Cap de setmana tridimensional

Tot i que ja siguem a dijous, he de parlar obligatòriament del cap de setmana intens que he deixat enrere. En primer lloc, perquè ha estat el cap de setmana d'incorporació d'un mòbil d'aquests d'ultimissima generació, que et fan gairebé el dinar i tot, i que em fa anar com un nen amb sabates noves cada cop que el connecto. Pot semblar una tonteria, però ara puc estalviar-me molts minuts perduts davant de la pantalla de l'ordinador ja que puc consultar twitter, blocs i xorrades vàries mentre esmorzo tranquil·lament amb el mòbil sobre la taula i, per tant, quedar-me així més temps per poder actualitzar aquest raconet.

Deixant de banda el nou mòbil, també ha estat un cap de setmana en què uns plans que se m'havien torçat de sobte es van arreglar. Ja vaig comentar fa uns dies que se m'havien frustrat els plans de poder anar  a veure in situ una jornada dels Europeus d'Atletisme a Barcelona, però per tot un seguit de coses, finalment vaig poder trobar un acompanyant alternatiu i anar-hi el diumenge, a la darrera jornada. De fet, va ser una tarda rodona en què ho vaig passar genial veient proves, cridant, aplaudint, sentint-me com si estigués a missa després de tant aixecar-se i seure per escoltar els himnes nacionals... I si a tot això hi afegeixies un frapuccino de mocca en un sofà de l'starbucks just abans de començar la competició, genial!

La gran tarda d'atletisme, però, va tenir una prèvia també excel·lent. Dissabte a la nit, tot i l'ajustat de la nostra agenda, ens vam escapar al cinema a veure Toy Story 3. Per primer cop, ens vam atrevir a pagar l'atracament a mà armada que fan per veure una pel·lícula en 3D (un euro per unes ulleres que estan brutes i que són súper incòmodes?!) per la curiositat de provar... I he de dir que com a mínim en aquesta pel·lícula no vaig trobar cap diferència a destacar, tot i que al curt previ al film (com sempre amb Pixar són del millor de la cinta) sí que és tot un valor afegit.

Deixant de banda els afegits tecnològics, cal dir que amb o sense ulleres Toy Story 3 és una pel·lícula que s'ha de veure. És més, si ho feu sense ulleres 3D segurament no patireu aquesta sensació de pinça tan incòmoda que es crea al pont del nas (de veritat a ningú se li ha ocorregut corregir-ho?). Sé que amb aquesta sèrie hi ha molts perjudicis des del principi: que si l'animació per ordinador és freda (la 1 va ser la primera 100% feta per ordinador), que si és per nens, que si és Disney... I la realitat és que cadascuna de les parts han sapigut agradar i satisfer tant el públic infantil com l'adult, i, especialment en aquest darrer cas, aquesta última i darrera part els dedica un espai especial.

Jo sóc de la generació que ha crescut amb Toy Story: tenia 12 anys quan es va fer la primera part, 16 quan va venir la segona, i ara en tinc 27 quan es tanca la sèrie. Per això, és difícil aguantar-se les llàgrimes quan t'acomiades de les que han estat les teves joguines (ni que sigui virtualment), i el guionista ho sap. I fa una altra pel·lícula meravellosa, plena de referències cinematogràfiques, que no descuida els moments de rialla i els tristos. És impossible escollir quina de les tres pel·lícules és millor, i menys encara dels meravellos personatges que se'ns incorporen aquí i d'aquesta llar d'infants on res és el que sembla (el proper cop que veieu les joguines de les escoles bressol, correu a rescatar-les!).

Així que, si us plau, no us deixeu vèncer pels perjudicis i aneu a veure una de les millors pel·lícules de l'estiu. Tristament, serà l'últim cop que Woody, Buzz i companyia treuran el nas per la gran pantalla, així que no us ho deixeu perdre!