Top Private

Per què? Per què?!!

Després d'unes setmanes dures de tornada a la feina les coses em començaven a anar bé. Ahir a la nit estava contenta i tot per diferents motius.

1. Tinc el meu primer pont des de fa no sé quant de temps. I diumenge vaig a veure a Amaral, que toquen a les festes de Sant Magí (bé, avui les contalles de Sant Magí, que tampoc m'entusiasmen tant, però estan bé...).

2. He aconseguit que em donin permís per fer segon d'àrab a l'EOI (tot i que em costarà tornar-me mig boja per combinar-m'ho amb la feina, i hauré de sacrificar segurament la meitat de la lliçó cada dia...)

3. He aconseguit anar a la piscina d'una forma regular. Aquesta setmana he fet campana, sí, però estic guanyant en velocitat, resistència... I d'aquí no res seré la Michael Phelps femenina (jiji).

4. Sí, fan Olimpíades a la tele!!! I em puc passar els matins veient esports que de veritat m'agraden però que mai fan a la tele: natació, gimnàstica, atletisme... Visca Pekín 2008 i avall el canvi horari!! (i gràcies per les reemissions i la web de rtve!).

5. Després de dos mesos en blanc, he aconseguit acabar-me un llibre. Vale, sí, és el Diari de Bridget Jones, però després de tanta sequera més val començar per poc, no?

6. He començat a llegir-me El Senyor dels Anells. De moment només explica un munt de coses dels hobbits que no m'interessen gens, però a veure si millora...

7. M'he organitzat: no mato les meves plantes de set, vaig a comprar quan toca, faig la rentadora quan toca (i no, els llençols ja no surten caminant sols cap a la rentadora del temps que fa que no penso en ells...). I sempre hi ha gelat a la nevera (vainilla amb cookies de la Sirena... yuuuummm)

8. No fa calor! Puc dormir tapada, el cabell se m'asseca quan surto de la dutxa i no cal anar en bikini a treballar! (avui fa un vent de collons, però això és una altra història).

Doncs algú em pot explicar per què a algú se li ha acudit endarrerir l'estrena de la pel·lícula de Harry Potter fins al Juliol quan estava prevista pel Novembre? Quan ja hi havia data d'estrena a Espanya (28 de novembre)? Quin sentit té estrenar-la quan ja s'hauran acabat de gravar les dues últimes??? Jo no entenc res...

Mmmmm...

Fa tanta calor aquests dies que em passaria les hores en remull... Sentint el so de l'aigua xocant contra el meu cos a cau d'orella, veient el sol reflexat, tancant els ulls.. Ahir vam fer sessió intensiva de platja a Torredembarra amb ones gegants incloses, i avui he passat el matí a la piscina descoberta del CN Tàrraco. No m'hi puc quedar per sempre?

Un anyet més...

Ja he comentat vàries vegades que des que vaig fer els 20 anys noto que el temps passa excessivament ràpid. Me'n recordo de quan tenia 10 anys i els dies es feien tan llargs, on l'espera fins el proper Nadal, els propers Reis, el proper aniversari semblaven (i eren!) una eternitat. No sé si perquè llavors érem més petits i la dimensió del temps ens atabalava més o què, però aquests últims anys noto que algú li ha posat el turbo al món i no hi ha manera d'aturar-lo.

A veure, un número relativament rodó com els 25 impressiona, no? Un quart de segle, comença el camí cap als 30... Però el pitjor de tot és que aquests últims cinc anys han passat tan ràpid que sembla com si algú hagués fet petar els dits un dia i de sobte ja tingués cinc anys més. I no és que pugui dir que la meva vida no ha canviat en aquest temps: he acabat la carrera, vaig viure a Suècia, em vaig mudar a Tarragona, vaig començar a treballar, he après àrab (!) (vale, només una mica...), estic emancipada, tinc pis propi (bé, de lloguer...) i resulta que sé cuinar i tot. El cas és que un dia t'aixeques, mires la data o sents algun comentari, i ostres, ja fa un any o dos des que va passar allò altre.

