Blogia
VARMT IGEN

Tarraco Life

Sant Jordi

Sant Jordi

Després de molts Sants Jordis en què havia de limitar primer la meva despesa en llibres (encara no treballava i no era més que una pobra universitària sense beca) i, després, limitada per l'espai del meu ex-mini-pis de 40 metres quadrats (on, recordem, teníem llibres en l'exili sota el sofà), per fi he pogut gaudir del primer Sant Jordi de la meva vida en què m'he permès comprar llibres de forma compulsiva. I m'ho he passat molt bé!!

M'he passat setmanes preparant-ho: apuntant a la meva Moleskine els llibres que volia, els autors que calia investigar, revisant les prestatgeries de les llibreries per tenir localitzat el més interessant, i vivint amb anticipació la jornada (més que res per un tema simbòlic, perquè el descompte del 10% te'l fan uns dies abans i després de Sant Jordi). Així que aquest matí he agafat la meva bossa i me n'he anat, primer a caminar Rambla amunt i avall per comprovar una mica com estava la cosa. I és que a Tarragona no és que tinguem gaires parades de llibres, tot i que l'ambient és tan multitudinari com el de les Rambles de Barcelona i agrada de només passejar-hi. Després de comprar el llibre que havia de ser el que jo regalaria (també per un tema simbòlic, m'agrada sempre comprar-lo a les paradetes i no a una llibreria), me n'he anat a les llibreries en si a buscar el que volia. I he tingut l'oportunitat d'anar a les quatre principals de la ciutat: l'Abacus, la Capona, la Llibreria de la Rambla i l'Adserà. I aquí teniu els resultats:

  • Invisible, de Paul Auster. Ha estat el llibre que a mi m'han regalat. No és que estigui sempre esperant que surti el seu darrer llançament per anar a comprar-lo, però sempre és un valor segur. I n'he llegit bones crítiques.
  • Jane y Prudence, de Barbara Pym. Tenia ganes de llegir alguna cosa d'aquesta autora, de la qual només n'he sentit a parlar meravelles. És de la poca cosa que té editada en castellà.
  • La librería, de Penelope Fitzgerald. Una altra autora que volia provar, i un dels pocs llibres que té traduïts al castellà (de fet, no sé si l'únic), a més de gairebé acabat de sortir del forn de la editorial.
  • Soy un gato, de Natsume Soseki. Una recomanació que he descobert a través del fòrum Ábrete Libro. Qualsevol història relacionada amb gats ja té molt de guanyat amb mi, i l'edició a més és molt i molt maca.
  • The Children's Book de A.S. Byatt. Tenia a la meva llista de desitjos plantejar-me algun altre llibre de Byatt despres d'haver llegit Possessió, però no entrava en els meus plans aquest, ja que aquí a Espanya no s'editarà en castellà fins al maig. Porta mesos en la meva llista de desitjos de Bookdepository, sense que mai trobés el camí cap a la sortida del magatzem. La Llibreria de la Rambla m'ha donat la gran sorpresa de tenir-lo en la seva secció de llibres en anglès (el que em dóna la lliçó que, per molt minsa que sembli la secció, mai deixis de rebuscar-hi).

I, evidentment, la ineludible rosa, que aquest cop té també un afegit solidari ja que m'han regalat una rosa dels Xuclis (que destina 50 cèntims a l'associació Afanoc d'ajuda als nens amb càncer). De fet, portava dies matxacant amb què volia una rosa d'aquestes cada cop que veia l'anunci, i no he parat fins trobar una parada que les vengués. Així que puc dir que ha estat un dia rodó.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Un passeig per la platja

Un passeig per la platja

Devia fer anys que no anava a la platja fora d'època estiuenca. I fins i tot quan el termòmetre es dedica a escalar alçades estratosfèriques, no és que sigui una habitual del mar, més que res perquè o bé he de caminar mitja hora fins arribar a una bona platja (la del centre de Tarragona és vàlida per anar a llegir sobre la sorra, però no per banyar-se, no sé si m'explico...) o bé he d'agafar el cotxe, amb la conseqüent batalla per l'aparcament. Doncs bé, aquest matí hem agafat el nostre cotxe (aprofitant que la guerra per aparcar encara no ha començat) i ens hem anat a la platja a passejar, jugar a pales (no les de fer castells de sorra, sinó les de jugar a una cosa similar al tennis) i redescobrir una passió infantil que portava anys adormida: recollir petxines!

I és que just quan m'he cansat d'anar corrent darrere de la pilota i hem començat a passejar (malgrat el vent desagradable i un dia menys càlid de l'esperat), m'he tornat a sentir empesa a anar-me ajupint cada deu passes atreta per una petxina que m'agradava. Aquest cop, m'he limitat a recollir les que tenen un forat, ja que són les que puc reaprofitar per fer collarets, pulseres o fins i tot arracades, si és que algun dia tinc el temps i la traça per posar-m'hi. Al final del passeig he acabat amb un bon botí, em sembla. És curiós, a més, que les petxines d'aquestes terres són diferents a les que habitualment recollia amb els meus pares, uns quants quilòmetres més amunt. Aquí són més fines, de colors lilosos, més brillants i suaus. Serà conseqüència de la contaminació de la química i la nuclear?

Si més no, aquestes horetes sentint el vent i les onades del mar han servit per recarregar-nos les piles per tornar demà a la vida normal i corrent. Després de tenir per primer cop des que treballo quatre dies de festa per la Setmana Santa, una se sent veritablement preparada per tornar a la càrrega. I més amb la il·lusió d'aquest viatge de finals de juny que ja ha començat a prendre forma durant aquests dies de descans.

Home

Home

Una llarga travessia del desert bloguer ha estat aquesta mudança, però per fi puc dir que tot plegat comença a tornar a la normalitat. Han estat setmanes en què no he contestat mails, tinc missatges pendents al facebook, salutacions pendents d’enviar, i molts i molts posts al cap esperant per ser publicats. Però de mica en mica estic segura que les coses tornaran al seu lloc.

Des del 15 d’octubre ja estem vivint al nou pis, el que significa que hem deixat de forma definitiva la Part Alta de Tarragona. Un barri molt bohemi i tot el que vulgueu, però ja he pagat la meva dosi de "pihippisme" en la vida i tenia ganes d’un altre ambient més convencional. De tenir contenidors que estan fixos al seu lloc tot el dia, i no només de vuit del vespre a onze de la nit (quin estrès si sopaves tard!), de no viure al focus d’atracció cada divendres i dissabte a la nit, de no poder aparcar a prop de casa i d’un miler de coses més. Sí, ara les botigues "cool" de la Part Alta (poques a les que hi anés habitualment) i l’Ajuntament estan més lluny, però ho puc dur amb dignitat.

Amb la mudança, a banda d’aquesta enorme estudi des d’on escric i que us il·lustro com a presentació del nou espai (ens falta la cortina, però és que estava esgotada a Ikea), hem guanyat també la nostra entrada en la comunitat "pija" (que no ja "pihippy") d’aquesta nostra comunitat de veïns. Ara mateix estem en vigílies de la nostra primera reunió de la comunitat de propietaris (bé, jo hi assistiré mentalment a través del que m’expliqui el meu representant i copropietari d’aquest nostre pis) i no puc estar d’imaginar-me les preocupacions amb un ordre del dia on la principal batalla és posar un sistema perquè no puguin fer servir els ascensors ningú més que els veïns. Comparat amb el forat etern que hi havia a l’entrada de la comunitat del nostre mini-pis és com mudar-se a Suïssa...

Però el "pijisme" té els seus avantatges: per exemple, puc presumir de tenir videoporter, puc saludar a les càmeres Gran Hermano que em graven des de cada racó dels passadissos comunitaris (anirà Mercedes Milà a la reunió de la comunitat?) i puc decidir a sorts quin dels quatre ascensors que tenim (quatre!) puc escollir per baixar o pujar, perquè també tenim dues entrades a l'edifici: una des de la planta baixa, i una altra des del cinquè. Ja sabeu, aventatges de viure en una ciutat amb desnivells.

A banda d'aquest canvi d'ambients, adaptar-se al canvi de deixar un pis de 32 metres per un que en té gairebé el triple també té les seves dificultats: com el fet que no trobo mai res a la cuina i sempre obro tres armaris fins a trobar el que busco (i això que els vaig ordenar jo!), que em passo la vida caminant de punta a punta del pis, i que escombrar és una maniobra molt més llarga que no fa pas tres setmanes.

Però en definitiva, i per acabar amb aquest post de reintroducció a la normalitat, estem bastant contents. Tant, que dissabte no ens va fer gaire llàstima deixar definitivament les claus del nostre mini-pis de lloguer. I els que estan especialment feliços són els nostres llibres, que per fi tenen espai per respirar, i sobretot aquells que han pogut acabar el seu exili forçat sota el sofà.

En fi, i només queda esperar fins al 2049 perquè l'altre copropietari del pis, el nostre adorat banc, ens "regali" la seva part. Com va dir el notari, això està "a la vuelta de la esquina"...

Sra. Cartera...

Sra. Cartera...

Pràcticament cada dia m'enfado amb la meva cartera. I això que no la veig mai, perquè quan ho faig el que em passa és que directament em desespero. El problema és que l'arribada del correu dos o tres cops a la setmana s'està convertint en tot un misteri en aquest portal, i especialment pel que fa als costums dels repartidors sobre on deixar els sobres.

Generalment, la cartera passa entre les 10 del matí i les 11. Genneralment, jo a aquestes hores encara sóc a casa. Mai, i quan dic mai és mai, piquen al porter automàtic. Mai demanen que se'ls obri la porta, a no ser que te'ls trobis just quan entren. És a dir, la meva cartera pràcticament ni deu saber  com és la meva bústica. I us preguntareu, llavors com s'ho fa? Doncs molt senzill, passa les cartes per sota de la porta d'entrada a l'edifici. Totes juntes, i ja se les arreglaran els veïns per repartir-les.

D'aquest estrany costum jo n'extrec, a primera vista, tres inconvenients. Un: no tinc perquè fer la feina del carter d'agafar les cartes del terra i repartir-les per les bústies dels meus veïns; dos: es corre el perill que alguna carta es perdi o que l'agafi algú altre, fins i tot algú que no sigui del meu edifici, ja que poden entrar visites, tècnics o fins i tot de vegades es poden agafar des de fora, del mal col·locades que les deixen; tres: els meus veïns no tenen perquè saber quines cartes m'envien, igual que jo no tinc perquè saber quines els envien a ells.

I tot aquest entranyable costum de trobar-me les cartes a terra cada cop que surto pels matins a treballar és encara pitjor quan t'ha d'arribar alguna cosa. Vull dir un CD o un llibre que has comprar per internet, i que normalment no ve mai per correu certificiat, sinó per ordinari. L'altre dia em van enviar un llibre que la cartera sí que va entrar dins del portal, però que va deixar mig penjant de la boca de la bústia, aguantada per només una cantonada de no res.O les revistes, que ahir va ser el súmmum dels súmmums. A banda de la revista del centre Jane Austen de Bath també estic subscrita a una publicació gratuïta que fa una companyia petrolífera sobre el món àrab (no parlen pas de petroli, per cert...). Doncs ahir me la vaig trobar mig ficada per sota la porta de l'edifici, perquè ni tan sols passava per allà. Qualsevol persona me l'hauria pogut robar. I el pitjor de tot és que jo aquell matí havia estat tota l'estona a casa i, si hagués pitjat l'intèrfon, li hagués obert la porta sense problemes.

I no puc acabar la sessió de despotricar per despotricar amb una última referència al meravellós art dels avisos de correus. Perquè a mi els avisos de "no se pudo entregar por encontrarse ausente" me'ls trobo a la bústia a les 11 del matí quan no he sortit de casa des de la tarda anterior. El que vol dir que el carter ja ni es molesta en portar-me els certificats o paquets, i me'ls he d'anar a buscar jo mateixa sempre a correus. I, evidentment, els rebo un dia més tard del que em tocaria.

Potser m'hauria de plantejar demanar un descompte en segells per danys i perjudicis, no?

Enjoy the silence... if you can!

Enjoy the silence... if you can!

Aquest cap de setmana m'he autoestablert un règim d'estudi intensiu: dissabte a la tarda, català; diumenge al matí, àrab; diumenge a la tarda, català un altre cop. I com que la situació bibliotecària a Tarragona és la que és, estic obligada a seguir el règim des del menjador de casa meva. I és que en aquesta ciutat resulta que està prohibit estudiar a la biblioteca pública (i us asseguro que no us enganyo, hi ha cartells que ho diuen a totes les sales!!), i l'única alternativa són les biblioteques de la URV. On teòricament els no-estudiants no tenim dret a posar-hi el peu. I que, dit sigui de pas, encara estan en obres en el cas d'aquelles sales que tinc més a prop,  per si mai vulgués infringir les lleis universitàries.

