Blogia
VARMT IGEN

Un home a les fosques (Paul Auster)

Un home a les fosques (Paul Auster)

Avui que, per primer cop en molts dies, el sol no espetega contra la meva finestra i estar davant del portàtil no és cap tortura o un anunci de la ineficàcia de qualsevol tipus de desorant antitranspirant, arriba el moment de posar-me una mica (ni que sigui una mica) en aquest bloc. I començo a fer-ho amb el darrer llibre que he acabat, l'últim publicat per Paul Auster, Un home a les fosques.

No sé si és que l'edat ha fet que l'autor novaiorquès valori més allò de "en el pot petit està la millor confitura", però el cert és que les últimes novel·les de l'autor no serien pas novel·les en el sentit ample de la paraula, sinó novel·les curtes o fins i tot contes. L'avantatge és que, en ser tan breus, si la història et captura, ja no tens temps de notar una baixada de ritme o d'interès, perquè en dos dies, com a molt, ja s'ha acabat el llibre. Em va passar a Viatges per l'Scriptorium, que em vaig liquidar en un únic viatge en tren, i una sensació molt semblant he tingut amb aquest llibre: em va durar menys de dos dies, però sense tenir la sensació que havia estat atrapada absolutament per ell i no podia fer més que llegir-lo. Simplement, després de dues tardes llegint, s'acaba.

M'agrada força el punt de partida de la història: un home gran i molt minvat físicament (una altra de les constants dels darrers llibres d'Auster) passa una nit d'insomni. I per no pensar en les dures vides d'ell i les dues dones amb qui comparteix la casa (la seva filla i la seva néta), comença a inventar-se històries. Bàsicament, una història: la d'un home que de sobte es troba immers dins d'una guerra civil als Estats Units contemporanis, provocada pel presumpte fiasco electoral de les eleccions presidencials del 2000.

Aquesta petita història dins d'una altra història és el millor, de lluny, de tota la novel·la. Per què és inquietant, per què t'atrapa, per què et pot semblar tan real... Però de sobte, a la meitat de la novel·la, la història imaginada s'acaba, i tornem a la realitat imaginada per Auster del nostre home a les fosques, ara acompanyat de la seva néta. I aquí es desenvolupa l'altra història, la més real però no menys inquietant, perquè sembla que per molt que es vulgui fugir, la realitat sempre ens acaba atrapant. O potser perquè sempre és millor acabar posant els peus a terra.

No és el millor de Paul Auster. Crec, de fet, que hi ha històries de la Trilogia de Nova York que són encara més llargues. Però això sí, continua allà tan impressionant com sempre la capacitat per crear ambients i personatges de carn i ossos, però ànima de paper. Caldrà esperar quina serà la propera recepta amb què ens intentarà sorprendre.

Menció a banda mereix la portada de l'edició espanyola (en català i en espanyol): m'encanta aquesta imatge que sembla extreta d'un pintor de l'època de l'expressionisme abstracte i que segurament explica millor que cap altra imatge l'essència de l'angoixa de la nit americana.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres