest llibre. La primera d’elles, que va ser una recomanació que em vaig apuntar a partir del programa de La 2 Página 2 (que si a algú us agraden els llibres i no el coneixeu, us el recomano ja! I més tenint en compte que el podeu veure on-line des de la seva pàgina web a qualsevol hora). Tot i que el tenia en la llista de desitjos de la meva botiga on-line preferida de llibres en anglès, finalment vaig acabar fent-me amb ell en format e-book, i és que aquesta obra tindrà l’honor de ser el primer llibre que llegeixo amb el meu lector electrònic, la nova petita joia de la casa:

Llegir amb aquest tipus de maquinetes té diversos avantatges: a banda que els llibres són una mica més barats (no tant com haurien de ser, però en fi...), els clàssics són gratis i et fa més fàcil aconseguir les versions originals de les obres, et permet portar sempre al damunt, per un pes mínim, tota una llibreria de llibres. Em va venir de perles, per exemple, al viatge de Venècia, ja que no m’afegia gens de pes al controladíssim equipatge de mà (quan no factures la maleta en una companyia low cost el teu equipatge de mà ha de passar per tot un seguit de controls per assegurar-se que no estàs estafant la companyia). A més que es llegeix igual de còmode que un llibre normal (atenció, això només passa amb els dispositius de tinta electrònica; si us agafeu un ipad d’aquests que tenen llum ja no és el mateix), a mi m’ha permès superar un obstacle molt gran a l’hora de llegir: pots fer-ho tranquil·lament mentre menges. A casa acostumo a estar sola durant l’esmorzar i durant el dinar, i per això moltes vegades em venia de gust llegir, però sóc incapaç de mantenir amb una mà el llibre obert i amb l’altra anant menjant, em sento com mig paralítica. Amb aquesta maquineta, tan sols cal que el deixis sobre la taula i de tant en tant vagis apretant el botó per passar la pàgina.

Novetats tecnològiques a banda, anem pel llibre. És una novel·la publicada fa poc, situada en un poble de Mississipi als anys seixanta, en plena febre de la lluita contra la segregació racial (ja no tant la legal, però sí la que es mantenia de facto a la vida social, especialment al sud del país). La història es centra en les dones blanques de bona família que contracten dones negres perquè els netegin la casa, els facin el menjar, i, sobretot, els cuidin els seus nens. I fan tot això malgrat que no suporten la idea que una persona negra faci servir el mateix lavabo que ells. A partir d’aquí, una d’aquestes dones blanques, soltera i rebel, decideix intentar explicar la història d’aquestes criades negres (en anglès se’ls anomena "the help", d’aquí el títol), tot i que no és gens fàcil aconseguir-ho amb tot el terror (i sovint força ben fundat) que envolta els temes racials a l’estat en aquella època.

Tota la història s’explica en primera persona, però canviant de personatge que fa de narrador: dues criades negres (una gran i dedicada a cuidar nens; l’altra jove i experta en perdre feines pel seu mal geni), i la noia blanca aspirant a periodista de qui he parlat abans. Tot i la duresa de la història que explica, la novel·la m’ha recordat molt a La Societat Literària i el pastís de pela de patata de Guernsey, sobretot perquè és una història que al final aposta per l’optimisme i per deixar-te amb una bona sensació. Tot i això, trobo que els personatges estan molt ben construïts, que creen molta simpatia (malgrat algun que altre maniqueisme) i que la narració sap enganxar al lector.

La tercera curiositat sobre aquest llibre té a veure amb la llibreria Abacus. Després d’haver-lo llegit, i com que m’havia agradat força, vaig decidir regalar-lo a ma mare pel seu aniversari, ara sí en edició paper i traduït al castellà. Així que vaig anar a l’Abacus del costat de casa per comprar-lo, esperant que, en ser una novetat, no em costaria gens trobar-lo. Després de regirar i regirar les prestatgeries d’autors anglosaxons, vaig acabar demanant ajut perquè no el trobava per enlloc, i una treballadora me’l va localitzar a la secció de "literatura romàntica", juntament amb els típics llibres amb portada de Jordi Labanda o imitadors. Em va sorprendre força, perquè tot i que sí que es podria calificar de literatura "femenina" (pel simple fet que està escrit per una dona i protagonitzat per dones, però tampoc no li diem "masculina" quan el cas és el contrari..), trobo que de "romàntic", en el sentit amorós de la frase, el llibre en té molt poc. Bé, potser el resum que la intel·ligent editorial espanyola n’ha fet a la contraportada no ajuda gaire a orientar-se, tampoc. Així que li vaig comentar a la dependenta que no entenia perquè tenien col·locat aquell llibre allà, quan jo ja l’havia llegit i la història de fet va de la segregació racial explicada des de l’òptica femenina.

Doncs bé, ahir vaig tornar a anar l’Abacus per preparar l’operació llista-de-desitjos-per-sant-Jordi (és el primer Sant Jordi en anys que no tinc limitació d’espai a la prestatgeria, i m’estic preparant per arrassar una mica per les paradetes de llibres), i em vaig endur una alegria en veure que el llibre ja no estava a literatura romàntica. I encara més, l’havien col·locat a la taula de literatura anglosaxona on la llibreria destaca les recomanacions per la diada. A veure si, ara sí, algú s’anima a tastar-lo.

The Eyre Affair (Jasper Fforde)

The Eyre Affair (Jasper Fforde)

Fa uns mesos vaig prendre el costum d'anar afegint a la meva "wishlist" de la imprescindible botiga on-line Bookdepository els llibres que m'anaven semblant interessants per diferents fonts: perquè en llegia una bona crítica en un blog, perquè en veia una recomanació a Página 2, perquè en sentia a parlar vés a saber on... D'aquesta forma, un dia vaig llegir en algun racó d'internet que algú comentava el darrer llibre de Jasper Fforde (Shades of Grey), i a partir d'aquí, vaig començar una cerca que em va dur a descobrir que aquest autor britànic havia escrit tota una saga dedicada a una detectiu de curiós nom (Thursday Next) que viu en un món paral·lel al nostre i que s'encarrega d'investigar crims literaris. El primer llibre de la saga té com a principal argument de contraportada per enganxar el lector el segrest d'un personatge literari, Jane Eyre, i la fórmula em va semblar tan curiosa que el vaig afegir automàticament a la meva llista personal, i al poc temps ja n'estava fent la comanda.

L'exemplar va acabar abandonant el prestatge d'espera en una època en què el llibre que tenia entre mans (The Enchantress of Florence, de Salman Rushdie, encara a mitges), em resultava massa dens per l'època en què em trobava (exàmens!) i, sobretot, massa lent. Per això, quan vaig obrir el llibre i en el primer capítol s'aturava el món, descobries que la Guerra de Crimea continuava després de més de 100 anys i fins i tot t'assabentaves dels diferents graus de policies amb funcions estranyes que treballen a Anglaterra (polícies del temps, polícies literaris, polícies que ni pràcticament ells mateixos saben què fan...), em vaig adonar que allò era el que necessitava per desconnectar.

Però un principi tan intens marca, sens dubte, un llistó que serà molt difícil de mantenir al llarg de tota l'obra. I, de fet, la sensació que m'ha quedat després d'acabar el llibre és que, de fet, no aconsegueix mantenir-lo. En primer lloc, he de dir que tot i el plantejament original de fons, l'estructura del llibre és la d'una novel·la policíaca, i per molt que m'hagi esforçat, aquest no és el meu gènere preferit. En segon lloc, l'humor tan extremadament britànic de l'autor no sempre sintonitzava amb el meu (en això pot influir que només puc llegir de nit, i potser a aquestes hores les glàndules de l'humor no estan per gaires esforços). I, finalment, aquest argument estrella (el segrest de Jane Eyre) s'acaba convertint en una frustració aixafa-guitarres, perquè tot i que te l'anuncien a la contraprotada, no té lloc fins als darrers cinc o sis capítols, i et passes l'estona girant fulls amb una sensació d'anticipació pel que creus que ha de passar ja i no arriba mai. Potser la culpa d'aquest fracàs amb Fforde sigui de la política comercial de les editorials?

Malgrat tot, crec que com a exercici de canvi de gènere i com a entreteniment ha estat bé. Probablement no sortiré a buscar més llibres de la saga ni invertiré gaires euros més en Jasper Fforde, però com a mínim ha estat divertit coneixe'ns i viatjar durant unes hores pel seu món paral·lel on no es coneixen les bananes i hi ha sectes que investiguen els orígens de les obres de Shakespeare.

Atonement (Ian McEwan)

Atonement (Ian McEwan)

És curiosa la història amb aquest llibre (l'últim llegit durant l'any 2009): per una recomanació en un bloc ara fa més d'un any em va donar per començar a llegir-me'l, però entre vacances i d'altres històries no vaig acabar d'entrar a la història i el vaig abandonar (literalment, a la bústia de llibres retornats de la biblioteca). Però ja se sap que el destí té les seves jugades. Gràcies  a una recomanació en aquest bloc d'Antonio (a qui llavors no vaig poder retornar la salutació, i a qui envio molts records des d'aquí i l'animo a passar-se sempre que vulgui :D), em vaig animar a tornar a intentar-ho. Així que, predicant allò que si el primer cop no m'havia enganxat potser era culpa de la traducció, em vaig comprar l'edició original  i  la vaig deixar en un racó de la prestatgeria esperant el seu moment. I aquest va arribar aquest mes de desembre.

I quin ha estat el resultat? Doncs la novel·la m'ha agradat, però potser perquè hi havia posat unes expectatives massa altes, no m'ha acabat de convèncer. O potser és que encara no era realment el seu moment cent per cent, i d'aquí uns anys m'entusiasmarà del tot. Tornant amb les curiositats, em fa gràcia que la part que més temps m'ha costat llegir (la primera part, en què es narra una única tarda-nit en la vida dels personatges) sigui la que ara, fent la mirada enrere, més m'agrada. Potser perquè m'agraden les històries en què, en apariència, no està passant res, però en realitat tot s'està transformant. I, en canvi, la tercera part, que és la que més m'ha costat llegir, és la que més insatisfeta m'ha deixat. Perquè se centra en el personatge de Briony que, ho sento en l'ànima (i aquí potser és que això de llegir abans d'anar a dormir no em deixa gaire lucidesa mental), però no la suporto com a personatge, i perquè em va fer molta ràbia que m'enganyés amb el final (i fins aquí puc llegir..).

A banda d'aquesta animadversió irracional, dir que la història està narrada amb una estructura enginyosa: la primera part seguint salts temporals de minuts i hores i de personatge en personatge; la segona, gairebé com un monòleg interior del personatge de Robbie; i la tercera, amb la ja mencionada Briony. I, evidentment, no em puc estar de comentar que l'autor comença una obra amb una cita de Northanger Abbey de Jane Austen que, tercera curiositat, és un dels regals que em va portar Santa Claus. I és que igual que la pobra Catherine, un error d'un dels protagonistes desencadena tot un seguit d'actes bastant terribles. Bé, a Austen ni els actes són tan terribles i l'error no és més que una fixació infantilista, i tot i que a Atonement també es repeteixen aquests trets, us puc assegurar que les conseqüències són bastant més dures.

I entre una cosa i l'altra, ara m'ha entrat força curiositat per veure la pel·lícula (protagonitzada per la Keira Knightley en el paper de la tercera protagonista que encara no havia mencionat, Cecilia), així que no descarto que sigui un dels propers entreteniments per a estrenar com és degut la nova televisió del menjador.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Q&A (Slumdog Millionaire)

Q&A (Slumdog Millionaire)

Encapçalo aquest article amb una portada que, de fet, no es correspon amb la del llibre que jo tinc a la prestatgeria. De fet, el meu Q&A no es diu així, o, com a mínim, el nom més gran que surt en portada és el de la pel·lícula que deu haver dut a la gran majoria a endinsar-se en aquesta obra de Vikas Swarup: "Slumdog Millionaire".

El llibre va arribar a les meves mans fruit d'una compra compulsiva i totalment improvisada a la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia, on no parava de meravellar-me de la secció de literatura en anglès. Ja feia temps, poc després de veure (i encantar-me) la pel·lícula, que l'havia afegit mentalment a la meva llista de desitgos després de trobar-me'l un dia a l'Abacus, i aquell dia va caure sense més remei. El vaig acabar ja fa algunes setmanes (de fet, a la meva llista de llibres llegits aquest 2009 està col·locat al mes de novembre), però fins ara no havia tingut oportunitat de fer un comentari per aquí, i és que la novel·la m'ha deixat amb sensacions estranyes.

Per una banda, tot i que ja vaig dir que el film de Danny Boyle em va agradar molt i vaig sortir del cinema entusiasmada, sí que he de reconèixer que és un d'aquells films que, quan els vas revisitant mentalment, te n'adones que no són tan bons (una cosa similar al que em va passar, fa molts anys, amb Titanic) i que potser t'has deixat emportar per unes emocions una mica tramposes. Per això, tenia curiositat per llegir el llibre, i, la veritat, m'imaginava que podria dir allò típic de "doncs el llibre és molt millor...". Però ni puc dir això, ni tampoc el contrari, i és que llibre i novel·la comparteixen tan sols l'estructura (la vida d'un nen pobre de la Índia a través de les preguntes que li plantegen al programa 50x15 versió hindú), el nom del protagonista (i només del protagonista) i poc més d'una línia argumental i mitja (l'hospici que torna cecs els nens i el treball de guia al Taj Mahal).

A partir d'aquí, film i pel·lícula van per camins molt diferents. No hi ha germà, no hi ha la Latika-amor-de-tota-la-vida, no hi ha aquesta casualitat gairebé pretesa de com un cambrer arriba al concurs... És a dir, que si heu vist la pel·lícula, podeu estar tranquils que no us haureu auto-xafat el final si us enfronteu a la novel·la. De fet, el film simplement inhala una mica de l'esperit i el va transformant al seu gust, amb un contingut menys dramàtic, més romàntic i més hollywoodià, ficant uns gàngsters pel mig que al paper brillen per la seva absència. I obviant totes les arrels veritables del protagonista a la novel·la, que és un dels aspectes potser més interessants de l'obra.

El problema de la novel·la és que, a diferència de la pel·lícula, no entra tan fàcilment. Hi ha parts que no sé si dir que estan mal escrites o que simplement no són del meu gust (aquelles parts de diàleg...), i la història es fa molt pesada, i, potser, encara més difícil de creure que el final conte de fades de la versió fílmica.

En definitiva, que és un llibre que simplement recomano als que hagin vist la pel·lícula i tinguin curiositat per saber en què es basa, ni que sigui remotament. O, potser, si un s'hi enfronta sense la contaminació del film, el resultat sigui diferent... Però això m'ho haureu d'explicar vosaltres.

Possessió (A.S. Byatt)

Possessió (A.S. Byatt)

Se'm fa difícil fer una valoració normal del llibre Possessió d'A.S. Byatt. El cert és que tinc la impressió que m'ha costat força llegir-lo: el vaig començar en castellà abans de les vacances, i no sé si per la traducció o per l'època de l'any que era, però no vaig aconseguir passar del quart capítol, i el text se'm feia d'allò més farragós. De tornada, vaig tornar a intentar-ho, aquest cop amb la traducció en català, que em semblava més agradable per vés a saber quins factors. Tot i que mirant les dates a la meva prestatgeria virtual d'Anobii veig que he trigat tan sols unes quatre setmanes en llegir-me'l (tenint en compte que té més de 500 planes i que els caps de setmana no he llegit gens), de fet tinc la impressió que m'ha costat, i no sé per què.

Perquè, per una banda, el llibre m'ha agradat força. Té un plantejament d'allò més interessant: un estudiós literari d'un poeta victorià fictici dit Randolph Henry Ash (però que amb aquest nom sona tan real) descobreix, regirant un llibre de l'antiga biblioteca de l'escriptor, uns esborranys d'unes cartes desconegudes adreçades a una dona misteriosa. A partir d'aquí, comença a descobrir la seva relació amb una altra poetessa de l'època, també fictícia: Christabel LaMotte, i inicia amb una estudiosa d'aquesta autora una llarga investigació que els acaba arrossegant a ells mateixos, un segle després.

Per explicar tota aquesta història en dos temps l'autora fa servir un munt de tècniques: cartes, poemes dels dos autors ficticis, diaris i, fins i tot, algun que altre flashback, que són de les parts que més m'han agradat del llibre. I sobre totes elles plana aquest concepte de la possessió, que mai sabem si és la possessió mútua dels enamorats d'època victoriana, dels de l'època actual, o de l'obsessió dels dos protagonistes moderns pels personatges del passat que els fa oblidar el present...

Llavors, amb tots aquests ingredients (cal afegir que Byatt va guanyar el premi Booker, dels més prestigiosos en llengua anglesa, per aquest llibre), què és el que no m'ha acabat de convèncer? Doncs no m'ha agradat que a estones la novel·la s'atura en temes de crítica literària, que, pobra de mi, se m'escapaven molt. Que, per contra, hi ha hagut punts que allò semblava una telenovel·la sud-americana dissimulada sota un munt de poemes. I no m'ha agradat gaire tota aquesta devoció feminista-lèsbica que envolta a les estudioses de Christabel LaMotte. No sé si l'autora pretenia ridiculitzar estaments similars, però a mi tot aquest entorn literari em queia fatal. De fet, fins i tot el protagonista masculí no ha aconseguit que li agafés gaire estima.

Ara, però, la història té truc. Perquè just quan penses que allò s'ha convertit en una novel·leta romàntica, de sobte et trobes amb un epíleg molt maco, gens ensucrat, i que et reconcilia amb la història, l'amor i fins i tot els fulletons romàntics. En fi, que suposo que cadascú ha d'experimentar tot el conjunt per arribar a una conclusió global. A mi, no m'ha decebut, però tampoc m'ha entusiasmat.

Overbooking a la prestatgeria

Overbooking a la prestatgeria

Que quedi com  advertència: aquest post serveix com a avís públic que l’adquisició de nous llibres queda suspesa (excepte per raons laborals i formatives) fins a proper avís. La raó: ja no em queda més espai a la prestatgeria, i menys encara al prestatge "d’honor" del qual he hagut de desallotjar l’edició de butxaca de Pride and Prejudice que tantes relectures ha patit.

I el culpable d’aquesta declaració d’intencions és ni més ni menys que el meu nou descobriment de compra per internet: The Book Depository. N’havia sentit a parlar per diferents blocs, i finalment ara farà un mes em vaig atrevir a provar-ho, i no tinc més que recomanar-lo també al meu torn.

The Book Depository és una botiga online de llibres en anglès. Tenen un amplíssim catàleg, amb edicions tant de butxaca com de tapa dura. Els preus són molt barats: hi ha clàssics en edicions Penguin antigues que es poden comprar per 2 o 3 euros, i els llibres de coberta dura els pots trobar des de 9 euros, si tens sort. Però el millor de tot és que ofereixen transport gratuït a un munt de països, inclosa Espanya, així que la diferència amb altres botigues per internet de llibres es converteix llavors en abismal.

He de reconèixer que, com molts, tenia les meves reserves davant tanta oferta econòmica. Però em vaig atrevir amb una comanda de tres llibres per menys de vint euros en total, i no em puc pas queixar dels resultats. Els dos llibres de butxaca que vaig encarregar van arribar sans i estalvis, i en una sola setmana: el més petit va arribar en un sobre d’aquestes amb protecció directament a la bústia, i el més gruixut en una capsa que vaig haver de recollir a Correus.

Amb el tercer vaig tenir problemes logístics, però és precisament en aquests casos quan un pot avaluar del tot l’eficiència del servei. Vaig demanar l’edició Winchester de Persuasion, de Jane Austen, però malauradament es va esgotar abans que me la poguessin enviar. En tan sols quatre dies em van notificar el problema i em van retornar automàticament els diners a la meva targeta de crèdit. I dues setmanes més tard, per fi vaig aconseguir comprar el llibre, tot i que a hores d’ara torna a estar esgotat...

Així que aquí teniu la presentació de les meves darreres adqusicions: la joia de la corona és sens dubte aquesta edició de Persuasion que ha arribat just avui, i que permet que el prestatge dedicat a Jane Austen (espai que comparteix amb els Harry Potter i Dickens, entre d’altres) tingui aquest aspecte tan espectacular:

Share photos on twitter with Twitpic

Després tenim les altres dues adquisicions a través del meu nou descobriment: una edició de butxaca de Jane Eyre de Charlotte Brontë que m’encanta. És una edició de fa uns pocs anys de Penguin, amb la coberta de color verd, que m’entusiasma. D’altra banda, tenim Little Dorrit de Charles Dickens, que em moria ganes de llegir i no trobava enlloc, tot i que té el gran repte de superar les 800 planes...

Finalment, aprofito per presentar també en societat les meves adquisicions franceses: un Oliver Twist de segona mà comprat a Shakespeare and Company, i Old Possum Book of Practical Cats, de T.S. Elliot, descobert a una prestatge de Abbey Bookshop. Ambdues llibreries, considerades de les millors del món, al centre de París.

Sóc... ¿apte?

Sóc... ¿apte?

Missió superada. Aquest hivern em vaig plantejar el repte de, a banda de continuar amb les classes a l'EOI, treure'm per lliure el nivell D de català. El que significava que m'havia de comprar els llibres i obligar-me a anar estudiant per tal de poder aprovar l'examen a finals de maig. M'ho vaig plantejar, també, com una prova per a l'aventura que vull començar el curs vinent: apuntar-me a la UNED a estudiar Història de l'Art, i mantenir d'alguna forma els estudis d'àrab.

Doncs bé, l'experiment al final ha sortit bé. Han valgut la pena tots els matins que passava enganxada al llibre i el quadern d'exercicis, els dos dies de festa reservats per a repassar histèrica el temari i, sobretot, el dissabte perdut i les cinc hores sense poder anar al lavabo mentre feia l'examen. El passat divendres em van dir que havia aprovat, així que aquesta és ja una etapa superada i de la qual no m'hauré de preocupar més.

