Blogia
VARMT IGEN

Top Private

Ens mudem a http://zarita.blogspot.com

Ens mudem a http://zarita.blogspot.com

Feia molt de temps que li donava tombs al cap a la idea de traslladar aquest blog a una altra editor de blogs que m'oferís més facilitats. Tot i que Blogia va ser el sistema que més em va convèncer en els meus inicis per aquests móns i el que em va semblar més senzill d'utilitzar, he de dir que amb el temps hem anat tenint petites dificultats que m'anaven convencent de la necessitat de fer el salt.

Així que a partir d'ara aquest blog i les meves humils peripècies passaran a explicar-se a aquesta nova adreça: http://zarita.blogspot.com. Per fer més fàcil la mudança, hi he copiat tots els posts des que vaig començar a actualitzar regularment (l'agost de 2007), però els comentaris continuaran aquí, que és on pertanyen. I el blog continuarà obert, tot i que espero que aquells que aparegueu per aquí us animeu a treure el nas també pel meu nou racó. Us esperem!

He passat molts bons moments en aquest espai de bits, així que moltes gràcies a Blogia per haver-me donat l'oportunitat d'introduir-me en aquest meravellós món. Ens veiem!

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Estem de relax, i de retorn

Estem de relax, i de retorn

Suposo que els que de tant en tant traieu el nas per aquest petit espai d'internet us haureu preguntat què havia passat amb aquest blog, i si és que la seva autora s'havia pres unes vacances. Res més lluny de la realitat, i és que durant les darreres setmanes he tornat a sentir què era allò de ser estudiant i pel qual em vaig sentir tan alleujada quan vaig acabar la meva primera carrera. En definitiva, m'ha tocat patir la meva primera època d'exàmens com a estudiant d'Història de l'Art de la UNED, i us podeu imaginar que tot plegat m'ha tingut absorbida des de les dates nadalenques fins fa tot just una setmana. Fins avui, el temps necessari per a recuperar la meva sensació d'oci saludable,  per gaudir d'una desconnexió en forma de cap de setmana amb tot d'ingredients per tornar a la vida terrenal (spa, bons menjars, casa rural i una passejada pel delta de l'Ebre) i per tornar a tenir els dits entrenats per tornar a saludar-vos a tots des de l'internet.

D'haver de tornar a estudiar i passar els nervis dels exàmens suposo que poc us puc explicar que no hagueu patit ja. Com a mínim, puc assegurar que, tot i el mal humor i l'ansietat d'aquests dies (i la paciència dels que m'envolten), encara em queden ganes d'enfrontar-me a un segon semestre amb molta il·lusió per aprendre més coses. Per què, com a mínim, quan m'asseia al despatx cada matí, amb la son encara als ulls i el cafè tot just gola avall, davant meu no hi havia la insufrible teoria del paradigma de Maxwell (qui hagi estudiat comunicació ja sabrà de què li parlo...), sinó coses que de veritat em venien de gust aprendre, i no tan sols m'eren convenients des d'una perspectiva pràctica. Així que fer l'esforç de passar el matí concentrada en els llibres en comptes d'anant de pàgina web en pàgina web fins que el rellotge marqués l'hora de fitxar a la feina es feia així una mica més agradable.

El fet d'estar en una universitat a distància també incrementa en certa forma el neguit d'afrontar-se els exàmens, i, de fet, aquest encara continua, ja que ni tenim notes que indiquin si el camí escollit era el millor o no. Per a mi, a més, té l'afegit de la inconveniència que, per examinar-me, he de fer una hora de cotxe fins a Tortosa, on tinc el centre de la universitat més proper. Ja us podeu imaginar que, quan s'està nerviós i neguitós, anar amb el cotxe autopista avall no és el més agradable del món, però com a mínim la música ben alta i la concentració en la carretera t'ajuden a aclarir-te la ment.

I quan menys te n'adones, estàs en aquella sala d'entrada on, els pocs bojos que estudiem a la UNED de Tortosa (pooocs, molt pocs) ens mirem neguitosos durant mitja hora abans de començar l'examen. On van entrant els estudiants inquiets per la porta i baixen directes cap al lavabo de la planta baixa (jo entre ells...), i on, quan menys te n'adones, ja passen el teu carnet pel lector de codis de barres (sí, senyors, quan un estudia en la UNED es converteix en un codi de barres de supermercat) i estàs davant la impressora recollint el teu examen. I mentre tu batalles amb les piràmides egípcies, els palaus assiris i la tècnica de pintura al fresc, el noi del teu costat et roba el típex per esborrar fórmules d'un críptic examen d'enginyeria o una dona es baralla amb un test de psicologia bastant dantesc...

En fi, que estic contenta de tornar a la normalitat, i no us preocupeu, que he anat apuntant a la meva llibreteta  els temes que hauria d'haver anat penjant a aquest blog durant aquest parèntesi, per intentar posar-vos ara al dia de tot el que ha passat en aquest període de reclusió.

2010

2010

Volia fer aquesta entrada ahir a la tarda, per tal de convertir-la en el meu comiat del 2009, però finalment em van enredar per tal d’anar a la caça i captura del nostre auto-regal de Reis: un nou televisor pel menjador (sí, d’aquells de pantalla plana i TDT d’alta definició que, he de dir, és dels millors invents i no sé què esperen els canals per emetre per aquest sistema). El que havia de ser una simple escapada al centre comercial de Les Gavarres (entre Tarragona i Reus, pels que no teniu el plaer de conèixe’l) es va convertir en tota una odissea que ens va dur fins a Reus, però finalment ja vam poder veure les campanades amb la nostra nova tele. Només fer constar que em fa bastanta pena la nostra anterior televisió, tan petita i de tub tan gran, ella, ara marginada a l’habitació verda (aka l’habitació que no fem servir per res).

