Cinema

No m'oblidis!

Fa un parell de setmanes, aprofitant aquest descans provocat per la pasqua, vaig poder recuperar Olvídate de Mí!, pel·lícula que havia estat nominada a dos òscars (millor guió, que va guanyar, i millor actriu per Kate winslet). Va ser un d'aquells títols en què el boca-orella va funcionar com mai, tot i que a alguns l'oportunitat se'ns va perdre dins la llista de coses pendents.
Ara, gràcies a l'honorable Mr. Dvd la redescoberta ha estat possible. I, per fi, m'he deixat seduir per aquesta Olvidate de Mí! (en el títol original, amb el molt més suggerent títol de Eternal Sunshine of the spotless mind... un títol que fins i tot sembla desfer-se en la boca de qui el pronuncia, en realitat derivat d'un poema d'A. Pope recitat durant el film).
La pel·lícula, un excel·lent guió de Charlie Kaufmann, es presenta desordenada, potser un pèl desconcertant (però sense espantar-se, l'entrellat es dedueix molt abans que te'l comuniquin explícitament) i en diferents plans. El real i el mental; el què passa de portes enfora de Joel (Jim Carrey) i el que passa dins de la seva ment mentre li esborren els rècords de la seva ex-xicota Clementine (Kate Winslet).

Amb aquest film, de nou es pot recuperar el millor romanticisme (que no vol dir el més ensucrat) amb una clara sentència sobre la vida: nois, a l'amor no tot és color de rosa, però fins i tot el negre forma part de l'experiència d'estimar algú. Per això, no hem de permetra'ns la cobardia de fugir espantats a la primera foscor. Res no és etern (excepte l'oblit) però sempre va bé provar-ho mentre duri.

L'Amor és un Somni

Normalment, que t'agradin cineastes com Wong Kar-Wai sóna presuntuós i et proporciona moltes males mirades d'amics i fins i tot d'aquells que creus que més et comprenen. I, sobretot, si a algun d'ells els has fet acompanyar-te a veure una de les últimes novetats i acaben totalment desconcertats, tot afegint el director a la seva particular llista negra de "vés a veure-la sola".
No vull dir que es perdin l'essència del cinema: entenc que 2046 o In The Mood For Love puguin desconcertar a més d'un. Però com a romàntica empedernida i admiradora d'aquest cineasta hongkonès, no puc més que defensar a capa i espasa una petita joia que els Cinemes Méliès de Barcelona han recuperat durant la primera setmana de febrer de 2005: Chungking Express.
Si visitar els Méliès ja té un regust cinèfil d'allò més agradable (unes sales petites, acollidores, silencioses, i, sobretot, molt barates), fer-ho amb una pel·lícula tan deliciosa com Chungking Express incrementa molt més aquesta sensació agradable. Es tracta d'una obra menor, feta de pressa i corrents pel director en el descans del rodatge de Ashes of Time, que havia estat molt més complex i esgotador per l'equip tècnic i artístic del planejat. Chungking Express té, doncs, el format de redempció, de regal pels sentits, d'un petit i espontani alto al camí per recuperar les forces i la passió pel cinema.
Cadascuna de les dues paraules del títol fan referència a les dues històries que s'hilvanen en aquest film. La primera té lloc a l'estrany barri-mercat-carrer de Chungking, on un jove policia viu destroçat per l'abandó de la seva xicota May, i obsessionat amb el fet que fins i tot l'amor tingui data de caducitat. Aquest jove simbolitza el despertar de l'idealisme romàntic a una realitat sòrdida, de cinema negre, en què creu trobar el consol en una misteriosa dona de perruca rossa i fosques ulleres, sempre enfundada en una estrambòtica gavardina, que en realitat l'ignora irremeiablement. Aquesta petita història és divertida, intrigant, però sobretot xoca pel seu estil tècnic, on Kar Wai i el seu equip busquen noves formes de captar el pols als ritmes frenètics de la ciutat. I els seus batecs queden fotografiats com mai en el pròleg inicial.
De sobte, i d'aquí potser el desconcert d'alguns, la història queda incompleta en el seu punt àlgid i més confós, per donar pas a l'optimista història d'amor entre Faye, l'estrambòtica venedora de menjar ràpid a l'Express, i aquest policia poc avesat als canvis, i menys encara si són sentimentals, interpretat per Tony Leung.
Aquesta segona part, esdevé, de cop, l'essència del film. Més habitual en el seu plantejament tècnic, la història es mou a través de petites subtilitats, en un lent progrés que ve simbolitzat pels canvis en les mirades de Tony Leung, que de mica en mica van deixant el buit representat per l'hostessa que l'ha abandonat, per mirar per primer cop aquella noia que somia amb Califòrnia.
Amb un film asiàtic també es pot riure, i et pots sentir optimista. Wong Kar-Wai no només desconcerta, sinó que també ens fa tornar a creure en l'amor somiat. Estic segura que és el més romàntic dels cineastes que hi ha actualment, però també el més realista, i el que abans s'ha adonat que, en el fons, tots estem molt sols. I per fer més agradable aquesta soledat, res millor que recuperar aquest somriure dolç amb les divertides situacions de Chungking Express. Intenteu recuperar-la: no us la perdeu.

Chips anyone?

La primera cosa que necessiten saber els lectors d'aquest nou blog: no sóc cap fanàtica de les hamburgueses i de l'Imperi McDonald's. De vegades, però, empesa per les presses, la falta de fons econòmics, les males influències i, sobretot, la pressió social que em fa oblidar les meves reflexions sobre els components de tan misteriosos trossos de pollastre i vedella (mai heu vist una part d'un pollastre amb forma de McNugget?)... doncs sí, he acabat entrant a un local regentat pel mismíssim Ronald McDonald.

Dubto que després de veure Super Size Me ho torni a fer en moooolt de temps. És el documental que Morgan Spurlock ha rodat sobre la dieta americana per excel·lència: durant 30 dies el subjecte només ha esmorzat, dinat i sopat menús McDonald's. És clar, uns menús americans més variats que els de les franquícies europees (no us perdeu les varietats en tamanys... realment impressionant) però tot i això certament avorrits. Doncs el Morgan s'ho proposa per descobrir com de nocius poden esdevenir aquests hàbits alimentaris, i déu n'hi do si ho aconsegueix: gran part de la pel·lícula se centra en l'evolució del pobre fetge de Spurlock, un òrgan segurament partidari del retorn del seu propietari a les inofensives tasques com a director de videoclips.

Malgrat els quilos de més i l'evident cost físic (déu n'hi do si hi ha espai per reflexionar), es tracta d'un documental divertit, amè, però també crític i punyent. Hereu, en definitiva, de la millor herència de Michael Moore. Super Size Me us farà pensar... si més no jo no paro de donar-li voltes a la qualitat d'aquest dinar preparat d'universitat que avui m'he menjat i que he pagat a preu d'or...

I és que aquest film no només ens parla de les quatre parets de les franquícies McDonald's. La reflexió sobre la societat americana, els seus hàbits, els seus greus errors, en són la veritable essència. I què millor en aquests dies que corren que conèixer una mica més d'aquest país on el proper dimarts es decidirà el destí del món.... Per cert: segons Electoral Vote Precitor (la web que citen tots els mitjans a l'hora de parlar de previsions de vot nord-americanes), Kerry 236 - Bush 281. Suposo que el cowboy que tant trabaja en ellou deu estar ben content.

Per cert, si voleu saber més de Super Size Me, podeu clicar aquí