En definitiva, que amb l'afegit de la pujada de les temperatures que m'obliga a mantenir obert el balcó i la finestra (si, només en tinc una a tot el pis...), és difícil trobar aquell silenci que tant es valora quan un intenta estudiar. A no ser, és clar,que sigueu d'aquells que us encanta endinsar-vos entre llibres mentre hi ha una motoserra trencant-vos els timpans, o mentre la veïna de torn crida "albaaaaaaaaaaa!" fins que els pulmons li sagnen (ara no ve a "cuento", però això passa matemàticament de dilluns a divendres cap a tres quarts de quatre de la tarda...).

És cert que visc en una de les zones més tranquil·les del centre de Tarragona: no tinc gairebé trànsit de vehicles, i tampoc no és que hi passin gaire vianants per sota el meu balcó. Però sí que tinc una sèrie d'emisors de sorolls que voldria eliminar cada cop que obro un llibre. Els primers són els propietaris d'un local a dos blocs del meu, que, des que em vaig traslladar aquí (ja fa més de tres anys!!) no han parat, és a dir, NO HAN PARAT, de fer-hi obres. Jo, sincerament, començo a pensar que hi estan excavant la versió tarragonina del Taj Mahal  i les piràmides de Giza juntes, perquè si no, no tinc ni idea de què hi estan fent TANTS ANYS. Així que tots els dies que puc estudiar van acompanyats del taladro, la serra, el martell i els crits dels obrers. Encantador.

Segon problema: els meus veïns sords i grans, que reben cada dia la visita d'una altra dona també gran (i començo a pensar que també sorda) que sembla no estimar gaire el meravellós sistema del porter automàtic i opta per parlar a crits des de la vorera cap al balcó de la veïna (tampoc amb un to de veu gaire agradable a una oïda musical). I que, quan després de mitja hora de crits, decideix entrar, s'està quinze minuts a la porta del pis, i quinze més quan marxa, parlant també a crits. I com que aquí les parets i les portes no són gaire gruixudes, sembla que la senyora en qüestió s'hagi instal·lat al meu cervell.

I aquest costum el comparteixen els meus altres veïns: que només en tinc tres més, però també amb una gran afició a passar minuts i minuts xerrant a crits pels passadissos de l'escala. A veure, per què no entren a una casa? Per què no surten al terrat? Per què no se'n van al carrer?!!

En fi, que se'm fa massa complicat estudiar amb tots aquests sorollets voltant per aquí. I, és clar, amb aquesta mosca que té la mala intenció de venir a distreure'm...

You love a lazy afternoon once in a while

You love a lazy afternoon once in a while

Després que aquesta setmana acabés el llibre de català que, en teoria, m'ha de permetre aprovar el nivell D a finals de maig, i tenint en compte que demà dilluns no tinc classe d'àrab perquè és festa a l'EOI, divendres, mentre complia el meu ritual nocturn de crispetes més un capítol de las Gilmore Girls (el meu nou vici) vaig decidir que aquest cap de setmana estaria dedicament absolutament a no fer res de profitós.

I així és com he arribat a aquest diumenge a la tarda amb les piles ben carregades, amb la panxa plena i un munt de vídeos entre cella i cella. Perquè aquests dos dies li he donat al nostre DVD més marxa que no li havia donat des que el vam comprar, i d'això ja en fa gairebé dos mesos.

Una de les meves dedicacions bàsiques ha estat veure capítols de les Gilmore Girls: he acabat la quarta temporada i ja n'he vist quatre més de la cinquena (i perquè ara he d'esperar que es baixin més per internet, que si no...). És a dir, que tinc una sobredosi de la sèrie que m'impedeix parlar-ne fins que arribi el proper divendres a la nit i el seu ritual.

Però això no ha estat l'únic que s'ha hagut d'empassar el meu DVD. A banda dels vídeos de Roxette que m'he posat de fons mentre feia altra feina (netejar, cuinar...), ahir em vaig donar el gran plaer de tornar a veure una de les meves pel·lícules preferides: Only You. I cada cop que la veig m'agrada més! No sé si perquè Robert Downey Jr surt guapíssim, si perquè surt Itàlia i la preciosa Roma, o si perquè l'argument és d'aquells que no em canso de veure un cop i un altre...

A la nit, més DVD. També amb crispetes a mà, vam veure la meitat de West Side Story (dura com tres hores i vam començar massa tard), que feia segles que no tornava a veure. I em continua encantant, tot i que si pogués tornaria a veure-la al cinema (apunto que durant un revival a un cine de Barcelona hi vaig anar dues setmanes seguides... i encara hi estaria anant si no l'haguessin tret de cartell).

I aquesta tarda, després de més sobredosi de DVD, he optat per posar-me activa a la cuina. Perquè des que vaig visitar la botiga Deli Shop de Barcelona no havia comentat amb quins dos tresors havia tornat cap a Tarragona. Per una banda, unes galetes de mantega i vainilla boníssimes en forma de gat i mussol (amb poesia inclosa) que no van durar ni una setmana per casa. I en segon lloc un pack de la marca Betty Crocker per fer galetes amb xips de xocolata a la manera senzilla. És a dir, simplement agafes la barreja que ells et venen, hi afegeixes aigua, oli i un ou, remenes i cap al forn! I us asseguro (si la fotografia de dalt no us en diu prou) que estan boníssimes!! I que, a més, m'ho he passat genial passejant per la casa en davantal i amb el rellotge a la mà per controlar el temps de cocció a la perfecció.

Ara, si el tema rituals continua en marxa, suposo que aquesta nit se'n repetirà un altre que ja porta vàries setmanes en peu: acompanyar el sopar de diumenge amb un nou capítol dels Monty Python Flying Circus. Tot i que, bé, suposo que això dependrà del que faci el Barça...

Ressaca nadalenca

Ressaca nadalenca

No pot ser! Des que vaig tornar de Barcelona, on vaig passar els dies intensos d'aquest Nadal, que visc enganxada al meu regal de Pare Noel: una nintendo DS!!! La criatura, que de moment només té sis jocs carregats, no para de donar-me la tabarra i a dures penes em deixa temps per navegar per internet. O sigui, que ha nascut una nova joguina a la qual ja he decidit que li haurem de col·locar horaris, o restringir-ne l'ús als caps de setmana, que si no, no avançarem ni amb l'àrab ni amb el nivell D de català.

Portava gairebé una setmana sense actualitzar, però tot té una raó de ser: primer vaig estar molt constipada, i tot plegat em va allunyar força del món on-line, perquè amb vuit hores davant d'un ordinador a la feina una ja en té prou per agafar un carregament que a dures penes li deixa caminar. Per això començo aquest post amb la imatge que faltava de les meves espelmes d'advent: les quatre llums enceses. Després, del 24 al 27 al migdia hem estat per ca mons pares, amb obligacions nadalenques i altres afegits. I dic "afegits", perquè hem pogut aprofitar bastant els dies, i no sols menjant i obrint regals i destripant la bossa de caramels que Santa Claus ens va obsequiar!

El dia de Nadal, mentre una onada de fred treia el cap per Barcelona, vam anar al teatre a veure Spamalot. En realitat, volíem anar a veure l'última del Tricicle, però el 24 al  vespre ja no quedaven entrades (per un cop que pequem d'imprevisors...) i ens vam conformar amb l'obra dels Monthy Pyton. La part bona és que feia anys que no anava al teatre a Barcelona (des que vam veure Paradís, que ni recordo de quin any era) i així ens vam poder treure la vergonya que les últimes obres que havíem vist havien estat a Londres i Nova York. I després ens queixem que no hi anem mai perquè és car!

L'obra està entretinguda, tot i que tampoc em va entusiasmar gaire. Això sí, em vaig pixar de riure amb la bèstia malèvola del conill-titella, però em va saber una mica greu que l'ambient del teatre fos una mica estrany... Suposo que són coses del públic del dia de Nadal, quan moltes famíies van juntes a veure obres de les quals no estan gaire convençuts. La vessant positiva és que, per ser Nadal, ens van obsequiar amb una copa de cava a l'entrada. Que, tot i que no m'agradi, sempre et fa sentir una mica més important, com qui vola en primera classe.

El dia 26, en plena llevantada i amb una pluja combinada amb vents huracanats, amb uns amics vam tenir la imprudència d'anar fins a Barcelona a veure Australia. De la peli ja en parlaré més endavant en un altre post, però l'excursió va ser tota una aventura. Primer, els meus amics van estar a punt de ser arrossegats pel vent camí de la cafeteria del Zurich, i nosaltres gairebé morim ofegats en les vint passes entre la parada del bus i l'entrada del metro a Plaça Espanya. Després d'aconseguir arribar al cinema i veure la pel·lícula, vam anar a fer un mos al Viena del costat, on vam compartir sala amb un boig borratxo, que semblava que havia allargat ad eternum el seu sopar d'empresa i que es va acomiadar de tots nosaltres al crit de "Heil Hitler". Impressionant.

Ara ens toca descansar i fer una mica de bondat gastronòmica de cara a Cap d'Any, quan, per cert, encara no sé què farem per sopar.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

En obres!

En obres!

Experiència surrealista la que he tingut aquesta tarda: marxo de casa per anar a la feina després de dinar una mica abans del normal perquè vull passar abans per la biblioteca. S'apropen els festius de Nadal i tan sols tinc entre mans el Frankenstein de Mary Shelley en versió anglesa, i necessito alguna cosa en català o castellà per suportar les llargues hores ocioses (especialment, per contraprogramar el barça-madrid de dissabte a la nit). M'apunto la referència de Tess of the Urberville, un llibre del qual últimament he sentit molt a parlar i tenia ganes de llegir, i vaig directa a la biblioteca.

Entro com si res i giro, com faig sempre, a la dreta, cap a la secció de literatura i novel·les. Paf! Hi tinc una cortina transparent enorme, no hi ha secció de literatura, i al fons veig el fons de novel·la del segle XX inaccessible, tapat per un munt d'obrers, pols i sostre que està caient. Però què està passant? Doncs resulta que la meravellosa biblioteca pública de Tarragona ha decidit fer obres al mes de desembre. Fins al 27, com a mínim!!! I durant tot aquest temps només tindrem accés al fons de llibres de consulta, però res de literatura.

El que més greu em sap és que no ens han avisat. No costava res enviar-nos una carta als socis per informar-nos, i així jo m'hagués preparat amb previsió un fons de llibres per passar el Nadal. No em calen quilos de llibres, però sí un altre en català o castellà per alternar amb Frankie... O sigui que m'he quedat amb les mans buides, i ara la meva única sortida serà tornar-me a enfrontar amb Cims Borrascossos, però que té el problema que també està en anglès i no serà apte per dies que estigui més espesa.

En fi, per compensar, nota positiva del dia: per fi m'han fet un regal de Nadal a la feina útil (normalment són samarretes xorres, ampolles de cava i vi que no bec, o dolços que mai ens acabem). Es tracta d'un necesser xulíssim, fet a partir de banderoles d'aquestes que es pengen a les faroles reciclades, i amb un quit de sabó-spa, loció per la pell, esponges, manoples i raspallet. M'encanta!

Fem de provincians ( i segon advent )

Fem de provincians ( i segon advent )

Ahir va ser el segon diumenge d'advent, i, per tant, vam encendre la segona espelma del compte enrere fins a Nadal. Després d'aixó, les dues primeres espelmes han quedat perfectament esglaonades, a l'espera que el proper diumenge s'encengui la tercera, i acabi de donar-li forma a tot plegat.

Aquest pont, de fet, està sent bastant nadalenc. De fet, és que les úniques coses que hi ha per fer a Tarragona aquests dies de festa és: 1) anar a la fira de Nadal i d'artesania (ho vam fer dissabte); 2) anar a berenar o a sopar (ho vam fer divendres i ahir) i 3) anar a veure el Belén de Bancaja. Sí, sí, tal com sona. La gent d'aquest simpàtic banc han muntat a l'edifici del mercat un pessebre gegant, diuen, amb no sé quantes figures fetes a mà, riuets, palaus de fins a quatre metres (que de prop semblen més baixets, però ens ho creurem...). Es tracta d'una exposició d'aquestes itinerants que monten les caixes. I en una ciutat tan provinciana com aquesta (i dic provinciana amb tot el carinyo del món) evidentment aquests esdeveniments són d'aquells que marquen una època.

Per anar-hi, hem hagut de reservat per internet. Perquè si no et toca com una hora de cua per entrar-hi! I a dins, has de suportar crits de nens, comentaris d'avis, pares amb bebès a coll-i-bé que no et deixen veure res...

El pessebre està bé, sí, però ja us asseguro que res que justifiqui aquesta febre tarragonina per fer cues i endarrerir dinars i sopars per veure el preuat espectacle. Això sí, de tant en tant és divertit vestir-se també de provincià i perdre's per aquests ambients tan particulars... No puc esperar a la inauguració del Corte Inglés per tornar-ho a fer!

Jul

Jul

Des que vaig tornar del meu Erasmus a Suècia, vaig recuperar la passió pel Nadal. Sempre m’havia agradat decorar la casa, el pessebre, fer l’arbre.. però des que vaig veure aquella forma tan intensa de viure les decoracions nadalenques mentre el món és absolutament fosc fora de cosa que encara m’hi he enamorat més.

Ahir va ser primer diumenge d’advent. El que vol dir que encara ens queden tres diumenges més abans no arribi el Nadal. Per mi, aquesta data sempre em fa recordar aquell cop que estava a Kiruna, a la Lapònia, i un diumenge, en sortir al carrer, de sobte el Nadal havia esclatat malgrat el fred i la neu. I per això, sempre procuro que aquesta sigui la data en què preparem totes les decoracions a casa. I tot i que ahir treballava, vaig poder arribar a temps al vespre de deixar-ho tot llest per la nit.

La foto de dalt és de la darrera incorporació al món nadalenc: el meu pessebre. Tenia ganes d’un naixement petit i que no fos gaire religiós ni cutre-comprat-a-basar-xinès. I així va ser com vaig descobrir, mentre buscava una altra cosa, aquest pessebre tan simpàtic que ara està col·locat davant del meu televisor. L’acompanyen les quatre espelmes d’advent: és una tradició sueca, tot i que ara la majoria de cases el que instal·len són unes espelmes elèctriques a les finestres que es veuen lluir des de tots llocs (a Suècia la gent no fa servir cortines, i l’interior de les cases es veu perfectament des de fora). Però com que jo sóc molt tradicional, i sobretot no tinc cap finestra on col·locar aquests canelobres elèctrics (per cert, si a algú li interessa, els venen a l’Ikea), hem optat per la versió de cera i llumí tradicional. I ahir, evidentment, vam encendre la primera espelma.

I com sempre, a casa meva enguany no falta ni el calendari d’advent (que avui toca començar!) ni l’arbre de Nadal. Ja és el tercer any que el munto aquí, i si el primer cop només vam tenir unes poques boles i ninots, i l’any passat li vam afegir les llums, doncs enguany ja està més complet que mai gràcies a un kit de decoració que vaig comprar, com no, a l’Ikea.

Ah, i les tardes que passi aquí, tancada a casa i embolicada a la manta, mentre brillen les llums de l’arbre, les podré acompanyar amb pepparkakor guardades en una capsa de metall també especialment dissenyada per Nadal, amb les seves banderetes sueques i tot (gentilesa, un cop més d’Ikea...). Només em faltaria el julmust perquè tot fos perfecte...

 

S'ha acabat

S'ha acabat

Doncs sí, la imatge d’aquí dalt és tot el que ha quedat en estat material dels onze dies de Santa Tecla a Tarragona, a banda de molta son acumulada que fa pesants els ulls i algun que altre múscul adolorit als braços, el coll i l’esquena. Aquesta que des d’aquest matí s’asseca al solet fresc de principis de tardor és la roba que vaig dur el 22 i el 23 a la cercavila i l’anada i tornada a ofici en el meu debut tecler al Ball de Serrallonga. Tan sols em va faltar poder sortir a la processó (va ploure...) perquè l’experiència fos rodona, però tot i això, els recordaré com uns dels meus millors dies. Malgrat que m’estigui una setmana sense poder fer servir com abans el meu pobre braç dret.

La veritat és que han estat dies intensos i cansats, però d’aquells que hi ha com una energia invisible que t’empeny cap al carrer. Dilluns 15 vam anar a la plaça Friki, el racó teatral i de circ de les festes, i un dels punts més gèlids de Tarragona. Vam veure el magnífic Capitán Maravilla, que ens va fer riure gairebé tant com l’any passat l’argentí Loco Brusca. La veritat, és que cada cop m’agrada més aquest espai, i més si tinc l’oportunitat de veure teatre que tant escasseja per aquestes contrades...

Dimarts, assaig, i dimecres i dijous, feina, tot i que precisament gràcies a la feina vaig poder veure l’estrena de l’Aligueta. I divendres, la Santa Tecla Petita. Tan sols vaig poder apropar-me als últims parlaments del Ball de Serrallonga Petit, que s’estrenava enguany, i al sopar post-cercavila, i m’he quedat amb ganes de l’any que ve poder veure més coses! I a la nit, la revetlla de les colles, de les meves preferides, perquè no toquen grans orquestres sinó grups més petits i amb un repertori més jove. Vam estar en dansa fins a les quatre de la matinada passades.

Dissabte, més assajos i més feina, i diumenge, també amb les eines de treball, pregó i arrencada dels gegants. I una tronada xulíssima. A la nit, versió reduïda de la Baixada del Seguici (la nit més esbojarrada de les festes) perquè tenia molt mal d’esquena i no volia fallar al seguici del dia següent.

Dilluns 22, el primer dia que surt el Seguici, plovia el diluvi universal al matí. Tot i la meva ansietat, a la tarda el temps va aguantar fins als darrers parlaments, que vam fer ja sota la pluja, però sense parar. I el 23, havent-nos ficat al llit a les 6 del matí i aixecant-me a les 7.40, també amb un plugim molt fi, l’anada i la tornada a ofici. I entre l’una i l’altra, un esmorzar al carrer Major i el Ball de Dames i Vells asseguts a les escales de la Catedral. Després, la tarda, es va limitar a seure a la Casa de la Festa i al sopar amb una invasió de pizzes a la nit. I amb la roba bruta de bandolera, cap a casa.

L’últim dia de festes, el dia de la Mercè, va servir per superar un trauma. Després dels pilars caminant (per més inri, sota un sol espaterrant), em vaig atrevir a anar a la nit al Correfoc. Sense ficar-me entre diables, és clar, però ho vaig poder veure tot de prop i sense patir! Una fòbia menys a la cartera!

I amb la carretillada final i la traca per la Rambla es va acabar tot. Ara caldrà esperar a una altra Santa Tecla perquè la ciutat torni a transformar-se. Avui, ja no queden barres de bar, ni cartells ni gots de les revetlles. Tan sols alguns records.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Uh-oh!

Uh-oh!

Tercera Santa Tecla com a tarragonina, i com sigui de veritat la tercera consecutiva amb pluja m’hauré de plantejar l’exili. Nota mental: portar unes quantes dotzenes d’ous a Santa Clara i altres santes relacionades amb els partes meteorològics.

Santa Tecla ja està aquí!!

Santa Tecla ja està aquí!!

Ara que la casa ja torna a estar en ordre ( i què bé que ha quedat tot, després d’hores i hores de pintura i neteja i recol·locació), és el moment de poder disfrutar amb calma de les festes de Santa Tecla. Ahir van començar amb allò que passa sempre a aquesta ciutat i que m’encanta: tothom al carrer a gaudir de qualsevol acte, per xorra que sigui.

Per exemple, la foto és del que seria l’arrencada oficial del que jo anomeno pre-festa (és a dir, tots els dies que passen des d’ahir fins al 21, quan es fa el pregó i comença el gruix de tot plegat). Es tracta de la Crida, una cosa tan senzilla com que surt l’alcalde i el perpetuador de les festes al balcó, criden allò de Visca Tarragona, Visca Santa Tecla, i encenen una traca. Deu minuts de petardos i cap a casa! Doncs per aquesta tonteria, la plaça de la Font s’omple fins a dalt mitja hora abans que comenci!

Ahir, tot i que encara tinc les cames ressentides de tant escalar prestatgeries, vam fer després allò que diem la ruta de les exposicions. És a dir, anar d’inauguració en inauguració a veure què es pilla per picar o beure (generalment, lo segon). Jo, que passo de l’alcohol, em vaig conformar en veure les fotos de les tres mostres: una sobre els quinze anys de la Víbria (no em va agradar gaire...), una altra sobre els 20 de la Mulassa (millor..) i, finalment, la meva favorita, la de Santa Tecla Digital, on hi ha diferents fotos d’aficionats de les festes de l’any passat.

El dia el vam acabar al concert de Ska Cubano  a la plaça del Rei, que, per cert, estava molt més plena de l’habitual. Com que era l’únic acte musical de la nit, i era el primer dia de Santa Tecla, la gent té ganes de començar a entrenar-se per la gresca. No sóc gaire fanàtica de l’ska, però com a mínim vam poder passar una estona divertida.

Per cert, enguany he decidit que trencaré una tradició i no em compraré samarreta de les festes. Necessito invertir els 20 euros en unes sabates noves, que, de ben segur, utilitzaré més que la samarreta. I com que tinc les de les edicions anteriors, tampoc desentonaré gaire...

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres