Feia ja setmanes que tenia pendent fer el comentari de la darrera adaptació que la BBC ha fet d'una obra de Jane Austen. En aquest cas, l'escollida ha estat Emma, que ja existia en una versió cinematogràfica protagonitzada per Gwyneth Paltrow i també en un telefilm per l'ITV protagonitzat per Kate Beckinsale. El fet que ara s'hagi optat per fer una minisèrie de quatre capítols, donava peu a fer una adaptació una mica més fidel al llibre i no tan precipitada, cosa que la feia una mica més temptadora.
Per tot el tema de la mudança, vaig arribar una mica tard a veure la minisèrie (generalment, vaig descarregant els capítols conforme s'emeten a Anglaterra), pel que ja havia tingut ocasió de llegir crítiques d'horroritzades fans de Jane Austen. Per això, quan vaig apretar el play del DVD em feia bastanta por el que trobaria darrere de la pantalla en negre, però, sorprenentment, m'ho vaig passar molt bé.
Una de les principals crítiques que es fa a aquesta adaptació és la radical modernització de les actituds que s'hi posa de manifest. Els mateixos responsables ja van avançar abans de l'estrena que l'havien volgut aproximar al públic actual amb tots aquests canvis, perquè consideraven que l'obra tal qual no funcionaria bé. Tot i que pugui qüestionar aquesta posició, he de dir que el resultat (si un deixa de banda purismes i el mira de gaudir tal qual és) és una obra molt fresca i molt jove, que es deixa veure amb facilitat, tot i que no sé si per a l'espectador-no-lector de l'obra original la successió d'accions no li provocarà certs canvis anímics una mica inexplicables.
A mi m'ha agradat força. S'ha criticat molt el paper de la protagonista (Romola Garai, que, per cert, va interpretar Briony al film d'Atonement en què parlava a l'anterior post), per la seva desmesurada expressivitat. Trobo que sí que la fa una mica repel·lent, però no és així Emma al llibre? No és l'heroïna més insufrible de l'obra d'Austen, i a la que acabes estimant per simpatia pels seus defectes tan flagrants? Tot i que és cert que el seu moviment de celles pugui ser excessiu, a mi m'agrada més el seu plantejament que el de Paltrow o fins i tot Beckinsale (que, com a mínim, li donava aquell toc frívol a l'adaptació).
A banda de la protagonista, els veritables punts forts són els secundaris. Especialment Michael Gambon, que està superb com a pare d'Emma i que roba totes les escenes on apareix. O l'Augusta Elton de Christina Cole, que ja vam poder veure a Lost in Austen com a la repel·lent Caroline Bingley, i a qui els papers de dona insufrible d'Austen li venen com anell al dit. I sobre Mr Knightley, que és un dels papers més discutits entre les fans de l'autora, he de dir que a mi Johnny Lee Miller m'ha agradat molt. L'únic però que té és que és més jove que al llibre, però suposo que és una de les llicències que es prenen per tal d'apropar l'obra al públic jove actual.
En definitiva, que si sou d'aquells que no s'han atrevit a veure aquesta minisèrie per les crítiques terribles que han llegit a la xarxa, us animo que ho intenteu lliures de perjudicis. Una bona estona no us la traurà ningú.
Quan estem a hotels amb televisió amb satèl·lit, normalment m’agrada mirar els programes internacionals de notícies. No sols perquè generalment són els únics que es fan en anglès i per tant pots entendre alguna cosa (tot i que sempre et queden els realities de la MTV que no estan doblats...), sinó també perquè molts d’aquests canals ofereixen coses que la nostrada 3/24 o TVE 24h no ens ofereixen.
Tot i que no sóc gaire fan de la CNN, he de dir que en el nostre darrer viatge a Suïssa sí que vaig descobrir un programa que em va encantar, però que desgraciadament no puc veure en directe (ja se sap, si no pagues...). Es tracta de Backstory, un programa de mitja hora de durada en què s’analitza, com diu el seu nom, l’altre costat de les notícies. I això no vol dir que hi ha un munt d’anal·listes explicant-nos el context de les novetats del dia, no. Quan dic "altre costat" em refereixo a allò que veuen, senten i pateixen els que s’encarreguen d’elaborar les notícies: els periodistes.
Per exemple, pots descobrir com s’ho fa el periodista enviat a Afganistan per aconseguir prendre una cervesa a l’hotel (a un país musulmà i no turístic generalment no es pot prendre alcohol); el fred que s’ha de patir al tribunal suprem de Washington mentre es cobreixen els temes; o com s’ho van muntar els corresponsals a Los Angeles per seguir tot el circ de la mort de Michael Jackson.
Tot i que hi ha alguns vídeos que són més avorrits, moltes vegades et fan riure i, fins i tot, sentir-te identificat amb el que els passa. No sé, a mi em reconforta que els periodistes de la gran CNN pateixin els mateixos problemes que tenim els modestos d’altres mitjans més locals.
El millor de tot plegat és el bon ús de les noves tecnologies que fan des del programa. Els pots seguir tant a través del Facebook (on pengen algun vídeo de prèvia del programa sobre com s’està preparant o notes sobre els continguts de la nit) o a Twitter (on el presentador fins i tot penja més d’una actualització al dia). El problema en el meu cas és que tot plegat em crea una sensació d’emoció acumulada que, mentre els americans la poden satisfer amb l’emissió del programa, jo he de guardar-la i esperar fins que al dia següent es pengin alguns dels vídeos a la seva web. Llàstima que l’emissió "en viu" de la CNN per internet no sigui més que un simple miratge, on fan una programació del tot diferent a la del canal real.
Us deixo aquí amb un petit tast del programa. Es tracta d’un vídeo sobre el corresponsal a Afganistan després de passar uns dies amb els marines americans desplaçats al lloc (allò que se’n diu un "embed" i que es va posar tant de moda a la guerra de l’Afganistan del 2001). Si deixeu de banda el nacionalisme que va sortint per alguns raconets (no deixa de ser la CNN...) teniu una història molt i molt interessant, i que generalment no s’explica mai.
Aquest cap de setmana, mentre la meva neurona de la responsabilitat cridava enmig del desert "hauries d'estar estudiant!", la resta de la meva activitat cerebral es concentrava en acabar de veure la minisèrie de Jane Eyre que va fer la BBC l'any 2006. El resultat, a banda que hauré d'aixecar-me fins dijous a les sis del matí per estudiar abans d'anar a treballar (però és que a mi les coses se'm queden millor de dilluns a divendres....), és que ara puc oferir la meva primera crítica d'una adaptació de Jane Eyre.
En global, l'adaptació m'ha agradat força. La marca BBC ja és de per fet sinònim de qualitat d'escenari, de guió i de vestuari, a més d'una fidelitat més o menys generalitzada a l'original. Mentre que considero Wuthering Heights una obra inadaptable a la gran pantalla (he vist escenes d'alguns intents i ni de bon tros s'apropen a l'obra mestra que és sobre paper), crec que l'argument de Jane Eyre es presta més a una versió cinematogràfica. I més si tens un bon encert en els actors.
En aquest cas, tot i que l'actriu que fa de Jane (Ruth Wilson) sigui més maca del que Charlotte Brontë va fer-la al llibre, crec que aconsegueix captar a la perfecció la senzillesa, la intel·ligència, l'humor i la passió del personatge. Pel que fa a Mr. Rochester, potser també una mica més atractiu del que se'l va dibuixar originalment, també considero que se'l dibuixa de forma creïble i amb els trets de caràcter que se li marquen al llibre. Així que, amb aquests dos bons pilars i una química considerable entre tots dos, l'èxit està força assegurat.
Pel que fa al guió, he trobat dues faltes: passa molt ràpidament per la infància de Jane (l'experiència a l'orfanat i la vida a casa de la seva tieta odiosa) i, sobretot, per la seva vida després de fugir de Thornfield Hall. Tot i els esplendoros paisatges que ens ofereix aquesta part de la minisèrie, tan sols la meitat del darrer dels quatre capítols està dedicat a aquesta part de la història, i tot passa molt precipitadament. Per exemple, s'obvia una escena que jo trobo preciosa: quan Jane, famèlica i a punt de morir de fred, observa per la finestra les dues germanes que estudien alemany, igual que la germana de l'autora, Emily, feia mentre preparava el pa a la cuina.
Pel que he vist per les comparatives que hi ha al youtube, molta gent té problemes amb una escena en concret (que de fet es veu en dues parts a través de flashbacks): la conversa entre Mr Rochester i Jane Eyre després del casament frustrat. Aquí el guionista li ha afegit una càrrega sensual que molta gent rebutja i consideren que espatlla una escena en què Mr Rochester mostra la profunditat del seu amor i Jane Eyre la de la seva integritat moral. A mi, però, m'ha agradat, i és que la càrrega sexual està allà, suggerida sobre el paper, i no crec que mostri una Jane més feble, sinó al contrari.
Per si a algú li pica la curiositat, la sèrie està sencera al youtube, en anglès i sense subtítols (com a mínim fins que els guardians del copyright de la BBC no facin res al respecte). Això sí, recomano que abans llegiu el llibre, i llavors la disfratareu molt més.
