La Librería (Penelope Fitzgerald)

Aquest estiu se  m’estan acumulant les lectures acabades que tinc pendents de comentar aquí, i ja tenia ganes de donar-li sortida a aquesta ja que darrera han vingut dos llibres que m’han agradat moltíssim i que em moro de ganes de destripar per aquí.

La Librería és el primer llibre que llegeixo de Penelope Fitzgerald, una altra d’aquelles autores britàniques que és considerada la nova Jane Austen perquè a les seves novel·les no passa res d’extraordinari, sinó bàsicament la senzillesa de la vida diària. Tot i que en aquest cas sí que ens trobem algun que altre toc de realisme màgic. Més que una novel·la seria un conte llarg, el que fa que sigui un llibre que es fa molt ràpid de llegir i que segurament deixi amb ganes de més: més pàgines i també més intensitat. I potser per això doni la impressió que la història no acaba d’arribar al clímax, tot i que en general m’ha agradat força.

L’argument és ben senzill: una dona vídua i sola decideix obrir una llibreria en un petit poble de la costa anglesa, situat enmig de terrenys llacunosos. Per fer-ho, adquireix un antic edifici que portava anys desocupat i que, de sobte, als poderosos del poble els sembla que hauria de tenir una altra utilitat. Entremig d’aquests entrebancs, la protagonista rep l’ajuda a la botiga d’una nena, que pràcticament li toca a sorts, i que és del millor del llibre. Això i l’estrany fantasma que viu a les golfes de la casa, que no queda gaire clar si és paranormal o no, i que fa les seves aparicions enmig d’una quotidianitat que, si no fos per ell, semblaria plenament realista.

Tot i la senzillesa, la novel·la té un cert to d’amargor que acaba triomfant al final, com si l’ambient pantanós del poble s’anés transmitint als personatges, els seus estats d’ànim i els seus projectes vitals. Una llàstima que la història ens abandoni tan aviat, però sens dubte no serà l’últim que llegiré de Penelope Fitzgerald.