Normalment, aquests posts serveixen per fer una mica de balanç d’any. A banda del repàs de viatges i llibres, el 2009 sempre serà per a mi l’any en què per fi ens vam comprar un pis. És la primera cosa que tinc en propietat (el cotxe que tinc mig robat no compta), així que suposo que podeu comprendre que sigui l’element que col·loqui al capdamunt de la llista. A més, moments com els d’ahir a la nit, que em van permetre per primer cop en la meva vida guarnir una taula de Nadal i fer un sopar de Cap d’Any en condicions (amb peix i gambes a la planxa, rollitos de salmó, copes per posar-hi la Coca-cola i un preciós camí daurat regalet de Santa Claus) fan que encara ho celebri més.

Deixant de banda l’especulació immobiliària, en l’apartat viatges el 2009 ha estat evidentment més humil que l’anterior. No podem anar cada any a creuar els Estats Units de costa a costa (mare meva, quin escàndol montarien els del banc!), i ens vam conformar amb un viatge creuant Suïssa i el sud d’Alemanya. Vam estar a punt d’arribar-nos fins a Àustria (Salzburg), però al final hi vam renunciar per por a estar abusant massa del nostre pobre Clio. L’apartat viatges també va tenir un petit aperitiu amb l’escapadeta d’un cap de setmana a París, un dels millors caps de setmana de la meva vida, per veure el concert de Depeche Mode. Perquè aquest ha estat sens dubte l’any Depeche Mode, amb aquesta aventura parisina i el posterior concert a Barcelona. I perquè hem decidit frenar, que si no... (sort que Santa Claus ens va portar també el DVD de la gira Devotional per consolar-nos una mica).

Sobre els llibres, primer he de dir que estic molt satisfeta perquè he arribat a la xifra de 20 llibres en un any. Tot i haver tingunt una mudança que em va tenir uns mesos bastant absorbida, he millorat els 15 de l’any anterior (sembla que només funciono per números rodons...). Encara em falta comentar el darrer llibre de la llista (espero poder fer-ho en les properes hores), però fent un resum puc dir que, literàriament, ha estat l’any de descobriment de les Brontë: per fi vaig llegir Wuthering Heights d’Emily Brontë, que s’ha convertit en un dels meus llibres preferits, i vaig enamorar-me de Jane Eyre, de Charlotte Brontë. L’afegit de la biografia d’aquesta darrera escrita per Elizabeth Gaskell va fer que les Brontë es convertissin en una petita obsessió durant uns mesos, i que m’hagin entrat unes ganes terribles d’anar a Yorkshire (i, ja de pas, fer una rutilla per Gran Bretanya). Només puc dir que ja tinc mig convençut a l’acompanyant...

Un altre descobriment de l’any va ser Charles Dickens. Enmig d’unes obres eternes a la biblioteca de Tarragona, vaig obligar una de les bibliotecàries a buscar-me pel magatzem Grandes Esperanzas. I sort que ho vaig fer, perquè és un llibre genial. Va deixar el llistó massa alt i Oliver Twist em va deixar una mica més freda, però ja tinc a Little Dorrit esperant a la prestatgeria.

Finalment, he de mencionar un dels llibres que sempre dibuixaran un somriure a la meva cara quan els recordi. La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey sempre serà recordada en el llistat de lectures del 2009.

I ara només cal esperar a veure què ens portarà l’any 2010. Per a tots els que traieu el nas per aquí, que siguin coses bones o, com a mínim, experiències de les que en poguem treure alguna cosa positiva.

Torni vostè demà...

Torni vostè demà...

Us podeu imaginar que després de l'odissea d'informar-te sobre una hipoteca, sol·licitar-la (a més d'un banc, evidentment) i després aconseguir que te la concedeixin, de ganes de visitar bancs i caixes te'n queden més ben poques. Suposo que per això, i també per falta de coincidència d'horaris, havíem anat endarrerint una gestió que teníem pendent. Resulta que, en comprar-nos el pis, hem canviat també la caixa on havíem estat tota la vida, però, tot i això, a l'antic compte encara ens quedaven diners i un parell de Visas que ja no fem servir (però de les quals sí que ens cobren la quota). Com que per una qüestió pràctica que ara ja no tinc tan clara (bàsicament, hi tinc una altra targeta de crèdit gratuïta que em va molt bé per quan estic a punt d'esgotar crèdit a la targeta habitual, sobretot durant els viatges) vam optar per no acabar de deslligar-nos  del tot de l'antiga caixa, i, per tant, havíem d'anar a l'oficina que ens quedava ara més a prop de la nova casa i traslladar-hi el compte.

Així que dilluns, aprofitant que per un cop en sis mesos coincidíem els dos en horari d'apertura de bancs i caixes (que, sincerament, s'ho haurien de fer mirar, això d'obrir amb aquests horaris tan especials...), vam anar a l'oficina més propera a fer tots els tràmits. Sincerament, jo em pensava que l'ineptitud en els agents de la nostra antiga caixa era cosa de l'oficina que ens havia tocat a sorts mentre vivíem de lloguer. Però aquell dia vaig poder comprovar que no, que deu ser cosa de la marca corporativa.

