Ens mudem a http://zarita.blogspot.com

Feia molt de temps que li donava tombs al cap a la idea de traslladar aquest blog a una altra editor de blogs que m'oferís més facilitats. Tot i que Blogia va ser el sistema que més em va convèncer en els meus inicis per aquests móns i el que em va semblar més senzill d'utilitzar, he de dir que amb el temps hem anat tenint petites dificultats que m'anaven convencent de la necessitat de fer el salt.

Així que a partir d'ara aquest blog i les meves humils peripècies passaran a explicar-se a aquesta nova adreça: http://zarita.blogspot.com. Per fer més fàcil la mudança, hi he copiat tots els posts des que vaig començar a actualitzar regularment (l'agost de 2007), però els comentaris continuaran aquí, que és on pertanyen. I el blog continuarà obert, tot i que espero que aquells que aparegueu per aquí us animeu a treure el nas també pel meu nou racó. Us esperem!

He passat molts bons moments en aquest espai de bits, així que moltes gràcies a Blogia per haver-me donat l'oportunitat d'introduir-me en aquest meravellós món. Ens veiem!

The Tenant of Wildfell Hall (Anne Brontë)

Quan vaig dir que darrerament hi havia hagut algun llibre que m'havia impressionat amb força, em referia sobretot a aquest títol d'Anne Brontë. Tinc més o menys el propòsit de poder llegir tot el que van escriure les tres germanes Brontë en prosa, i, tot i que intento anar-les dosificant per no convertir-me en monotemàtica literàriament parlant, l'altre dia em vaig adonar que potser no podia tenir abandonada la pobra Anne Brontë més temps.

Anne Brontë és potser una autora amb una certa mala sort. Tenir com a germanes a Emily y Charlotte segurament no li va fer gaire ombra durant la seva curta vida, però sí que l'ha perjudicat literàriament parlant després de la seva mort. Evidentment, compartir cognom amb les autores de dos clàssics en majúscules de la literatura anglesa no ajuda gaire perquè se't consideri quelcom més que "la tercera germana", la "petita" o la "poetessa" de les Brontë. Però Anne també va escriure dues novel·les, i una d'elles és aquesta: The Tenant of Wildfell Hall, una història que us asseguro us farà meravellar més d'un cop sobre la seva modernitat tot i estar escrita quan ni tan sols s'havia arribat a l'equador del segle XIX.

És cert que potser no té el domini de l'estructura narrativa que tant magistralment es demostra a Jane Eyre i Wuthering Heights, però la història és d'aquelles que et deixen bocabadada. A veure qui s'atreveix després a dir que Jane Eyre va ser una revolució feminista després de descobrir el que la seva germana petita escrivia a la mateixa taula! La novel·la, que té una primera part d'ambient més gòtic amb els ermassos un altre cop de paisatge de fons, planteja un problema social del que estic segura que no es parlava gaire públicament en aquella època: què passauan aquella estampa de felicitat en un casament amb què es tanquen tantes novel·les romàntiques no és més que el principi d'un infern quotidià?. Pensareu que l'església anglicana permet el divorci i que, per tant, no és tan terrible el destí de la dona en qüestió, però cal remarcar que la decisió sobre divorciar-se o no recau sobre una única de les parts: l'home. I què passa quan la dona està desamparada i se li prohibeix recórrer fins i tot a aquesta eina?

A partir d'aquí, us asseguro que en aquesta novel·la trobareu valentia, misteri, escenes terribles i també una història romàntica vista (com no podia ser d'una altra manera en el cas de la filla d'un capellà) sota una perspectiva moral també estricta. Tinc entès que la novel·la no va ser gaire ben rebuda en el seu temps, i no m'estranya, i és que aquesta novel·la ja seria considerada moderna ni que s'hagués escrit durant la primera meitat del segle XX. A destacar també el paper de l'alcoholisme en el llibre, un punt on molts hi veuen una relació directa amb les experiències que la mateixa Anne i les seves germanes van viure gràcies a la trajectòria del seu germà Branwell.

Així que serveixi aquest post per animar-vos a tots a descobrir (o redescobrir) la germana més desconeguda de les Brontë, la pobra que va tenir la desgràcia de morir a la costa oest d'Anglaterra i ser l'única de la família separada de la sepultura familiar a Haworth. Però que, a canvi, té una de les tombes més romàntiques: en un turó a Scarborough, amb vistes al mar i els penya-segats que ella tant estimava. I per molt que ara des de la Societat Brontë es trenquin les banyes perquè part del cementiri sigui un aparcament i això els sembli una falta de respecte, jo crec que tot plegat ens recorda que Anne va ser una autora especial, i que no hem de deixar que les obres magistrals que l'envolten ens la facin oblidar.

La Librería (Penelope Fitzgerald)

Aquest estiu se  m’estan acumulant les lectures acabades que tinc pendents de comentar aquí, i ja tenia ganes de donar-li sortida a aquesta ja que darrera han vingut dos llibres que m’han agradat moltíssim i que em moro de ganes de destripar per aquí.

La Librería és el primer llibre que llegeixo de Penelope Fitzgerald, una altra d’aquelles autores britàniques que és considerada la nova Jane Austen perquè a les seves novel·les no passa res d’extraordinari, sinó bàsicament la senzillesa de la vida diària. Tot i que en aquest cas sí que ens trobem algun que altre toc de realisme màgic. Més que una novel·la seria un conte llarg, el que fa que sigui un llibre que es fa molt ràpid de llegir i que segurament deixi amb ganes de més: més pàgines i també més intensitat. I potser per això doni la impressió que la història no acaba d’arribar al clímax, tot i que en general m’ha agradat força.

L’argument és ben senzill: una dona vídua i sola decideix obrir una llibreria en un petit poble de la costa anglesa, situat enmig de terrenys llacunosos. Per fer-ho, adquireix un antic edifici que portava anys desocupat i que, de sobte, als poderosos del poble els sembla que hauria de tenir una altra utilitat. Entremig d’aquests entrebancs, la protagonista rep l’ajuda a la botiga d’una nena, que pràcticament li toca a sorts, i que és del millor del llibre. Això i l’estrany fantasma que viu a les golfes de la casa, que no queda gaire clar si és paranormal o no, i que fa les seves aparicions enmig d’una quotidianitat que, si no fos per ell, semblaria plenament realista.

Tot i la senzillesa, la novel·la té un cert to d’amargor que acaba triomfant al final, com si l’ambient pantanós del poble s’anés transmitint als personatges, els seus estats d’ànim i els seus projectes vitals. Una llàstima que la història ens abandoni tan aviat, però sens dubte no serà l’últim que llegiré de Penelope Fitzgerald.

Cap de setmana tridimensional

Tot i que ja siguem a dijous, he de parlar obligatòriament del cap de setmana intens que he deixat enrere. En primer lloc, perquè ha estat el cap de setmana d'incorporació d'un mòbil d'aquests d'ultimissima generació, que et fan gairebé el dinar i tot, i que em fa anar com un nen amb sabates noves cada cop que el connecto. Pot semblar una tonteria, però ara puc estalviar-me molts minuts perduts davant de la pantalla de l'ordinador ja que puc consultar twitter, blocs i xorrades vàries mentre esmorzo tranquil·lament amb el mòbil sobre la taula i, per tant, quedar-me així més temps per poder actualitzar aquest raconet.

Deixant de banda el nou mòbil, també ha estat un cap de setmana en què uns plans que se m'havien torçat de sobte es van arreglar. Ja vaig comentar fa uns dies que se m'havien frustrat els plans de poder anar  a veure in situ una jornada dels Europeus d'Atletisme a Barcelona, però per tot un seguit de coses, finalment vaig poder trobar un acompanyant alternatiu i anar-hi el diumenge, a la darrera jornada. De fet, va ser una tarda rodona en què ho vaig passar genial veient proves, cridant, aplaudint, sentint-me com si estigués a missa després de tant aixecar-se i seure per escoltar els himnes nacionals... I si a tot això hi afegeixies un frapuccino de mocca en un sofà de l'starbucks just abans de començar la competició, genial!

La gran tarda d'atletisme, però, va tenir una prèvia també excel·lent. Dissabte a la nit, tot i l'ajustat de la nostra agenda, ens vam escapar al cinema a veure Toy Story 3. Per primer cop, ens vam atrevir a pagar l'atracament a mà armada que fan per veure una pel·lícula en 3D (un euro per unes ulleres que estan brutes i que són súper incòmodes?!) per la curiositat de provar... I he de dir que com a mínim en aquesta pel·lícula no vaig trobar cap diferència a destacar, tot i que al curt previ al film (com sempre amb Pixar són del millor de la cinta) sí que és tot un valor afegit.

Deixant de banda els afegits tecnològics, cal dir que amb o sense ulleres Toy Story 3 és una pel·lícula que s'ha de veure. És més, si ho feu sense ulleres 3D segurament no patireu aquesta sensació de pinça tan incòmoda que es crea al pont del nas (de veritat a ningú se li ha ocorregut corregir-ho?). Sé que amb aquesta sèrie hi ha molts perjudicis des del principi: que si l'animació per ordinador és freda (la 1 va ser la primera 100% feta per ordinador), que si és per nens, que si és Disney... I la realitat és que cadascuna de les parts han sapigut agradar i satisfer tant el públic infantil com l'adult, i, especialment en aquest darrer cas, aquesta última i darrera part els dedica un espai especial.

Jo sóc de la generació que ha crescut amb Toy Story: tenia 12 anys quan es va fer la primera part, 16 quan va venir la segona, i ara en tinc 27 quan es tanca la sèrie. Per això, és difícil aguantar-se les llàgrimes quan t'acomiades de les que han estat les teves joguines (ni que sigui virtualment), i el guionista ho sap. I fa una altra pel·lícula meravellosa, plena de referències cinematogràfiques, que no descuida els moments de rialla i els tristos. És impossible escollir quina de les tres pel·lícules és millor, i menys encara dels meravellos personatges que se'ns incorporen aquí i d'aquesta llar d'infants on res és el que sembla (el proper cop que veieu les joguines de les escoles bressol, correu a rescatar-les!).

Així que, si us plau, no us deixeu vèncer pels perjudicis i aneu a veure una de les millors pel·lícules de l'estiu. Tristament, serà l'últim cop que Woody, Buzz i companyia treuran el nas per la gran pantalla, així que no us ho deixeu perdre!

North and South (Elizabeth Gaskell)

Aquí us presento el que ha estat oficialment el "llibre-agonies" d'aquest any: North and South d'Elizabeth Gaskell. Curiós que ho sigui, perquè és un llibre que tenia moltes ganes de llegir i que em vaig comprar després de llegir tantes recomanacions elogioses per internet que em pensava que aquí faria un descobriment. I el cas és que el llibre en general m'ha agradat i al final l'he disfrutat, però m'ha costat horrors avançar: potser per culpa de l'anglès (sempre que hi ha personatges en anglès que parlen l'argot de les classes baixes em costa moltíssim entendre'ls) o potser perquè la història no m'ha acabat d'enganxar.

Anem, però, cap a l'argument. Tal i com el títol indica, aquest llibre relata el xoc entre el sud rural i aristocràtic d'Anglaterra amb un nord que a mitjans del segle XIX ja era urbà i industrialitzat, amb una configuració social del tot diferent. La protagonista, Margaret Hale, és una espècie de personatge de novel·la de Jane Austen (jove bondadosa, que viu al camp al sud d'Anglaterra) que, de sobte, es troba llençada enmig del nord industrial. I allà (en un paral·lelisme amb Orgull i Prejudici d'Austen) es topa amb el protagonista masculí, l'industrial Mr Thornton, que, evidentment, s'enamora gairebé sense adonar-se'n d'ella, però que, evidentment, no és gaire el "cavaller" amb què somiaria la Margaret.

Enmig d'aquest conflicte de personatges, veiem com la protagonista va descobrint aquesta ciutat industrial (la ciutat fictícia de Milton, que tothom associa a Manchester) i les injustícies socials que la Revolució Industrial ha comportat. I aquí comença allò que sembla que tant li agrada a la Gaskell (i ho dic més que res perquè a la biografia de Charlotte Brontë fa una cosa similar): la pobra protagonista comença a passar tot un seguit de penúries, una darrera de l'altra, que, paral·lelament amb el calvari del pobre Mr Thornton, l'acabarà convertint en la dona mereixedora del final feliç. I quan dic penúries, ho dic en majúscules: hi ha un moment de la novel·la que em vaig arribar a plantejar que la pobra Margaret fos veritablement l'àngel de la mort.

De fet, un dels problemes que més he llegit comentats sobre aquesta autora és la poca simpatia que generen els seus personatges femenins, i és cert  que costa força poder empatitzar amb la protagonista d'aquesta novel·la. No passa el mateix amb Mr Thornton, que és el paradigma de l'heroi en paper, i que té l'únic inconvenient de tolerar una mare d'aquelles que fan veritable por a qualsevol candidata a ser la seva parella. Això sí, com a contrapartida tenim un personatge masculí força més pla que la gran evolució que resseguim amb la Margaret, i que és, de fet, el tema principal de la novel·la.

Tot i l'interès del tema del llibre i el ben dibuixats que estan els personatges, potser el gran problema sigui la seva estructura. North and South es va editar com una història per capítols que es publicava periòdicament a una revista dirigida per Charles Dickens, i això té una part bona, i és que cada capítol té quelcom interessant. Però també una de dolenta: que l'estructura no acaba de crear el suspens que a mi em calia per enganxar-me, i, sobretot, que el gran conflicte es resol en el mateix espai que la decisió sobre el color del paper de les habitacions de la nova casa de Milton.

Tot i això, ha estat interessant descobrir que pel món anglès aquesta novel·la és tot un fenomen gràcies sobretot a la darrera minisèrie que va emetre la BBC sobre ella, protagonitzada per Richard Armitage. I bé, suposo que per aquelles que li posen la seva cara i ulls al personatge Mr Thornton, les penúries de la pobra Margaret es deuen fer una mica més agradables.

Invisible (Paul Auster)

 

Durant el viatge del passat mes de juny, vaig començar a llegir-me el darrer llibre de Paul Auster publicat, Invisible (l’edició en català), seguint el costum darrerament implantat d’estar al dia amb les obres d’aquest autor nord-americà. Curiós que hagi agafat aquest costum quan molta gent coincideix que el millor Auster és el de fa uns anys, una època de la qual tan sols he llegit El Palacio de la Luna i la Trilogia de Nova York, que va ser la que em va acabar interessant per l’autor. En qualsevol cas, demanar-te un llibre d’Auster és sempre un valor segur i, si com aquest, és gairebé una novel·la breu, tampoc no et costarà gaire barallar-te amb ell.

He de dir que aquest no és el llibre que més m’ha agradat dels darrers que ha publicat, i, potser, fins i tot el situï per darrere dels tres últims editats (Bogeries de Brooklyn, Viatges per l’Scriptorium i Un home a les fosques). El més interessant d’aquesta obra és sens dubte la seva estructura: el que ens sembla el narrador principal, no és més que el secundari vist a través dels ulls del principal, i aquesta és només la primera volta d’efecta als punts de vista de la novel·la. La història es deconstrueix en tres parts en què el passat i el present es van entrecreuant gràcies als fils de l’escriptor protagonista (el clàssic personatge escriptor d’Auster).

La història en si és el retrat d’un any, durant la dècada dels seixanta, en què un jove estudiant a Columbia, resident a Nova York (com no) i aspirant a poeta viu un esdeveniment que el marcarà de per vida, i decideix, per tant, explicar-lo al món quan veu que se li acaben les oportunitats de fer-ho. A partir d’aquí intervé el seu amic de la universitat escriptor que serà qui l’ajudarà a donar forma a un llibre on el joc entre ficció i realitat està sobre la taula en tot moment.

Tot i que la novel·la té punts que absorbeix completament el lector i et fa impossible desempallegar-te del llibre, potser sigui més una obra pels incondicionals d’Auster que no pas una novel·la que li ajudarà a guanyar nous adeptes. No trobareu el millor Auster, però sí un llibre que us farà pensar.

27 anys (de Barceló i d'altres)

Aquest cap de setmana tocava, com és costum cada any, celebrar el meu aniversari amb la família a l'entorn de la capital, així que vaig aprofitar l'ocasió per autoregalar-me un matí d'exposicions en solitari. Bé, de regal n'hi va haver més ben poc, ja que vaig anar al Caixafòrum de Barcelona, un lloc que mai em cansaré d'agrair que mai s'arribés a obrir. I és que per molt que hagi tallat els meus llaços bancaris amb la Caixa, s'ha de reconèixer que aquest edifici és un dels racons més macos de Barcelona i hi fan moltes de les exposicions més llamineres, i sense haver de pagar.

El meu esquer per apropar-me era l'exposició sobre Barceló que van obrir-hi fa poc. És una de les dues que actualment es poden veure a Barcelona: al Centre d'Arts Santa Mònica en teniu una altra sobre els seus primers anys (que encara tinc pendent de visitar) i al Caixafòrum podeu repassar la seva trajectòria des de l'any 1983 fins a l'actualitat. He de dir que em va fer força gràcia el detall de la data, que coincideix amb el meu any de naixement, cosa per la qual era encara més divertit fer coincidir la visita amb el meu aniversari.

De la visita, a banda que em va encantar i la recomana a tothom (us agradi o no Barceló, segur que us hi reconcilieu quan veieu els seus diaris d'aquareles), he de dir que estava repleta de gent! Potser perquè era diumenge, i les temperatures (tot i que càlides) no conviden tant a fer un peregrinatge a la platja, però em va impressionar que un artista que ha estat tan popularment criticat amb obres com el sostre de la sala que va inaugurar fa poc a la ONU de Ginebra, atregui a tanta gent. I tothom tenia una cara d'estar encantadíssims amb les seves obres, i fins i tot hi havia cues per veure el vídeo de la seva performance Pasodoble. O  l'art contemporani té més fans dels que em pensava, o és que quan és gratis, la gent hi va sigui el que sigui.

Com que anar al Caixafòrum i veure una única exposició és molt complicat, vaig aprofitar per colar-me en altres dues sales. La primera, una exposició sorprenent sobre el fotògraf J.H. Lartigue. Aquest artista francès, dedicat a la fotografia des de ben menut, es dedicava a captar amb la seva càmera allò que la seva memòria no era capaç de retenir, els moments de felicitat, les mirades, la velocitat i els salts en suspens. Us asseguro que és impossible passejar entre les seves imatges sense un somriure perenne als ulls.

Per acabar el recorregut, i aprofitant que l'Avinguda Maria Cristina tenia ja ahir al matí  ambient de Campionat d'Europa d'Atletisme, em vaig passar per la petita mostra dedicada al món de l'atletisme en motiu, precisament, de la cita que comença avui. En una petita sala, amb una pista d'atletisme reproduïda al terra  i uns panells sobre els valors de l'atletisme, es pot veure un audiovisual força interessant sobre aquest esport. La veritat, si posessin a la sortida algú venent entrades pels Campionats, segurament omplirien cada dia, ja que fan venir unes ganes terribles d'anar-hi... Com a mínim, a mi em servirà de consol després que s'hagi vist frustrat el meu intent d'anar-hi ni que fos una tarda.

Jane y Prudence (Barbara Pym)

Avui fa exactament 193 anys des que Jane Austen va morir, el 18 de juliol de 1817. Així que he pensat que era un bon dia per parlar d’una autora que vaig descobrir personalment fa poc i que és considerada una de les escriptores hereves de l’estil d’Austen.

Em refereixo a Barbara Pym, una autora anglesa que darrerament havia vist tantes vegades lloada a blocs i pàgines web que no em podia resistir a tastar-la literàriament. Suposo que la fama internauta de Pym (que va morir ara fa trenta anys) està relacionada amb el fet que l’editorial Lumen estigui editant diversos dels seus llibres en castellà, tot i que a la Gran Bretanya i els Estats Units és una autora força coneguda de fa temps i molt llegida. La història de Pym és, de fet, molt curiosa: va escriure una sèrie de llibres de força èxit en els anys de la posguerra britànica, però als seixanta, veient que el món l’havia oblidat, es va allunyar de la ploma i el paper. I no va ser fins el 1977 que un article del Times (que la considerava l’autora més infravalorada de l’època) la va animar a reprendre l’escriptura, arribant a ser candidata al prestigiós premi Booker. Malauradament, poc després va morir.

El llibre amb què la senyora Pym i jo ens hem conegut ha estat Jane y Prudence, en traducció espanyola publicada a Lumen. És un dels llibres que vaig ficar a la meva pesada bossa per Sant Jordi, i no vaig poder resistir gaire temps per començar a passar els seus fulls. De fet, és una novel·la que vaig devorar en pocs dies.

En aquesta novel·la (i, pel que tinc entès, en la seva obra en general) dóna la impressió que no passa res important: és la història de l’amistat entre dues dones molt diferents (la Jane i la Prudence del títol), fins i tot en edat, i les seves trifulques sentimentals (especialment en el cas de la Prudence) durant uns mesos de la seva vida, coincidint amb el trasllat de la Jane a un nou poble als afores de Londres. El millor del llibre és sens dubte la ironia que es troba darrere de cada frase i diàleg, una ironia refrescant fins i tot en un dia d’estiu agobiant com avui. M’encanta, a més, la descripció del dia a dia en aquesta Gran Bretanya que surt poc a poc de la crisi postbèl·lica, de la societat entorn les parroquies en petits municipis i de totes aquelles situacions i expressions tan absolutament britàniques. Com també el divertídissim retrat de la Jane, una dona que sembla tenir encara el cap en una novel·la sobre religiosos en l’època de Jane Austen però a qui han deixat abandonada en una societat molt i molt diferent.

En definitiva, a mi em va semblar un llibre deliciós i que vaig devorar amb fruïció i amb rapidesa. Tant, que ja tinc un segon llibre de Pym esperant el seu torn a la meva prestatgeria: Excellent Women, en una edició preciosa de la col·lecció Virago Modern Classics que vaig comprar al Waterstones de Cardiff. Suposo que no li tocarà esperar gaire.

Miss Austen Regrets

El passat Nadal, els Reis Mags es van passar per sota del meu arbre per deixar-me una col·lecció de DVD's sobre la vida de la Jane Austen. No documentals, sinó tres pel·lícules que estaven inspirades d'una forma o altra en la vida de l'autora. He de dir que em va sorprendre al decisió de Ses Majestats, ja que tot i que procuro rastrejar tota adaptació que es faci (per després poder barrinar amb tot allò que no m'ha satisfet), mai no  m'havia plantejat veure cap film inspirat en la biografia de l'autora, de la qual, per cert, se'n sap ben poca cosa a ciència certa.

Part de la meva sorpresa va venir perquè entre les tres pel·lícules hi havia una de la qual no n'havia sentit més que horrors: Becoming Jane. En què Anne Hathaway es posa en la pell de l'autora en la seva joventut, i perdoneu-me els seus fans (trobo que està encantadora al Diablo Viste de Prada, que és un film que trobo molt divertit), però l'actriu en qüestió era una mica justeta. Però el pitjor, evidentment, era el guió que jo ja mig coneixia, i que es basa en inventar-se tota una història d'amor impossible que, vés per on, és la que acaba inspirant Orgull i Prejudici. No tornaré a entrar en l'obsessió de la gent per provar que les dones escriptores tan sols saben escriure novel·les autobiogràfiques (els homes, ja se sap, són capaços en canvi d'inventar ficció), però és que quan arriba el cas de Mr Darcy l'obsessió arriba a límits insospitats i insoportables.

Doncs bé, com que al pack hi havia aquest petit càstig en forma de film, evidentment jo vaig castigar al meu torn a l'home darrere de Ses Majestats amb un visionat de Becoming Jane un dissabte a la nit. Només diré que és molt pitjor del que em pensava, perquè esperava com a mínim poder riure'm de tot plegat, i l'únic que vaig aconseguir va ser indignar-me i avorrir-me. Seriosament, no perdeu el temps amb això.

Però si us sobra una hora i mitja, sí que us recomano que els dediqueu a un altre dels films inclosos a la col·lecció, Miss Austen Regrets, un telefilm produït per la BBC i on Olivia Williams és qui interpreta l'autora. El llibre se centra en la maduresa de l'escriptora, poc abans de l'inici de la malaltia que acabaria amb la seva vida el 1817, poc abans de la publicació d'Emma i mentre escriu Persuasion. L'argument parteix de la relació entre l'escriptora i una neboda, que està a punt de comprometre's i demana consell a la seva tieta. A partir d'aquí, es desenvolupen tot un seguit de situacions quotidianes que donen peu a retratar l'autora i el seu entorn.

En aquesta adaptació, el poc que se sap de la vida de l'autora s'interpreta amb seriositat, es respecta la seva biografia i, el que s'inventa, s'ajusta a com un podria imaginar-se com era l'autora. I, fins i tot, alguns moments del guió fan burla de l'obsessió de la gent per trobar una història irresistiblement romàntica en la seva vida. I sí, la mateixa Austen del film ens diu que Mr Darcy és inventat.

Així que, per fi, aquell dia vaig poder apagar la televisió satisfeta després d'haver trobar que, com a mínim, algú es pren seriosament a Jane Austen. Diuen que ara s'ha acabat la moda de les adaptacions de les seves obres i vida i que començarà la moda de les Brontë (prepareu-vos!), així que potser a algú més se li acudeix d'estudiar aquesta autora amb un interès que vagi més enllà dels vestits de la Regència i els Mr Darcy inventats.

El tiempo entre costuras (María Dueñas)

Tinc una mica de descontrol a l’hora de comentar els llibres llegits en les darreres setmanes, però com que per algun lloc hem de començar, ho farem per aquest, que ha estat d’aquests llibres d’estada molt limitada a la meva prestatgeria. Es tracta del llibre revelació de l’any al país, escrit per una escriptora novel, María Dueñas, y que s’ha convertit en tot un èxit gràcies a allò del boca-orella, acompanyat de l’imprescindible màrqueting, és clar.

Resulta que la gent que som socis d’una biblioteca de Tarragona, Terres de l’Ebre, Lleida i Girona tenim des de fa uns mesos un sistema de catàleg digital nou, que es diu Argos, i que té un munt de serveis afegits. Entre ells, per fi permet fer reserves on-line de llibres, cosa que abans no podíem fer els tercermundistes de les biblioteques. Jo reconec que sóc d’aquelles que tot allò que puc demanar a una biblioteca per internet ho faig encantada, però si he d’anar a la bibliotecària en persona a reservar un llibre, ja em costarà més.

En fi, que tenia ganes d’estrenar aquest nou servei digital, i com feia poc que havia vist l’entrevista a l’autora a La 2, em vaig animar a demanar-me’l. Evidentment, vaig haver d’esperar com cinc mesos fins que em van trucar. I, evidentment, em va arribar en el pitjor moment: enmig dels exàmens i a dues setmanes de marxar de vacances durant 15 dies. I, amb llibres tan sol·licitats, o el llegeixes en el mes de termini o no hi ha possibilitat de pròrroga, ja que tens 15 persones darrere que també han pitjat el botó "Reservar".

Així que us podeu imaginar la meva cara de terror quan vaig anar a recollir el llibre a la biblioteca i em van lliurar aquell totxo de més de 600 planes. I allò m’ho havia de llegir jo en tant poc temps!! Doncs no hi havia més remei, perquè no hi ha un ridícul més gran que reservar un llibre, esperar-lo mig any i després no llegir-se’l sencer! Així que vaig deixar de banda a la pobra Elizabeth Gaskell que des de fa mesos espera que acabi North & South i m’hi vaig posar amb la història de Sira, la costurera.

He de dir per començar que no sóc gaire de bestsellers, i que si em va intrigar aquest era perquè tothom deia que era "tan bo", "tan ben escrit". És a dir, un bestseller que no és bestseller! Tenia curiositat. I he de reconèixer que el llibre està molt ben escrit, que els personatges estan més o menys ben perfilats, que la història sap avançar i que la novel·la t’enganxa i fa miracles com que una servidora pogués devorar tot el totxo en tan sols 15 dies i sense patir. De la història (les aventures i desventures d’una jove costurera de Madrid que per afers del cor acaba abandonada al protectorat espanyol al Marroc just en el moment que esclata la Guerra Civil), em va encantar la part del Marroc. La creació del taller a Tetuan, els personatges de la ciutat, la tràgica història dels primers capítols...

Els meus problemes amb la història de Dueñas és quan comença allò que sembla que hagi de ser el nus central de la història (ho dic perquè és el que es destaca a la contraportada, i com que diuen que són els propis escriptors qui l’escriuen, doncs m’ho hauré de creure). De sobte, una història que es podia considerar més o menys creïble es transforma en una espècie de pel·lícula de Hollywood d’espies glamourosos al tan poc glamourós Madrid de la postguerra. I és que es veu que als serveis d’intel·ligència no se’ls acudeix res millor que transformar una costurera en espia i, clar, la protagonista és taaan booona, que es transforma en la millor de la seva espècie.

No és que cregui que aquesta trama estigui mal escrita, però, en primer lloc, no em sembla creïble aquella carambola d’esdeveniments que porten a aquest punt àlgid de la història. I, segon, si realment allò és el nucli de la història, perquè comença a passar quan ja portem 400 planes i tan sols queden 200 per acabar? Unes 400 planes que, a més, són les millors del llibre de llarg. Més que res, perquè a les darreres 100 sembla com si algú anés amenaçant l’autora d’acabar ja d’una vegada. Conclusió: la història es resol d’una forma una mica precipitada. I, a més, pel camí l’autora s’oblida totalment dels personatges secundaris tan meravellosos del Marroc espanyol. Un desperdici total. Segons sembla, hi ha molts indicis que el llibre acabarà al cinema, així que m’imagino que a la gran pantalla les 400 primeres planes se les poliran en mitja hora, i la resta serà per explicar les 200 darreres.

En qualsevol cas, si us voleu posar al dia amb el llibre de moda al país (mai millor dit), és imprescindible que passeu per ell. Us entretindrà i a moltes estones us agradarà, i segurament sigui un llibre ideal per llegir-lo a l’estiu, que hi ha més temps lliure. Llàstima, però, del seu pes, que segurament farà tirar enrere més d’un a l’hora de posar-lo dins de la bossa de la platja...

Un viatge literari

Ja sabeu que és un clàssic les meves disculpes per passar massa temps sense actualitzar, tot i que en aquest darrer cas el fet d’haver empalmat l’època d’exàmens amb les vacances estan darrere del silenci en aquest espai d’internet. Ara que ja he tingut temps definitivament de retrobar-me a casa i amb la feina, tinc per fi un raconet per tornar a donar vida al bloc.

Tot i que els meus viatges en principi (amb un o dos anys d’endarreriment) van apareixent explicats al bloc corresponent (teniu aquí l’enllaç), en aquest cas sí que volia fer-vos una petita prèvia per la dimensió literària de part de la visita, que ha consistit en un tour per Anglaterra i Gal·les. Tot i que em va costar compensar el meu acompanyant amb una visita a l’estadi de futbol d’Anfield a Liverpool, per mi dos dels grans moments del viatge han estat poder visitar la casa on van viure les germanes Brontë a Haworth (a la part oest de Yorkshire, al nord d’Anglaterra) i el centre sobre Jane Austen a Bath (al sud d’Anglaterra).

He de dir que la meva gran il·lusió era poder conèixer Haworth, passejar per aquella casa (on encara conserven l’escriptori d’Emily Brontë tal i com el va deixar, un vestit de Charlotte Brontë i un miler més de coses parafernàlia) i, sobretot, deixar-me portar pel paisatge dels ermassos (allò que en castellà se li diu "páramos") que tant van influir les seves històries, especialment la impressionant Cims Borrascosos. No em va decebre l’experiència, perquè si una cosa vaig descobrir és que la Brontë Society sí que es pren seriosament la qualitat literària de la producció de les tres germanes, i no es deixa portar tant pel dramatisme de la seva vida, que tant li agradava a l’Elizabeth Gaskell. La visita a la casa, on hi ha una petita exposició sobre el paper de les germanes en la història literària anglesa, es pot complementar amb una ruta per l’ermàs de Haworth, que pots fer arribar fins a la granja en què se suposa que Emily Brontë es va inspirar per Cims Borrascosos, o, si com jo, no ets un gran caminant, et pots conformar amb recórrer només vuit quilòmetres (per mi no seria "només", però en fi...) i arribar fins a la catarata Brontë, on se suposa que les germanes anaven a passejar. I dic se suposa perquè ja no m’acaba de quedar clar què s’inventen pels turistes i què és real i comprovat.

Sí que em va sorprendre moltíssim descobrir que Haworth és tot un municipi turístic, molt més que ho poden ser York o Scarborough (on, per cert, vam visitar la tomba d’Anne Brontë enmig d’un temporal de vent impressionant), i amb una abundància especialment sorprenent de turistes japonesos. Després de llegir Jasper Fforde no és que em sorprengués especialment, però tot i així té la seva gràcia que tota aquesta gent creuï el planeta només per anar a aquell poblet d’un sol carrer que fa pujada fins arribar al Brontë Parsonage.

Abans deia que la Brontë Society sí que es prenia seriosament el llegat de les Brontë perque, en el cas de la Jane Austen (que és la meva autora preferida), no tinc una sensació similar. No és pas que cregui que no s’ho prenguin seriosament, però sí que em sembla que no tant com caldria. Això ve arran de la nostra visita a Bath, on vam acabar 16 dies de ruta pel Regne Unit. Allà vam visitar el Jane Austen Center, que està dedicat a l’estada de l’autora a la ciutat, i que és l’impulsor original de la revista sobre l’autora que cada dos mesos rebo puntualment a la meva bústia. Què no ens va acabar d’agradar? Doncs tot i que és molt interessant l’estudi de l’estada d’Austen a Bath, com va influenciar dues de les seves obres (Northanger Abbey i Persuasion) i en quines adreces va viure exactament l’autora, vam trobar a faltar una anàlisi més acurada del valor literari de Jane Austen. Sí que ens recorden que ara està de moda amb tot de pel·lícules, minisèries i continuacions pseudoliteràries, però potser no ens ressalten la part important per la que encara avui en dia es continua llegint. Això, i que a la botiga trobis més exemplars de Pride & Prejudice & Zombies que no pas de biografies de l’autora o de recopilatoris de les seves cartes, que a mi em sembla insultant...

Això sí, com a mínim en vaig sortir amb una edició ben maca de les cartes de l’autora, que espero poder començar a fullejar aviat. Tant de bo algun cop pugui anar a al cabanya de Chawton, on Austen va escriure les seves obres principals, per veure si em puc reconciliar amb els seus "estudiosos".

Lectures breus II: Esmorzar al Tyffany's

Aprofito una altra pausa en la rutina d'estudi d'aquests darrers dies (ja tan sols em queden quinze dies d'enclaustrament) per comentar una altra d'aquestes lectures breus que he anat escollint aquests dies per passar l'estona entre llibre de mitologia i làmina d'art clàssic. Feia temps que tenia ganes de llegir alguna cosa de Truman Capote: crec que ser periodista i no haver llegit "A sang freda" deu ser com a mínim un sacrilegi, però, que voleu que us digui, de moment em fa mandra, i no hi ha res pitjor que agafar un llibre amb aquesta sensació. Així que em vaig animar amb una altra de les obres més conegudes: "Esmorzar al Tyffany's", immortalitzada al cinema per Audrey Hepburn en allò que aquí a Espanya es va dir "Desayuno con Diamantes", potser perquè els espanyols de l'època no tenien ni idea què era allò del Tyffany's.

És molt difícil entrar en aquesta història curta i explicada amb moltíssim de talent sense tenir al cap l'Audrey Hepburn. És impossible canviar la imatge mental si has vist la pel·lícula, i no és que m'hagi molestat especialment. Jo quan vaig veure la pel·lícula de petita em vaig quedar amb la imatge que aquí he posat: la de la protagonista, la Holly, menjant croissants a l'aparador del Tyffany's de la Cinquena Avinguda de Nova York. I, sento decebre als que com jo es van quedar amb aquesta escena, perquè és precisament de les poques coses que són diferents entre pel·lícula i llibre. A la novel·la de Capote, l'esmorzar a la joieria és una referència de la Holly a la gran vida que li espera en el futur, i, evidentment, llavors els croissants se'ls menjaria a dins de la joieria, i no davant de l'aparador. L'altre gran canvi és el final: aquella escena romàntica és cent per cent "made in hollywood", per satisfer els milions d'espectadors que haguessin quedat frustrats pel final real a la novel·la. Deixem doncs que sigui la vida real la que els frustri. I el tercer i darrer canvi: el protagonista masculí, que en principi ha de ser el mateix Capote, ni és alt ni guapo ni té una ocupació de gigoló, un paral·lelisme que potser al cinema ens feia perquè acceptéssim millor els excessos de la Holly.

Un cop acabats el paral·lelisme amb el cinema, aquesta novel·la és una caramelet dolç que es llegeix amb alegria, i que et fa passar una bona estona sense ser ni molt menys frívol. La Holly és dels millors personatges de la literatura (i ho diuen diverses llistes d'aquelles que tant els agraden als americans, no jo) i, tot i que no canti Moonriver, estic segur que encara li queden encants sobre el paper per robar el cor de molts lectors.

Lectures breus: La Mort a Venècia

Aquests dies que estic de sessió intensiva de preparació d'exàmens, he deixat una miqueta de banda la meva lectura principal en marxa (North and South, d'Elizabeth Gaskell) per desconnectar de tant en tant amb alguna novel·la breu. La primera ha estat una a la que feia temps que li tenia ganes, i em va fer falta una visita a Venècia per acabar de donar-me la darrera empenta: "La mort a Venècia", de Thomas Mann.

Aquest és un llibre d'aquests que es pot llegir en una tarda, però que potser sigui com una bona tassa de cafè calent i ben fragant: que t'agrada anar-lo bevent a petits glops, deixant que t'embriagui, i evitant arribar fins al fons de la tassa. La història és senzilla, però inevitablement veneciana: un escriptor de gran prestigi alemany opta impulsivament per marxar a passar unes vacances a Venècia. Ningú ens ho diu explícitament, però està en l'aire que el protagonisa està malalt o senzillament sent que quelcom li creix per dins, i segurament aquella Venècia que s'enfonsa lànguidament sigui el millor reflex extern del seu veritable estat. Allà, en un glamourós hotel del Lido i mentre una epidèmia es va estenent estranyament per la ciutat, coneix un jove que és el seu ideal de bellesa, i del qual s'enamora.

A partir d'aquí tot són un seguit d'escenes poètiques, breus, amb les pinzellades essencials, però estranyament captivadores. La història se't desfà entre les mans quan menys te n'adones, però tot i així les seves paraules i imatges seguiran ressonant durant molt de temps pel teu cap. De veritat, si teniu una tarda lliure, doneu-li una oportunitat a aquesta obra mestra, i més si sou d'aquells enamorats de les pedres decadents de Venècia, escenari elles mateixes d'una altra mort lenta, dolça, però inevitable.

Sant Jordi

Després de molts Sants Jordis en què havia de limitar primer la meva despesa en llibres (encara no treballava i no era més que una pobra universitària sense beca) i, després, limitada per l'espai del meu ex-mini-pis de 40 metres quadrats (on, recordem, teníem llibres en l'exili sota el sofà), per fi he pogut gaudir del primer Sant Jordi de la meva vida en què m'he permès comprar llibres de forma compulsiva. I m'ho he passat molt bé!!

M'he passat setmanes preparant-ho: apuntant a la meva Moleskine els llibres que volia, els autors que calia investigar, revisant les prestatgeries de les llibreries per tenir localitzat el més interessant, i vivint amb anticipació la jornada (més que res per un tema simbòlic, perquè el descompte del 10% te'l fan uns dies abans i després de Sant Jordi). Així que aquest matí he agafat la meva bossa i me n'he anat, primer a caminar Rambla amunt i avall per comprovar una mica com estava la cosa. I és que a Tarragona no és que tinguem gaires parades de llibres, tot i que l'ambient és tan multitudinari com el de les Rambles de Barcelona i agrada de només passejar-hi. Després de comprar el llibre que havia de ser el que jo regalaria (també per un tema simbòlic, m'agrada sempre comprar-lo a les paradetes i no a una llibreria), me n'he anat a les llibreries en si a buscar el que volia. I he tingut l'oportunitat d'anar a les quatre principals de la ciutat: l'Abacus, la Capona, la Llibreria de la Rambla i l'Adserà. I aquí teniu els resultats:

• Invisible, de Paul Auster. Ha estat el llibre que a mi m'han regalat. No és que estigui sempre esperant que surti el seu darrer llançament per anar a comprar-lo, però sempre és un valor segur. I n'he llegit bones crítiques.
• Jane y Prudence, de Barbara Pym. Tenia ganes de llegir alguna cosa d'aquesta autora, de la qual només n'he sentit a parlar meravelles. És de la poca cosa que té editada en castellà.
• La librería, de Penelope Fitzgerald. Una altra autora que volia provar, i un dels pocs llibres que té traduïts al castellà (de fet, no sé si l'únic), a més de gairebé acabat de sortir del forn de la editorial.
• Soy un gato, de Natsume Soseki. Una recomanació que he descobert a través del fòrum Ábrete Libro. Qualsevol història relacionada amb gats ja té molt de guanyat amb mi, i l'edició a més és molt i molt maca.
• The Children's Book de A.S. Byatt. Tenia a la meva llista de desitjos plantejar-me algun altre llibre de Byatt despres d'haver llegit Possessió, però no entrava en els meus plans aquest, ja que aquí a Espanya no s'editarà en castellà fins al maig. Porta mesos en la meva llista de desitjos de Bookdepository, sense que mai trobés el camí cap a la sortida del magatzem. La Llibreria de la Rambla m'ha donat la gran sorpresa de tenir-lo en la seva secció de llibres en anglès (el que em dóna la lliçó que, per molt minsa que sembli la secció, mai deixis de rebuscar-hi).

I, evidentment, la ineludible rosa, que aquest cop té també un afegit solidari ja que m'han regalat una rosa dels Xuclis (que destina 50 cèntims a l'associació Afanoc d'ajuda als nens amb càncer). De fet, portava dies matxacant amb què volia una rosa d'aquestes cada cop que veia l'anunci, i no he parat fins trobar una parada que les vengués. Així que puc dir que ha estat un dia rodó.

Un cap de setmana a Venècia (part II)

Ara fa uns dies em vaig quedar a mitges d'explicar-vos la nostra mini-aventura veneciana. El segon dia d'estada, que era un dissabte, com que ja havíem vist tots els "must-see" del centre de la ciutat ens vam aventurar a anar a l'illa de Murano. Aquest és el lloc on es va decidir traslladar tots els vidrers de la ciutat per tal d'evitar més incendis a Venècia: que es cremés Murano, i solució perfecte per als venecians. A mi em feia gràcia anar-hi no perquè em volgués comprar un ànec de vidre gegant pel moble del menjador, sinó perquè poques setmanes abans, per obra i gràcia de l'assignatura de "Técnicas y Materiales Artísticos", m'havia estat barallant amb totes les tècniques d'elaboració del vidre (que ja us dic, odio solemnement). Però després de tant de temps torturant-me, el mínim que podia fer era anar al centre neuràlgic del vidre pr mirar de reconciliar-me amb la seva indústria.

Tot i que no vam poder entrar a cap forn d'elaboració del vidre (jo ja n'havia vist la producció artesana quan vaig viure a Suècia, i el meu acompanyant a Mallorca), sí que he de dir que l'illa de Murano té el seu encant. Això sí, és una mena de parc temàtic "duty-free" per americans, que compren vidre a quantitats ingents per després fer-se'l enviar al poble de torn d'Oklahoma. Nosaltres, a banda de visitar el museu (on hi havia alguna cosa curiosa), vam estar voltant per les botigues (jo em vaig limitar a gastar tres euros en un anell probablement "made in china"), i vam decidir marxar després que en una de les galeries ens fessin fora per no tenir intenció de comprar (on s'és vist!!).

De tornada a Venècia, ja s'acostava l'hora de dinar, però abans vam decidir voltar una mica pel barri de Cannareggio per veure una església que havíem marcat a la guia. Tot i que al temple no vam entrar ja que, com és habitual a Itàlia, la seva entrada era una mica cara, sí que ens va servir per descobrir un munt de racons preciosos del barri, i acabar dinant en un restaurant petit i a la vora d'un canal, on em vaig menjar uns gnocci boníssims...

De tornada cap al centre, a més d'observar que els canals havien passat de la tranquil·litat del dia anterior a unes importants retencions de góndoles (sort que vam tenir d'agafar-ne una el dia anterior), vam fer alguna compra i vam anar a la recerca d'una nova església, la Basílica de Santa María dei Frari, on estan enterrats Antonio Canova i Ticià. Molt espectacular, per cert, el retaule pintat per Ticià a l'altar, una Assumpció de la Verge preciosa.

Com que encara ens quedava temps, em van permetre anar a la Galleria della Accademia, on hi ha una col·lecció important d'art venecià (tot i que recordem que molts dels quadres de Ticià, que és potser un dels pintors venecians més importants, estan repartits pel món, sobretot al Prado de Madrid), i, en acabat, ens vam poder emocionar prenent dos capuccinos per només ¡5 euros! (¡¡els dos!!) en una cafeteria a dues passes del Gran Canal.

I caminant caminant, ens vam tornar a perdre (un altre cop) tot buscant l'estació de ferrocarril per poder veure el pont que Santiago Calatrava va fer a la ciutat i que, per cert, està tenint certs problemes d'estabilitat. Un cop localitzat, vam agafar el vaporetto de tornada a l'hotel (feia massa fred per tornar caminant...) i, després d'un sopar ràpid, a preparar de nou la maleta. Final de l'escapada amb les piles carregades d'uns records meravellosos.

I així acaba aquesta mini-aventura veneciana. Intentaré tornar per aquí aquesta tarda per ensenyar-vos el resultat de l'expedició Sant Jordi d'avui. Feliç Dia de Sant Jordi a tothom!!

The Help (Kathryn Stockett)

Hi ha diferents coses curioses sobre aquest llibre. La primera d’elles, que va ser una recomanació que em vaig apuntar a partir del programa de La 2 Página 2 (que si a algú us agraden els llibres i no el coneixeu, us el recomano ja! I més tenint en compte que el podeu veure on-line des de la seva pàgina web a qualsevol hora). Tot i que el tenia en la llista de desitjos de la meva botiga on-line preferida de llibres en anglès, finalment vaig acabar fent-me amb ell en format e-book, i és que aquesta obra tindrà l’honor de ser el primer llibre que llegeixo amb el meu lector electrònic, la nova petita joia de la casa:

Llegir amb aquest tipus de maquinetes té diversos avantatges: a banda que els llibres són una mica més barats (no tant com haurien de ser, però en fi...), els clàssics són gratis i et fa més fàcil aconseguir les versions originals de les obres, et permet portar sempre al damunt, per un pes mínim, tota una llibreria de llibres. Em va venir de perles, per exemple, al viatge de Venècia, ja que no m’afegia gens de pes al controladíssim equipatge de mà (quan no factures la maleta en una companyia low cost el teu equipatge de mà ha de passar per tot un seguit de controls per assegurar-se que no estàs estafant la companyia). A més que es llegeix igual de còmode que un llibre normal (atenció, això només passa amb els dispositius de tinta electrònica; si us agafeu un ipad d’aquests que tenen llum ja no és el mateix), a mi m’ha permès superar un obstacle molt gran a l’hora de llegir: pots fer-ho tranquil·lament mentre menges. A casa acostumo a estar sola durant l’esmorzar i durant el dinar, i per això moltes vegades em venia de gust llegir, però sóc incapaç de mantenir amb una mà el llibre obert i amb l’altra anant menjant, em sento com mig paralítica. Amb aquesta maquineta, tan sols cal que el deixis sobre la taula i de tant en tant vagis apretant el botó per passar la pàgina.

Novetats tecnològiques a banda, anem pel llibre. És una novel·la publicada fa poc, situada en un poble de Mississipi als anys seixanta, en plena febre de la lluita contra la segregació racial (ja no tant la legal, però sí la que es mantenia de facto a la vida social, especialment al sud del país). La història es centra en les dones blanques de bona família que contracten dones negres perquè els netegin la casa, els facin el menjar, i, sobretot, els cuidin els seus nens. I fan tot això malgrat que no suporten la idea que una persona negra faci servir el mateix lavabo que ells. A partir d’aquí, una d’aquestes dones blanques, soltera i rebel, decideix intentar explicar la història d’aquestes criades negres (en anglès se’ls anomena "the help", d’aquí el títol), tot i que no és gens fàcil aconseguir-ho amb tot el terror (i sovint força ben fundat) que envolta els temes racials a l’estat en aquella època.

Tota la història s’explica en primera persona, però canviant de personatge que fa de narrador: dues criades negres (una gran i dedicada a cuidar nens; l’altra jove i experta en perdre feines pel seu mal geni), i la noia blanca aspirant a periodista de qui he parlat abans. Tot i la duresa de la història que explica, la novel·la m’ha recordat molt a La Societat Literària i el pastís de pela de patata de Guernsey, sobretot perquè és una història que al final aposta per l’optimisme i per deixar-te amb una bona sensació. Tot i això, trobo que els personatges estan molt ben construïts, que creen molta simpatia (malgrat algun que altre maniqueisme) i que la narració sap enganxar al lector.

La tercera curiositat sobre aquest llibre té a veure amb la llibreria Abacus. Després d’haver-lo llegit, i com que m’havia agradat força, vaig decidir regalar-lo a ma mare pel seu aniversari, ara sí en edició paper i traduït al castellà. Així que vaig anar a l’Abacus del costat de casa per comprar-lo, esperant que, en ser una novetat, no em costaria gens trobar-lo. Després de regirar i regirar les prestatgeries d’autors anglosaxons, vaig acabar demanant ajut perquè no el trobava per enlloc, i una treballadora me’l va localitzar a la secció de "literatura romàntica", juntament amb els típics llibres amb portada de Jordi Labanda o imitadors. Em va sorprendre força, perquè tot i que sí que es podria calificar de literatura "femenina" (pel simple fet que està escrit per una dona i protagonitzat per dones, però tampoc no li diem "masculina" quan el cas és el contrari..), trobo que de "romàntic", en el sentit amorós de la frase, el llibre en té molt poc. Bé, potser el resum que la intel·ligent editorial espanyola n’ha fet a la contraportada no ajuda gaire a orientar-se, tampoc. Així que li vaig comentar a la dependenta que no entenia perquè tenien col·locat aquell llibre allà, quan jo ja l’havia llegit i la història de fet va de la segregació racial explicada des de l’òptica femenina.

Doncs bé, ahir vaig tornar a anar l’Abacus per preparar l’operació llista-de-desitjos-per-sant-Jordi (és el primer Sant Jordi en anys que no tinc limitació d’espai a la prestatgeria, i m’estic preparant per arrassar una mica per les paradetes de llibres), i em vaig endur una alegria en veure que el llibre ja no estava a literatura romàntica. I encara més, l’havien col·locat a la taula de literatura anglosaxona on la llibreria destaca les recomanacions per la diada. A veure si, ara sí, algú s’anima a tastar-lo.

Un cap de setmana a Venècia (part I)

Tot va començar una tarda de febrer: em van preguntar quin era el següent cap de setmana que treballava, i hores després em suggerien organitzar-me els dies de festa que em toquen a canvi de cada guàrdia de forma que ens poguessim escapar un cap de setmana a Venècia. Qui es podia resistir? Bé, jo mai havia sentit una atracció gaire gran per Venècia, tot i ser una gran enamorada de Roma i del Renaixement de Florència. M'havien dit que Venècia feia pudor, era bruta, i hi havia rates, i l'havia condemnat a ser una enganya-turistes i una atreu-americans, no digna de perdre el meu temps.

Però, afortunadament, les combinacions de vols low-cost per aquell cap de setmana tan sols ens van deixar l'opció del Vèneto, i així vaig tenir l'oportunitat d'empassar-me el meu orgull, els meus perjudicis i caure rendida als peus de Venècia, aquella ciutat decadent i aturada en el temps, que mai voldríem que canviés. Vam arribar un dijous a la nit, just aquella setmana que molta gent recordarà com aquella que Barcelona i Girona es van sumir en el caos per culpa de la neu (per aquí baix ens vam salvar...). Doncs bé, aquellaa borrasca carregada de neu va fer també una bona visita a Venècia el dimecres, i quan vam aterrar a l'aeroport, un bon pam de neu encara s'acumulava per molts racons, afavorida també per la humitat que fa que el fred et cali els ossos més de l'habitual. En el camí cap al vaporetto que ens havia de dur fins al barri de Cannareggio, on havíem reservat l'hotel, ens vam topar amb gruixos i gruixos de neu, i perduts pel barri a la recerca de la porta del nostre hotel vam poder comprovar com la neu que es fonia, encara gèlida, ens anava glaçant els peus.

Per fi vam trobar l'hotel, tan sols per descobrir que els propietaris ens havien deixat una nota a la reixa perquè els truquéssim en arribar. Eren les onze de la nit i tot feia presagiar una llarga i freda nit esperant, però ben aviat ens van venir a rescatar per dur-nos a la calidesa de la nostra habitació. L'hotel, el Ca Riccio, combinava l'antiguitat de l'edifici i alguns mobles amb la modernitat de la data en què s'hi havia fet la darrera reforma, i a banda de l'acollidora que resultava l'habitació, l'abundant esmorzar del dia següent ens va fer adonar que havíem encertat amb l'allotjament.

Tan sols teníem dos dies complets per descobrir Venècia, així que divendres no vam perdre ni un segon per dirigir-nos a peu fins a la Plaça Sant Marco, amb una parada obligada al Pont de Rialto. Amb les botigues encara per obrir, vam descobrir l'encant principal de Venècia, aquell que la converteix en el lloc ideal per evadir-se: els seus carrers estan dissenyats per perdre's (no és una opció, és una obligació quan t'aventures a caminar per la ciutat), però d'una forma que la desorientació t'embriaga i et fa venir ganes de no trobar mai el teu destí. Però després arribes al magnífic pont de Rialto, i veus per primer cop el Gran Canal, i te n'adones que, de fet, estava força bé haver estat capaç de trobar-lo. Seguint les tradicionals senyals per turistes (amb quatre direccions bàsiques: San Marco, Rialto, Ferrovia i poca cosa més), vam arribar a la plaça San Marco en aquella hora en què encara estava buida. Amb les cadires de les terrasses situades en perfecta quadrícula esperant els turistes que les omplirien després, i amb la neu encara acumulant-se a la part d'ombra de la plaça. Primer ens vam aventurar a la basílica, tota recoberta de mosaics daurats espectaculars, per després fer l'escalada del Campanille, amb les seves vistes espectaculars de la llacuna, de la plaça i de les teulades encara emblanquinades de la ciutat. La següent parada, també sense sortir de la famosa plaça, va ser el Palau Ducal. No sabíem ben bé què ens trobaríem però vam acabar fascinats per aquell magnífic espectacle d'estances, pintures, decoració i també presons que ens va tenir gairebé dues hores hipnotitzats.

I un cop cobertes les visites ineludibles (després hi va haver també passeig en gòndola, pel mòdic preu de 100 euros, però amb la tranquil·litat d'un dia sense presència massiva de turistes), tocava fer el que és obligatori a Venècia: rodar pels carrers, creuant les cantonades deixant-se portar per l'atzar, trobant-se amb canals i canals que semblen tots iguals, amb ponts encantadors, i amb botigues. Botigues plenes de peces de vidre, de bosses de mà precioses, de tot el que pot fer d'una passejada un somni dels addictes a mirar aparadors. I caminant caminant, i amb un capuccino gola avall, intentar refer el camí a Cannareggio, i riure histèricament perquè és impossible orientar-se i fa massa fred per aturar-se a mirar el mapa. I tot els carrers són iguals, igual d'encantadors. I els canals estan nets, i no fan pudor. I si hi havia rates, segur que llavors haguéssim rigut en trobar-nos-les.

300

Els divendres a la nit, que acostumo a estar sola a casa coincidint amb la llarga temporada d’assajos castellers, és el meu moment de cinema i crispetes. L’any passat ja vaig iniciar el cicle amb pel·lícules que jo mateixa seleccionava, i enguany TV3 m’està fent la feina una mica més senzilla. Això, i les meravelles de la TDT (quan tens un receptor decent, és clar), que et permet veure-ho tot en VO (quan a TV3 s’enrecorden d’apretar el botonet per activar els àudios, també) i fins i tot, i si aquell dia s’han enrecordat també de posar-ho en marxa, subtítols en anglès. I, a més, amb sols una o dues pauses publicitàries durant tota la pel·lícula, què més es pot demanar?

Una de les sessions de divendres va estar dedicada a una pel·lícula totalment de crispetes: 300. El film està basat en un còmic de Frank Miller, el mateix que també va fer les històries gràfiques en què es basava Sin City. Per tant, visualment tenen un estil molt similar, extremadament retocat digitalment, per tal de donar aparença de paper a la pantalla. La història es basa en un fet més històric del que un es pugui pensar a primera vista: durant la Segona Guerra Mèdica, en què les ciutats gregues es van enfrontar a l’Imperi Persa de Xerxes, un exèrcit liderat per 300 espartans (i amb el suport de 1000 soldats més d’altres ciutats, que van acabar fugint) van enfrontar-se al multitudinari exèrcit persa en un pas estret dins d’un penya-segat. D’això històricament se’n diu la Batalla de les Termòpiles. De fet, ara que he estat fent una mica de recerca (m’haureu de perdonar, però Història Antiga és una de les assignatures que m’he deixat per altres cursos a la carrera...), he descobert que moltes de les coses que s’expliquen a la pel·lícula també les descriu Herodot als seus llibres d’història: els ambaixadors perses demanant pa i aigua llençats dins d’un pou, la traïció que provoca que els perses trobin el camí per entrar al penya-segat, i fins i tot la xifra dels 300 soldats, que segurament era més llegendària que real ja en temps d’Herodot, però que és un consol saber que no se la va inventar un senyor nord-americà.

A partir d’aquí, com us podeu imaginar, tota la resta és una patada a la coherència històrica. Els personatges parlen d’un país dit "Grècia" a tort i a dret, els perses apareixen amb rinoceronts, gegants, i tots els artilugis inventats que us pugueu imaginar, i el pobre Xerxes és tot un metrosexual precursor de la cultura pírcing. I els espartants, sobre els quals ja pesa la llegenda negra de la seva brutalitat (per dir-ho finament), aquí estan duts a l’extrem, amb el Gerard Butler com a rei Leònides al capdavant. Curiós el tema d’en Butler, per cert, que com a Fantasma de l’Òpera tenia la credibilitat en mínims històrics, i en canvi aquí sembla estar en la seva salsa.

Però, sabeu què?, m’ho vaig passar genial veient aquesta pel·lícula. Perquè sabia al que anava, i perquè m’encanta l’aparença visual dels còmics de Miller duts al cinema. Perquè la història està ben explicada, i no importa si allò s’adiu amb el que diuen els llibres d’història o no. És Hollywood en estat pur, però el Hollywood que no t’avorreix, que està fet amb correcció i que fa que la pel·lícula se’t passi tan ràpid com un sospir. I un divendres a la nit, amb tota la son acumulada que tinc ja sota les parpelles, us asseguro que és tot un mèrit.

Un passeig per la platja

Devia fer anys que no anava a la platja fora d'època estiuenca. I fins i tot quan el termòmetre es dedica a escalar alçades estratosfèriques, no és que sigui una habitual del mar, més que res perquè o bé he de caminar mitja hora fins arribar a una bona platja (la del centre de Tarragona és vàlida per anar a llegir sobre la sorra, però no per banyar-se, no sé si m'explico...) o bé he d'agafar el cotxe, amb la conseqüent batalla per l'aparcament. Doncs bé, aquest matí hem agafat el nostre cotxe (aprofitant que la guerra per aparcar encara no ha començat) i ens hem anat a la platja a passejar, jugar a pales (no les de fer castells de sorra, sinó les de jugar a una cosa similar al tennis) i redescobrir una passió infantil que portava anys adormida: recollir petxines!

I és que just quan m'he cansat d'anar corrent darrere de la pilota i hem començat a passejar (malgrat el vent desagradable i un dia menys càlid de l'esperat), m'he tornat a sentir empesa a anar-me ajupint cada deu passes atreta per una petxina que m'agradava. Aquest cop, m'he limitat a recollir les que tenen un forat, ja que són les que puc reaprofitar per fer collarets, pulseres o fins i tot arracades, si és que algun dia tinc el temps i la traça per posar-m'hi. Al final del passeig he acabat amb un bon botí, em sembla. És curiós, a més, que les petxines d'aquestes terres són diferents a les que habitualment recollia amb els meus pares, uns quants quilòmetres més amunt. Aquí són més fines, de colors lilosos, més brillants i suaus. Serà conseqüència de la contaminació de la química i la nuclear?

Si més no, aquestes horetes sentint el vent i les onades del mar han servit per recarregar-nos les piles per tornar demà a la vida normal i corrent. Després de tenir per primer cop des que treballo quatre dies de festa per la Setmana Santa, una se sent veritablement preparada per tornar a la càrrega. I més amb la il·lusió d'aquest viatge de finals de juny que ja ha començat a prendre forma durant aquests dies de descans.

The Eyre Affair (Jasper Fforde)

Fa uns mesos vaig prendre el costum d'anar afegint a la meva "wishlist" de la imprescindible botiga on-line Bookdepository els llibres que m'anaven semblant interessants per diferents fonts: perquè en llegia una bona crítica en un blog, perquè en veia una recomanació a Página 2, perquè en sentia a parlar vés a saber on... D'aquesta forma, un dia vaig llegir en algun racó d'internet que algú comentava el darrer llibre de Jasper Fforde (Shades of Grey), i a partir d'aquí, vaig començar una cerca que em va dur a descobrir que aquest autor britànic havia escrit tota una saga dedicada a una detectiu de curiós nom (Thursday Next) que viu en un món paral·lel al nostre i que s'encarrega d'investigar crims literaris. El primer llibre de la saga té com a principal argument de contraportada per enganxar el lector el segrest d'un personatge literari, Jane Eyre, i la fórmula em va semblar tan curiosa que el vaig afegir automàticament a la meva llista personal, i al poc temps ja n'estava fent la comanda.

L'exemplar va acabar abandonant el prestatge d'espera en una època en què el llibre que tenia entre mans (The Enchantress of Florence, de Salman Rushdie, encara a mitges), em resultava massa dens per l'època en què em trobava (exàmens!) i, sobretot, massa lent. Per això, quan vaig obrir el llibre i en el primer capítol s'aturava el món, descobries que la Guerra de Crimea continuava després de més de 100 anys i fins i tot t'assabentaves dels diferents graus de policies amb funcions estranyes que treballen a Anglaterra (polícies del temps, polícies literaris, polícies que ni pràcticament ells mateixos saben què fan...), em vaig adonar que allò era el que necessitava per desconnectar.

Però un principi tan intens marca, sens dubte, un llistó que serà molt difícil de mantenir al llarg de tota l'obra. I, de fet, la sensació que m'ha quedat després d'acabar el llibre és que, de fet, no aconsegueix mantenir-lo. En primer lloc, he de dir que tot i el plantejament original de fons, l'estructura del llibre és la d'una novel·la policíaca, i per molt que m'hagi esforçat, aquest no és el meu gènere preferit. En segon lloc, l'humor tan extremadament britànic de l'autor no sempre sintonitzava amb el meu (en això pot influir que només puc llegir de nit, i potser a aquestes hores les glàndules de l'humor no estan per gaires esforços). I, finalment, aquest argument estrella (el segrest de Jane Eyre) s'acaba convertint en una frustració aixafa-guitarres, perquè tot i que te l'anuncien a la contraprotada, no té lloc fins als darrers cinc o sis capítols, i et passes l'estona girant fulls amb una sensació d'anticipació pel que creus que ha de passar ja i no arriba mai. Potser la culpa d'aquest fracàs amb Fforde sigui de la política comercial de les editorials?

Malgrat tot, crec que com a exercici de canvi de gènere i com a entreteniment ha estat bé. Probablement no sortiré a buscar més llibres de la saga ni invertiré gaires euros més en Jasper Fforde, però com a mínim ha estat divertit coneixe'ns i viatjar durant unes hores pel seu món paral·lel on no es coneixen les bananes i hi ha sectes que investiguen els orígens de les obres de Shakespeare.