La història d’Eurovisió en els darrers anys es llegeix amb un guió amb poques variacions. Vull dir, si abans SEMPRE guanyava Irlanda, Regne Unit o Suècia, ara o bé guanya un país de l’est (amb una cançó generalment poc potable, però amb una posada en escena diferent, ja sigui amb striptease o un patinador sobre gel) o bé arriba un país escandinau amb una cançó d’aquelles que t’agraden a la primera i arrassa amb tot (l’única excepció seria l’Helene Paparizou aquella, però com que anava amb microfaldilla no compta). I això segon és el que va passar ahir a la nit, el mateix que ja va passar l’any 2006 amb aquells monstres de Lordi. Ahir, però, la cosa va ser extremadament diferent, ja que el guanyador, el noruec Alexander Rybak, és tot el contrari de les màscares terrorífiques del grup de rock finès. Al contrari, com a mínim hi va haver tres representants femenines dels jurats nacionals que es van confessar davant de la càmera enamorades, i crec que amb elles la meitat femenina d’Europa amb l’afegit de la secció gay eurofan... Però bé, la cançó era del millor que es va sentir, així que va ser un resultat just i que va deixar en segon pla allò del "jo sóc Xipre i dono els 12 a Grècia, i jo sóc Grècia i us els dono a Xipre". En fi, us faig una mica de resum cronològic de com vam veure des d’aquí una de les gales d’Eurovisió que més ràpid m’han passat i que més moments de riallada m’han donat (us afegeixo els vídeos d’aquells que considero millors o, bé, que simplement CAL VEURE).
1.Lituània. És el típic concursant random. Recordo que el cantant portava barret. Va tenir sort que els països bàltics sempre es voten entre ells, i arrenquen alguna cosa de Rússia i els escandinaus.
2. Israel. Deixant de banda que Noa va desafinar com una boja (ahir se’m va caure un mite) i la palestina Mira Awad tenia una cara de desubicada impressionant, a mi la cançó m’agrada. Llàstima que la posada en escena va fer que tot plegat estava una mica fora de lloc. Van quedar 16enes, en una de les injustícies de la nit.
3.França. A mi aquella mena d’Edith Piaf que semblava que s’anava a suïcidar en escena o que d’un moment a l’altre trauria una ampolla de whisky de la butxaca, o que es trencaria per la cintura d’abella, em va fer por. Ni vaig poder escoltar la cançó. Sé que el sector masculí opina diferent.
4.Suècia. Mare meva! Lo pitjor de lo pitjor. Una pseudocançó òpera amb una tia amb un front tan gran com les extensions de Lapònia i que desafinava més que Noa en els tons baixos. I en els alts feia por. Justament enfonsats en la taula de classificació.
5. Croàcia. Surt un tio d’aquests guapos tipus Eurovisión (és a dir, banyats en oli) i es queda mirant a càmera somrient que semblava que li sortiria l’estrelleta a les dents. Li acompanyava una rossa vestida amb cortines, tot amb un ventilador a tota canya (accessori que veuríem moltes vegades més...).
6. Portugal. Els happy-flowers de la nit, i un dels pocs que van sonar naturals i no prefabricats. Vam quedar els 15ns, tot i cantar en portuguès.
7.Islàndia. Van ser els segons, i, a banda que la cantant estava molt bona, no recordo la cançó. Sé, però, que sortia com un vaixell entre la boira a la pantalla. El vaixell era xulo.
8. Grècia. Sento torturar-vos, però el vídeo d’aquest senyor ha de veure’s. Al final de la cançó, després de moure’s durant dos minuts com si tingués un alien als malucs, se li veu un mugró tota l’estona. Déu meu, jo ni podia escoltar amb aquella visió.
9.Armènia. Horrorós vestuari, pitjor actuació, però inexplicablement van quedar desenes. Semblaven un grup de monges armènies amb lligues a les cames.
10.Rússia.Surt una dona que canta una cançó soporífera mentre apareix multiplicada per cinc, també cantant, a les pantalles de darrere. A la versió fílmica va envellint i plora desconsolada, en un altre moment d’aquells de "mama, por". La versió de carn i ossos va cridar com una boja. Crec que a Rússia s’han adonat que fer la gala d’Eurovisió surt massa car i van anar sobre segur per no tornar a guanyar.
11.Azerbaijan. Inexplicablement van quedar tercers. La cançó primer semblava d’influència àrab, de sobte és discotequera i al final es descobreix en plan "ya están aquí los rumberos, ya están aquí". Moment poètic de la nit amb allò de "always on my mind, always all the time".
12.Bosnia. Es veu que el grup aquest és super conegut, però a casa la vam votar l’actuació més avorrida de la nit (amb la francesa i la russa com a mínim hi havia l’al·licient de la por). Si els busqueu per internet, flipareu amb el moment "trance" amb el vel vermell.
13.Moldàvia.Típica cançó folk en què tothom no para de saltar en tota la nit. Sorprenentment, em van agradar.
14.Malta.Típica balada interpretada per la cantant obesa de torn. Avorrit.
15.Estònia.Em va agradar que ahir a la nit molts apostessin per cantar en la llengua pròpia i no en anglès. Tot i que sigui un idioma tan complicat com l’estonià. Van ser unes de les nostres favorites, i van demostrar que no cal tenir cinquanta ballarins i focs artificials per quedar en el top ten (eh, soraya!?)
16.Dinamarca. La cançó estava composada per Ronan Keating. I amb això està tot dit.
17.Alemanya. Van muntar un munt d’expectació perquè sortien amb una stripper que havia estat casada amb Marilyn Manson. Al final, ni va ensenyar res i la cançó ni es deixava escoltar.
18.Turquia. La cantant, que de fet és belga, va desafinar com una boja i va intentar ballar sense èxit dansa oriental (obligatori si representes a Turquia). Van quedar quarts perquè cap al final va sortir un turc d’aquells impressionats que va fer que estigués onejant la bandera turca durant deu minuts.
19.Albània. Haurien d’haver guanyat. Sincerament. Surten a escena amb una nena vestida com la nena de Entrevista con el Vampiro, amb dos nans fent saltirons i un marcià!! Irrepetible.
20.Noruega.En els primers segons llenço la bandera turca que havia onejat en els darrers minuts i em faig noruega. Un cantant guapíssim, d’aquells que són el novi-gendre-germà petit ideal, i canta una cançó maca. Té el punt kitsch just, el cutre just, i amb uns tocs celtes que ja van donar la victòria a Noruega el 1995. Estava cantat que guanyaria.
21.Ucraïna.Aquesta dona es venia com l’anti-crisis girl, i només li va faltar regalar kama-sutres amb el seu número d’habitació per guanyar. La delicadesa i l’erotisme són conceptes desconeguts per a aquesta noia. A destacar el cabreig que tenia la representant del jurat ucraïnès durant les votacions.
22.Romania. El típic numeret d’influència lèsbica. Avorrit, però el vestuari va ser del milloret de la nit (no gaire difícil, per cert).
23.Finlàndia.Només recordo que eren un grup on una de les noies cridava desesperada i el noi estava desubicadíssim.
24.Espanya. Si us plau, classes de dicció per Soraya ja!! Què és allò de "la nochespatami"?? La posada en escena va ser penosa, i més tenint en compte que sortien últims, posició que amb un toc d’efecte et permet quedar gravat a la memòria de tota Europa. Si el gran moment havia de ser la presumpta màgica desaparició de Soraya, que es retirin. Van quedar penúltims i amb la meitat de punts que Chikilicuatre. I això dol, eh?
Aquest mes d’octubre està sent més duret del normal: tornar a les classes d’àrab significa entrar a treballar a les 9 del matí, retallar el temps per dinar, i enllaçar després de més de vuit hores de feina amb dues hores de pirueta mental amb aquest idioma de vocabulari infinit. Sort que l’agobio d’aquests primers dies, en què a dures penes recordava l’abecedari, ja es va passant i es van tornant a despertar aquells raconets del meu cervell amb les banderes d’Egipte, Aràbia Saudí i bé.. uns quants més!
En aquests dies tan exprimidors, tan sols tinc tres escapatòries: la lectura, la cuina i les sèries! Perquè per fi ha tornat la temporada de sèries als Estats Units,i el que és més important, per fi ha tornat Heroes!! De fet, la tercera temporada (dedicada als villans) ja va començar el dia 22, però entre tecles i altres coses no ens hem pogut posar al dia fins aquesta setmana, que ja hem vist els tres capítols fins ara emesos, més el countdown del dia de l’estrena, i tot està preparat ja per demà al matí posar a baixar el quart capítol.
Què puc dir d’aquesta nova temporada? Els dos primers capítols em van agradar molt, i el tercer potser ja va fluixejar una mica, però també és normal. Em va encantar el ritme accelerat que li van donar, els girs pràcticament des de la primera escena, i el munt d’incògnites que han anat obrint sense pràcticament donar-te temps a anar-les anotant mentalment. Del meu heroi preferit, Peter Petrelli, cal celebrar el retorn del seu homònim del futur, aquell de la cicatriu i la part fosca que tant em va agradar en aquell capítol mític de la primera temporada. Llàstima que ara no porti aquell abric llarg que tant m’agradava....
Crec que els creadors de la sèrie han aconseguit recuperar una mica el ritme respecte de la primera. És impossible recuperar aquell encant dels primers capítols, tal i com ja vaig dir a l’hora de comentar la segona temporada, però sí que és molt millor que la a estones tediosa temporada passada, amb aquells capítols interminables al passat... Però si l’interessant és el futur!!
Bé, com diu algú, Heroes no deixa de ser una sèrie de consum ràpid. Sí, però precisament per això m’agrada tant. Perquè necessito crispetes, acció, però tot ben posat, sense que em prenguin per tonta. I si a més és amb actors interessants, quina queixa puc tenir?
Per cert, ja tinc preparades el retorn de Pushing Daisies i he decidit revisionar Gilmore Girls. Ja explicaré què tal!
Continuant amb la meva acumulació d'adaptacions d'aquesta novel·la de Jane Austen, fa poc vaig veure a través del youtube l'adaptació de Pride and Prejudice feta el 1980 per la BBC, i protagonitzada per Elizabeth Garvey i David Rintoul. En general em va agradar, i crec que en aspectes d'adaptació literària i fidelitat a l'original fa un millor treball que la darrera pel·lícula protagonitzada per Keira Knightley. Tot i això, té un aire tan acartronat, tan de Estudio 2, que es fa a estones avorrida, pesada, i de fet, em vaig passar algunes escenes tan sols sentint el text i mirant per sobre alguna altra cosa per internet.
Coses que m'han agradat de l'adaptació: En primer lloc, el treball de la protagonista com a Elizabeth Bennet és molt bo. Potser no m'agrada tant com Jennifer Ehle a la versió del 95 (que és exactament com jo m'imaginava la Lizzy del llibre), però m'encanta la vivacitat i la ironia que imprimeix al personatge. M'ha agradat també que aquesta adaptació mantingui una escena que m'encanta del llibre: el sopar a casa dels Bennet després del retorn de Bingley i Darcy, i on la pobra Elizabeth es passa la nit maldant per estar al costat de Darcy, però tothom li impedeix i el dóna per perdut. És una escena molt divertida, i em va encantar que s'inclogués a la sèrie aquella escena en què els caballers tornen a la sala i la pobra Lizzy és absorbida per una dona tonta cansada dels homes en general. També cal destacar de l'adaptació com respecta els ritmes originals del llibre, la sensació que res està passant de veritat, i aquelles paraules dites a mitja veu al camp.
Coses que no m'han agradat: Bé, em vaig horroritzar de l'entrada d'Elizabeth sense estar convidada a Pemberley per parlar amb Mr Darcy de la fugida de la seva germana Lydia. Crec que quan tots els defensors d'aquesta versió es basen en el respecte per l'original, això els hi treu tota la raó, ja que mai de la vida una persona hagués pogut fer això. No entenc tampoc quin problema hi ha en respectar l'original: Mr Darcy visitant-la a l'hostal en el moment que ella llegeix les cartes, que és una de les escenes més tendres del llibre. El final de la sèrie tampoc va anar gaire més enllà: tornen a fer un "copy-peggy" de la conversa de la segona petició i de les xerrades divertides de la parella dies després del compromís. Van caminant tots dos pel jardí i es van parant cada tres passes per dir una frase que, de fet, pertanyen a dies diferents. La veritat, no entenc la mania dels adaptadors de no respectar la conversa del "per què et vas enamorar de mi" en el moment que toca, quan ja han passat diversos dies del compromís. I la falta d'intensitat, perquè malgrat els múltiples temes del llibre, ells es casen enamorats, no?
I el pitjor de tot: el Mr Darcy. La seva actuació rígida i seriosa funciona de forma magistral al principi (en canvi, costa de creure que Colin Firth pugui no caure bé a algú al principi de la sèrie del 1995), però no a la segona meitat. No veig a Elizabeth enamorant-se d'ell, a no ser per aquest somriure del final. Llàstima que no ens l'ensenyin fins a l'última escena.
Tot i això, val la pena l'esforç de buscar els capítols pel youtube. Només cal buscar les paraules "lizzy" "darcy" i "1980".
Porto més de quinze dies sense actualitzar, i tinc un munt de temes en cartera: per exemple, dues grans pel·lícules que he vist aquests últims dies (Wall-E, The Dark Knight), la preparació del retorn de Heroes, el torneig de bàsquet a Reus que vam anar a veure aquest cap de setmana... I no, en aquest post parlaré d'una de les coses més cutres que he vist aquests dies, però que, tonta de mi, em va enganxar.
No és cap misteri que m'agrada molt Jane Austen, que he llegit tots els llibres excepte Persuassió (que porta massa temps segrestat a la biblioteca i no puc agafar mai), que m'he baixat a internet i après de memòria totes les adaptacions en pel·lícules o miniseries BBC, i que puc espantar a més d'un dient de memòria la primera frase de Pride and Prejudice. Doncs bé, regirant l'altre dia pel fòrum de Pemberley vaig descobrir que l'ITV anglesa preparava per aquesta temporada una sèrie que es diu Lost in Austen. De fet, va començar dimecres de la setmana passada, i alguna ànima caritativa s'ha encarregat de penjar el capítol en parts al youtube. L'argument és el següent: una noia obsessionada amb el llibre Pride and Prejudice i desesperada perquè no troba el Mr Darcy de la seva vida (llegeixi's aquí el seu Colin Firth... que tot i que m'encanta no tinc gaire clar que sigui exactament el mateix), i que un bon dia es troba a Elizabeth Bennet (la protagonista) al seu lavabo. Resulta que hi ha una estranya porta secreta que uneix l'àtic dels Bennet amb la casa d'aquesta noia moderna (per cert, es diu Amanda Price, potser família de la Fanny Price de Mansfield Park).
A partir d'aquí l'Amanda queda tancada al món de Pride and Prejudice, i l'Elizabeth fuig cap al món real, sense estar en disposició de tornar. I la nova protagonista comença a regirar tot l'argument i res surt com hauria de sortir. S'emborratxa al primer ball, li ensenya l'escot a Mr Bingley, i pràcticament l'assalta quan l'enxampa fumant a la porta d'un ball.
Què m'agrada d'aquesta sèrie? Bé, m'agrada reconéixer personatges i situacions que he llegit o vist en diferents adaptacions, i puc assegurar que la sèrie et permet passar una estoneta agradable, i més si la vas veient en trossets de deu minuts durant un dia o dos. El principal problema, almenys per mi, és que aquesta sèrie es carrega l'atractiu principal del llibre: l'Elizabeth Bennet. Sí, després de veure la minisèrie de Colin Firth potser et queda la gran imatge del Mr Darcy, però si llegeixes el llibre, el personatge amb qui connectes és la Lizzy. I aquí directament la deixen a l'altra banda de la paret, sense possibilitat de moment de tornar. I l'Amanda-moderna és una espècia de Bridget Jones perduda en el món de la Regència, que no té ni la meitat d'intel·ligència que la protagonista original.
Sí, hi ha situacions que et fan riure, però no tinc gaire clar que el públic seguidor d'Austen accepti que Mr Darcy vagi a parar a mans d'algú que no sigui Elizabeth Bennet. Ni que sigui una Amanda Price que ens recordi a nosaltres mateixes.
És una veritat universalment coneguda que un home amb una bona fortuna vol també una esposa... Bé, tothom que hagi llegit "Pride and Prejudice" de Jane Austen segurament coneix aquesta frase, i si l'ha disfrutat tant com jo, segurament també coneix l'altra veritat universal: ningú mai podrà interpretar el personatge d'Elizabeth Bennet de forma satisfactòria ja que tota dona que llegeix aquest llibre s'identifica tant amb la protagonista que és impossible que una actriu arribi a aquest nivell. Dic això perquè aquests dies he descobert una joia de la BBC que m'ha fet renunciar a una d'aquestes veritats indiscutibles, i, fins i tot, rebaixar uns quants esglaons la meva admiració per l'adaptació cinematogràfica que va protagonitzar ara fa poc Keira Knightley de la novel·la.
La raó és que aquests dies he devorat completament la minisèrie de la BBC del 1995 sobre "Pride and Prejudice", protagonitzada per Colin Firth (a la foto n'hi ha un petit tast...) i Jennifer Ehle. I tot i que m'encanta Firth i veuria els sis capítols 20 cops seguits només per veure'l a ell, la raó d'escriure aquest post és perquè m'he quedat meravellada per la interpretació de Lizzy Bennet. Quan vaig veure la pel·lícula de Keira Knightley, tot em va agradar força, però el personatge protagonista no em va satisfer tant com al llibre. Crec que la gràcia de Lizzy és que sap combinar l'elegància, la intel·ligència, el sarcasme i l'humor amb un equilibri envejable, que li permet enamorar tot un cavaller sense renunciar a la seva forma de ser. I al film es perd aquest equilibri, perquè la Knightley fa que la balança caigui cap al costat del sarcasme i la incorrecció... Potser com avui en dia seria el seu personatge, però no en l'època en què es situa el llibre.
La interpretació de Jennifer Ehle la vaig descobrir en uns videos del youtube que comparaven les dues adaptacions (BBC/cine), i llavors em va semblar freda... Però com que cinc hores d'adaptació prometien més que dues hores de film, em vaig descarregar la minisèrie a l'e-mule i em vaig disposar a gaudir-ne. I des del principi vaig canviar d'opinió. Ehle fa un treball a través dels ulls impressionant, perquè en tot moment desprenen vitalitat, intel·ligència, acidesa... Exactament igual que m'imaginava al personatge quan llegia, però sense caure mai en la mala educació o la incorrecció.
Potser la versió cinematogràfica sigui millor per aquells que no han llegit el llibre: permet entendre la història sacrificant la integritat dels personatges originals. La minisèrie, però, respecta tant la psicologia dels personatges i els detalls de les situacions que si (com jo) et saps pràcticament de memòria els capítols tot sembla tan en harmonia, tan perfecte... que tornaries a apretar el play en el moment en que surten els crèdits finals.
Jo sóc d'aquelles que cada mes de maig s'asseu davant del televisor amb un bol ple de crispetes i s'empassa sencera Eurovision. Fins i tot les puntuacions. I m'és igual qui enviï televisió espanyola, perquè la gràcia de veure aquest concurs amb tot el seu esplendor "icona gay" no té res a veure amb nacionalismes.
Ahir a TVE van fer el programa per escollir la cançó i intèrpret que finalment envien a Belgrad pel 24 de maig. Enguany, després dels fracassos de "un blodi meri por favó" o els "I love you mi vida" (composat per la Rebeca "duro de pelar"... ¬¬), ho han fet de forma totalment oberta a través de MySpace i votacions per internet i telèfon: Però als de la tele se'ls hi ha colat un intrús. El Chikichiki, que van muntar com una broma al programa de Buenafuente a la Sexta, va confirmar les sospites de molts (i els malsons d'Uribarri) i va guanyar per damunt d'una tal Coral (que a mi em recorda a Dana International...) i de La Casa Azul (els de Amo a Lauraaaa).
Reconec que, quan vaig veure al MySpace la cançó, vaig considerar un sacrilegi que arribés a Eurovision. Ahir vaig canviar d'opinió. Primer, perquè vaig riure com feia temps que no ho feia quan va sortir el Rodolfo Chiquiliquatre i aquelles ballarines que queien al terra i eren incapaces d'aixecar-se per culpa de les plataformes. I a veure, si Eurovision al cap i a la fi s'ha convertit en un circ, perquè no riure'ns de tothom a la seva cara? En el moment que vaig veure l'actuació, vaig visualitzar una actuació emblemàtica d'aquí uns mesos a Belgrad.
I segon, perquè el nivell de patetisme de la gala va ser brutal. Deixant de banda el cutre-jurat que hi havia (només cal mirar les cançons que ells van seleccionar per la final..), les actuacions van donar alguns dels moments del frikisme més grans de la història. Em quedaré amb uns quants: aquella Innata cantant "Me encanta bailar" vestida rosa i plata i amb una piruleta en forma de cor enganxada al micròfon; el basquíssim Arkaitz cantant una cançó latina estil Ricky Martin que es titula "Un olé" (!) mentre un tio feia saltar espurnes contra un barril al fons de l'escenari; el crim contra la música comès per Ell*as i D-Vine; i el ventilador a tota llet mentre la veu d'ultratumba de Coral fotia crits amb allò de "Todo está en tu mente".
Com a mínim, amb el Chiki Chiki, el propi cantant és conscient de la seva cutresa i l'explota. No puc dir el mateix de la resta de concursants.
Ara que tenim TDT a casa (tot i que ens hem adonat que la majoria de dies tenim 30 canals i res interessant per veure), he pogut redescobrir un programa de televisió americà que ja vaig veure algun cop mentre vivia a Suècia. The Amazing Race (aquí traduït com el Gran Reto) és una gran carrera al voltant del món en la qual participen diferents parelles. Cada dia han de cobrir per si soles una etapa, amb els diners que els dóna l'organització, i trobar i seguir pistes, barallar-se per bitllets d'avió, fer proves físiques o d'enginy... L'última parella en arribar al final d'etapa és eliminada, i la resta surten al dia següent seguint religiosament l'avantatge de temps que van obtenir en l'etapa anterior.
A veure, el programa és molt americà, i de vegades cau en els tics tipus Gran Hermano... Però com a gran aficionada a viatjar no puc desitjar de somiar de participar-hi (llàstima que s'hagi de ser dels Estats Units per fer-ho). Tot i que és cansat, i que la gent és perd, fa proves cansades o molt desagradables, deu ser tant divertit viatjar pel món buscant pistes amagades, barallant-te amb els competidors, desesperant-te entre mapes... Si us plau, televisions espanyoles, volem una versió autòctona del programa ja!
Per cert, el programa es fa a Sony Entertainment Television (SET) en Veo.
Quina setmana més estranya la de Nadal! Un podria pensar que amb dos festius, un mig festiu i dos laborables, aquesta setmana passaria volant. Doncs no. I tampoc és que ho estigui passant malament, però, de fet, he acabat els dies de festa més cansada que els vaig començar.
Primer de tot, perquè el 24, tot i tancar abans, acabem fent les mateixes hores (i de forma més intensa) que un dia normal. Segon, perquè en 48 hores he fet 4 vegades el trajecte Barcelona-Tarragona, he sobreviscut a 3 intenses reunions familiars i he patit els canvis a l'horari d'hivern de Renfe. I tot això acompanyat de quilos i quilos de menjar, torrons i polvorons...
La part bona? Evidentment la primera tanda de regals. Aquests dies m'han regalat un pijama, dues faldilles, un munt de caramels, una cartera i dos DVD's. I encara queda la segona part per Reis. Ah, i els meus regals sembla que han tingut un cert èxit, cosa que m'agrada força, tot i que jo crec que el més divertit és comprar-los, embolicar-los, pensar com els entregaràs...
Avui, que es torna a una certa normalitat, encara he tingut temps per sorpreses positives. He aconseguit anar a la piscina (tot i que m'he quedat sense aigua a les dutxes i gairebé moro congelada esperant que tornés!)i a la TV he descobert que Cuatro està fent Los Caballeros del Zodiaco. Sí!! Sense la mítica cançó de la nostra infància ("caballeros del zodíaco, contra las fuerzas demoníacas..."), però ai, quina il·lusió fa recuperar sèries que han marcat la teva vida.
En els propers dies em queda una llista interminable de coses per fer, com comprar el calendari de 2008 (que no passi com l'any passat, que fins el febrer no el vaig tenir), canviar la bombeta de la nevera, començar els deures d'àrab, escoltar la segona part de l'entrevista a JK Rowling a Pottercast, llegir, i preparar els propòsits d'any nou... Però d'una cosa sí que estic orgullosa aquest 2007 i espero poder mantenir l'any vinent: la ressurrecció d'aquest blog i ser capaç d'actualitzar-lo regularment. Això sí que es mereix un brindis!
Aquest any ens hem aficionat definitivament a casa a seguir algunes sèries nord-americanes a través d'internet, i fa poc vam fer un gran descobriment: Pushing Daisies. Es tracta d'una comèdia que s'ha estrenat enguany, i que està escrita pels mateixos creadors d'aquella grandiosa Tan Muertos Como Yo, que aquí a Espanya de tant en tant podies caçar algun matí en una televisió privada que no aconsegueixo recordar.
Què tenen en comú ambdues sèries? Que tracten la mort amb ironia, sense por, sense tabús. Tan Muertos Como Yo, pel poc que vaig poder veure, era tan crua com divertida i interessant, mentre que a Pushing Daisies hi afegeixen unes dosis enormes de fantasia. I ho fan amb l'estètica de dues pel·lícules que m'encanten: Amélie i Big Fish.
La història de la sèrie és la següent: Ned, un pastisser, té el poder de ressucitar els morts amb tan sols tocar-los. Si els manté vius durant més d'un minut, algú més ha de morir al seu lloc. Si els torna a tocar, moren de forma definitiva. Aquest do, que porta al protagonista a crear un petit negoci de caçarecompenses per assassinat, es complica quan la víctima és l'amor de la seva infància.
Pushing Daisies, a banda de la història, té altres punts forts: com la imaginació a l'hora de crear trames, les escenes inoblidables, la capacitat per a barrejar comèdia i drama... Tot això barrejat, fa que la història no perdi força un cop esgotada l'originalitat del punt de partida. Afegiu-ho secundaris de luxe, i la barreja és un pastís d'allò més irresistible. I és que Ned sempre té els productes més frescos del sector.
El capítol el vaig veure divendres passat (5 dies després de l'emissió oficial als EUA), però fins ara no havia pogut fer un comentari. En general, em va agradar, i la veritat és que tot val la pena tan sols per l'última escena i aquest Peter Petrelli sense samarreta i cara de por... (ainns, que guapo que és el noi, però que mal actor!).
El millor de tot: que 53 minuts de capítol (crec que el més llarg de la sèrie fins ara) es passen volant.
Altres coses que valen la pena: el sopar de la família Bennet, l'escena de Hiro de "espera, que em poso les ulleres per acabar de creure-m'ho...", el Mohinder confabulat amb Mr. Bennet, Nathan amb remordiments, barba i borratxo; i la misteriosa mort del senyor Nakamura.
El capítol, de fet, no va aportar gaire informació nova, a banda d'aprofondir en els dos nous interrogants: qui és el "malo-malísimo" i què signifiquen aquestes senyals premonitòries de mort en 24 hores... A la primera temporada ja passava, però hi havia l'afegit del misteri, dels personatges descobrint els seus poders i de la necessitat de donar sentit a tot plegat... Ara ens falta això, però estic segura que de mica en mica s'anirà construint una nova intriga que ens enganxarà. Ah, i sobretot quan torni el nostre Sylar...
Sí senyors! Ja queden pocs dies per saber què passa amb Peter i Nathan Petrelli, amb Hiro, amb Ando, amb Claire, amb Niky... És a dir, amb una de les millors sèries que he descobert en els últims anys i que em va deixar amb ganes de méeeees!!. El dia 24 de Setembre la NBC estrena la segona temporada de Heroes, i bé, el 25 ho estrena l'e-mule, no? Ah, i tres dies després, ja tenim aquí la 4ª temporada de Grey's Anatomy.... Ai Ai Ai...
Ah, i tres dies després, ja tenim aquí la 4ª temporada de Grey's Anatomy.... Ai Ai Ai...