Aquesta sensació la vaig tenir aquesta setmana, quan vaig entrar a la pàgina web de The Leaky Cauldron i em vaig adonar que ja feia un any que havia sortit l'últim Harry Potter!! I llavors em vaig enrecordar com vaig passar tota la nit, tot el matí del cap de setmana del meu aniversari devorant el llibre, com poc després vaig anar a Suècia i vaig comprar-me tota la resta de la sèrie en anglès... Però si d'això feia no res!!! O com me n'adono que falten unes poquetes setmanes perquè la Nemui torni per terres catalanes, perquè tot i que de vegades sembli una eternitat des que no la veig, però si ens vam estar acomiadant fa no res!!!

La cosa bona que els aniversaris semblin ara apropar-se en el temps és que no es fa tan llarg el temps entre festa i festa, i ja no pels regals, sinó per l'oportunitat de reunir amigues i amics i passar una bona estona parlant de tot i de no res. Amigues que, per cert, he descobert que són lectores amagades d'aquest blog.. I jo que em pensava que passàveu de mi tot i tenir l'adreça perquè no em deixeu mai  comentaris.. :'(

Engegant de nou els motors

Porto bastant de temps d’inactivitat en el blog per culpa de l’època d’exàmens i sobretot de les vacances. Vaig estar tres setmanes fora creuant de costa a costa els Estats Units i entre preparatius i nervis (a més del viatge en si) no he tingut temps de poder actualitzar ni que sigui una mica aquest blog. Llàstima que ja tot s’ha acabat, i que des de dimecres de la setmana passada he tornat a la dura vida del currante.... *sospir*. Tornar a la feina és sempre molt dur, especialment quan les vacances han estat una d’aquelles mítiques que recordes tota la vida i que t’ensenyen tants llocs inoblidables. Sort que hem començat un blog (l’he afegit també a enllaços) on anirem penjant les experiències i fotos d’aquestes tres setmanes de ruta per terres americanes. Suposo que mentre hi estigui treballant tampoc podré dedicar tant de temps a aquest raconet, però s’intentarà.

El millor des que vaig tornar dels Estats Units van ser els dos dies de vacances que encara em quedaven per adaptar-me: vam anar a la platja, de compres, amb les meves nebodes, vam veure dues pel·lícules senceres (El Mago de Oz i La Última Noche de Boris Grushenko) i vam recuperar-nos del jet-lag, què déu n’hi do si t’afecta!! Jo que sóc una dormilega de mena, que a les 10 de la nit ja se’m tanquen els ulls, estava amb uns ulls com taronges passades les tres de la matinada. I a les 11 del matí no em despertava ni la banda de Kusturica tocant a la meva habitació.... Per sort ara ja he tornat a agafar el ritme i ja sóc capaç d’aixecar-me a quarts de vuit, com abans, i com a mínim tenir una estoneta de temps lliure abans d’entrar en la voràgine laboral de cada dia...

El dia abans de tornar a la feina vaig dir-me a mi mateixa que no seria com altres vegades: que li donaria menys importància al treball i molta més al meu temps lliure, a la meva vida en definitiva. Doncs bé, un cop poses els peus a aquella redacció tots els propòsits se’t cauen a terra, perquè ja el segon dia estava treballant de deu del matí a quarts de dotze de la nit pel mateix sou ridícul d’abans. En fi.

Però bé, jo m’havia jurat i perjurat que aquest blog no seria per parlar de feina, i així continuarà. Segur que a partir d’ara hi haurà molts llibres, moltes pel·lícules, moltes experiències per explicar. I encara que sembli mentida, ja hem començat a pensar en el proper viatge! (el que fa el síndrome post-vacacional...). Doncs sí, estem mirant els bonics paisatges de Suïssa, però suposo que ja ho explicaré d’aquí un any....

I jo... amb aquestes sabates!!

Definitivament, el temps s'ha tornat boig. Des que a Montilla li va donar per parlar de transvassament de l'Ebre, que no para de ploure, i el que és pitjor, l'evolució del clima diari depèn ara d'una mena d'esquizofrència meteorològica que pràcticament ens obligaria a dur tot l'armari enganxat a l'esquena.

Aquest matí m'aixeco i està ennuvolat. Sembla que plourà. Opto per posar-me màniga curta però amb uns tirants a sota, a més de la jaqueta. De sobte, surt un sol espaterrant i a casa fa una calor insuportable. Opto per mantenir la roba però agafar la jaqueta fina de tres quarts pel carrer. Fa molta calor tot el dia fins la tarda. De sobte, mentre treballo, miro per la finestra i no és que plogui... està diluviant. I fa un vent fort. Genial, i jo que avui vaig amb espardenyes i sense paraigües. A la mitja hora, torno a mirar per la finestra i fot un sol impressionant, un altre cop. Carai, devia ser un núvol d'aquests primaverals que es passen i ja està.

Marxo de la feina i quan tot just he caminat vint passes començo a veure taques rodones al terra. No, no són taques, són gotes de pluja enormes!!! En tres segons, ja torna a diluviar. Corrent, torno a la feina a demanar empar i socors a una companya que em pot tornar a casa en cotxe. De tant que plou, hem d'agafar prestat un paraigües de la secció "oblidats" de la redacció per arribar fins al pàrquing, que és un minut i mig a l'aire lliure. I quan sortim del soterrani, ja no plou...

I a veure, amb tots aquests antecedents, quines sabates m'he de posar demà?!

Fent dissabte en diumenge

Ja comença a escalfar més el sol, l'aire es comença tímidament a tornar càlid i les finestres de casa ja s'atreveixen a passar hores i hores obertes. Quan em desperto al matí, el vidre de la finestra de l'habitació ja està calentet, i el sol fa estona que pica contra les meves cortines. Aquests dies en què la fresca olor d'inici de primavera comença a portar flaires d'estiu és el moment de treure's la pols acumulada durant l'hivern i posar-se en marxa.

Això és més o menys el que estic fent aquest cap de setmana. Reordenant, netejant, per rebre l'estiu en condicions. I he començat per escombrar racons entre els bits del meu ordinador, que divendres va començar a queixar-se insistentment d'un excés de coses acumulades entre les seves prestatgeries. Cal guardar el que es vol conservar en caixes sota el sofà (és a dir, en cd's que estaran desperdigats per la casa...) i deixar espai lliure pel que ens portaran els propers mesos (les fotos de les vacances?).

Porto tot el matí fent DVD's, i admirant-me de la de coses que hem acumulat i baixat d'internet en els últims mesos. Ara tot just acabo amb un DVD dedicat a adaptacions de Jane Austen: la versió d'Ang Lee de Sense and Sensibility, l'Emma de la BBC protagonitzada per Kate Beckinsale, i la més recent: una minisèrie de la BBC també sobre Sense and Sensibility (absolutament preciosa). Abans he acabat amb tots els capítols de Pushing Daisies (que hauria de veure algun dia...) i amb els discos que he baixat i que guardo per poder anar carregant al meu mp3 (música clàssica, James Blunt, My Chemical Romance, Queen, bandes sonores, Beatles...). I tot seguit començarem amb les dues temporades de Veronica Mars, que vam deixar abandonada ara fa un any, i que ara gravaré per si mai la volem recuperar.

Sembla que aquest hivern entre les mànigues i les arrugues dels abrics se'ns han colat unes quantes coses que ara cal tornar a classificar. I mentre, res millor que seure a l'escriptori tranquil·lament, mentre sento els ocells cantar, fent sudokus i gaudint mandrosament d'un matí de sol tímid i vent acaronador.

Posant-nos al dia....

Porto dues setmanes sense actualitzar, i  ja em començo a cansar que tots els meus posts hagin de començar així, però porto unes setmanes d'autèntica bogeria a la feina. Un estrès que encara és molt pitjor si tenim en compte que cada cop marxa més gent i en fitxem menys, i que el nostre programa d'edició s'ha aficionat a menjar-se els meus articles o filtrar-los per un forat negre.... Així que em veieu divendres a quarts de nou de la nit tornant a escriure un reportatge a cinc columnes. En fi....

En aquests dies, de coses emocionants no és que hagin passat gaires. Com que estem estalviant per les vacances d'estiu, procurem no sortir gaire i no anar gastant en cines i tot això, tot i que em moro de ganes de veure Sweeney Todd... però renego de fer-ho en versió doblada... Això sí, el passat 13 de febrer vaig rebre el meu primer regal de no-Sant Valentí.... que és el que passa quan te'l donen cinc hores abans que sigui 14 de febrer:

 La setmana passada, com que m'han encarregat un minirepor per una revista, vam anar d'excursió mig ociosa-mig laboral al Cap Salou, a Salou, clar... Es tracta d'una zona de penyasegats, bastant deixada de la mà de déu, però entretinguda de passejar-hi. Més que res perquè com que els camins per accedir a les cales estan com estan és més una aventura que un passeget de plaer.

Tot i això, em va sorprendre que enmig d'aquest Salou tan ple de ciment i que tant poc m'agrada hi hagi una zona que encara guardi un cert encant natural.. Ah, i els xalets que hi ha  a l'interior del Cap són una passada! 

I entre una cosa i l'altra aquesta setmana ha sortit el setè Harry Potter en català i castellà, cosa que m'ha donat una via d'escapatòria de l'estrès diari. Primer, perquè em van convidar a una tertúlia de ràdio com a friki major d'edat que és fan d'aquests llibres. I segon, perquè a la feina em van deixar escriure una contra sobre el llibre, així que per un cop he pogut escriure de coses que de veritat m'agraden. Així que no tot ha estat tan gris com semblava dilluns.... 

Per fi és Dissabte!!

Desgràciadament, últimament només tinc temps d'actualitzar aquest bloc durant els caps de setmana... I crec que així continuaran les coses fins que a la feina no contractin algú nou! Per sort, avui ja és dissabte, i he pogut relaxar-me i entretenir-me una mica. Demà vaig al Prat a tenir una dosi de clima familiar, i aprofitaré per llegir una mica al tren, que si no el meu retorn al món de bookcrossing quedarà molt malament si acabo aquest mes sense afegir cap lectura més a la llista (per més informació, teniu l'enllaç a la meva prestatgeria virtual...).

Aquest hivern, i a causa de les vacances que estem planejant i que suposaran una despesa extra, havia decidit no anar de rebaixes. Però malauradament la mort en servei de les meves sabates, la cremallera atascada de les meves botes negres, i el fet que les altres botes estiguin agonitzant, m'ha obligat a tirar de diners estalviats d'aniversari i actualitzar una mica el sabater. He anat al "súper" de calçat que hi ha al costat de la feina i he aprofitat les ofertes per comprar-me unes bambes i unes botes noves.  Aquí teniu les imatges:

Ahir a la nit ja vam iniciar la celebració del "ja és cap de setmana" anant a sopar fora. Feia segles que no ho fèiem també per la voluntat d'estalvi per l'estiu. Vam anar a un lloc "bueno, bonito, barato" que hi ha al costat de casa i que no havíem provat mai. Es diu l'Espill, i t'hi fan seure a unes cadires de roba toves, i amb tauletes d'aquestes baixes... Les taules estan separades per cortines, el sostre és baix, i tot és bastant maco. A més, fan crepes força bones, i ens vam fotre un "atracón" de nachos amb guacamole.
Aquesta nit tinc una invasió de fans del futbol a casa, moment que segurament aprofitaré per avançar una mica també en la lectura o tancar-me a l'ordinador... Què maco és no fer res!

 

Historias Para No Dormir

Feia tant de temps que no actualitzava que ja fins i tot se m'havia esborrat la contrasenya de la memòria del navegador! Han estat unes setmanes una mica estressants, afegides a aquest constipat que tampoc acaba de morir del tot.... En fi, que senzillament he pogut anar fent, i no donar gaire més de mi.

Avui titulo així aquest post tot i que aquesta nit m'he fotut 12 hores al llit (quan una es queda adormida dissabte de carnaval al sofà a les 11 de la  nit és que ja es fa gran...). I ho faig per explicar un dels episodis més surrealistes d'aquesta setmana que, a més, va passar en un dels dies més estressants de la meva setmana laboral. Resulta que els dilluns i dimecres jo, al migdia, vaig literalment de cul, ja que surto de la feina a les 13.45h aprox (quan he entrat abans de les deu del matí...), arribo passades les dues, i he de fer el dinar i menjar i encarregar-me d'altres activitats de la llar (recollir plats, doblegar roba, preparar berenar) en un temps rècord, ja que a les 3 he de sortir pitant cap a classe d'àrab.

Doncs aquest dimecres ja vaig arribar més tard del normal perquè em vaig entretenir parlant amb una companya que just aquell dia m'havia dit que deixava la feina (snif!) per tornar a Barcelona. Arribo a casa a les 14.10h, el que ja vol dir amb certa intranquil·litat... I no he pogut ni ficar la clau al pany de la meva porta que la meva veïna del 2n 2a surt de casa seva amb la seva bata mig rosa (color de la tela) mig marró (color de les taques de.. no vull saber de què...). A veure, al meu edifici som només 6 pisos i tan sols 5 "famílies" que hi visquin habitualment, pel que trobar-se amb un veí és poc habitual. I la meva veïna és una dona... diguem que peculiar. És gran, baixeta, gorda, i està totalment com un llum. Així que imagineu-vos-la a contrallum i tota despentinada, i amb aquella bata...

"Que pots entrar, nena?". Jo entro, perquè em penso que es troba malament i necessita ajuda o alguna cosa. Ella em guia per casa seva fins a l'habitació i es fica a la finestra. "Mira, mira per aquí, que des d'ahir que sembla que veig un CADÀVER al solar del costat" (casa meva està envoltada de solars sense edificar... en ple centre de Tarragona). Jo em quedo ?????!!!!!???? , l'estòmac se'm regira i m'hi poso a mirar. No veig res. Ella m'assenyala, tira pedres i m'explica fins i tot que el presumpte cadàver ha canviat de posició entre ahir i avui!!!!! Li torno a dir que no veig res, però que truqui la policia si no està tranquil·la i s'ho mirin. I se'm posa a plorar! I són les 14.20, i encara ni he pogut entrar a casa!!!

I vinga a mirar i buscar el cadàver, i jo que només veig una bossa de color blau. En aquestes arriba el Jordi, i li passo a ell el marrón mentre em poso a cuinar en mode "ipso facto". Ell arriba a la conclusió que només són les bosses de plàstic, que són de color blau i la meva veïna pren per tela texana (en fi...). I la cosa va quedar així, tot i que vam estar un dia preocupats perquè feia massa que no veiem ni sentíem el marit de la meva veïna (acostumen a passar-se l'estona cridant-se i fotent òsties als mobles entre les 12 de la nit i les 2 de la matinada). Potser tot havia estat una estratègia per encobrir el crim? Per veure si havia amagat convenientment el cadàver? Al final, però, el meu veí va reaparéixer i, de moment, no han hagut d'acordonar el solar del costat ni hem notat cap olor sospitosa...  Quan vinguin els del CSI, ja avisaré!

No més temporals...

Ara que ja m'apropo als dos anys en aquesta ciutat, crec que ja puc dir que una de les coses que menys m'agraden de Tarragona és el vent. Ahir va tornar a haver-hi temporal de vent. Tovalloles enredant-se, plantes que cauen, la bufanda se't desenreda i comença a volar com a boja mentre passeges pel carrer, les corrents s'alien en contra teva a l'hora d'enfrontar-te als desnivells dels carrers...

És curiós que totes les vegades que he deixat la meva ciutat sempre m'he trobat en un lloc on el vent era protagonista. M'ha passat aquí, i abans em va passar a Lund. A Skåne no fa tant de fred com a la resta de Suècia, però de tant en tant bufa en vent bastant insofrible, igual que al nord de Dinamarca. Encara me'n recordo d'aquella tarda gèlida a Copenhaguen... I de les vegades que semblava que pedalejava a la meva bicicleta en marxa enrera per la força del vent en contra meva. 

Però el vent té una cosa bona. Quan s'atura. I quan al dia següent el dia és net, brillant, perquè no ha quedat ni un núvol. I mentre passeges, et trobes les petites sorpreses que el vent ha anat deixant amagades el dia anterior. 

Acabat!

Celebrem-ho!. He aconseguit ensortir-me'n d'unes angines-constipat que m'ha tingut dues setmanes sota mínims, els Reis m'han portat un rellotge moolt maco i un reproductor de dvd amb tdt (yay!) i, el que és més important de tot, he aconseguit acabat el dossier de deures de nadal d'àrab!

Feia com dos anys que no tenia deures de res. I sí, a classes d'àrab ens fan fer alguns exercicis, però res tan malvat com aquest dossier que m'ha tingut capficada tres setmanes! Amb el constipat i tot plegat m'era difícil concentrar-me, així que he hagut d'anar-ho deixant per més endavant. I entre ahir i avui per fi he aconseguit acabar la vintena d'exercicis. Tot i així, m'ha costat suar sang, ja que hi havia moltes frases que ni entenia, sense vocals al text (per què ha de ser tan estranya aquesta llengua?!!?) i amb uns coneixements de gramàtica que definitivament no tinc.