Arribem. "Per quin motiu traslladeu el compte?". Se me'n van acudir uns quants (aquell compte d'estalvi que ens van cancel·lar sense avisar a l'oficina de la ignominia...), però vaig optar per la diplomàcia i dir que per un tema de proximitat (buf, és que per anar a l'antiga oficina fa pujada...). El noi tecleja una estona a l'ordinador, i pregunta: "Teniu algun abonament?. Ah, sí, les nòmines...". Bé, no, les nòmines ja no hi són, li informo, i aquí se li encèn la primera alarma. "Vaja, que heu tingut algun problema amb nosaltres?"  Li expliquem que hem fet una hipoteca amb un altre banc, i, que, per raons pràctiques, ara les coses importants les tenim allà. Segueix teclejant, i als cinc minuts un altre cop la mateixa pregunta: "Us oferien millors condicions que nosaltres?". A veure, aquí ja ens comencem a molestar una mica, perquè ara no sé què li importa si la hipoteca ja està feta i no la penso canviar, i, és més, quan nosaltres els hem necessitat amb ells han passat bastant de nosaltres... "Sí", responem. Continua teclejant, teniu alguna domiciliació encara, bla, bla, bla... "Però vau demanar informació de les nostres hipoteques?". Bé, aquí és ja quan estem a punt de dir que ens faci un xec i que li donin pel sac a la meva targeta de crèdit extra. "Sí" (cosa que és mentida, però amb el que havia llegit a la seva plana web ja en tenia prou...). "I no us anaven bé?". NO!!!

Per fi, aconseguim que acabi el trasllat de compte i, fins i tot, l'exercici que esperàvem tan complicat d'anul·lar les Vises es resol amb unes simples tisores (espero que ara no em cobrin la quota per una Visa trencada en dos...). "És normal que al nou banc no us cobrin el manteniment de les targetes, esteu més vinculats" (a veure, i quan  tenia les Vises aquí, perquè sí que m'ho cobràveu igualment si estava igual de vinculada a vosaltres!!).  "Molt bé, doncs ara torneu la setmana vinent a anul·lar el compte antic". Com??!!! Vull dir, m'ha costat mesos tenir un moment de coincidència amb la meva parella per venir a fer un simple tràmit, i ara he de tornar la setmana vinent? "I no ho podem fer d'una altra forma? És que no coincidim mai els dos per horaris...". El noi se'ns mira, mira la pantalla i, tot condescendent, ens anuncia que li signem ara per avançat la cancel·lació i ja ens ho farà demà ell. Bufff, perquè mira que haver de tornar a aguantar l'interrogatori sobre la hipoteca...

Doncs avui, dos dies després, el compte segueix allà sense que ningú el cancel·li. I com em cobrin alguna quota de manteniment sóc capaç d'anar a matar algú a l'oficina de la caixa (una caixa qualsevol, és clar...). Ingènua de mi, què m'esperava si els hi vaig treure les nòmines...

La Gatchan

La Gatchan

Ara això sembla una miqueta més una casa...

Estrès (im)mobiliari (II)

Estrès (im)mobiliari (II)

Em prenc un descans de la marató de Tècniques Artístiques que m'estic fent aquesta tarda (el resultat de la meva ja anunciada matrícula a primer d'Història de l'Art, a l'UNED, a l'arxiconegut ritme acabi-la-carrera-quan-es-jubili) per treure el nas per aquí i oferir-vos la segona entrega de la sèrie d'Estrès immobiliari. Una afecció, però, que aquest cap de setmana ha perdut les dues primeres lletres per quedar-se senzillament en "mobiliari".

A veure, he dit repetides vegades que m'encanta anar a la botiga Ikea. Que adoro les seves línies de disseny i que no em fa sentir gens petita tenir uns mobles que serien deu cops més barats que els d'aquells que se'n van a la Sènia a buscar la última moda (hauríeu de veure la de revistes de decoració que fan servir mobles Ikea!). Però el passat dissabte reconec que hem batut un nou rècord: vam passar sis hores i mitja de passadissos, metro, referències, noms en suec i llapissets d'aquests marrons que es perden per les butxaques. I fins i tot jo en vaig acabar farta.

Perquè, senyores i senyors, aquest dissabte hem començat a donar color (en sentit figurat, encara no pintem) al que, si no passa res, serà la nostra nova casa. I tot i que em costa allò de treure'm la sensació de "alguna cosa haurà d'anar malament", puc anar dient que s'acosta el moment de deixar la vida mini-pis per la d'un habitatge que sí que compleixi les normes actuals d'habitabilitat. I enmig d'aquesta voràgine, he descobert (o se m'han fet més presents que mai) els defectes de la gran cadena sueca.

Primer de tot, la gent. Des de les onze fins quarts de sis de la tarda que allò era un riu de gent interminable. No sé si érem sempre els mateixos o anaven canviant la resta, però era un no parar. A l'exposició, a l'autoservei, al restaurant (per cert, que bones estan les mandonguilles sueques!), al lavabo, a les caixes i allà on sigui!

Segon: mai trobaràs escrites les mides d'allò que busques. Les tindràs d'aquells mobles que no vols i hauràs de mesurar a mà (amb aquell metro de paper d'aspecte poc fiable) les que per tu són bàsiques. I quan les trobis hi veuràs una successió de números tan interminable que ja no sabràs què és alçada, què és fons ni amplada... I sempre quedarà la incògnita d'aquella darrera dimensió que manté oculta misteriosament la seva funció.

Tercer: mai tindràs el moble que busques disponible en el color que vols. Així que visca la combinatòria de colors (que, per molta carrera d'Història de l'Art, no és el meu fort). Tampoc mai seràs capaç de localitzar el preu d'aquell moble que més t'interessa (si us plau, algú em pot dir quant costen els llits tipus canapè a l'Ikea?!).

Quart: avançar i retrocedir per l'exposició de l'Ikea és un esport d'alt risc!

Però en fi, en vam sortir vius i amb una llista interminable dels mobles que volem i que sumen unes xifres a les que últimament ens estem acostumant. Qui m'anava a dir a mi que veuria bitllets de 500 i 200 euros per casa... Si és que d'alguna cosa ha de servir convertir-se en especuladora immobiliària!!

Estrès immobiliari

Estrès immobiliari

No m’agrada gens que aquest bloc es converteixi en una successió d’excuses per la falta d’actualització. Però em veig forçada a dir un altre cop perquè he passat tantes setmanes sense publicar res, i possiblement aquest sigui l’únic cop en què tinc una raó vàlida: pateixo d’estrès immobiliari. Que què és l’estrès immobiliari? Una sensació horrorosa de pes a l’estómac, que se t’agafa i t’estreny i afegeix deu quilos al pes que carregues mentalment cada dia, i de la qual és difícil desempallagar-se des del moment en què penses "per què no mirem de comprar-nos un pis?" fins el dia que fiques la clau a la porta (a la teva nova porta) i tot està allà, tan ben col·locadet i perfecte.

Així porto un mes. I tot i que he de reconèixer que hem fet un procés més ràpid que moltes persones (el pis que volem s’ha creuat en els nostres camins més aviat que no pas l’esperàvem), ara entre contractes, calculadores i pregàries i pregàries a la verge protectora de bancs i caixes i els sants concedidors d’hipoteques les meves neurones pateixen un estrès difícil de suportar.

Resultat: no tinc temps de llegir, no tinc temps d’escoltar música, fa segles que ni continuo amb el meu repàs de suec, reprendre els estudis d’àrab està aparcat sine die i ni tan sols m’he pogut matricular a la UNED com tenia planejat perquè tot el seu sistema també sembla que s’estigui desmuntant sol.

Així que espero que em perdoneu per tenir abandonat aquest petit espai on-line i que sàpigueu aguantar amb paciència tot aquest procés que espero que de veritat pugui acabar bé. Intentaré retornar per aquí tant com pugui, sobretot perquè m’he fet el propòsit d’intentar portar tot el tema amb la màxima calma i tranquil·litat de que sóc capaç (els que em coneixeu sabeu que no és gaire) i, si més no, aquest bloc també s’ha convertit en una petita teràpia antiestrès per mi.

Tack!

Tack!

Ja fa una setmana que vaig fer els anys, però raons diverses m'han impedit poder col·locar aquesta foto tan maca amb tots els regals que he rebut en les dues edicions de la meva festa d'aniversari (la dels amics i la familiar). Com sempre, és molt difícil destacar-ne algun: les arracades i el collaret, un foulard que és precisament el meu estil, un punt de llibre perfecte per recordar Egipte, una llibre Kukuxumusu que m'encaaantaaa... Però seré una mica pecadora i en destacaré tres:

-Un llibre bilingüe arab-castellà de contes populars. Quan el vaig veure el primer cop em vaig espantar pensant que només estaria en àrab, però afortunadament té el truc de la traducció a la pàgina del costat... Tot i que encara no em veig gaire capacitada (ni per coneixements ni per concentració) per llegir intentant extreure alguna cosa de la part en àrab, sí que de moment m'està venint de perles per practicar mecanografia en àrab.

-El DVD d'Orgull i Prejudici, versió de la BBC '95 (aka aquella en què Colin Firth-MrDarcy es banya al llac). Perquè me la sé de memòria gràcies a la còpia piratilla que ja crema de tant fer-la rodar al DVD, però només veure alguns segons dels DVD's "legals" per provar si tot estava correcte ofereix tanta millora en qualitat d'imatge i de so i tot... De moment encara no m'he pogut asseure a gaudir-la sencera, però sí que m'he empassat ja el documental del Making of (on t'expliquen que de fet Colin Firth no és qui es banya...).

-Entrades per "Hoy no me puedo levantar". I és que quan jo tenia quatre anys era tan fan de Mecano que quan anava al cotxe amb mons pares no sonava res més que Descanso Dominical! I encara avui em sé totes les seves cançons de memòria. El preu i el fet que hi incloguin cantants d'OT em feia tirar enrere a l'hora de plantejar anar-hi seriosament, però ara ja no tinc aquest problema, ja que tinc la data i el seient reservats! La única llàstima és que no em deixaran cantar les cançons durant el musical, però res no és perfecte...

I a tot això hi hauria d'afegir el gran suport econòmic per finançar-me els llibres de la segona carrera que començaré aquesta tardor: Grau en Història de l'Art a través de la UNED. I, evidentment, el fons que mons pares m'han deixat per gastar-ho en "capricis", que va trigar dos dies en traduir-se en roba (i que inclou una samarreta perfecta del Natura...), i algun que altre autoregal que m'he anat fent, com el paquet de Mazarins que ahir vaig comprar a la botiga sueca de l'Ikea i que fins fa poc m'acompanyaven al costat del teclat.

Desconnectar

Desconnectar

Avui m'he donat un gustàs d'aquells de veritat: no he encès el mòbil en tot el dia. I tot i que encara em quedava algun acte de reflex de posar la mà a la bossa cada cop que em semblava escoltar un telèfon sonant, puc dir que les meves neurones han agraït, i molt, aquest regal.

Si no he actualitzat aquestes darreres setmanes ha estat precisament per això: perquè el meu cervell ha estat tan absorbit, exprimit i triturat amb tasques professionals, que ja no li quedava alè per trobar il·lusió en un bon llibre, en els raigs de sol que ja es colen per la finestra des de les vuit del matí, o en els records o plans de viatge. Espero, però, que la mala etapa s'hagi tancat aquí, i que la meva vida torni a estar estructurada en coses més importants que la feina a partir d'ara.

I apagar avui el mòbil m'ha permès contemplar coses que ni m'havia adonat en els darrers dies. Com que les dues roses de Sant Jordi encara estan en plena forma, i que necessitaven que els canviés l'aigua. Que la més maca de les dues necessitava que la traiés del plàstic perquè lluís en tot el seu esplendor. I també m'ha donat espai per acabar-me el llibre que em van regalar aquell dia (de fet, me'l vaig trobar al menjador en sortir de l'habitació aquell matí) i del qual parlaré (i molt bé) més endavant.

Temps també per anar de compres per la casa, com ja portava temps planejant. Comprar aquella ampolla de vidre que tantes ganes tenia de tenir, o, per fi, la llibreta per la nevera que porto tres anys buscant i sense trobar, fins avui. O per anar fins a la biblioteca i comprovar que, per fi, Un árbol crece en Brooklyn estava disponible, després de setmanes i setmanes anant directament a la secció de la "s" i repassant un per un tots els Smith... I agafar-me una biografia de Charlotte Brontë com a premi afegit.

Tant de bo no hagués d'encendre el mòbil mai més...

Cafeïna!!!

Cafeïna!!!

Tothom té els seus vicis, no? Doncs el meu és el cafè, i, especialment els cafès de l'Starbucks. Sí, sé que és la multinacional que més representa el consumisme, la globalització i no sé quin miler més de coses terribles... Però els cafès latte de vainilla són de les millors coses que hi ha en aquest món!! I m'encanta l'ambient de les cafeteries, amb aquells sofàs, el fet que no es vegi estrany que una persona s'assegui sola i es posi a llegir o a fer servir un ordinador, i que demanar-se un cafè per emportar no sigui una cosa increïble i que faci que el cambrer et miri malament, excepte en el cas de les perruqueres.

Doncs el meu vici ha fet que en les meves dues darreres visites a Barcelona hagi anat més apretada del normal. Primer va ser, ara fa tres setmanes, en una visita a Barcelona per anar a veure Slumdog Millionaire. Vaig arribar a les cinc a Passeig de Gràcia i la peli començava a les 18.15h als Renoir Floridablanca (que, tot i que sóc la més ràpida del món caminant per Barcelona, sí que em costa com uns 15-20 minuts arribar-hi). Doncs primer me'n vaig anar cap a la llibreria anglesa Come In, que és tot un racó on ja veig que passaré moltes tardes a Barcelona; tot seguit, a xafardejar la botiga gastronòmica Deli Shop. Total, que ja eren gairebé les sis, i anava una mica apurada (les entrades, això sí, ja les tenia). I què vaig fer? Doncs aturar-me a Rambla Catalunya a fer un cafè. I entre glop i glop, a córrer cap al cine!

La darrera experiència va ser ara fa una setmana. Vaig arribar a l'estació de Passeig de Gràcia, en un transbord, uns vint minuts abans no sortís el meu tren cap a Tarragona. I jo, tota decidida, vaig sortir de l'estació i vaig enfilar-me unes quatre travessies més amunt per comprar-me un caffè latte. Clar, després ja em podeu veure per l'andana corrent carregant un got que va regalimant escuma pel forat de dalt.. Un desastre, vaja. Això sí, aquell cafè em va saber a glòria aquella tarda.

La veritat és que a 3.10 euros cada caffè latte de vainilla, només puc agrair a la cadena Starbucks que no es plantegi de moment obrir cap cafeteria a Tarragona. Si no, estarem presenciant la meva ruïna...

Xooof!

Xooof!

Abans de continuar amb les meves aventures i desventures, potser cal un aclariment, en part, del silenci durant aquestes darreres setmanes. Tot té una explicació: ara fa tot just una setmana (abans la no actualització es devia a falta d'inspiració i/o ganes) em vaig despertar amb el soroll d'aigua a quarts de sis de la matinada. En sortir, em vaig trobar tota la cuina i menjador amb dos dits d'aigua, que rajaven estranyament de la part de dalt del frigorífic. En apropar-nos i obrir l'armari per damunt de la nevera (imagineu-vos l'escena: amb sabatilles, mitjons i baixos de pijama ja completament xops) descobrim la causa de tot plegat: l'autoimmolació de la nostra caldera (aka calentador d'aigua), que perdia aigua per tots els racons imaginables.

Us podeu imaginar que el que va seguir aquest descobriment va ser el caos: vam trigar com vint minuts en pensar en tancar la clau de pas de l'aigua (i perquè ens ho va dir la teleoperadora del RACC), i tot i això, l'aigua continuava rajant. Per tant, vam haver de demanar al president de la comuntat(una hora després de l'inici de la crisi) que tallés la nostra clau de pas general. Vam haver de llençar un munt de bosses de plàstic que acumulàvem al costat de la caldera, buidar la nevera (que, no sé com, ha sobreviscut a aquest bany de glòria..) i apartar mobles, catifes, i, sobretot, recollir aigua i més aigua del pis i l'escala de l'edifici.

Ara les coses ja han tornat al seu lloc: hem canviat la caldera (tot i que a la nit següent, mentre esperàvem que ens ho reparéssim, ens vam tornar a despertar amb una rajada d'aigua, en aquest cas controlada per uns cubells de seguretat a terra) i estem esperant que el caos temporal torni a instaurar-se al pis per canviar el parquet, que ha pres una estranya forma de vida pròpia.

A banda dels diversos mitjons mullats i les expedicions al terrat per assecar catifes, la resta ja torna a estar bé. Per sort, se n'han salvat tots els llibres i objectes propis que tenim a casa. Això sí: ara cada matí que sento un soroll estrany (aquesta matinada, per exemple, la meva veïna cridant) no puc evitar imaginar-me la cuina un altre cop inundada...

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Com que m'he portat molt bé...

Com que m'he portat molt bé...

Doncs això, com que he estat molt bona nena, els Reis i el Pare Noel m’han portat aquest Nadal tots aquests regalets!! A banda de la DS, que ja havia comentat fa uns dies, ahir em van obsequiar amb un pijama xulíssim amb un dibuix d’una granota tímida, la bata que podeu veure per darrere, una capsa de bombons que encara espera per ser estrenada, i dos packs de DVD’s, que m’han encantat. El primer ha estat les dues primeres temporades de Bob Esponja, que és tot un mite per mi (totes les tardes que vaig passar aquest estiu a l’hotel de NY, on la tele sintonitzava Nickelodeon, havia de ser a l’habitació a les 19h per veure la marató diària de Bobsponge!) i la col·lecció completa de capítols de Monty Python’s Flying Circus!! Aquesta sèrie la vaig descobrir un estiu que el Canal 33 la va emetre, en versió original, durant les nits, i tenia moltes ganes de poder gaudir-ne quan vulgués. Ahir ja vam veure el primer capítol, amb aquell gag imprescindible de l’Acudit més Divertit del Món:

Benvinguts al 2009!!!

La nit de Cap d’Any no és la meva favorita de les festes nadalenques, perquè sempre em fa molta mandra sortir, i acostumem a quedar-nos  a casa tranquils. I va encara pitjor si estàs morta de son perquè has començat a treballar massa aviat!!

De totes formes, ara enfilo el 2009 amb moltes il·lusions, especialment després dels bons records d’aquest 2008 que hem acabat. Perquè aquest ha estat sens dubte l’any dels viatges: primer vam fer la meva primera incursió a les Terres de l’Ebre amb la ruta de la Batalla de l’Ebre, però el veritable plat fort va venir al mes de juny amb un vol a NY, un cotxe i 6.000 quilòmetres per creuar els Estats Units de l’Atlàntic al Pacífic. El viatge de les nostres vides! (de moment, és clar...). I a la tardor, un epíleg també inoblidable: el viatge a Egipte, un país que m’ha fascinat com cap d’altre i que manté viva la flama de la passió per la història.

En l’apartat de la lectura, també estic força satisfeta, ja que aquest 2008 he llegit 15 llibres, que, tot i no ser una xifra espaterrant, sí que denota una recuperació respecte dels pobres resultats d’anys anteriors. Destaco especialment la grata sorpresa de Dracula i, sobretot, Frankenstein, i haver estat capaç també d’acabar amb la lectura de les grans obres de Jane Austen, que ara mateix em veuria incapaç de classificar per ordre de preferència.

L’any 2009 arriba també carregat de projectes de viatges i llibres. En el camp de les lletres, estic totalment capbussada en Wuthering Heights, que no crec que duri gaire a les meves mans... I tinc preparat un altre clàssic: Grandes Esperanzas, de Charles Dickens (que he aconseguit malgrat que la biblioteca continua en estat d’assetjament...). I sobre els viatges, de moment ja tenim del tot muntada una escapadeta a Paris per veure un concert de Depeche Mode!! Com que en aquesta gira no vindran a Barcelona ni Madrid, i les opcions de Bilbao-Sevilla-Valladolid no ens convencien (a més que els preus eren prohibitius)... Ara ja tenim muntada la nostra expedició a la capital francesa amb tres dies d’estada, i com a mínim mig dissabte dedicat íntegrament a anar de compres pel Forum Des Halles!!

I per les setmanes que segueixin aquesta excursió, ja estem començant a bastir tota una expedició per Suïssa, que espero que puguem anar concretant en els propers mesos. Així que, benvingut 2009!!!

 

Un altre cap de setmana nadalenc

Un altre cap de setmana nadalenc

La temporada pre-nadalenca enfila ja la recta final: queda poc més d'una setmana perquè comenci el festival de dinars i sopars familiars i els intercanvis de regals, però els dies previs tenen el mateix o més encant que els propis de Nadal.

Aquest cap de setmana tocava tot un clàssic: la fira avícola del Prat. Cada any, a no ser que alguna circumstància inamovible m'ho prohibeixi, intento ser-hi, ja que crec que és dels pocs dies que al Prat tothom viu una cosa conjuntament, com si de veritat allò fos un poble on tothom es coneix i es saluda pel carrer. Els ingredients són els mateixos de sempre: el pavelló dels galls, els cavalls i les fruites i verdures, on tan sols entrar ja et reben els crits dels pobres participants del concurs, que saben que difícilment veuran el dia de Nadal... Per cert, enguany el guanyador era espectacular! Un altre dels moments inevitables són les cues impenetrables al voltant de la zona ramadera, on es concentren els cavalls, ponnies i burros, i on carrets i carrets de bebès fan cua mentre els seus ocupants dormiten.

Després del pavelló avícola, toca a la Mostra d'Entitats, que cada cop és més gran, i on tots treballem per aconseguir una magnífica col·lecció de calendaris de diverses entitats del Prat! Enguany, he aconseguit un molt graciós dels Diables, que espero poder dur a la cartera tot el 2009. Ah, i qui tingui diners per gastar, té l'oportunitat de fer-ho amb toots els números de loteria de les desenes i desenes d'entitats.

L'última parada sota cobert és la Mostra Comercial. La veritat, quan era petita recordo que allò sí que era una invasió de recollir papers i bosses de publicitat, amb bolígrafs, globus i tot el que es volgués. En canvi, ara el tema repartidor està més aturat, tot i que l'Ajuntament, molt previsor ell, et regala una bossa enorme de paper a l'entrada perquè t'hi càpiga tot. Aquest any, però, hi ha hagut una adquisició de gran valor: un llibre de receptes fet gràcies a les aportacions dels clients dels mercats de la província de Barcelona.

Després de la mostra comercial, l'interès es desplaça a l'exterior, on hi ha les paradetes d'artesania, productes gastronòmics i plantes nadalenques. Allà sempre cau la branqueta de vesc, i enguany també he aconseguit per dos euros una cosa que feia temps que perseguia: un fermall de feltre per col·locar als jerseis! Ah, i evidentment, com tot diumenge de fira avícola, hi ha l'altre plat fort: els gegants, que sempre m'agrada veure en acció.

Com a prèvia a la visita a la Fira Avícola, dissabte vam anar a Barcelona a passejar per la Fira de Santa Llúcia. De fet, tan sols hi he anat un parell o tres de cops en la meva vida, i aquesta és la primera vegada que hi faig una visita en profunditat. Deixant de banda el col·lapse de gent, que vam poder tolerar bé, em van encantar les parades amb tot de detalls pels pessebres: cistelletes, cadiretes, serres, martells, oueres.... De tot per un pessebre d'allò més complet! Jo, que tinc un ritme d'expansió del pessebre limitat pel poc espai domèstic, em vaig conformar amb localitzar alguns exemplars de bou i mula que serviran per l'any vinent incorporar-les al meu senzill naixement, així que esperem que a la propera fira encara en quedin algunes!!

Com a culminació a un cap de setmana tan nadalenc, i mentre a Suècia celebraven la preciosa festa de Sankta Lucia (quins records del meu primer viatge a Estocolm!), ahir a la nit va tocar encendre les tres espelmes pel tercer diumenge d'advent. I ja queda menys per acabar el compte enrere!

Per als cafemaníacs

Per als cafemaníacs

Com a membre de la secta que adora el cafè i que és incapaç de fer dues passes en condicions sense un cafè amb llet al cos, us recomano la historieta que es pot veure a través de la pàgina web del NY Times. Es tracta d'un treball de l'il·lustrador Christoph Niemann, en què descriu amb molt d'humor els inicis de la seva addició a través de dibuixos fets amb taques de paper a estovalles de paper. És molt divertida, i em serveix per reivindicar que la ciutat de Tarragona accepti ja i comenci a comercialitzar els cafès per emportar pel carrer. No és que tingui especial ganes de prendre-me'n un mentre vaig a la feina, però amb aquest fred que fa últimament aniria tan bé per escalfar-se les mans...

Más madera!!

Más madera!!

Encara falten unes quantes setmanes per l'any nou i els tradicionals propòsits, però jo ja tinc objectius pel 2009. El primer, i més important, és que a partir del mes de setembre de 2009 estic decidida a tornar a ser universitària. Ara, però, a distància. Després de joguinejar molt de temps amb la idea, finalment m'he decidit a apuntar-me a la UNED a fer Història, perquè crec que si se'm dóna bé estudiar, és una llàstima que em conformi amb una carrera tan avoorrriidda com va ser Periodisme. La idea és poder compaginar això amb les classes d'àrab, però això dependrà, és clar, de l'horari que em toqui l'any vinent (si aprovo 2n primer, és clar...) i d'altres circumstàncies laborals-personals.

Així que per posar-me a prova sobre una distribució responsable del temps que em queda lliure al marge de la feina, he trobat un repte d'allò més interessant de cara als mesos que em queden fins l'estiu: estic decidida a treure'm per lliure el nivell D de català. Bé, almenys intentar-ho, però com els drets d'examen no són tan cars, i el temari és molt similar al que ja vaig estudiar a la universitat, tampoc és gaire temerari, espero. De fet, ja feia temps que també em voltava pel cap treure'm aquest títol (que va força bé per oposicions, i suposo que també deu quedar maco al currículum...) i si de cara al proper curs vull ser estudiant de l'UNED i no em quedaré temps per res més, crec que aquesta convocatòria és l'última oportunitat que em queda, no?

De moment, ja m'he comprat el meu manual del nivell D, i he mobilitzat a la família per tal de rescatar de l'oblit els meus apunts de la universitat i el batxillerat, que vés a saber per on paren ara... Així que aquí torno a estar batallant amb transcripcions fonètiques, vocals obertes o tancades i anàlisis sintàctiques... I el pitjor de tot és que m'encanta i estic súper animada per aconseguir-ho. Com a mínim, segur que hi haurà més sort que amb el repte de l'any passat d'anar com a mínim un cop per setmana al gimnàs... perquè em vaig desapuntar el passat setembre...

Cinnamon Songs

Cinnamon Songs

Aquest cap de setmana he estat per casa dels pares, que sempre va bé per deixar enrere estrés i recarregar una mica les piles. I dissabte a la tarda el vam aprofitar per un dels passatemps preferits de la zona: anar a l’Ikea i el centre comercial Gran Via 2 de l’Hospitalet. Seriosament, no sé què era de les nostres vides abans que obrissin aquests dos centres, la veritat...

Doncs feia segles que no posava els peus a Ikea, probablement des de pocs mesos després d’haver-me mudat. Sempre m’agrada molt xafardejar aquesta botiga, perque té un munt d’avantatges sobre la resta de botigues de mobles: vas seguint un recorregut, pots entrar i tocar a totes les "habitacions" muntades, regirar calaixos, obrir electrodomèstics, rebuscar entre caixes d’ofertes... A mi, entre tanta cuina de somnis, em van venir ganes de quedar-m’hi a viure entre fogons interminables i metres i metres de marbre per preparar coses...

Però el millor de l’Ikea no és això, sinó un petit racó que hi ha un cop ja has passat les caixes: la botiga sueca! Quan vaig descobrir que això existia a l’Ikea, em va donar una alegria immensa, i ara, cada cop que hi anem, arrossego a qui sigui per fer-hi un tomb, i per uns segons, em torno a sentir en ple supermercat de Lund en els meus temps d’Erasmus. No és que tinguin una gran varietat de coses, i trobo molt especialment a faltar els kanelbullar (yum!) i els mazarin (yum!yum!), però com a mínim dissabte vaig poder rescatar una altra de les "delicatessen" de la reposteria sueca: les pepparkakor. Són més aviat típiques de Nadal, però com aquestes són les senzilles en forma de flor, i no amb forma d’arbre de Nadal, no passarà res si les mengem abans, oi? Però sens dubte aquesta petita caixa m’ha retornat als temps en què els dies tenien olor a canyella i cafè per emportar del Pressbyrån...

Analfabeta digital

Analfabeta digital

Aquest matí em disposava tota feliç a actualitzar aquest blog i després veure el primer capítol de Gilmore Girls abans d'anar a la feina. En obrir la plana, m'ha tornat a assaltar una idea que últimament tinc força, i és que no m'agradava l'aspecte del blog. No sé si perquè jo no ho vaig fer bé al principi o perquè la gent de blogia ha canviat els paràmetres predeterminats, però la lletra apareix gran i atapeïda, i trobava que no era gaire llegible. I una altra cosa que m'obsessiona: m'ha desaparegut la data que apareixia a l'encapçalament de cada article.

Així que jo tota feliç entro a l'apartat d'aparença i començo a regirar. Primer busco com tornar a col·locar la data; activo tot l'activable i res de res, la data desapareguda. Pensant que ja ho seguiré mirant més endavant, decideixo arreglar el tema de la font dels articles. Tampoc trobo res de res. Enmig de la desesperació, obro el blog amb l'internet explorer (jo faig servir mozilla) per veure si aquí sí que apareix la data. I no, ella no surt, però per culpa de la foto de l'snoopy gegant que tenia abans com a logo, tota la plana es desquadra en aquest tipus de navegador (ho sento pels que heu patit aquesta versió tots aquests mesos).

Tornem-hi a l'apartat d'aparença: elimino la foto de l'snoopy i decideixo canviar l'encapçalament de la plana, ja que descubreixo la funció per pujar-hi una foto. I aquí no us dic cap mentida si afirmo que m'he estat ¡una hora! per aconseguir pujar aquesta foto meravellosa del gira-sol que ara veieu (si no la veieu, feu actualitzar vàries vegades, que es veu que costa que els navegadors agafin l'última versió del blog). I aquesta foto no és la primera que he escollit, de fet, perquè el sistema s'emperrava en tan sols col·locar-me una imatge que quedava mal ajustada.

Un cop assolit l'objectiu trobo, de pura casualitat, com canviar el tipus de font del text i l'interliniat. Justament per on havia mirat cent cops abans. Corregeixo això i el color de fons (aquí de forma més ràpida) i me n'he d'anar pitant cap a la feina sense haver actualitzat i sense veure la sèrie que volia veure.

Ah, i la data segueix sense aparèixer (però espero que us agradi el nou disseny retocat!).

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Objectiu complert

Objectiu complert

Ahir vaig dir que m'havia de comprar unes sabates noves davant de la defunció d'unes ballarines negres. I just ahir a la tarda vaig trobar aquestes sabates tan maques i que m'han sortit tan bé de preu: tan sols 4 euros més del que m'hagués costat comprar-me la samarreta de les festes. Ara, a disfrutar-les, i esperar que durin!

Caos

Caos

Quan he entrat aquesta nit a casa m'he pensat per un moment que el famós accelerador de partícules de França-Suïssa havia passat pel nostre mini-pis i, xocant protó contra protó (que algun dia algú ens explicarà què significa) ha deixat tot al revés de com devia d'estar. Ara mateix em sento asseguda al mig del Big Bang, en un món que abans era recullidet i ordenat, i que de sobte és només això: caos.

La raó no és una altra que aquest cap de setmana ve el propietari del nostre cutxitril a pintar aquelles dues parets damnificades per les taques d'humitat. En fi, que em treurà la companyia inestimable de les cares de Vélmez que durant dos anys s'han anat perfilant al meu menjador i a la meva habitació. I per tal de fer la feina possible, hem hagut de regirar tot: l'escriptori a l'armari, l'ordinador sobre el llit (i perquè he demanat pietat per poder-me connectar aquesta nit), el sofà contra la tele, els gots sota la tauleta del menjador, la prestatgeria al mig de l'habitació, el microones i el forn buscant un lloc al món... I el que és pitjor de tot: les piles i piles de llibres formant les torres bessones, l'empire state building i el districte financer de New York en un microcosmos a la meva cuina. Ah, i el millor de tot l'espectacle: les ampolles de vi sota la pica del lavabo, substituint l'espai que abans ocupava la cistella de la roba bruta, ara amagada darrere de l'armariet.

La vida està del revès, tinc maldecap, i per moure'm del llit a la nevera he de fer pràcticament espeleologia. Vull que s'acabi.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres