The Tenant of Wildfell Hall (Anne Brontë)

Quan vaig dir que darrerament hi havia hagut algun llibre que m'havia impressionat amb força, em referia sobretot a aquest títol d'Anne Brontë. Tinc més o menys el propòsit de poder llegir tot el que van escriure les tres germanes Brontë en prosa, i, tot i que intento anar-les dosificant per no convertir-me en monotemàtica literàriament parlant, l'altre dia em vaig adonar que potser no podia tenir abandonada la pobra Anne Brontë més temps.

Anne Brontë és potser una autora amb una certa mala sort. Tenir com a germanes a Emily y Charlotte segurament no li va fer gaire ombra durant la seva curta vida, però sí que l'ha perjudicat literàriament parlant després de la seva mort. Evidentment, compartir cognom amb les autores de dos clàssics en majúscules de la literatura anglesa no ajuda gaire perquè se't consideri quelcom més que "la tercera germana", la "petita" o la "poetessa" de les Brontë. Però Anne també va escriure dues novel·les, i una d'elles és aquesta: The Tenant of Wildfell Hall, una història que us asseguro us farà meravellar més d'un cop sobre la seva modernitat tot i estar escrita quan ni tan sols s'havia arribat a l'equador del segle XIX.

És cert que potser no té el domini de l'estructura narrativa que tant magistralment es demostra a Jane Eyre i Wuthering Heights, però la història és d'aquelles que et deixen bocabadada. A veure qui s'atreveix després a dir que Jane Eyre va ser una revolució feminista després de descobrir el que la seva germana petita escrivia a la mateixa taula! La novel·la, que té una primera part d'ambient més gòtic amb els ermassos un altre cop de paisatge de fons, planteja un problema social del que estic segura que no es parlava gaire públicament en aquella època: què passauan aquella estampa de felicitat en un casament amb què es tanquen tantes novel·les romàntiques no és més que el principi d'un infern quotidià?. Pensareu que l'església anglicana permet el divorci i que, per tant, no és tan terrible el destí de la dona en qüestió, però cal remarcar que la decisió sobre divorciar-se o no recau sobre una única de les parts: l'home. I què passa quan la dona està desamparada i se li prohibeix recórrer fins i tot a aquesta eina?

A partir d'aquí, us asseguro que en aquesta novel·la trobareu valentia, misteri, escenes terribles i també una història romàntica vista (com no podia ser d'una altra manera en el cas de la filla d'un capellà) sota una perspectiva moral també estricta. Tinc entès que la novel·la no va ser gaire ben rebuda en el seu temps, i no m'estranya, i és que aquesta novel·la ja seria considerada moderna ni que s'hagués escrit durant la primera meitat del segle XX. A destacar també el paper de l'alcoholisme en el llibre, un punt on molts hi veuen una relació directa amb les experiències que la mateixa Anne i les seves germanes van viure gràcies a la trajectòria del seu germà Branwell.

Així que serveixi aquest post per animar-vos a tots a descobrir (o redescobrir) la germana més desconeguda de les Brontë, la pobra que va tenir la desgràcia de morir a la costa oest d'Anglaterra i ser l'única de la família separada de la sepultura familiar a Haworth. Però que, a canvi, té una de les tombes més romàntiques: en un turó a Scarborough, amb vistes al mar i els penya-segats que ella tant estimava. I per molt que ara des de la Societat Brontë es trenquin les banyes perquè part del cementiri sigui un aparcament i això els sembli una falta de respecte, jo crec que tot plegat ens recorda que Anne va ser una autora especial, i que no hem de deixar que les obres magistrals que l'envolten ens la facin oblidar.