Això sí, aconseguir saber la nota ha estat una altra aventura. Tot i que en teoria s'havien de penjar per internet al matí, no va ser fins a les cinc de la tarda que les vam poder consultar, tot i que vaig poder consultar les llistes oficials de forma física al migdia. Us podeu imaginar el tremolor de mans mentre feia passar els fulls fins arribar al meu nom! El més divertit de tot plegat és que, un examen que qualifica el "nivell superior" en català, et doni els resultats fent una falta d'ortografia tan garrafal: és a dir, jo sóc "apte" en el nivell D de català?? He de passar una operació de canvi de sexe per poder recollir el meu títol?

Un home a les fosques (Paul Auster)

Un home a les fosques (Paul Auster)

Avui que, per primer cop en molts dies, el sol no espetega contra la meva finestra i estar davant del portàtil no és cap tortura o un anunci de la ineficàcia de qualsevol tipus de desorant antitranspirant, arriba el moment de posar-me una mica (ni que sigui una mica) en aquest bloc. I començo a fer-ho amb el darrer llibre que he acabat, l'últim publicat per Paul Auster, Un home a les fosques.

No sé si és que l'edat ha fet que l'autor novaiorquès valori més allò de "en el pot petit està la millor confitura", però el cert és que les últimes novel·les de l'autor no serien pas novel·les en el sentit ample de la paraula, sinó novel·les curtes o fins i tot contes. L'avantatge és que, en ser tan breus, si la història et captura, ja no tens temps de notar una baixada de ritme o d'interès, perquè en dos dies, com a molt, ja s'ha acabat el llibre. Em va passar a Viatges per l'Scriptorium, que em vaig liquidar en un únic viatge en tren, i una sensació molt semblant he tingut amb aquest llibre: em va durar menys de dos dies, però sense tenir la sensació que havia estat atrapada absolutament per ell i no podia fer més que llegir-lo. Simplement, després de dues tardes llegint, s'acaba.

M'agrada força el punt de partida de la història: un home gran i molt minvat físicament (una altra de les constants dels darrers llibres d'Auster) passa una nit d'insomni. I per no pensar en les dures vides d'ell i les dues dones amb qui comparteix la casa (la seva filla i la seva néta), comença a inventar-se històries. Bàsicament, una història: la d'un home que de sobte es troba immers dins d'una guerra civil als Estats Units contemporanis, provocada pel presumpte fiasco electoral de les eleccions presidencials del 2000.

Aquesta petita història dins d'una altra història és el millor, de lluny, de tota la novel·la. Per què és inquietant, per què t'atrapa, per què et pot semblar tan real... Però de sobte, a la meitat de la novel·la, la història imaginada s'acaba, i tornem a la realitat imaginada per Auster del nostre home a les fosques, ara acompanyat de la seva néta. I aquí es desenvolupa l'altra història, la més real però no menys inquietant, perquè sembla que per molt que es vulgui fugir, la realitat sempre ens acaba atrapant. O potser perquè sempre és millor acabar posant els peus a terra.

No és el millor de Paul Auster. Crec, de fet, que hi ha històries de la Trilogia de Nova York que són encara més llargues. Però això sí, continua allà tan impressionant com sempre la capacitat per crear ambients i personatges de carn i ossos, però ànima de paper. Caldrà esperar quina serà la propera recepta amb què ens intentarà sorprendre.

Menció a banda mereix la portada de l'edició espanyola (en català i en espanyol): m'encanta aquesta imatge que sembla extreta d'un pintor de l'època de l'expressionisme abstracte i que segurament explica millor que cap altra imatge l'essència de l'angoixa de la nit americana.

Refrescant el suec

Refrescant el suec

Avui a Estocolm estan a 19 graus centígrads; a Tarragona, voregem ja els trenta tot i que encara falten dues hores pel migdia. Per això, res millor per una situació com aquesta que intentar refrescar aquells coneixements que tenia enterrats de suec des de feia tres anys i que darrerament m'han vingut ganes de recuperar.

Tot va començar parlant amb una companya d'àrab que va dir que era una pena que no recordés res del que havia après de suec. I llavors vaig prendre la resolució que com a mínim aquest estiu recuperaria un 50% d'allò que era capaç d'expressar en aquest idioma mentre hi vaig viure. Com que desgraciadament encara he d'iniciar l'operació rescat dels meus apunts de suec (que estan perduts al traster dels meus pares), he optat per repassar la gramàtica amb un curset on-line força popular i gratuït, amb què més o menys he recordat com funcionava aquesta llengua.

I ara toca mantenir-ho i avançar d'alguna forma. I per això he optat per forçar-me, cada dia, a fer dues coses: llegir les notícies en suec fàcil del diari 8 Sidor, i escoltar l'informatiu Klartext de la ràdio nacional sueca que cada dia dedica deu minuts a explicar les notícies a aquells que parlen poc suec. En el cas del diari digital, he de reconèixer que més o menys me'n surto, i amb l'ajuda puntual del diccionari, vaig entenent què passa pel cap dels suecs aquests dies (no gaire diferent del que passa pels nostres: grip A i un tal Ibrahimovic...). En el cas del programa de ràdio, em resulta tot més complicat, però crec que de mica en mica m'aniré acostumant, i més si pel matí no tinc camions recollint sacs de runa que m'impedeixen escoltar res...

En tot aquest procés tinc, per cert, l'ajuda inestimable d'una nova pàgina web que he descobert: Remember the Milk, una llista de "things-to-do" digital que, sorprenentment, estic seguint de forma bastant seriosa. De fet, l'única tasca endarrerida d'avui era actualitzar aquest bloc!

Vida de Charlotte Brontë

Vida de Charlotte Brontë

És curiós que un llibre que em va provocar un impacte tan gran com la biografia de Charlotte Brontë que va escriure la també novel·lista Elizabeth Gaskell poc després de la seva mort hagi trigat tant en aparèixer per aquest bloc. No dic cap mentida si explico que vaig passar hores absorbida per aquest llibre, que em va afectar emocionalment per la tortuosa vida de les germanes Brontë i que és, de fet, l'única biografia que he estat capaç de llegir-me sencera.

Com ja vaig explicar, agafar aquest llibre de la biblioteca va ser una cosa improvisada, i fruit de l'alegria per finalment haver localitzat Un árbol crece en Brooklyn de Betty Smith, que feia mesos que cobejava. Normalment no m'he interessat gaire per la vida dels escriptors que m'agraden. Tot i que sóc capaç de citar de memòria fragments de les sis obres principals de Jane Austen, mai no he llegit res de la seva vida que no sigui la informació de les cobertes dels llibres o (ara més recentment) els reportatges que es publiquen a la revista del Jane Austen Centre de Bath. Però amb Charlotte Brontë la veritat és que em va picar la curiositat des de molt aviat, i per això, aquesta biografia escrita per una persona contemporània i que de fet va ser amiga de l'autora em va temptar.

La història de la família Brontë és força dramàtica, de fet, i a aquesta percepció general hi contribueix especialment aquesta biografia, feta amb l'objectiu de convertir Charlotte en un personatge ple d'autosacrifici i despreocupació per un mateix. A mi m'agrada pensar que en realitat la seva personalitat no era exactament així, però el que sí que és absolutament cert és la progressiva mort de tots els seus germans (en principi n'eren sis) fins a quedar convertida en filla única, tot un drama que obligatòriament l'havia de marcar. Finalment, ella va morir abans fins i tot que son pare, pocs mesos després d'haver-se casat.

Del llibre (que està replet de cartes de l'autora cedides per una amiga i comentaris d'una segona companya) em va copsar especialment aquells capítols en què van morint el seu germà Brantley i les seves germanes Emily i Anne. El personatge d'Emily Brontë és dels que trobo més colpidors: una noia callada, que adorava els animals i caminar sola pels pàrams, que no parlava amb ningú fora de la família, i que va ser capaç d'escriure una obra tan apassionada i desgarradora com Wuthering Heights. Realment, vaig plorar com una magdalena quan arriba el moment de la seva mort i la descripció de l'enterrament d'Emily, seguida pel seu gos fidel.

La biografia permet conèixer molt sobre la curiosa família Brontë, i les condicions en què es van criar uns nens que, en el cas dels quatre supervivents a la infància, van acabar convertits en genis de la literatura, tot i que no tots ho van poder explotar com a tals. Em satisfà especialment que Charlotte fos reconeguda durant la seva vida (l'única de les tres germanes en aconseguir-ho) i tastés una mica de les crítiques favorables que encara avui en dia fan milers i milers de lectors.

Després de llegir aquest llibre vaig començar a dibuixar mentalment la idea de fer algun dia un viatge a Yorkshire, a conéixer el lloc on les Brontë van créixer i morir. He buscat repetides vegades on està Haworth, com s'hi pot arribar, i he regirat la pàgina web de l'antiga casa de la família, ara convertida en museu i centre d'estudis. Entre les vacances passades i altres temes el projecte ha quedat enterrat, però sé que algun dia el farem realitat i podrem passejar entre un dels paisatges més literaris d'Anglaterra.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Un árbol crece en Brooklyn (Betty Smith)

Un árbol crece en Brooklyn (Betty Smith)

Ja vaig comentar fa uns dies que portava molts mesos darrere d'aquest llibre. N'havia sentit a parlar molt bé per internet, i cada cop que anava a la biblioteca reseguia els prestatges de la lletra "S" a la recerca de l'obra. Van ser moltes visites infructuoses fins que un dia estava allà, esperant-me perquè me l'endugués a casa. I no m'ha decepcionat.

La primera cosa que em va atreure l'atenció és que el llibre, tot i que sembla que tot just ara s'hagi començat a publicitar aquí, es va escriure de fet als anys quaranta. L'autora es diu Betty Smith, que, de fet, és un pseudònim darrere del qual s'amaga el seu veritable nom d'origen alemany. Igual que la protagonista de la història, l'autora va viure en els barris marginals de Brooklyn que, tot i que ara als turistes i a les novel·les de Paul Auster sembli el paradigma dels barrirs moderns i artístics, abans era també el cau de tots aquells immigrants que venien a intentar fer realitat el seu somni americà.

I això és el que la petita Francie intenta fer al llarg de les pàgines del llibre, mentre la veiem créixer a través del paper. Mentre ella devora llibres per ordre alfabètic per poder dir "que ho ha llegit tot" i demana per escrupolós ordre tots els gelats de la carta de la gelateria, al seu voltant desfila tot un univers de personatges amb les seves misèries i les seves fortaleses. Especialment els personatges femenins, com el de la mare, l'àvia i les germanes, que s'alcen davant de totes les dificultats i acaben recollint la seva recompensa, i que tant acaben marcant el caràcter de la mateixa Francie.

Un árbol crece en Brooklyn és un llibre sobre la tristesa  i l'esperança que sorgeix d'ella, explicat amb la senzillesa amb què passa la vida de cada dia. L'únic però que li trobo és que potser al final cau massa en el romanticisme d'un final feliç, però fer realitat els somnis (ni que sigui els americans) ja comporta això...

Una sorpesa al correu

Una sorpesa al correu

Amb els exàmens al damunt i la calor que comença a apretar, fan falta petites sorpreses tan agradables com la que aquesta setmana em vaig trobar a la bústia. Fa un parell de mesos que em vaig subscriure a la revista Jane Austen Regency World, que està elaborada pel Jane Austen Center de Bath, a Anglaterra, i la veritat és que estava força ansiosa per rebre el primer número (que, de fet, és el 39 de la revista). En teoria, la revista surt a la venda el primer dia de mes, i, com que la meva subscripció era nova, en teoria el meu exemplar havia de sortir una mica abans que els "antics". Per això, estava una mica histèrica quan ja estàvem a 25 de maig i el número corresponent a maig/juny encara no havia arribat a la meva bústia, tot i que els responsables de l'editora m'havien anunciat que el paquet sortiria cap a Tarragona a finals d'abril.

Per això, quan aquest dimecres vaig mirar la bústia (que, com sempre passa durant la campanya electoral, estava carregada de papers) no vaig poder evitar alguns saltironets d'alegria en veure que al seu interior estava la revista. Yey! Entre estudis i feina no vaig poder fer més que fullejar-la, i no ha estat fins aquests dos darrers dies que l'he pogut llegir a fons. I m'ha agradat força.

A la revista es tracten bàsicament dos tipus de temes: assajos relacionats amb Jane Austen i les seves obres, noves edicions o adaptacions; i aspectes de l'època històrica en què va viure i escriure l'escriptora (l'època coneguda com la Regència). I tot i que hi ha hagut algun assaig convidat que no m'ha acabat de fer el pes (odio quan la gent s'entesta en buscar tot de trets biogràfics en les novel·les que escriuen dones, quan amb un home tots donem per fet que s'ho inventa com a gran creador que és), ho he passat força bé amb la lectura. M'han agradat els reportatges sobre la dona secreta del rei anglès George IV (el regent del nom de l'època), sobre els valors del caràcter obert i reservat a les obres d'Austen, i sobre les revistes femenines de l'època de l'autora.

Així que no crec que calgui fer ús del meu dret com a nova subscriptora a retornar el primer número i reclamar les meves 37 lliures, sinó que tornaré a esperar impacient que es publiqui el número de juliol/agost per descobrir més coses sobre aquesta autora i l'època que va viure...

Per cert, i ja que estic "austeniana", fa poc m'he enterat que l'NBC estrenarà aquesta tardor una sèrie que modernitza l'argument de Pride and Prejudice. Potser sigui l'enèssima que ho faci, després de l'èxit de Lost in Austen a la ITV britància l'any passat, però estaré atenta a veure què tal és. Per si a algú li interessa, la sèrie es diu State of Romance.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres