Llibres i papers

La Societat Literària i de Pastís de Pela de Patata de Guernsey

Aquest Sant Jordi, donat que a la nostra prestatgeria ja no ens cap ni un llibre més, vam optar perquè els llibres que ens regaléssim fossin escollits prèviament per nosaltres. És a dir, que si havíem de provocar un problema a la nostra llibreria domèstica, que fos amb un llibre que de veritat volíem.

La meva elecció va ser La Societat Literària i de Pastís de Pela de Patata de Guernsey (de Mary Ann Shaffer, i finalitzat per la seva neboda Annie barrows), un llibre del qual n’havia sentit (o llegit) a parlar incansablement en blocs i més blocs a internet. I tots n’explicavem meravelles, així que em vaig decidir a no esperar més i demanar-me’l. I el resultat no m’ha decebut gens. Seriosament, qualsevol persona que estigui llegint això i que no conegui aquest llibre, si us plau que no perdi el temps i se’l llegeixi ja!

La història es situa just després de la finalització de la Segona Guerra Mundial, i es centra en l’ocupació alemanya de l’illa de Guernsey, situada al Canal de la Mànega. Una escriptora londinenca busca inspiració per un nou llibre, i per una casualitat d’aquelles inoblidables (un habitant de l’illa compra de segona mà un llibre que originàriament li havia pertangut amb ella) acaba descobrint la història de Guernsey. Tot es desenvolupa a través de cartes entre els diferents protagonistes de la història, dividits entre els habitants de l’illa i l’entorn de l’escriptora, Juliet, a la Gran Bretanya.

El llibre és molt recomanable per diferents factors. Primer, perquè és d’aquells llibres que quan vas per la pàgina 20 ja te n’adones que et farà llàstima acabar-ho i comences a assaborir-lo com un bon cafè. Segon, perquè parla del poder de l’art i la literatura per superar els entrebancs de la vida quotidiana, de la necessitat que tenim tots de crear-nos aquest petit raconet al qual necessitem fugir de tant en tant per sobreviure. I tercer, perquè fa un retrat captivador de com va ser l’ocupació d’aquesta illa, de com va viure Londres la guerra, i de com tots plegats intenten sobreposar-se i tornar a viure després d’aquest gran trauma.

Si m’hagués de quedar amb una única escena, seria aquesta:

Ha sortit el sol per primera vegada des de fa mesos, i si m’enfilo a la cadira i estiro el coll, veig com centelleja al riu. Evito mirar les piles de runa a l’altra banda de carrer i faig veure que Londres torna a ser bonic.

The tales of Beedle the Bard (J.K. Rowling)

Aquest és un dels llibres que em vaig acabar durant la Setmana Santa (en un temps que hauria d'haver dedicat més a estudiar pel nivell D de català, que és com el pes que aquests dies va carregant-se sobre les meves espatlles). De fet, quan van anunciar que el llibre es publicava mundialment no em va fer especial il·lusió. Necesssitava una desintoxicació de J.K. Rowling després dels set Harry Potter (i les seves múltiples lectures on tots hi acabem tornant quan tenim una crisi lectora) i, a més, quan es va fer aquella edició especial de només set manuscrits (a la imatge en teniu una d'elles, ja que les set tenen diferents pedres precioses a les portades), i un d'ells es va subhastar i el va comprar Amazon, ja vaig llegir el resum dels contes inclosos. Total, vaig pensar, pagar deu euros per llegir el que ja sé...

És clar que en això també hi acaben influint els amics i coneguts, i una amiga em va deixar la seva edició en anglès. I bé, si te'l deixen i no l'has de comprar, sí que em feia gràcia llegir-lo (us podeu creure que a la biblioteca de Tarragona no el tinguin en anglès!!??!!). A l'obra hi ha cinc històries escrites teòricament per Beedle the Bard (el Hans Christian Andersen del món potterià dels bruixots) i traduïdes des de l'escriptura en runes per l'Hermione Granger (personatge també de la sèrie Harry Potter). Un dels cinc contes (que són tots molt breus i amb moral inclosa) ja s'havia publicat dins de HP and the Deathly Hallows (on, de fet, se'ns presenta l'obra cultural de Beedle the Bard, que, curiós, no s'havia mencionat en sis llibres anteriors...) i té un component clau pel desenvolupament de la història. La resta, són històries que promouen, sobretot, la convivència entre muggles i bruixots.

El més divertit d'aquesta edició, més que els contes en si, són els comentaris afegits pel professor Dumbledore tant durant les històries com al final de cadascuna. Hi ha moments bastant hilarants. Aquest ha estat un dels afegits respecte les set còpies manuscrites inicials (sis es van regalar a persones vinculades amb la gènesi de Harry Potter, i una darrera es va subhastar per gairebé quatre milions de dòlars). També es gaudeix molt de les il·lustracions de la mateixa Rowling al llarg de tot el llibre, que són força decents.

Beedle the Bard ens permet retrobar-nos amb l'excel·lent capacitat de la Rowling per explicar històries. Té el do d'explicar les coses amb una màgia especial que t'enganxa, i això és quelcom que es té, o no es té. I com són històries tan curtes, clar, no té espai perquè hi surti el seu principal defecte: la falta de coherència a l'hora de construir fils narratius més complexes.

En definitiva, un llibre entretingut per passar un parell d'horetes, recordar el món màgic de Harry Potter i tornar una mica a la infància. Ah, i no cal haver llegit els set volums de Potter per entendre'l, i fins i tot pot ser un exercici molt bo per a gent que estigui començant a llegir llibres en anglès.

Jane Eyre (Charlotte Brontë)

Aquesta setmana ha estat una bogeria. Tan sols he treballat dos dies, però m'han pesat al cos com si cadascun d'ells fossin setmanes senceres, de l'estrès, les hores i la concentració que hi he hagut de posar. O sigui que us podeu imaginar que he agafat aquests quatre dies de vacances (el primer cop que els tinc per Setmana Santa des de l'any 2006) m'han vingut de meravella, tot i que el meu cos hagi necessitat hores de recuperació, i probablement també li calgui molta prudència per tal d'afrontar el que em trobaré a partir de dimarts.

La setmana, però, ha tingut una cosa molt bona: he acabat de llegir Jane Eyre, de Charlotte Brontë. Quan fa alguns mesos vaig acabar Wuthering Heights, ja vaig dir que potser acabava d'obrir una porta cap a l'univers de les germanes Brontë. I, evidentment, aquests dies he fet un pas més.

Jane Eyre és un llibre llarg, escrit en primera persona i de forma autobiogràfica per la pròpia protagonista, qui dóna nom al llibre. Comença en la seva infància i acaba en la seva maduresa, i ens relata les seves experiències a casa dels parents que l'acullen, a l'orfanat-internat on l'envien després, a la casa on fa d'institutriu d'una nena francesa, i al poble on acaba trobant la seva independència.Quan un s'enfronta amb ell li sembla que s'estarà segles llegint-lo (i més amb aquesta edició de lletra minúscula que ens obsequia Penguin...), però un cop comença, no es pot parar. I tot flueix com flueix la vida mateixa, sense que puguis parar de passar planes i planes.

Què és el millor de l'obra? Sense cap mena de dubte, la protagonista. En ple segle XIX, una dona apassionada, d'idees clares, que sembla submissa però que és tossuda en els seus principis, i que lluita durant planes i planes per aconseguir valdre's per ella mateixa, sense dependre de ningú. I gràcies a això aconseguir la felicitat, és clar. Si no hi hagués aquest retrat psicològic tan perfectament traçat per l'autora, de res serviria la història d'amor de la superfície, que, tot i això, et copsa com una de les més maques i tràgiques alhora de la literatura britànica.

Ja sé que la gent quan sent a dir allò de "clàssic" ho associa immediatament amb avorrit (si veiessiu els problemes que estic tenint per fer entendre a la meva família que Dickens no és sinònim de complexitat!), però històries com aquesta fan que un vulgui absorbir en pocs mesos tot el que la tradició britànica ens ha llegat. Caldrà, però, anar-se dosificant.

Emma, Jane i Sahar

Si hi ha una cosa de la que estic orgullosa del que portem d'any és el meu ritme de lectures. Des que vaig deixar d'estudiar, havia mig abandonat els llibres, i pràcticament era incapaç d'acabar-me una novel·la en dos mesos de termini. Per això, ara cada cop que repasso la meva llista de lectures de l'any i veig aquest magnífic ritme de dos llibres per mes, no puc deixar de fer alguns bots interns d'alegria.

Les dues incorporacions a la llista del mes de març són ben diferents. La primera és una relectura d'Emma, de Jane Austen, tot i que feia com a cinc anys que no m'hi posava i mai no l'havia llegit en anglès. Però el millor d'aquesta lectura ha estat, evidentment, la meravellosa edició del llibre que he aconseguit i que, de fet, ja quedarà perpetuament a la meva prestatgeria. Es tracta d'una edició recent de la col·lecció Winchester Austen, de la editorial Worth Press. Per fora, el llibre imita les famoses llibres Moleskin (amb la seva gometa per mantenir-lo tancat i tot), però per dintre són una meravella. No sols perquè el text està en la mida perfecte perquè no doni problemes de lectura (i no puc dir el mateix de la edició de Penguin de Jane Eyre que ara estic llegint..), sinó perquè té un munt de detallets que enamoren qualsevol fan de Jane Austen. Primer, sota la portada i la contraportada tens reproduït un quadre que simula una trobada social en un saló a finals del segle XVIII. A l'interior, tens fins a quatre introduccions al llibre, cadascuna centrant-se en un tema concret d'Emma. I, el millor de tot, i amb il·lustracions força delicades, tens un resum de personatges, una cronologia de la vida de Jane Austen junt amb la història britànica, un mapa de l'Anglaterra d'Austen... Una meravella, en definitiva.

Del segon llibre no puc parlar de cap meravellosa edició ni res similar. És el primer que llegia d'una escriptora palestina Sahar Khalifeh, ara que tinc la intenció d'endinsar-me més en les lletres àrabs, aprofitant la guia de lectura que ens ha regalat als estudiants de l'EOI de Tarragona la Casa Àrab de Madrid. Explica una història senzilla, a la vegada que simbòlica, d'un àrab palestí que s'enamora d'una cristiana a Jerusalem abans de la Guerra dels Sis Dies. Ell acaba fugint a l'exili i hi torna després del retorn de l'autonomia palestina, per trobar-se amb uns records devastats i una Palestina igual de desfeta.

No és que la història m'hagi entusiasmat, però es llegia ràpid i m'ha agradat sobretot les descripions dels paisatges de l'Orient Mitjà, dels carrerons de Jerusalem, que, de fet, queden retratats d'una forma molt suggestiva a les seves planes. Ja no m'ha fet tant el pes que, en un moment de la història, intenta colar-hi tota una declaració d'alliberament de les dones àrabs que, tot i molt lícita, queda desajustada dins de la novel·la. Bé, i que no acabo d'entendre els personatges, però suposo que el sol del desert ens afecta a tots...

De Depeche Mode a Shakepeare

El darrer cap de setmana de juny ja tenim des de fa temps planificat què farem: fer una escapadeta a París abans de poder començar la nostra ruta per Suïssa i fins a Munic. La raó és que ja fa temps que ens vam fer amb entrades pel concert que Depeche Mode faran a l’Stade de Saint-Denis el dia 27 de juny. No és que jo sigui una gran fan del grup, però com tinc un acompanyant que sí que ho és i tot s’acaba encomanant.. I a més, la temptació de poder passar un solejat cap de setmana a la vora del Sena, de compres per París, és massa gran per dir que no...

El pla inicial per a mi era, a banda d’algun passeig i alguna exposició puntual que pogués caure, dedicar també unes quantes horetes a les botigues de roba de Paris (les barates, no us penseu...). Però ara he fet un altre descobriment: no sé com, l’altre dia vaig topar amb un article de The Guardian sobre les millors llibreries del món, i això em va reportar dues cites ineludibles: dues llibreries estupendes dedicades, a més, a la literatura en anglès.

La primera és Shakespeare and Company (i cliqueu l’enllaç, perquè la pàgina web és espectacular), de l’interior de la qual podeu veure aquesta foto tan impressionant. A banda de ser una llibreria d’aquelles de tota la vida amb una tradició cultural molt important a la ciutat, té l’afegit que l’establiment compta amb diversos llits on es poden allotjar candidats a escriptors amb la condició que ajudin unes poques hores a la llibreria i llegeixin una novel·la al dia. Romàntic, oi?

L’altre descobriment és Abbey Bookshop, una mena de delegació canadenca d’una cadena d’establiments que també té presència a d’altres punts del món, però que a Paris és també considerada com una de les llibreries de referència. De les fotos que he pogut veure per internet, m’encanten aquestes imatges de llibres apilonats a tots els racons, i he llegit que hi ha moltes i moltes habitacions en aquesta situació... Em moro de ganes de poder xafardejar-hi una bona estona.

Així que ja sabeu: si aquell diumenge no torno amb l’avió a l’hora prevista, està clar on podreu trobar-me!

Història de Roma (Indro Montanelli)

No sóc gaire aficionada a llegir llibres d'història com a equivalents a una lectura d'oci (és a dir, m'agrada aprendre història, però no endur-me-la durant un llarg viatge en tren), però per alguna raó vaig pensar que Història de Roma, de l'italià Indro Montanelli, seria diferent. Va ser un regal de Reis per un altre persona, i de seguida que el vaig fullejar em vaig demanar el següent torn de lectura, perquè em va semblar que tractava totes les històries dels romans amb una gràcia i una simpatia que el farien agradable.

I és cert, en part. El llibre està molt ben explicat, tot i que potser cau massa en un excessiu detallisme de noms, i famílies en les quals t'acabes perdent (i més tenint en compte que molts noms s'acaben repetint, sense que necessàriament signifiqui que els seus portadors siguin família). S'inicia amb la fundació de Roma i acaba amb la data tradicional on acaben totes les històries de l'Imperi Romà: la caiguda de l'imperi d'Occident. Per això, crec que hi ha un moment (a partir de l'inici de l'imperi) que de sobte el llibre deixa de ser una història de la ciutat romana (tal i com se'ns ven) i se'n converteix en una dels seus dominis. Tot i això, li reconec un gran valor a l'hora de retratar socialment a Roma, de veure-hi la decadència tan ben captada i saber plasmar-ho en paraules tan bé.

El principal problema és que és una història certament tendenciosa. No perquè hi defensi una opció política concreta, sinó perquè deixa ben clars que els valors bons són els d'austeritat i homes íntegres. Res d'aquesta exageració (que, de fet, tant agrada als italians) i, sobretot, res de dones!! Cada cop que l'autor es refereix a una dona o a uns valors femenins, ho fa de forma despectiva.. i això sí que m'ha resultat una mica irritable.

Com a valors positius, però, el ser capaç d'explicar el complicat amb la frase més senzilla, i fer petites clucades d'ull al lector que segurament tantes vegades s'ha enfrontat a la traducció aquella del Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? , malgrat que Montanelli no sigui gaire amic de Ciceró...

Però, de fet, després d'haver llegit aquest llibre i, sobretot, el resum biogràfic de Montanelli, m'he adonat que potser el més interessant no sigui saber la seva visió de la història de Roma. Sinó la seva autobiografia.

Grandes Esperanzas (Charles Dickens)

És curiós com una bona o mala traducció poden condicionar que un llibre t'agradi o no. Ho dic perquè tot just aquesta setmana m'he vist forçada a renunciar a llegir Tess la de los d'Uberville de Thomas Hardy perquè la traducció que vaig aconseguir a la biblioteca era horrorosa. Vull dir, potser durant la primera meitat del segle XX sí que s'adaptava al que un lector en castellà buscava, però sincerament, se'm posaven els pèls de punta cada cop que em trobava amb "sintióse" o "comióse" a les planes. Afortunadament, com que tinc el llibre en versió ebook a la DS ja ho intentaré en la versió original, perquè així no hi haurà risc que cap intermediari t'espatlli la història.

Doncs tot just el contrari m'ha passat amb Grandes Esperanzas, un llibre que vaig aconseguir en una edició d'aquelles gairebé impossibles de llegir: lletra minúscula, més de 400 planes de línies atapeïdes... Em pensava, quan vaig fullejar-lo el primer cop, que em seria impossible d'acabar aviat. Però el fet és que no em va durar més d'algunes setmanes, perquè la història em va enganxar moltíssim. I és que la traductora havia aconseguit la lectura fluís suposo que amb la mateixa facilitat i mestria que havia elaborat el propi Dickens, de qui espero poder llegir alguna cosa en versió original força aviat.

No desvetllaré gran cosa de la història de Grandes Esperanzas, perquè ja sé que hi ha alguns lectors actuals de  l'obra per aquí, però crec que no xafaré la guitarra a ningú sí dic que és un dels llibres millor estructurats narrativament dels que he llegit fins ara. Res, res del que passa en aquesta obra, cap personatge que surti durant uns segons baixan casualment una escala, és una mera coincidència. Tot té una raó de ser. I el dibuix dels personatges és increïble: des de Pip, el protagonista, que va madurant a mesura que la boira va caient i aixecant-se sobre el seu poble natal o puja i baixa la marea del Tàmesis a Londres, fins a la seva família humil,i, sobretot, la senyorita Havisham, un dels personatges més inoblidables de la literatura.

Clàssics com aquest t'ajuden sens dubte a retrobar-te amb el gust per la lectura. I, a més, té l'honor d'haver aconseguit que, per primer cop en força temps, sigui capaç de llegir-me dos llibres sencers en un mes sense que un d'ells sigui el Diari de Bridget Jones  o un Harry Potter. La veritat és que ara tinc força ganes de llegir més coses de Charles Dickens, aprofitant de nou el munt de llibres seus que tinc en anglès a la DS, així que ja explicaré què tal l'experiència del gran mestre de la novel·la en la seva llengua original.

Una versió humil dels e-books

Aquest Nadal s'ha començat a parlar dels e-books per Espanya, bàsicament perquè la casa Happy Books ha posat a la venda un lector electrònic espectacular que, malgrat costar 600 euros, ens ha posat les dents llargues a més d'un: permet variar la mida de la lletra, fer marques amb un "boli" tàctil i un munt de funcions més. A més que, amb el format e-book, els llibres baixen espectacularment de preu, és molt més fàcil aconseguir exemplars en altres idiomes (i no has de pregar per noves incorporacions a la biblioteca local o tornar-te boja regirant llibres de butxaca a l'FNAC) i, el que és encara millor, pots portar un munt de llibres a sobre i tan sols carregar-ne el pes de mig. S'ha acabat, per exemple, manipular de qualsevol forma a un metro en hora punta un exemplar d'aquells contundents de Harry Potter: ara podràs dur els set exemplars al bolso. S'ha acabat també deixar-se la vista amb l'edició butxaca-lletra minúscula de Grandes Esperanzas que ara em tortura: en l'era electrònica, jo m'ho adapto tot a la mida que més em convé.

El món del llibre electrònic, però, encara està lluny d'estar implantat. A banda que el lector és exageradament car, ara per ara és difícil adquirir llibres electrònics, i l'oferta està força limitada, almenys fins on jo sé. Per això, em va fer especial il·lusió enterar-me que Nintendo treia el passat 26 de desembre un "joc" ben literari a la Gran Bretanya: 100 Classic Book Collection,amb el qual pots transformar la teva Nintendo DS en un lector d'e-books per clàssics de la literatura anglesa, i algun de la francesa traduït a la llengua britànica (si cliqueu a l'enllaç i aneu al final de la pàgina, teniu la llista de llibres inclosos).

Ahir, mentre regirava per internet buscant informació sobre aquest producte, em vaig entusiasmar tant que no vaig parar fins poder tenir-lo instal·lat a la meva DS (a Espanya no es pot comprar ni sembla que ningú es plantegi una versió espanyola ara per ara). Em va costar barallar-me amb el sistema de gravació de partides durant una hora, però ara ja tinc tot aquest fons a la meva tarjeta de la DS, i amb moltíssim d'espai encara per d'altres jocs. Tot un luxe.

És cert que la DS no et dóna tantes possibilitats com un lector d'e-books: res d'adaptar gaire la lletra (tan sols pots escollir entre dos mides) i la pantalla evidentment no es va pensar per aquest ús. Però aquesta col·lecció et dóna múltiples opcions, com, per exemple, oblidar-se durant molt de temps d'anar a comprar llibres en anglès a la secció clàssics de butxaca en oferta de l'FNAC. Ara els tinc tots: Jane Austen, les Brontë, Dickens, Shakespeare... i un munt més. Gràficament, tots aquests exemplars t'apareixen en una mena de biblioteca digital, entre la qual pots regirar amb ajuda del llapis òptic, i escollir-ne un. I, evidentment, començar a llegir. A cada llibre pots col·locar fins a 3 punts de lectura, passar de capítol en capítol amb total facilitat, trobar una plana tan sols movent una barra petita, i anar saltant de drama a comèdia en tan sols dos segons, estiguis on estiguis.

A banda de la quantitat de llibres que això m'estalviarà comprar o buscar desesperada per la biblioteca, el "joc" té un parell d'extres força divertits. El primer, pots acompanyar la lectura de música clàssica, relaxant, o sons d'ambient d'una habitació amb llar de foc, una platja, una nit d'estiu... A més que cada cop que passes una plana en sents el soroll, per compensar-te així una mica de l'enyorança del paper. I el segon, si un dia no saps per on tirar ni què llegir, un simpàtic mussol et fa un ràpid test a partir del qual et fa quatre recomanacions tenint en compte l'estat d'ànim o els teus gustos.

Així que us recomano molt l'experiment com a preparació per l'era del llibre digital. Que consti que em continuen agradant els llibres de paper real, que no necessiten bateria ni electricitat per funcionar, però us asseguro que aquesta via obre moltíssimes possibilitats que es poden seguir combinant amb l'existència de l'edició tradicional.

Wuthering Heights (Emily Brontë)

De vegades, un llibre se’ns atravessa i ens és impossible acabar-ho. Fins i tot, ho podem arribar a provar un, dos, tres cops, i no aconseguir tenir èxit. I de sobte, un dia, aquell mateix llibre que havíem deixat per impossible a la prestatgeria ens captura d’una forma que ens és impossible entendre com el nostre jo passat va ser capaç de rebutjar aquella obra mestra!

Això és el que m’ha passat amb Wuthering Heights (Cims Borrascosos) d’Emily Brontë. Me’l vaig comprar ara fa tres anys a l’FNAC en un rampell, perquè era barat i estava en anglès, i així podria practicar. I per moltes vegades que ho vaig provar, sempre en desistia, perquè el llenguatge se’m feia farragós, la història lenta i pesada, i hi havia altres llibres que m’atreien més aquells dies. No sé si aquest hivern, després de la pràctica d’haver llegit Dracula i Frankenstein en anglès, se m’ha fet més fàcil la lectura, o si simplement ha arribat el moment de la meva vida perquè descobreixi l’univers literari de les Brontë, però puc dir que aquesta obra m’ha marcat moltíssim, i que s’ha convertit des que vaig arribar a la pàgina 100 en un dels meus preferits de sempre.

Com pot un negar-se davant l’evidència de frases com aquesta?:

What were the use of my creation if I were entirely contained here? My great miseries in this world have been Heathcliff’s miseries, and I watched and felt each from the beginning; my great thought in living is himself. If all else perished, and he remained, I should still continue to be and, if all remained, and he were annihilated, the Universe would turn to a mighty stranger. I should not seem a part of it.

La novel·la explica l’apassionada, a la vegada que asexual, i excessivament tempestuosa (igual que el temps que envolta la casa de Wuthering Heights, a uns abruptes terrenys de Yorkshire) de Catherine i Heathcliff, dos germanastres que creixen junts, i que la vida, i sobretot, els seus propis errors, acaben separant. No us penseu que és una novel·leta romàntica: hi ha una força psicològica dels personatges impressionant, d’aquelles que et deixen sense alè mentre llegeixes, i un simbolisme d’allò més cuidat. La societat i els seus convencionalismes estan al marge d’una història que després continua a partir de la següent generació, i que ens ofereix moments de tendresa, bogeria i fins i tot de por i fantasmes d’ambient gòtic.

Del llibre recordaré sempre el personatge de Heathcliff, un dels més interessants que he descobert fins ara. Perquè és bo i és dolent al mateix temps, racional i irracional. I en una pàgina simpatitzes amb ell, i a la següent l’enviaries precipici avall. I el mateix, tot i que en una escala menor, passa amb la resta de personatges.

Un altre dels punts d’interès del llibre és l’estructura, que va provocar més d’un maldecap als crítics contemporanis a Emily Brontë. Tota la història s’explica a través de flashbacks, amb tres narradors diferents i diferents plans temporals en marxa. I, tot i això, la lectura no es fa gens complicada, sinó que flueix amb una facilitat impressionant.

Per cert, els que sigueu fans de Harry Potter, us recomano que feu una lectura d’aquest llibre, perquè trobareu molts paral·lelismes amb certa línia argumental que apareix al darrer volum de la sèrie... I és que la J.K. Rowling no s’ha inventat res...

You said I killed you - haunt me, then! The murdered do haunt their murderers. I believe - I know that ghosts have wandered on earth. Be with me always -take any form- drive me mad! only do not leave me in this abyss, where I cannot find you! Oh, God! it is unutterable! I cannot live without my life! I cannot live without my soul!

 

Frankenstein (Mary Shelley)

 

Si feia unes setmanes em mostrava orgullosa d’haver aconseguit acabar-me Dracula en versió original anglesa, ara he d’afegir a la llista dels llibres llegits aquest 2008 un nou clàssic, també de la literatura anglesa: Frankenstein, de Mary Shelley. Llegir aquest llibre va ser com un impuls, en veure’l a la prestatgeria en la secció de novel·les en anglès de la biblioteca (no gaire cuidada, per cert...), i me n’alegro molt d’aquest rampell, perquè és un llibre que he disfrutat moltíssim.

Sempre m’ha interessat força la història dels autors romàntics, ja que tots ells tenen unes vides dignes també de les seves històries de paper. En el cas de Mary Shelley, es va introduir al món de la literatura amb el seu matrimoni amb Percy Shelley. El 1816 el matrimoni va passar uns dies d’estiu a prop de Ginebra amb Lord Byron, Polidori i Claire Clairmont, i durant una setmana de pluges, van decidir entretenir-se inventant cadascú d’ells una història de por. I la de Mary Shelley va ser l’única que va acabar convertida en novel·la.

I així va néixer Frankenstein, la història sobre el monstre creat a partir de cadàvers i a qui dona vida en Victor Frankenstein (per cert, mai li posa el seu cognom a la seva bèstia, sinó que aquesta assimilació s’ha fet històricament al marge de la novel·la). El llibre es narra a través de les cartes d’un mariner en ple Oceà Àrtic, que es topa amb un Victor totalment desfet i a punt de morir d’esgotament. Després de recuperar-se lleument, li comença a narrar la seva terrífica història.

La novel·la analitza fins on pot arribar l’ambició humana en intentar controlar la vida i la mort, i creure’s per damunt de les lleis de la natura. I, evidentment, de les greus conseqüències dels seus actes. El millor de tot, però, és la caracterització del propi monstre. Perquè, en les primeres escenes on apareix, és això, un monstre, però no és fins que ell mateix comença a explicar la seva història que un descobreix un dels millors personatges de la literatura.

Jo, em quedo amb dues parts de la novel·la: primer, quan la criatura observa dia a dia una família francesa exiliada a Alemanya, aprèn a parlar i a llegir, i un dia es troba amb un munt de llibres abandonats: Werther, Plutarc... i les llegeix amb passió. I segon, aquesta escena final, on el propi monstre plora la mort del seu creador, i ens parla del penediment al cor com la seva rutina diària.

Per cert, que Mary Shelley és de les poques autores de la seva generació que no va tenir una mort "romàntica". El seu marit va morir ofegat al seu vaixell de vela quan ella encara no tenia ni 30 anys. Mary va morir als 53 d’un tumor cerebral.

Austenbook

Seguir un munt de blogs té alguns avantatges: descobrir iniciatives tan divertides com aquesta d’aquí dalt. A alguna fan de Jane Austen i Pride and Prejudice si li va ocórrer convertir la trama de la novel·la en un facebook!! Feia temps que no reia tant... Per si voleu veure la versió encera, aquí teniu l’enllaç.

El cicle Austen, complet

Porto llegint Jane Austen des que estudiava batxillerat a la universitat, i em vaig empassar Emma, després em vaig meravellar amb Orgull i Prejudici, vaig llegir Sentit i Sensibilitat, i ho vaig deixar estar tot després de Mansfield Park. Ja vaig comentar abans que després de llegir aquest darrer llibre, que llavors no em va agradar gens, em vaig desenganxar del món Austen i vaig continuar per altres camins, tot i que els primers tres volums sí que els he revisitat sovint. Fa poc més d'un any vaig descobrir que la biblioteca de Tarragona tenia la col·lecció completa de l'obra de Jane Austen (malauradament, només en català i castellà, i no en anglès) i vaig començar a recuperar el temps perdut amb Northanger Abbey i Mansfield Park, ara amb uns altres ulls.

Doncs bé, ara fa poques setmanes vaig completar el cicle amb l'últim llibre que tenia pendent: Persuasió. Ja l'havia començat a l'estiu, però el viatge a EUA em va obligar a deixar-lo a mitges, i fins aquesta tardor no el vaig poder recuperar. En aquest cas, l'he devorat en tan sols quinze dies, i he completat el final de la lectura d'obres de Jane Austen amb la minisèrie que la ITV va fer sobre aquesta història l'any 2007.

Persuasió és potser un dels llibres més diferents en quant a estructura de l'autora. Ens trobem una família de molta dignitat vinguda a menys, que ha de llogar la seva casa a una família vinculada a la marina i marxar a Bath. La protagonista és l'Anne, que de joveneta es va enamorar també d'un home de la marina, però la insistència de la seva família la va obligar a trencar el compromís. El destí vol que aquest home sigui el germà de la dona que a partir d'ara ocuparà la seva casa, ara llogada.

L'Anne és una barreja de l'Elinor de Sentit i Sensibilitat i la Fanny de Mansfield Park: en principi discreta i callada, sense una bellesa que cridi a primera vista, però molt intel·ligent, i és de fet qui dirigeix els fils de tota la seva família, però amb tanta elegància que ningú se n'adona. A casa seva no se l'estimen gaire, però sí a casa de la família política de la seva germana. Des d'una perspectiva moderna s'odia potser una mica aquella Anne que no apareix al llibre que es va deixar persuadir per una família amb molt poc seny, però el creixement del personatge al llibre fa que tot això s'acabi oblidant i perdonant.

L'obra ofereix algunes escenes inoblidables, especialment la mítica de "la carta", però n'hi ha moltíssimes més. De la minisèrie, em va agradar sobretot el treball de construcció dels personatges: crec que els dos protagonistes són perfectes, i les localitzacions són sovint com jo les imaginava mentre anava girant planes. L'únic però és que és una minisèrie que té massa poc temps per desenvolupar la història en condicions, i, sobretot, que sacrifica esenes clau en favor d'un final precipitat i esgotador tant per la protagonista com per l'espectador (s'està deu minuts de metratge corrent sense parar per Bath!).

Ara el meu repte literari, un cop acabi amb la història de l'Antic Egipte que tinc entre mans, està en ser capaç de llegir-me Cims Borrascosos en anglès, que ja he intentat dues vegades i sempre he abandonat. A veure si per fi arriba la definitiva!

Dracula

Sempre havia pensat que la pel·lícula de Ford Coppola sobre Dracula era molt fidel al llibre original. Per això, quan em vaig començar a llegir el llibre de Bram Stoker, en anglès, pràcticament cada escena em recordava coses que havia vist al film, i pensava, què bé que hi hagi directors que no hagin d'inventar-se coses per adaptar grans novel·les!

Doncs bé, el passat diumenge vaig acabar el llibre (crec que és el primer amb més de 100 pàgines que en molt de temps aconsegueixo acabar sense haver de renovar el préstec a la biblioteca) i  la meva impressió va canviar radicalment. A l'encapçalament d'aquest article us recordo la primera escena de la pel·lícula de Coppola, aquella en què ens expliquen perquè el protagonista va cedir al vampirisme i el perquè de la seva obsessió amb Elizabeta/Mina.  És el tema que a tothom que li agrada la pel·lícula l'acaba captivant: la vessant romàntica del monstre, igual que a Frankenstein. És una escena genial, no en tinc cap dubte.

Però la cosa és que el senyor Bram Stoker no va incloure res d'això a la novel·la, és a dir, el director s'ho va inventar tot per apropar el film al públic contemporani. Al llibre (tot i que sí que és cert que està obert a interpretacions) l'únic romanticisme de Dracula és una certa preferència per les noies maques com a víctimes. No es parla de cap Elizabeta ni de cap amor de Dracula cap a Mina. El Dracula de paper és dolent, i s'aprofita de Mina per venjança perquè Van Helsing and co. el volen aniquilar per tot el que va passar amb la pobra Lucy (que, per cert, no és tan "putón" com a la pel·lícula).

El més curiós de tot plegat és que ambdues propostes m'han agradat. La pel·lícula, perquè está ben construïda i sap aprofitar-se de la base escrita per crear un univers que no desencaixa i que atreu l'espectador modern (la Nemui em diu que al final les coses desvarien una mica respecte de la novel·la, però jo no me'n recordo com acabava el film). I la novel·la, perquè és entretinguda, ben escrita i sap mantenir el suspens i el misteri com ningú. Fins i tot ara quan ja tots tenim ben clar que quan un entra al castell de Dracula es trobarà un vampir allà dins. El pobre Jonathan Harker no en té ni idea i ho passa bastant malament averiguant-lo.

Crec que pocs llibres m'han fet passar tanta por com, precisament, aquestes primeres escenes al castell de Dracula. És el punt més àlgid del llibre, que després manté un bon ritme, però mai a un nivell tan alt. L'estructura és també curiosa: tot s'explica a través de cartes, diaris personals i notícies fictícies als diaris. Al principi es fa una mica complicat potser entrar dins de la dinàmica de la novel·la, però a les 50 planes ja ni te n'adones d'això i tot simplement flueix de la pàgina 100 a la 300.

Aquesta lectura, a més, m'ha servit d'introducció a la temporada de Halloween. Perquè sí, jo sóc una partidària de la fusió entre Halloween  i la castanyada, i defenso que podem menjar panellets il·luminats per una carabassa amb una cara mal·lèvola i una espelma a dins. De fet, des d'ahir tinc col·locada a casa la meva "pumpking" de plàstic, i a més, em vaig quedar fascinada amb les decoracions de Halloween que vaig trobar pel carrer. Si algú va al Vendrell, que no s'estigui de mirar les pastisseries i supermercats del nucli antic, que són tota una mostra de com la fusió de cultures catalana i anglòfona poden ser bones!

Mansfield Park

És curiós com canvien les coses segons passen els anys. Quan vaig descobrir Jane Austen (devia ser estudiant de primer o segon de batxillerat) vaig acabar la meva revisió a totes les seves obres en llegir Mansfield Park. Em va agradar tan poc que vaig deixar-ho estar allà mateix, sense ni tan sols provar-ho amb Persuassió ni Northanger Abbey. Vaig llegir el llibre quan tot just acabava amb Pride and Prejudice, i em va decepcionar moltíssim que la protagonista de Mansfield, Fanny Price, fos tan diferent d'aquella Elizabeth Bennet que jo havia idealitzat.

Doncs bé, gairebé deu anys després he donat una segona oportunitat  a Manfield Park. De fet, ja no recordava gaire cosa més que qui era la protagonista i amb qui es casava al final. Poca cosa més que algun home ric s'enamorava d'ella i ella deia que no el volia. És molt curiós que llavors em desesperés aquella actitud, però ara me n'adono que el que em passava era que no havia acabat de comprendre la protagonista. Durant anys, l'he considerat la més tonta de les "heroïnes" de Jane Austen. Ara, per mi és de les més intel·ligents.

I és que en aquest llibre la intel·ligència no es deixa notar en forma de focs d'artifici, diàlegs xispejants o accions desmesurades. La Fanny és prou intel·ligent per aconseguir el que vol, superar els obstacles, sense fer soroll, sense crear una mala opinió, i amb la imatge que continua sent tan bona nena i obedient com ho semblava al principi. Però no ho és: té un caràcter molt fort i aconsegueix el que vol, però sense fer mal a ningú ni pràcticament contrariar cap dels seus familiars. Té un coneixement de les persones molt més profund que cap altre personatge, i és que com a espectadora ella teixeix com ningú les tendències i relacions d'aquella escena social que té davant d'ella. I és que la Fanny Price és una reivindicació de la discreció, de la senzillesa, però no com a sinònims de submissió i falta de caràcter.

Studying

Quan comences a treballar dius que la vida d'estudiant era molt més maca, però ara que torno a estudiar ( i tan sols un idioma!) començo a pensar que això dels exàmens no és tan maco com ho recordes... Dimecres passat vaig tenir la primera prova d'àrab, i demà tinc el plat fort (gramàtica i comprensió oral). Dimecres, per sort, s'acabarà el malson amb l'expressió oral (i que tots els déus dels països àrabs ens agafin confessats, perquè crec que necessitaré bastant il·luminació divina...).

Fa poc més d'una setmana em vaig despertar apurada perquè somiava que era el dia de l'examen i no m'havia estudiat els verbs. I em vaig dedicar al matí a estudiar-los. És com quan tenia els exàmens d'anglès de Cambridge i m'obsessionava el fet d'haver de portar el paper de la inscripció, el DNI i els bolis, i no deixar-me res. I, evidentment, abans de cada examen somiava que m'ho deixava tot. Doncs bé, aquesta sensació d'apuració la vaig tenir dimecres a l'examen d'expressió escrita: per què no havia estudiat més? En fi, el pitjor de tot és que aquest cap de setmana, mentre he repassat el temari, he anat trobant tooots els meus errors d'ortografia (que en són molts en 100 paraules...). Una cosa sí està clara: ja no els tornaré a fer mai més.

Entre conjugacions i vocabulari, aquests dies no tinc gaire temps lliure. Només la setmana passada vaig quedar per veure l'última d'Indiana Jones ( i tant de bo no hi hagués anat... ja en parlaré més endavant) i per veure Eurovision, i diumenge vaig anar a dinar a Barcelona amb les meves amigues. Però al tren m'acompanyava la inestimable llibreteta del vocabulari d'àrab. Aquest cap de setmana l'he passat a casa, tot i que només he dedicat algunes poques hores a estudiar. El vocabulari ja me'l sé, i simplement era acabar de polir algunes coses (espero!). L'objectiu és aprovar i poder passar a segon, si els horaris de feina m'ho permeten, però amb el meu ritme laboral no em puc exigir gaire més.

Com a mínim, fer exàmens mentre treballes té una avantatge: demà gaudiré de tres hores lliures de feina que no hauré de recuperar!!

Cues

Com molts estudiants de la meva promoció de Batxillerat, a Literatura Castellana vaig llegir els articles de Larra. N'hi va haver un que em va impressionar molt, anomenat "Vuelva usted mañana", en què l'autor critica el funcionament de l'administració i el funcionarat espanyol. Doncs bé, a Tarragona tenim tot un edifici dedicat al "Vuelva usted mañana", i és les oficines de la subdelegació del govern. És a dir, bàsicament el servei de Trànsit.

La setmana passada, com que vaig tenir dos dies de festa entre setmana (ja que em va tocar pringar al diari el cap de setmana...), vaig aprofitar per anar-hi ja que m'he de fer el carnet de conduir internacional per les vacances. Abans, com que una és previsora, va mirar per internet què necessitava: fotos, fotocòpies, originals... i paciència!

El primer pas és trobar el formulari que has d'omplir per iniciar el tràmit. A l'entrada, després de passar un control de seguretat sense escànner (com saben que no portava una pistola al bolso?!), hi ha un munt de paperassa per omplir, d'aquella que seria tan útil que es pengés  a internet per portar-ho ja tot ben signadet... Doncs no n'hi havia cap que digués "Carnet de conduir internacional". Davant del dubte, vaig optar per buscar informació. Però, on és informació? Per fi trobo la finestreta, i, oh sorpresa, resulta que per informar-te has d'agafar número a l'entrada. Torno enrere, agafo número, espero 10 minuts, i tot perquè l'home em doni el mateix imprès "altres operacions" que ja havia vist abans a l'entrada... En fi.

Torn ara de pagar les taxes. Que són més de 9 euros només per un any de vigor del carnet, però què hi farem. I sí, un altre vegada has d'agafar número i esperar. Comença a estranyar-me que no m'hagin fet agafar número també per entrar per la porta principal. Aquí sí que hi havia molta més cua, com a 20 persones per davant, però per sort la gent no s'entreté gaire a la caixa de Trànsit.. Un cop pagat, sí, torna a agafar número, ara per anar a la finestreta a què et facin el tràmit. I aquí ja no vaig tenir gaires queixes, perquè la noia va ser molt amable i em va atendre molt bé, però és impressionant que un tràmit tan tonto com aquest (que simplement és col·locar la teva foto i les dades del carnet de conduir en un  cartró en diferents idiomes...) et costi fer tres cues, agafar tres números i barallar-te amb tres funcionaris.

Això sí, he de reconéixer que no tots els funcionaris de Tarragona són així. I és que estic molt contenta perquè he pogut recollir sense problemes el meu títol de la universitat a la subdelegació del govern, sense haver de demanar hora ni res, i a més em van regalar un tub d'aquests que serveix com a funda. Deu ser l'excepció que confirma la regla.

Nou capítol

Bones notícies per acabar el passat diumenge: descobreixo que l'equip d'Snapecast havia penjat el primer capítol després que el 9 de gener s'acomiadessin de les emissions regulars. I resulta que l'havien penjat el 16 d'abril, i jo no em vaig enterar fins el 3 de maig!!!!! La veritat és que m'agrada força aquest programa, no només perquè l'Snape és el meu personatge preferit de Harry Potter i perquè després de llegir Deathly Hallows em vaig quedar amb ganes de més (la veritat, no se li dediquen gaires línies al darrer llibre). També m'agrada molt perquè són potser el podcast de Harry Potter més imaginatiu i divertit, els més poca-vergonyes i atrevits.

I, evidentment, de temes estrictament noticiables l'apartat estrella va ser el de les pel·lícules. No sé si ja ho he dit abans, però no sóc gaire fan de les pel·lícules de Harry Potter, tot i que reconec que la curiositat per saber com serà el resultat de vegades pot més que les meves reserves. Des del mes de gener, una de les grans notícies és que la versió al cine de Deathly Hallows es farà en dues parts, i que la dirigirà David Yates. No tinc gaire clar que això sigui bo o dolent. Per una banda, hi ha més possibilitats d'aprofundir en la història de l'Snape, ensenyar-nos més detalls de la seva vida anterior a la història... Crec que el llibre dóna bastantes pistes com per investigar per aquí. El problema és que dubto que això es faci, i que hi haurà interminables escenes de càmping al bosc.... I la part més dolenta de totes: el director David Yates és l'artífex de la que considero la pel·lícula menys satisfactòria de les cinc estrenades fins ara: HP and the Order of the Phoenix.

A veure, aquest llibre per mi marca un punt important al llibre, ja que t'ofereix tres-quatre pinzellades de l'Snape que després són claus. I a la pel·lícula es tallen. Un capítol tan important com Snape's Worst Memory es converteix en 20 segons d'escena (comptats... ho podeu veure al youtube...) i sense els ingredients indispensables! A banda, la pel·lícula és confosa, si no has llegit el llibre probablement no entens res (i que no em diguin que les pel·lícules es fan pels que hem llegit els llibres, perquè llavors serien més fidels a la història original, no?) i s'obvien moments com el mirall màgic del Sirius, o aquell enfat de Harry Potter al despatx de Dumbledore.

Doncs l'autor d'aquest desastre fet film serà també qui dirigirà el meu llibre preferit de la saga: HP and the Half-blood Prince. S'estrena al novembre, i aquí també tinc sensacions ambivalents. Per una banda, per temes de càsting sabem que es manté l'escena inicial d'Spinner's End (tot i que fins que no ho vegi no ho creuré...), però per una altra, fixeu-vos en el que he descobert avui: resulta que Tonks i Lupin apareixeran directament al dinar de Nadal de la família Weasley i ja seran parella. Final de la història pel que fa a aquest film. Impressionant.

Viatges per l'Scriptorium

Aquests dies estic llegint molt Paul Auster. De fet, el vaig combinant amb Haruki Murakami, ja que crec que són dos autors dels quals no s'han de llegir molts llibres seguits, sinó anar-los alternant amb altres. Així, ara llegeixo un llibre de Paul Auster, després un de Murakami, i quan acabi amb el que estic (Tokyo Blues) començaré amb el següent de l'escriptor nord-americà (Bogeries de Brooklyn).

L'últim que vaig acabar va ser probablement el llibre que he llegit més ràpid de la meva vida. Va ser un diumenge que havia d'anar en tren des de Tarragona fins a Cerdanyola i tornar, i em vaig acompanyar de l'últim d'Auster, Viatges per l'Scriptorium. De fet, me l'havien regalat per Sant Jordi l'any passat i encara no l'havia començat a llegir. I tot i que no sóc gaire propensa a llegir molt al tren (acabo distraient-me i deixant-me portar per la música que porti a l'mp3...) en aquest cas la primera meitat va caure en les dues hores del viatge d'anada, i la resta, quan vam parar a Torredembarra, ja era història.

Evidentment, és un llibre bastant curt, però com els bons cafès, intens. És una història diferent, estranya. El lector es troba amb un senyor tancat en una habitació, vell, malalt i que no recorda res. Li comencen llavors a arribar visites, trucades, i es parla de gent a qui ell ha fet fer coses. Tot plegat, ens porta enlloc, i al mateix temps, t'enganxa d'una forma que no pots desenganxar els ulls de les planes.

És una història molt oberta, però la meva interpretació és que Auster homenatja al seu univers literari. Surten noms, històries i sentiments que han tret el nas en altres llibres de l'escriptor, uns personatges que volen exigir responsabilitats a la persona que els va empènyer a una existència tan dura. Si has llegit més d'un parell de llibres d'Auster, la història resulta fascinant. I més quan jo, que sempre dic que de vegades Auster cansa amb els seus personatges al límit de la supervivència i en ple procés d'autodestrucció, sempre he imaginat com seria si algun dia aquests homes i dones de paper cobressin vida i vulguesin ajustar comptes amb el seu director d'orquestra. Segurament no estarien gaire contents...

 

Ein?

Més o menys així és com se’m va quedar el cos després de l’última classe d’àrab. Per temes de feina i malalties vàries em vaig haver de saltar dues classes just després de Setmana Santa, pel que em vaig estar gairebé tres setmanes sense estudiar. I l’aterratge ha estat com caure d’un edifici de quinze pisos...

A veure, quan un comença a estudiar àrab es planteja que el més difícil serà escriure de dreta a esquerra. I no, això et dura els deu segons que trigues a aprendre fer la primera lletra. Després dius: l’abecedari. I et costa una setmana d’aprendre’t les lletres, i una mica més per saber llegir amb més o menys soltura. Ara arriba el moment de pensar: ja veuràs la gramàtica... I la veritat, entre que no és gaire complicada i tinc força facilitat per aprendre’n, doncs no és gaire complicat.

On està el problema, llavors? Doncs al vocabulari. Quan la meva profe de la primera meitat de curs ens ho advertia no m’ho pensava que seria veritat... Sincerament, és horrorós. Primer, perquè no tens referències com sí pots tenir en una llengua romànica o germànica (gràcies a l’anglès). Aquí l’únic que pots pensar és: enrecorda’t que l’Alhambra vol dir la vermella, i que, per tant, vermella deu ser alguna cosa semblant... Però quan hi ha tres grafies per fer el so "ja", dues per "s", "t", i milers de matisos de "d", ja et quedes congelat. Afegiu que de vegades s’escriu la vocal, de vegades no, i ja us torneu bojos. I a més, que hi ha tants dialectes que cada concepte es pot dir de cinquanta formes diferents (uns masculins i altres femenins, per encara embolicar més la cosa), i tots són considerats estàndards.

Doncs al meu professor després de Setmana Santa li ha entrat la bogeria "fem vocabulari!", i en un dia ens va fotre les parts del cos, adjectius i colors. Tenint en compte que tinc totes les parts de la casa i el mobiliari-electrodomèstics encara per estudiar, us podeu imaginar que tinc el cap a punt d’explotar. En fi...

I a tot plegat hem d’afegir aquests fenòmens estranys que passen dins del meu cap en què es barregen idiomes. A veure, que algú barregi francès i italià és normal, no? O fins i tot anglès i alemany.Però jo l’altre dia pensava com dir "quatre" en àrab i em va sortir en suec. I em va costar com a deu minuts adonar-me que havia saltat milers de quilòmetres geogràfics, lingüístics i culturals. La cara de la meva companya a classe va ser de poema total.

Caça!!

Avui m'he aixecat pensant que aquesta setmana no portaria res de bo. I, en un intent desesperat d'arreglar tot plegat, he anat a la caça d'aquest llibre, que havia alliberat una bookcrosser. Doncs bé, després de 15 minuts de caminata, quan l'he trobat, el meu dia s'ha arreglat. I encara que avui està ennuvolat i fa una xafogor insofrible, mira, per mi ha sortit una estoneta el sol.