A finals de mes tindrem el primer examen, i no tinc ni idea de com m'ho faré per estudiar amb la feina... Últimament tots arribem al cap de setmana massa cansats com per fer un esforç com estudiar.. sinó que el cos et demana dormir, llegir tranquil·lament, anar al cine, mandrejar...  Suposo que m'hauré de carregar les piles de l'energia positiva que vaig proposar-me pel 2008 i posar-me fil a l'agulla!!

Sobreviure al 2008

Avui comença a treure el nas l'any 2008. L'any de les olimpíades, de l'expo de Saragossa, i de les eleccions generals. També l'any que en farà dos que visc a Tarragona i que sobrevisc a les inclemències de la feina i d'un minipis que ha activat el mode congelador durant aquests últims dies.

No sóc gaire de caps d'anys, per això ahir vam decidir quedar-nos a casa i preparar-nos un sopar per nosaltres dos: amb sípia, escamarlans, cloïsses i salmó... I vam rebre l'any nou sense gran soroll, arrossegant un constipat que ja ens fa companyia des de fa més d'una setmana i a més acomiadant inesperadament el meu mòbil. Es veu que l'aparell va aprofitar els moments de més intensitat al món del sms per apagar-se i no voler tornar-se a encendre.

Potser l'any 2007 no ha estat tan intens com ho va ser el 2006, però sí que hi ha alguns moments que han quedat més gravats. El viatge a Andalusia, el naixement de les nebodes, les eleccions municipals, l'escapada llàmpec i el concert de Per Gessle a Estocolm, o l'inici de les classes d'àrab.

Però avui es parla ja de futur, no? I pels propers 12 mesos m'he proposat moltes coses, com fa tothom. Vull llegir més, no queixar-me tant, no ser tant xafardera, cuidar-me més i ser més positiva amb tot! I tant de bo l'any nou ens porti també una feina amb horaris normals...

Tidings of comfort and joy

Hi ha moltes coses que odio del Nadal, però hi ha unes quantes nadales que m'entusiasmen. Valguin aquests dos vídeos per felicitar a tothom que tregui el nas per aquest raconet de món...

 

I un record del Nadal més maco que he vist mai: el de Suècia.

Un apunt... frívol

Feia setmanes que tenia clixades aquestes sabates i que tenia ganes de comprar-me-les. Després de passar tants cops per l'aparador pensant si m'agradaven més les marrons o les negres, quan resulta que em decideixo per les negres ja no els queda el meu número! Així que canvi de plans: i al final me n'he alegrat, perquè el dibuix era més maco en aquest color. Ja estan estrenades, i espero treure'n profit en alguns d'aquests compromisos de Nadal...

Wake up!

Avui m'he adormit. Llàstima no tenir un gat-despertador com aquest.

Words, words, words....

Ja porto tres dies de vacances que, de fet, no m'estan deixant gaire temps per avorrir-me. Entre les classes, encàrrecs i altres coses inesperades no m'està quedant gaire temps per estirar-me i pensar en les mussaranyes. Tot just ara he començat el 7è llibre de Harry Potter i, per tant, estic acabant el repàs a la saga després de la qual vull fer diversos posts de reflexió sobre el tema. A la vegada, vaig seguint els fòrums habituals, els blogs habituals, i avui, abans de fer els deures pendents d'àrab, he estat "fullejant" la pàgina Deviantart buscant les imatges elaborades per fans de Severus Snape. He trobat aquesta que m'ha agradat força...

D'altra banda, aquests dies he començat a trastejar també amb el Windows Movie Maker. He fet una pel·lícula amb les fotos del meu viatge a Estocolm pel concert de Per Gessle, però no crec que el resultat sigui digne de ser penjat al youtube. Espero poder fer alguna cosa més interessant amb fotografies (abans de passar a fer-ho amb vídeos)i així estrenar el meu compte, de moment buit.

Ara surto a comprar. Cal roba nova pels dos sopars que s'apropen...

*La imatge està feta per shmivv  *

Practicant cal·ligrafia

Aquest és el cel que es veu aquesta tarda des de la meva habitació. Maco, veritat? Avui ha estat un altre dels diumenges de dormir fins a tard, avançar feina domèstica, menjar amb tranquil·litat i, després, deixar que la tarda es vagi escapant segon a segon, assaborint-los lentament... Aquesta setmana he anat força atabalada entre feina i altres dedicacions, i no hi ha hagut ni un segon per actualitzar el blog. Ja he començat les classes d'àrab; de fet, porto ja dos lliçons i tot el que he après es resumeix en 14 lletres... És una mica desesperant no poder aprendre com feies amb el suec, ja que ets incapaç de llegir i escriure. Em sento de nou com una nena petita. Aquesta tarda l'he dedicat una estona a repassar cal·ligrafia i a practicar, perquè si no sé que aquest idioma serà una barrera més difícil de superar del que m'imagino...

Ahir a la nit vam tenir festa amb els Xiquets. Vaig passar mitja revetlla venent tiquets de la barra de bar (cansat, però m'ho vaig passar be... ja ni recordava què era fer de dependenta) i l'altra meitat ballant. Vaig anar a dormir tard, però tot i això encara vaig tenir uns minuts pel meu llibre. En el meu repàs a la sèrie Harry Potter ja he arribat a un dels meus preferits: The Half-Blood Prince. Llàstima que jo tingui la versió en català i de moment no em valgui la pena, econòmicament, comprar l'anglesa. És penós la d'errors que hi trobes. Tot i això, estic tornant a disfrutar de la història. Les primeres 200 pàgines són potser de les més fluixes de la sèrie (excepte el capítol de Spinner's End), però ara, que ja sóc a la 400 i escaig, em sembla un dels llibres que més flueix dels set... A excepció potser de l'últim.

Segurament dedicaré la resta de la tarda a continuar llegint. Dilluns serà un dia dur, però ja només quedaran 4 dies per les tres setmanes de vacances...

Setmana difícil

No, aquesta  no està sent una setmana fàcil. A tota la "ressaca" (sense alcohol) que porto acumulada de les festes de Santa Tecla (aiiiii! això de dormir tres hores de dissabte a diumenge i aixecar-se a les 7 del matí....) s'ha de sumar que vaig treballar dilluns (teòric dia de festa de la Tecla desplaçada a la Mercè) i que va ser un dels dies més durs de la meva vida professional amb la mort d'un regidor de l'ajuntament. I me'n vaig sortir mig surant entre una onada d'emocions que a dures penes em deixaven respirar quan vaig entrar per la porta de casa i no vaig tenir més forces que per asseure'm al sofà, sopar i anar-me'n a dormir.

Al tint gris que van agafar aquells primers dies s'ha de sumar que la tardor ha tret ja el nas per les nostres finestres, i que, precisament ara, mentre escric això, entra un airet fresc que déu n'hi do. Però això no em molesta. M'agrada aquesta melangia que desprén la tardor, i a més, ara que han començat els cursos de tooot, ja sento cada matí les classes del conservatori de música que tant he trobat a faltar aquest mes d'agost... Avui diria que toca trombó o alguna cosa de vent similar....

Tan sols queden 15 dies per les vacances (que espero poder allargar amb la benevolència de la meva jefa...), tres setmanes per anar a parís, i dues i mitja per veure a Mika en concert. Ah, i només cinc dies per començar les classes d'àrab, que me'n moro de ganes.  

In!!

Doncs sí, he aconseguit plaça a la EOI de Tarragona per estudiar primer d'àrab. A més, el sorteig m'ha permès estar en els primers 30 llocs, el que significa que podré escollir el grup que vull (de 3 a 5 de la tarda). La veritat és que estic molt il·lusionada: sempre he volgut estudiar àrab, i no les tenia totes amb mi que aconseguiria entrar a primer. Ara, només cal esperar al dia 1 d'octubre per començar les classes!

La primera víctima de les festes...

...han estat els meus peus. Més concretament, el pobre peu esquerre, que ahir va patir les inclemències del "baixa de la Part Alta, puja a la Part Alta" sis cops en 10 hores XD. Guardaré un bon record del concert dels Pets, ho vam passar moooooolt bé, molt millor que a Reus.