Blogia

VARMT IGEN

En Tierra Hostil

En Tierra Hostil

Últimament em sembla que tinc una estranya connexió amb l'Acadèmia de Hollywood i, tot i que no vaig tant al cinema com voldria i acostumava a fer abans, en dos anys consecutius la pel·lícula de les nominades que he vist ha estat la que ha guanyat. Està bé que el tema de Slumdog Millionaire era bastant fàcil d'endenvinar, però enguany, quan tothom s'esperava que els bitxos aquests blaus d'Avatar guanyessin (jo m'he negat a veure-la; des que el cine costa 7 euros que s'ha de ser selectiu...), nosaltres vam agafar i ens vam plantar a veure En Tierra Hostil. I tot i que molts no s'ho espeaven, va agafar i va guanyar. I a mi com a mínim em va donar la satisfacció de fastidiar una mica al James Cameron King-of-the-world aquest...

Perquè a veure, la pel·lícula està bé però tampoc trobo que sigui una obra mestra. Per exemple, em va agradar molt més Up in the Air (que encara tinc pendent de comentar, mare meva...) que no pas aquesta, però també perquè la primera era una pel·lícula d'aquelles agradables de veure. I amb En Tierra Hostil vaig passar-me mitja pel·lícula amagada sota l'abric, i la totalitat de les dues hores que dura amb un nus a l'estómac que no em deixava respirar. Suposo que el fet que el cinema estigués buit també va contribuir a aquesta sensació (hi ha uns cinemes a Vila-seca que, tot i estar a deu minuts en cotxe de Tarragona i Reus, tenen més ben poc èxit de públic. Només cal dir que de dilluns a dijous fan preu "dia de l'espectador").

La pel·lícula explica les peripècies d'un grup de militars nord-americans  a la guerra d'Irak que formen part d'un grup de desactivació d'explosius. La trama comença quan arriba un nou "jefe" del grup, després que l'anterior mori a la primera escena (sincerament, des que diu allò que es menjaria una hamburguesa ja sabíem tots que la palmava al cap de pocs plans). I aquest nou jefe es caracteritza per estar ben boig, i donar unes vacances ben merescudes al robot desactivador d'explosius del grup. Fet que provoca la ira dels seus companys: un jovenet traumatitzat per la guerra i la mort, incapaç gairebé de disparar, i un altre militar que senzillament vol sortir d'allà viu.

Al film se'ns retraten les seves peripècies fins que els arriba el relleu i, per tant, el merescut descans a casa. Amb tot un seguit d'escenes que et dóna poc descans per a la tensió i la por que recorre tota la història (i que de veritat dóna la impressió que la teva sala de cinema també s'ha convertit en un territori hostil), i que més d'una vegada et fa apartar la mirada de la pantalla. Una trama que, per cert, no deixa gaire bé els pobres iraquians, dels quals sembla que la consigna sigui desconfiar-ne... però això és una altra història.

Tot i que el ritme del film funciona força bé, i amb pocs recursos aconsegueix atrapar bé l'espectador, no ens va acabar de convèncer l'epíleg final. El del soldat inadaptat a la vida real, o el del boig que només vol arriscar la seva vida perquè l'adrenalina és l'únic que el manté amb ganes de viure, i no pas els corredors infinits de caixes de cereals... Perquè tot i que es pugui entendre com una forma d'expressar com les ferides de guerra van més enllà de la pell i de l'escenari de la batalla, també crec que acaba amb una conclusió poc "humana" per al personatge.

Tot i això, us la recomano. Com a mínim, els protagonistes tenen color pell i semblen de veritat, no com d'altres...

I l'altre RETORN de la setmana

Aquest és un retorn en majúscules. Consti que des del passat dijous em passo la vida donant-me cops de cap a la pared perquè quan em van suggerir d’intentar organitzar-nos per anar a aquest concert vaig dir allò de "nooooo!". Aix, sort del youtube...

Estem de relax, i de retorn

Estem de relax, i de retorn

Suposo que els que de tant en tant traieu el nas per aquest petit espai d'internet us haureu preguntat què havia passat amb aquest blog, i si és que la seva autora s'havia pres unes vacances. Res més lluny de la realitat, i és que durant les darreres setmanes he tornat a sentir què era allò de ser estudiant i pel qual em vaig sentir tan alleujada quan vaig acabar la meva primera carrera. En definitiva, m'ha tocat patir la meva primera època d'exàmens com a estudiant d'Història de l'Art de la UNED, i us podeu imaginar que tot plegat m'ha tingut absorbida des de les dates nadalenques fins fa tot just una setmana. Fins avui, el temps necessari per a recuperar la meva sensació d'oci saludable,  per gaudir d'una desconnexió en forma de cap de setmana amb tot d'ingredients per tornar a la vida terrenal (spa, bons menjars, casa rural i una passejada pel delta de l'Ebre) i per tornar a tenir els dits entrenats per tornar a saludar-vos a tots des de l'internet.

D'haver de tornar a estudiar i passar els nervis dels exàmens suposo que poc us puc explicar que no hagueu patit ja. Com a mínim, puc assegurar que, tot i el mal humor i l'ansietat d'aquests dies (i la paciència dels que m'envolten), encara em queden ganes d'enfrontar-me a un segon semestre amb molta il·lusió per aprendre més coses. Per què, com a mínim, quan m'asseia al despatx cada matí, amb la son encara als ulls i el cafè tot just gola avall, davant meu no hi havia la insufrible teoria del paradigma de Maxwell (qui hagi estudiat comunicació ja sabrà de què li parlo...), sinó coses que de veritat em venien de gust aprendre, i no tan sols m'eren convenients des d'una perspectiva pràctica. Així que fer l'esforç de passar el matí concentrada en els llibres en comptes d'anant de pàgina web en pàgina web fins que el rellotge marqués l'hora de fitxar a la feina es feia així una mica més agradable.

El fet d'estar en una universitat a distància també incrementa en certa forma el neguit d'afrontar-se els exàmens, i, de fet, aquest encara continua, ja que ni tenim notes que indiquin si el camí escollit era el millor o no. Per a mi, a més, té l'afegit de la inconveniència que, per examinar-me, he de fer una hora de cotxe fins a Tortosa, on tinc el centre de la universitat més proper. Ja us podeu imaginar que, quan s'està nerviós i neguitós, anar amb el cotxe autopista avall no és el més agradable del món, però com a mínim la música ben alta i la concentració en la carretera t'ajuden a aclarir-te la ment.

I quan menys te n'adones, estàs en aquella sala d'entrada on, els pocs bojos que estudiem a la UNED de Tortosa (pooocs, molt pocs) ens mirem neguitosos durant mitja hora abans de començar l'examen. On van entrant els estudiants inquiets per la porta i baixen directes cap al lavabo de la planta baixa (jo entre ells...), i on, quan menys te n'adones, ja passen el teu carnet pel lector de codis de barres (sí, senyors, quan un estudia en la UNED es converteix en un codi de barres de supermercat) i estàs davant la impressora recollint el teu examen. I mentre tu batalles amb les piràmides egípcies, els palaus assiris i la tècnica de pintura al fresc, el noi del teu costat et roba el típex per esborrar fórmules d'un críptic examen d'enginyeria o una dona es baralla amb un test de psicologia bastant dantesc...

En fi, que estic contenta de tornar a la normalitat, i no us preocupeu, que he anat apuntant a la meva llibreteta  els temes que hauria d'haver anat penjant a aquest blog durant aquest parèntesi, per intentar posar-vos ara al dia de tot el que ha passat en aquest període de reclusió.

Emma (BBC, 2009)

Emma (BBC, 2009)

Feia ja setmanes que tenia pendent fer el comentari de la darrera adaptació que la BBC ha fet d'una obra de Jane Austen. En aquest cas, l'escollida ha estat Emma, que ja existia en una versió cinematogràfica protagonitzada per Gwyneth Paltrow i també en un telefilm per l'ITV protagonitzat per Kate Beckinsale. El fet que ara s'hagi optat per fer una minisèrie de quatre capítols, donava peu a fer una adaptació una mica més fidel al llibre i no tan precipitada, cosa que la feia una mica més temptadora.

Per tot el tema de la mudança, vaig arribar una mica tard a veure la minisèrie (generalment, vaig descarregant els capítols conforme s'emeten a Anglaterra), pel que ja havia tingut ocasió de llegir crítiques d'horroritzades fans de Jane Austen. Per això, quan vaig apretar el play del DVD em feia bastanta por el que trobaria darrere de la pantalla en negre, però, sorprenentment, m'ho vaig passar molt bé.

Una de les principals crítiques que es fa a aquesta adaptació és la radical modernització de les actituds que s'hi posa de manifest. Els mateixos responsables ja van avançar abans de l'estrena que l'havien volgut aproximar al públic actual amb tots aquests canvis, perquè consideraven que l'obra tal qual no funcionaria bé. Tot i que pugui qüestionar aquesta posició, he de dir que el resultat (si un deixa de banda purismes i el mira de gaudir tal qual és) és una obra molt fresca i molt jove, que es deixa veure amb facilitat, tot i que no sé si per a l'espectador-no-lector de l'obra original la successió d'accions no li provocarà certs canvis anímics una mica inexplicables.

A mi m'ha agradat força. S'ha criticat molt el paper de la protagonista (Romola Garai, que, per cert, va interpretar Briony al film d'Atonement en què parlava a l'anterior post), per la seva desmesurada expressivitat. Trobo que sí que la fa una mica repel·lent, però no és així Emma al llibre? No és l'heroïna més insufrible de l'obra d'Austen, i a la que acabes estimant per simpatia pels seus defectes tan flagrants? Tot i que és cert que el seu moviment de celles pugui ser excessiu, a mi m'agrada més el seu plantejament que el de Paltrow o fins i tot Beckinsale (que, com a mínim, li donava aquell toc frívol a l'adaptació).

A banda de la protagonista, els veritables punts forts són els secundaris. Especialment Michael Gambon, que està superb com a pare d'Emma i que roba totes les escenes on apareix. O l'Augusta Elton de Christina Cole, que ja vam poder veure a Lost in Austen com a la repel·lent Caroline Bingley, i a qui els papers de dona insufrible d'Austen li venen com anell al dit. I sobre Mr Knightley, que és un dels papers més discutits entre les fans de l'autora, he de dir que a mi Johnny Lee Miller m'ha agradat molt. L'únic però que té és que és més jove que al llibre, però suposo que és una de les llicències que es prenen per tal d'apropar l'obra al públic jove actual.

En definitiva, que si sou d'aquells que no s'han atrevit a veure aquesta minisèrie per les crítiques terribles que han llegit a la xarxa, us animo que ho intenteu lliures de perjudicis. Una bona estona no us la traurà ningú.

Atonement (Ian McEwan)

Atonement (Ian McEwan)

És curiosa la història amb aquest llibre (l'últim llegit durant l'any 2009): per una recomanació en un bloc ara fa més d'un any em va donar per començar a llegir-me'l, però entre vacances i d'altres històries no vaig acabar d'entrar a la història i el vaig abandonar (literalment, a la bústia de llibres retornats de la biblioteca). Però ja se sap que el destí té les seves jugades. Gràcies  a una recomanació en aquest bloc d'Antonio (a qui llavors no vaig poder retornar la salutació, i a qui envio molts records des d'aquí i l'animo a passar-se sempre que vulgui :D), em vaig animar a tornar a intentar-ho. Així que, predicant allò que si el primer cop no m'havia enganxat potser era culpa de la traducció, em vaig comprar l'edició original  i  la vaig deixar en un racó de la prestatgeria esperant el seu moment. I aquest va arribar aquest mes de desembre.

I quin ha estat el resultat? Doncs la novel·la m'ha agradat, però potser perquè hi havia posat unes expectatives massa altes, no m'ha acabat de convèncer. O potser és que encara no era realment el seu moment cent per cent, i d'aquí uns anys m'entusiasmarà del tot. Tornant amb les curiositats, em fa gràcia que la part que més temps m'ha costat llegir (la primera part, en què es narra una única tarda-nit en la vida dels personatges) sigui la que ara, fent la mirada enrere, més m'agrada. Potser perquè m'agraden les històries en què, en apariència, no està passant res, però en realitat tot s'està transformant. I, en canvi, la tercera part, que és la que més m'ha costat llegir, és la que més insatisfeta m'ha deixat. Perquè se centra en el personatge de Briony que, ho sento en l'ànima (i aquí potser és que això de llegir abans d'anar a dormir no em deixa gaire lucidesa mental), però no la suporto com a personatge, i perquè em va fer molta ràbia que m'enganyés amb el final (i fins aquí puc llegir..).

A banda d'aquesta animadversió irracional, dir que la història està narrada amb una estructura enginyosa: la primera part seguint salts temporals de minuts i hores i de personatge en personatge; la segona, gairebé com un monòleg interior del personatge de Robbie; i la tercera, amb la ja mencionada Briony. I, evidentment, no em puc estar de comentar que l'autor comença una obra amb una cita de Northanger Abbey de Jane Austen que, tercera curiositat, és un dels regals que em va portar Santa Claus. I és que igual que la pobra Catherine, un error d'un dels protagonistes desencadena tot un seguit d'actes bastant terribles. Bé, a Austen ni els actes són tan terribles i l'error no és més que una fixació infantilista, i tot i que a Atonement també es repeteixen aquests trets, us puc assegurar que les conseqüències són bastant més dures.

I entre una cosa i l'altra, ara m'ha entrat força curiositat per veure la pel·lícula (protagonitzada per la Keira Knightley en el paper de la tercera protagonista que encara no havia mencionat, Cecilia), així que no descarto que sigui un dels propers entreteniments per a estrenar com és degut la nova televisió del menjador.

2010

2010

Volia fer aquesta entrada ahir a la tarda, per tal de convertir-la en el meu comiat del 2009, però finalment em van enredar per tal d’anar a la caça i captura del nostre auto-regal de Reis: un nou televisor pel menjador (sí, d’aquells de pantalla plana i TDT d’alta definició que, he de dir, és dels millors invents i no sé què esperen els canals per emetre per aquest sistema). El que havia de ser una simple escapada al centre comercial de Les Gavarres (entre Tarragona i Reus, pels que no teniu el plaer de conèixe’l) es va convertir en tota una odissea que ens va dur fins a Reus, però finalment ja vam poder veure les campanades amb la nostra nova tele. Només fer constar que em fa bastanta pena la nostra anterior televisió, tan petita i de tub tan gran, ella, ara marginada a l’habitació verda (aka l’habitació que no fem servir per res).

Normalment, aquests posts serveixen per fer una mica de balanç d’any. A banda del repàs de viatges i llibres, el 2009 sempre serà per a mi l’any en què per fi ens vam comprar un pis. És la primera cosa que tinc en propietat (el cotxe que tinc mig robat no compta), així que suposo que podeu comprendre que sigui l’element que col·loqui al capdamunt de la llista. A més, moments com els d’ahir a la nit, que em van permetre per primer cop en la meva vida guarnir una taula de Nadal i fer un sopar de Cap d’Any en condicions (amb peix i gambes a la planxa, rollitos de salmó, copes per posar-hi la Coca-cola i un preciós camí daurat regalet de Santa Claus) fan que encara ho celebri més.

Deixant de banda l’especulació immobiliària, en l’apartat viatges el 2009 ha estat evidentment més humil que l’anterior. No podem anar cada any a creuar els Estats Units de costa a costa (mare meva, quin escàndol montarien els del banc!), i ens vam conformar amb un viatge creuant Suïssa i el sud d’Alemanya. Vam estar a punt d’arribar-nos fins a Àustria (Salzburg), però al final hi vam renunciar per por a estar abusant massa del nostre pobre Clio. L’apartat viatges també va tenir un petit aperitiu amb l’escapadeta d’un cap de setmana a París, un dels millors caps de setmana de la meva vida, per veure el concert de Depeche Mode. Perquè aquest ha estat sens dubte l’any Depeche Mode, amb aquesta aventura parisina i el posterior concert a Barcelona. I perquè hem decidit frenar, que si no... (sort que Santa Claus ens va portar també el DVD de la gira Devotional per consolar-nos una mica).

Sobre els llibres, primer he de dir que estic molt satisfeta perquè he arribat a la xifra de 20 llibres en un any. Tot i haver tingunt una mudança que em va tenir uns mesos bastant absorbida, he millorat els 15 de l’any anterior (sembla que només funciono per números rodons...). Encara em falta comentar el darrer llibre de la llista (espero poder fer-ho en les properes hores), però fent un resum puc dir que, literàriament, ha estat l’any de descobriment de les Brontë: per fi vaig llegir Wuthering Heights d’Emily Brontë, que s’ha convertit en un dels meus llibres preferits, i vaig enamorar-me de Jane Eyre, de Charlotte Brontë. L’afegit de la biografia d’aquesta darrera escrita per Elizabeth Gaskell va fer que les Brontë es convertissin en una petita obsessió durant uns mesos, i que m’hagin entrat unes ganes terribles d’anar a Yorkshire (i, ja de pas, fer una rutilla per Gran Bretanya). Només puc dir que ja tinc mig convençut a l’acompanyant...

Un altre descobriment de l’any va ser Charles Dickens. Enmig d’unes obres eternes a la biblioteca de Tarragona, vaig obligar una de les bibliotecàries a buscar-me pel magatzem Grandes Esperanzas. I sort que ho vaig fer, perquè és un llibre genial. Va deixar el llistó massa alt i Oliver Twist em va deixar una mica més freda, però ja tinc a Little Dorrit esperant a la prestatgeria.

Finalment, he de mencionar un dels llibres que sempre dibuixaran un somriure a la meva cara quan els recordi. La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey sempre serà recordada en el llistat de lectures del 2009.

I ara només cal esperar a veure què ens portarà l’any 2010. Per a tots els que traieu el nas per aquí, que siguin coses bones o, com a mínim, experiències de les que en poguem treure alguna cosa positiva.

Torni vostè demà...

Torni vostè demà...

Us podeu imaginar que després de l'odissea d'informar-te sobre una hipoteca, sol·licitar-la (a més d'un banc, evidentment) i després aconseguir que te la concedeixin, de ganes de visitar bancs i caixes te'n queden més ben poques. Suposo que per això, i també per falta de coincidència d'horaris, havíem anat endarrerint una gestió que teníem pendent. Resulta que, en comprar-nos el pis, hem canviat també la caixa on havíem estat tota la vida, però, tot i això, a l'antic compte encara ens quedaven diners i un parell de Visas que ja no fem servir (però de les quals sí que ens cobren la quota). Com que per una qüestió pràctica que ara ja no tinc tan clara (bàsicament, hi tinc una altra targeta de crèdit gratuïta que em va molt bé per quan estic a punt d'esgotar crèdit a la targeta habitual, sobretot durant els viatges) vam optar per no acabar de deslligar-nos  del tot de l'antiga caixa, i, per tant, havíem d'anar a l'oficina que ens quedava ara més a prop de la nova casa i traslladar-hi el compte.

Així que dilluns, aprofitant que per un cop en sis mesos coincidíem els dos en horari d'apertura de bancs i caixes (que, sincerament, s'ho haurien de fer mirar, això d'obrir amb aquests horaris tan especials...), vam anar a l'oficina més propera a fer tots els tràmits. Sincerament, jo em pensava que l'ineptitud en els agents de la nostra antiga caixa era cosa de l'oficina que ens havia tocat a sorts mentre vivíem de lloguer. Però aquell dia vaig poder comprovar que no, que deu ser cosa de la marca corporativa.

Arribem. "Per quin motiu traslladeu el compte?". Se me'n van acudir uns quants (aquell compte d'estalvi que ens van cancel·lar sense avisar a l'oficina de la ignominia...), però vaig optar per la diplomàcia i dir que per un tema de proximitat (buf, és que per anar a l'antiga oficina fa pujada...). El noi tecleja una estona a l'ordinador, i pregunta: "Teniu algun abonament?. Ah, sí, les nòmines...". Bé, no, les nòmines ja no hi són, li informo, i aquí se li encèn la primera alarma. "Vaja, que heu tingut algun problema amb nosaltres?"  Li expliquem que hem fet una hipoteca amb un altre banc, i, que, per raons pràctiques, ara les coses importants les tenim allà. Segueix teclejant, i als cinc minuts un altre cop la mateixa pregunta: "Us oferien millors condicions que nosaltres?". A veure, aquí ja ens comencem a molestar una mica, perquè ara no sé què li importa si la hipoteca ja està feta i no la penso canviar, i, és més, quan nosaltres els hem necessitat amb ells han passat bastant de nosaltres... "Sí", responem. Continua teclejant, teniu alguna domiciliació encara, bla, bla, bla... "Però vau demanar informació de les nostres hipoteques?". Bé, aquí és ja quan estem a punt de dir que ens faci un xec i que li donin pel sac a la meva targeta de crèdit extra. "Sí" (cosa que és mentida, però amb el que havia llegit a la seva plana web ja en tenia prou...). "I no us anaven bé?". NO!!!

Per fi, aconseguim que acabi el trasllat de compte i, fins i tot, l'exercici que esperàvem tan complicat d'anul·lar les Vises es resol amb unes simples tisores (espero que ara no em cobrin la quota per una Visa trencada en dos...). "És normal que al nou banc no us cobrin el manteniment de les targetes, esteu més vinculats" (a veure, i quan  tenia les Vises aquí, perquè sí que m'ho cobràveu igualment si estava igual de vinculada a vosaltres!!).  "Molt bé, doncs ara torneu la setmana vinent a anul·lar el compte antic". Com??!!! Vull dir, m'ha costat mesos tenir un moment de coincidència amb la meva parella per venir a fer un simple tràmit, i ara he de tornar la setmana vinent? "I no ho podem fer d'una altra forma? És que no coincidim mai els dos per horaris...". El noi se'ns mira, mira la pantalla i, tot condescendent, ens anuncia que li signem ara per avançat la cancel·lació i ja ens ho farà demà ell. Bufff, perquè mira que haver de tornar a aguantar l'interrogatori sobre la hipoteca...

Doncs avui, dos dies després, el compte segueix allà sense que ningú el cancel·li. I com em cobrin alguna quota de manteniment sóc capaç d'anar a matar algú a l'oficina de la caixa (una caixa qualsevol, és clar...). Ingènua de mi, què m'esperava si els hi vaig treure les nòmines...

Q&A (Slumdog Millionaire)

Q&A (Slumdog Millionaire)

Encapçalo aquest article amb una portada que, de fet, no es correspon amb la del llibre que jo tinc a la prestatgeria. De fet, el meu Q&A no es diu així, o, com a mínim, el nom més gran que surt en portada és el de la pel·lícula que deu haver dut a la gran majoria a endinsar-se en aquesta obra de Vikas Swarup: "Slumdog Millionaire".

El llibre va arribar a les meves mans fruit d'una compra compulsiva i totalment improvisada a la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia, on no parava de meravellar-me de la secció de literatura en anglès. Ja feia temps, poc després de veure (i encantar-me) la pel·lícula, que l'havia afegit mentalment a la meva llista de desitgos després de trobar-me'l un dia a l'Abacus, i aquell dia va caure sense més remei. El vaig acabar ja fa algunes setmanes (de fet, a la meva llista de llibres llegits aquest 2009 està col·locat al mes de novembre), però fins ara no havia tingut oportunitat de fer un comentari per aquí, i és que la novel·la m'ha deixat amb sensacions estranyes.

Per una banda, tot i que ja vaig dir que el film de Danny Boyle em va agradar molt i vaig sortir del cinema entusiasmada, sí que he de reconèixer que és un d'aquells films que, quan els vas revisitant mentalment, te n'adones que no són tan bons (una cosa similar al que em va passar, fa molts anys, amb Titanic) i que potser t'has deixat emportar per unes emocions una mica tramposes. Per això, tenia curiositat per llegir el llibre, i, la veritat, m'imaginava que podria dir allò típic de "doncs el llibre és molt millor...". Però ni puc dir això, ni tampoc el contrari, i és que llibre i novel·la comparteixen tan sols l'estructura (la vida d'un nen pobre de la Índia a través de les preguntes que li plantegen al programa 50x15 versió hindú), el nom del protagonista (i només del protagonista) i poc més d'una línia argumental i mitja (l'hospici que torna cecs els nens i el treball de guia al Taj Mahal).

A partir d'aquí, film i pel·lícula van per camins molt diferents. No hi ha germà, no hi ha la Latika-amor-de-tota-la-vida, no hi ha aquesta casualitat gairebé pretesa de com un cambrer arriba al concurs... És a dir, que si heu vist la pel·lícula, podeu estar tranquils que no us haureu auto-xafat el final si us enfronteu a la novel·la. De fet, el film simplement inhala una mica de l'esperit i el va transformant al seu gust, amb un contingut menys dramàtic, més romàntic i més hollywoodià, ficant uns gàngsters pel mig que al paper brillen per la seva absència. I obviant totes les arrels veritables del protagonista a la novel·la, que és un dels aspectes potser més interessants de l'obra.

El problema de la novel·la és que, a diferència de la pel·lícula, no entra tan fàcilment. Hi ha parts que no sé si dir que estan mal escrites o que simplement no són del meu gust (aquelles parts de diàleg...), i la història es fa molt pesada, i, potser, encara més difícil de creure que el final conte de fades de la versió fílmica.

En definitiva, que és un llibre que simplement recomano als que hagin vist la pel·lícula i tinguin curiositat per saber en què es basa, ni que sigui remotament. O, potser, si un s'hi enfronta sense la contaminació del film, el resultat sigui diferent... Però això m'ho haureu d'explicar vosaltres.

Hamlet

Hamlet

No és cap misteri que Hamlet és una de les meves obres de teatre preferides. Des que la vam estudiar a Batxillerat, que sempre m'ha interessat moltíssim veure'n adaptacions, però curiosament mai no havia estat capaç d'anar a veure'n una on realment s'ha de veure: al teatre. Sí, havia vist la clàssica adaptació de Kenneth Branagh, la de Mel Gibson (aquesta darrera, poc recomanable), però per diferents coses mai no l'havia pogut gaudir sobre un escenari. Descomptant, és clar, aquella magnífica Rosencrantz y Guildenstern han muerto, protagonitzada per Juan Diego Botto que vaig veure a Barcelona allà "en mis años mozós...".

Per això, que enmig de la voràgine de la mudança, hi hagués un divendres que el Hamlet protagonizat per Julio Manrique i dirigit per Oriol Broggi fes una parada al Metropol de Tarragona, i que a més jo aquell dia no treballés, era massa irresistible. I que a través d'una connexió aconseguíssim unes molt bones entrades (pagades de la nostra butxaca, no malpenseu...) ja ho feia inexplicablement perfecte. Així que jo em pensava: alguna cosa deu anar malament en aquesta obra, perquè si tot s'alinia tan meravellosament amb nosaltres.. Doncs l'únic però va ser que aquell dia jo estava cansadíssima i que, de fet, entre caixes i compres se m'havia oblidat del tot que era el dia del teatre. Perquè un cop es van apagar els llums i va començar l'obra, tot el cansanci es va esfumar i em vaig quedar fascinada.

Primer de tot, el plantejament de l'obra em sembla genial: uns pocs actors que jugaran a representar Hamlet, canviant-se sobre l'escenari, fent multiplicitat de papers, ballant i barrejant-se entre el públic per involucrar-lo també en una festa en què ens demostren que no s'ha de tenir por a un Shakespeare. Els canvis en l'estructura de l'obra (que, si es fa tal com està escrita, dóna per les quatre hores de Branagh) estan fets també de forma que no es noti cap salt per molt que coneguis l'obra, i hi ha personatges com Poloni que estan plantejats d'una forma força interessant.

Però, sobretot, em va encantar el personatge de Hamlet. No sols perquè trobo que Manrique (i aquí intentaré que la meva adoració personal no em cegui del tot) està esplèndid sense ser massa presuntuós, sinó perquè tota la faceta de bufó del príncep s'explota, tal i com està al llibre. M'encanta quan Hamlet no és només un llibre transcendent, sinó també una obra amb parts divertides, perquè es així com ho va escriure Shakespeare. I, evidentment, un deu per aquell monòleg del "to be or not to be" cigarreta en mà...

L'única cosa que trobo que no acabava d'encaixar era la decisió que el fantasma del rei de Dinamarca parlés en anglès. Puc entendre la proposta, però a la representació a Tarragona vam tenir un problema greu: els subtítols van entrar tard i malament. I per molt anglès que entenguis, un Shakespeare és molt difícil de captar d'oïdes... A més, alguns moments com aquell "swear!" amb accent estrany feien més gràcia que por.

Tot i així, l'obra em va encantar, especialment per aquest aspecte de "work in progress" que li donava aquell caràcter de representació única i especial. I segur que en cap d'altra representació Hamlet va aturar el seu diàleg per dir "jesús!" a una dona del públic que acabava d'estornudar. Així que si aquest Hamlet passa prop d'on us trobeu, no us el deixeu perdre.

La Gatchan

La Gatchan

Ara això sembla una miqueta més una casa...

Sweetest perfection

Sweetest perfection

Abans de res, deixem clar que aquesta foto no és meva. No, no, l'he robat del blog oficial (poc explotat, per cert) dels Depeche Mode, perquè, jo el passat 21 de novembre, estava massa concentrada passant una de les millors nits com per intentar fer una foto amb correció. I també perquè sóc molt poc partidària de dur càmeres de fotos o vídeo als concerts, perquè ja se sap, oficialment està prohibit, i segur que si tinc la mala sort de dur-la al damunt a mi me la treuen. Tot i que per la quantitat de càmeres que vam veure aparèixer per la pista del Sant Jordi, dubto que es controlés gaire, la veritat...

Però anem per parts. Feia mesos que teníem les entrades comprades, després de tornar de les vacances amb un pas previ per París per rebre una primera dosi de la gira Tour of the Universe. Qui m'anava a dir quan el 2006 vaig anar mig forçada a un concert de l'anterior gira que acabaria fent aquestes coses, però en fi, que després de tornar del concert de París vam decidir de comprar entrades també pel segon concert previst a Barcelona (el primer portava setmanes esgotat).

I dissabte 21, cap a Barcelona! I amb l'emoció afegida de saber que s'hi estava gravant el DVD de la gira, fet que confirma la meva sort espectacular amb la gravació de DVD's. Recordem que Per Gessle el va gravar al concert d'Estocolm que hi vaig anar el 2006, i ara em tornarà a passar! Com que vam arribar deu minuts abans de l'obertura de portes, a més del luxe d'aparcar a la porta del Palau (era legal? no ho tenim gaire clar...), vam poder caçar un bon lloc a pista. I el que és més important, poder anar abans de res al lavabo sense cues interminables.

Després d'unes dues hores guardant lloc religiosament de peu, i rient molt amb aquell grup d'alemanys fanàtics hardcore, que seguien el grup per tota Europa, va arribar el gran moment. Una hora i mitja de concert que ens va fer adonar que: u) els concerts milloren moltíssim quan els veus des de tan sols cinc files per darrere de la passarel·la), i dos) el concert de París no va ser més que un petit escalfament per la veritable apoteosi de la segona nit al Sant Jordi. Només dir que després d'aquella nit vaig necessitar dos dies per recuperar una gola en condicions.

Com ja he comentat abans, el meu primer concert de Depeche Mode va ser mig forçada i sense conèixer més que alguna que altra tornada. A París, ja estava una mica més preparada, però el 21 de novembre, després de llargues sessions de cotxe acompanyada dels seus grans èxits, jo ja no tenia aturador. I bé, com va quedar demostrat en moments con Fly on the Windscreen o Dressed in Black, els alemanys i nosaltres érem dels pocs que ens sabíem aquestes cançons, i això que les dues van ser composades quan jo només tenia tres anyets de no-res...

El més trist de tot plegat és que ara, com a mínim, ens tocarà esperar tres o quatre anys fins a un proper disc i una gira, si és que n'hi ha. Però de tant en tant pots tancar els ulls i recordar els moments irrepetibles de Home (la meva primera favorita) o Never Let Me Down Again (per fi vam aconseguir que el Dave es tragués l'armilla!), i sobretot, aquell Waiting For The Night final que no m'esperava pas i que vaig poder veure de tan a prop... Quan diuen que sortirà el DVD?!

Home

Home

Una llarga travessia del desert bloguer ha estat aquesta mudança, però per fi puc dir que tot plegat comença a tornar a la normalitat. Han estat setmanes en què no he contestat mails, tinc missatges pendents al facebook, salutacions pendents d’enviar, i molts i molts posts al cap esperant per ser publicats. Però de mica en mica estic segura que les coses tornaran al seu lloc.

Des del 15 d’octubre ja estem vivint al nou pis, el que significa que hem deixat de forma definitiva la Part Alta de Tarragona. Un barri molt bohemi i tot el que vulgueu, però ja he pagat la meva dosi de "pihippisme" en la vida i tenia ganes d’un altre ambient més convencional. De tenir contenidors que estan fixos al seu lloc tot el dia, i no només de vuit del vespre a onze de la nit (quin estrès si sopaves tard!), de no viure al focus d’atracció cada divendres i dissabte a la nit, de no poder aparcar a prop de casa i d’un miler de coses més. Sí, ara les botigues "cool" de la Part Alta (poques a les que hi anés habitualment) i l’Ajuntament estan més lluny, però ho puc dur amb dignitat.

Amb la mudança, a banda d’aquesta enorme estudi des d’on escric i que us il·lustro com a presentació del nou espai (ens falta la cortina, però és que estava esgotada a Ikea), hem guanyat també la nostra entrada en la comunitat "pija" (que no ja "pihippy") d’aquesta nostra comunitat de veïns. Ara mateix estem en vigílies de la nostra primera reunió de la comunitat de propietaris (bé, jo hi assistiré mentalment a través del que m’expliqui el meu representant i copropietari d’aquest nostre pis) i no puc estar d’imaginar-me les preocupacions amb un ordre del dia on la principal batalla és posar un sistema perquè no puguin fer servir els ascensors ningú més que els veïns. Comparat amb el forat etern que hi havia a l’entrada de la comunitat del nostre mini-pis és com mudar-se a Suïssa...

Però el "pijisme" té els seus avantatges: per exemple, puc presumir de tenir videoporter, puc saludar a les càmeres Gran Hermano que em graven des de cada racó dels passadissos comunitaris (anirà Mercedes Milà a la reunió de la comunitat?) i puc decidir a sorts quin dels quatre ascensors que tenim (quatre!) puc escollir per baixar o pujar, perquè també tenim dues entrades a l'edifici: una des de la planta baixa, i una altra des del cinquè. Ja sabeu, aventatges de viure en una ciutat amb desnivells.

A banda d'aquest canvi d'ambients, adaptar-se al canvi de deixar un pis de 32 metres per un que en té gairebé el triple també té les seves dificultats: com el fet que no trobo mai res a la cuina i sempre obro tres armaris fins a trobar el que busco (i això que els vaig ordenar jo!), que em passo la vida caminant de punta a punta del pis, i que escombrar és una maniobra molt més llarga que no fa pas tres setmanes.

Però en definitiva, i per acabar amb aquest post de reintroducció a la normalitat, estem bastant contents. Tant, que dissabte no ens va fer gaire llàstima deixar definitivament les claus del nostre mini-pis de lloguer. I els que estan especialment feliços són els nostres llibres, que per fi tenen espai per respirar, i sobretot aquells que han pogut acabar el seu exili forçat sota el sofà.

En fi, i només queda esperar fins al 2049 perquè l'altre copropietari del pis, el nostre adorat banc, ens "regali" la seva part. Com va dir el notari, això està "a la vuelta de la esquina"...

Millor que no s'haguessin aixecat...

Millor que no s'haguessin aixecat...

Avís per a navegants: ara vindrà un d'aquells posts en què l'autora no fa més que criticar. Així que si algú té entrades comprades pel musical Hoy no Me Puedo Levantar i no vol que li xafin la guitarra i les il·lusions, que no continuï llegint!

Sé que la culpa no és de ningú més que meva. Quan a casa en J. em va plantejar anar a veure Depeche Mode a Barcelona al novembre, després d'haver-los vist a París al juny, jo li vaig contestar que no em semblava just, perquè jo també volia anar a veure el musical de Mecano Hoy no Me Puedo Levantar i no ho feia per no gastar diners. Al final sí que vam acabar comprant les entrades pel concert (i precisament per iniciativa meva...), però suposo que li vaig deixar gravada la meva acusació i pel meu aniversari se'm va despenjar amb dues entrades per una de les sessions del musical a finals de setembre.

Quina il·lusió! I és que quan jo tenia sis anys no feia més que escoltar el disc Descanso Dominical, i ja em puc estar deu anys sense escoltar res de Mecano (si és que això és possible en aquest país) i encara saber-me de principi a fi totes les cançons. Per això, quan gairebé sense adonar-me vaig tenir al damunt la data del 26, la que tenien gravades les meves entrades des de feia mesos, em vaig sentir molt excitada per una nit que es plantejava d'allò més divertida.

Quatre hores (quatre hores!) després d'entrar per la porta del Teatre Tívoli de Barcelona la sensació era de traïció. Total. Perquè amb els 140 euros que li van costar a J. les entrades potser haguéssim fet millor de comprar entrades per l'altre concert de Depeche Mode de Barcelona (en fan dos..) i encara ens hagués quedat pel de Mika a l'abril. O per pagar-nos un terç de la rentadora nova que necessitem. Però no: ens va tocar passar unes horetes de tortura teatral.

A veure, a mi m'encanten els musicals. He vist tots els principals que s'han fet a Barcelona, vaig anar a Madrid a veure Cats i Cabaret, i n'he vist a Broadway i al West End de Londres. Així que ningú es pensi que és que la meva crítica vindrà perquè no m'agrada el gènere, perquè no. Perquè jo crec que a qui agrada aquest musical de Mecano és perquè mai no ha vist cap musical en condicions, i es pensa que amb un escenari que ha costat vés a saber quants milions (i el que haguéssim pogut fer amb aquests diners!) i uns actors que canten bé ja està tot fet.

Doncs no! El problema de HNMPL (permeteu-me que faci servir el nom curt...) és que no té guió. I si en té, el devien haver fet fumats fins a dalt d'alguna cosa, perquè no té sentit. Vull dir, les cançons de Mecano tenen moltes possibilitats a nivell d'explicar històries, però l'adaptació les va desperdiciant una per una (amb alguna excepció, com Quédate en Madrid). I sobretot la història global passa de forma precipitada, sense sentit i amb canvis del drama a la comèdia tan sobtats que et venen ganes de treure un mocador i demanar que li tallin l'orella i el rabo a Nacho Cano. Perquè, una cançó de ressaca com Aire s'ha de cantar com si un grup estigués fent un concert!? I després quan ve la cançó de ressaca fem servir Eungenio Salvador Dalí? Però que és això??!!!?

I un punt i a part són els actors. Quins problemes de dicció, i quina poca química a la parella protagonista (els hem donat el premi personal a la pitjor de la història dels musicals). Una llàstima que l'actor que feia de Colate, tot i tenir unes interpretacions genials quan cantava (aquella Perdido en mi Habitación, que semblava que remuntaria tot el muntatge...), després fallava quan parlava sense música: tenia veritablement un mitjó dins de la boca? O és la forma com li havien dit que s'interpretava un yonki? Perquè el musical té tots els números per ser l'obra que tracta de forma més supèrflua el tema de les drogues i la Sida. "Ui, tenim un personatge que es va enganxant cada cop més a les drogues, com ho ensenyem de forma subtil? Ah, sí, li anirem esparracant la roba cada cop una mica més!".

Llàstima que quan el guionista veiés Rent (que estic seguríssima que ha vist... i copiat!) no se n'adonés que tot això es pot tractar d'una forma seriosa, i sense caure en el doctrinalisme! I llàstima també que no se n'adonés que té personatges molt bons a la història (Alejandro, Patricia) i que els desperdicia d'una forma terrible. I quin problema té l'autor amb les dones? Perquè són personatges estúpids, sense sentit i sense cançons (en un musical!)?

En definitiva, trista, molt trista, la nit del 26 de setembre. Perquè m'esperava molt, i em van decepcionar com mai ho han fet en un escenari. I això que en acabar el primer acte,que ja em començava a semblar "pse", tenia esperances que el segon fos millor (una cosa que tots sabem que mai passa als musicals). Però en fi, deu ser que HNMPL és un musical per simplement seure a la butaca i anar cantant les cançons de Mecano (a mi és l'únic que em consolava i em permetia anar passant l'estona). Però per això que em posin una banda homenatge, que em costarà molts menys diners.

Estrès (im)mobiliari (II)

Estrès (im)mobiliari (II)

Em prenc un descans de la marató de Tècniques Artístiques que m'estic fent aquesta tarda (el resultat de la meva ja anunciada matrícula a primer d'Història de l'Art, a l'UNED, a l'arxiconegut ritme acabi-la-carrera-quan-es-jubili) per treure el nas per aquí i oferir-vos la segona entrega de la sèrie d'Estrès immobiliari. Una afecció, però, que aquest cap de setmana ha perdut les dues primeres lletres per quedar-se senzillament en "mobiliari".

A veure, he dit repetides vegades que m'encanta anar a la botiga Ikea. Que adoro les seves línies de disseny i que no em fa sentir gens petita tenir uns mobles que serien deu cops més barats que els d'aquells que se'n van a la Sènia a buscar la última moda (hauríeu de veure la de revistes de decoració que fan servir mobles Ikea!). Però el passat dissabte reconec que hem batut un nou rècord: vam passar sis hores i mitja de passadissos, metro, referències, noms en suec i llapissets d'aquests marrons que es perden per les butxaques. I fins i tot jo en vaig acabar farta.

Perquè, senyores i senyors, aquest dissabte hem començat a donar color (en sentit figurat, encara no pintem) al que, si no passa res, serà la nostra nova casa. I tot i que em costa allò de treure'm la sensació de "alguna cosa haurà d'anar malament", puc anar dient que s'acosta el moment de deixar la vida mini-pis per la d'un habitatge que sí que compleixi les normes actuals d'habitabilitat. I enmig d'aquesta voràgine, he descobert (o se m'han fet més presents que mai) els defectes de la gran cadena sueca.

Primer de tot, la gent. Des de les onze fins quarts de sis de la tarda que allò era un riu de gent interminable. No sé si érem sempre els mateixos o anaven canviant la resta, però era un no parar. A l'exposició, a l'autoservei, al restaurant (per cert, que bones estan les mandonguilles sueques!), al lavabo, a les caixes i allà on sigui!

Segon: mai trobaràs escrites les mides d'allò que busques. Les tindràs d'aquells mobles que no vols i hauràs de mesurar a mà (amb aquell metro de paper d'aspecte poc fiable) les que per tu són bàsiques. I quan les trobis hi veuràs una successió de números tan interminable que ja no sabràs què és alçada, què és fons ni amplada... I sempre quedarà la incògnita d'aquella darrera dimensió que manté oculta misteriosament la seva funció.

Tercer: mai tindràs el moble que busques disponible en el color que vols. Així que visca la combinatòria de colors (que, per molta carrera d'Història de l'Art, no és el meu fort). Tampoc mai seràs capaç de localitzar el preu d'aquell moble que més t'interessa (si us plau, algú em pot dir quant costen els llits tipus canapè a l'Ikea?!).

Quart: avançar i retrocedir per l'exposició de l'Ikea és un esport d'alt risc!

Però en fi, en vam sortir vius i amb una llista interminable dels mobles que volem i que sumen unes xifres a les que últimament ens estem acostumant. Qui m'anava a dir a mi que veuria bitllets de 500 i 200 euros per casa... Si és que d'alguna cosa ha de servir convertir-se en especuladora immobiliària!!

Miles away

Miles away

Tan sols un petit incís per informar tots aquells que de tant en tant entreu per aquí, que el blog compartit sobre el nostre viatge als Estats Units ha ressucitat en forma de blog de viatges genèric i que l'estem actualitzant amb les nostres peripècies per terres suïsses i alemanyes. Si us ve de gust, esperem els vostres comentaris a Si avui és dimarts, això és Albuquerque.

Estrès immobiliari

Estrès immobiliari

No m’agrada gens que aquest bloc es converteixi en una successió d’excuses per la falta d’actualització. Però em veig forçada a dir un altre cop perquè he passat tantes setmanes sense publicar res, i possiblement aquest sigui l’únic cop en què tinc una raó vàlida: pateixo d’estrès immobiliari. Que què és l’estrès immobiliari? Una sensació horrorosa de pes a l’estómac, que se t’agafa i t’estreny i afegeix deu quilos al pes que carregues mentalment cada dia, i de la qual és difícil desempallagar-se des del moment en què penses "per què no mirem de comprar-nos un pis?" fins el dia que fiques la clau a la porta (a la teva nova porta) i tot està allà, tan ben col·locadet i perfecte.

Així porto un mes. I tot i que he de reconèixer que hem fet un procés més ràpid que moltes persones (el pis que volem s’ha creuat en els nostres camins més aviat que no pas l’esperàvem), ara entre contractes, calculadores i pregàries i pregàries a la verge protectora de bancs i caixes i els sants concedidors d’hipoteques les meves neurones pateixen un estrès difícil de suportar.

Resultat: no tinc temps de llegir, no tinc temps d’escoltar música, fa segles que ni continuo amb el meu repàs de suec, reprendre els estudis d’àrab està aparcat sine die i ni tan sols m’he pogut matricular a la UNED com tenia planejat perquè tot el seu sistema també sembla que s’estigui desmuntant sol.

Així que espero que em perdoneu per tenir abandonat aquest petit espai on-line i que sàpigueu aguantar amb paciència tot aquest procés que espero que de veritat pugui acabar bé. Intentaré retornar per aquí tant com pugui, sobretot perquè m’he fet el propòsit d’intentar portar tot el tema amb la màxima calma i tranquil·litat de que sóc capaç (els que em coneixeu sabeu que no és gaire) i, si més no, aquest bloc també s’ha convertit en una petita teràpia antiestrès per mi.

Possessió (A.S. Byatt)

Possessió (A.S. Byatt)

Se'm fa difícil fer una valoració normal del llibre Possessió d'A.S. Byatt. El cert és que tinc la impressió que m'ha costat força llegir-lo: el vaig començar en castellà abans de les vacances, i no sé si per la traducció o per l'època de l'any que era, però no vaig aconseguir passar del quart capítol, i el text se'm feia d'allò més farragós. De tornada, vaig tornar a intentar-ho, aquest cop amb la traducció en català, que em semblava més agradable per vés a saber quins factors. Tot i que mirant les dates a la meva prestatgeria virtual d'Anobii veig que he trigat tan sols unes quatre setmanes en llegir-me'l (tenint en compte que té més de 500 planes i que els caps de setmana no he llegit gens), de fet tinc la impressió que m'ha costat, i no sé per què.

Perquè, per una banda, el llibre m'ha agradat força. Té un plantejament d'allò més interessant: un estudiós literari d'un poeta victorià fictici dit Randolph Henry Ash (però que amb aquest nom sona tan real) descobreix, regirant un llibre de l'antiga biblioteca de l'escriptor, uns esborranys d'unes cartes desconegudes adreçades a una dona misteriosa. A partir d'aquí, comença a descobrir la seva relació amb una altra poetessa de l'època, també fictícia: Christabel LaMotte, i inicia amb una estudiosa d'aquesta autora una llarga investigació que els acaba arrossegant a ells mateixos, un segle després.

Per explicar tota aquesta història en dos temps l'autora fa servir un munt de tècniques: cartes, poemes dels dos autors ficticis, diaris i, fins i tot, algun que altre flashback, que són de les parts que més m'han agradat del llibre. I sobre totes elles plana aquest concepte de la possessió, que mai sabem si és la possessió mútua dels enamorats d'època victoriana, dels de l'època actual, o de l'obsessió dels dos protagonistes moderns pels personatges del passat que els fa oblidar el present...

Llavors, amb tots aquests ingredients (cal afegir que Byatt va guanyar el premi Booker, dels més prestigiosos en llengua anglesa, per aquest llibre), què és el que no m'ha acabat de convèncer? Doncs no m'ha agradat que a estones la novel·la s'atura en temes de crítica literària, que, pobra de mi, se m'escapaven molt. Que, per contra, hi ha hagut punts que allò semblava una telenovel·la sud-americana dissimulada sota un munt de poemes. I no m'ha agradat gaire tota aquesta devoció feminista-lèsbica que envolta a les estudioses de Christabel LaMotte. No sé si l'autora pretenia ridiculitzar estaments similars, però a mi tot aquest entorn literari em queia fatal. De fet, fins i tot el protagonista masculí no ha aconseguit que li agafés gaire estima.

Ara, però, la història té truc. Perquè just quan penses que allò s'ha convertit en una novel·leta romàntica, de sobte et trobes amb un epíleg molt maco, gens ensucrat, i que et reconcilia amb la història, l'amor i fins i tot els fulletons romàntics. En fi, que suposo que cadascú ha d'experimentar tot el conjunt per arribar a una conclusió global. A mi, no m'ha decebut, però tampoc m'ha entusiasmat.

Overbooking a la prestatgeria

Overbooking a la prestatgeria

Que quedi com  advertència: aquest post serveix com a avís públic que l’adquisició de nous llibres queda suspesa (excepte per raons laborals i formatives) fins a proper avís. La raó: ja no em queda més espai a la prestatgeria, i menys encara al prestatge "d’honor" del qual he hagut de desallotjar l’edició de butxaca de Pride and Prejudice que tantes relectures ha patit.

I el culpable d’aquesta declaració d’intencions és ni més ni menys que el meu nou descobriment de compra per internet: The Book Depository. N’havia sentit a parlar per diferents blocs, i finalment ara farà un mes em vaig atrevir a provar-ho, i no tinc més que recomanar-lo també al meu torn.

The Book Depository és una botiga online de llibres en anglès. Tenen un amplíssim catàleg, amb edicions tant de butxaca com de tapa dura. Els preus són molt barats: hi ha clàssics en edicions Penguin antigues que es poden comprar per 2 o 3 euros, i els llibres de coberta dura els pots trobar des de 9 euros, si tens sort. Però el millor de tot és que ofereixen transport gratuït a un munt de països, inclosa Espanya, així que la diferència amb altres botigues per internet de llibres es converteix llavors en abismal.

He de reconèixer que, com molts, tenia les meves reserves davant tanta oferta econòmica. Però em vaig atrevir amb una comanda de tres llibres per menys de vint euros en total, i no em puc pas queixar dels resultats. Els dos llibres de butxaca que vaig encarregar van arribar sans i estalvis, i en una sola setmana: el més petit va arribar en un sobre d’aquestes amb protecció directament a la bústia, i el més gruixut en una capsa que vaig haver de recollir a Correus.

Amb el tercer vaig tenir problemes logístics, però és precisament en aquests casos quan un pot avaluar del tot l’eficiència del servei. Vaig demanar l’edició Winchester de Persuasion, de Jane Austen, però malauradament es va esgotar abans que me la poguessin enviar. En tan sols quatre dies em van notificar el problema i em van retornar automàticament els diners a la meva targeta de crèdit. I dues setmanes més tard, per fi vaig aconseguir comprar el llibre, tot i que a hores d’ara torna a estar esgotat...

Així que aquí teniu la presentació de les meves darreres adqusicions: la joia de la corona és sens dubte aquesta edició de Persuasion que ha arribat just avui, i que permet que el prestatge dedicat a Jane Austen (espai que comparteix amb els Harry Potter i Dickens, entre d’altres) tingui aquest aspecte tan espectacular:

Share photos on twitter with Twitpic

Després tenim les altres dues adquisicions a través del meu nou descobriment: una edició de butxaca de Jane Eyre de Charlotte Brontë que m’encanta. És una edició de fa uns pocs anys de Penguin, amb la coberta de color verd, que m’entusiasma. D’altra banda, tenim Little Dorrit de Charles Dickens, que em moria ganes de llegir i no trobava enlloc, tot i que té el gran repte de superar les 800 planes...

Finalment, aprofito per presentar també en societat les meves adquisicions franceses: un Oliver Twist de segona mà comprat a Shakespeare and Company, i Old Possum Book of Practical Cats, de T.S. Elliot, descobert a una prestatge de Abbey Bookshop. Ambdues llibreries, considerades de les millors del món, al centre de París.

Mamma Mia!

Mamma Mia!

Quan vaig veure el primer trailer de Mamma Mia! vaig saltar d'alegria. Quan estava a punt d'estrenar, vaig pensar que no hi faltaria. Però quan vaig començar a llegir les primeres crítiques, tot es va refredar de cop. Vaig llegir comentaris de gent que la posaven molt malament, i, sobretot, vaig veure alguna interpretació musical del protagonista masculí (sí, Pierce Brosnan) que em va deixar sense alè, i no precisament per la seva qualitat. I si a això hi afegim que Colin Firth havia guanyat uns quilets de més, la veritat és que vaig renunciar a gastar els sis euros de rigor per veure-la al cinema.

Doncs no sé en què estava pensant aquesta setmana que em vaig dir: "va, per què no te la poses en la teva acabada d'inaugurar secció de Pel·lícules de Divendres?" I allà estava jo divendres pensant "va, segur que no és tan dolenta". Doncs no. Era encara pitjor.

Quin és el problema de Mamma Mia!? Perquè el musical ha tingut un exitàs enorme als teatres, i tothom que conec que l'ha vist (el musical, no la pel·lícula) li ha entusiasmat, i a mi de fet les cançons d'ABBA m'agraden força. Doncs jo crec que el problema està, sobretot, en el trasllat de tota la màgia del teatre al cinema: no funciona bé, no rutlla gens. Fins i tot hi ha vegades que et sembla veure les entrades i sortides d'escena pels laterals de l'escenari, les cançons estan forçades a estones... Bé, i comentari a part són les interpretacions: Meryl Streep pot ser tot el meravellosa que vulguem en d'altres films, però aquí està sobreactuada en cada pla en què se la grava. I, per molt que s'esforci i tingui un resultat més que correcte, a mi no m'acaba d'agradar com canta, i un musical també es basa en què la gent canta, i bé.

Però el pitjor de tot és Pierce Brosnan. No perquè hagi tret panxeta, no perquè no sigui el súmmum de la interpretació... Sinó senzillament perquè canta d'una forma tan horrorosa que quan s'arrenca pel tema SOS (us ho enllaço, però esteu advertits...) a un li vénen ganes de tapar-se la cara amb el coixí i enfonsar-se.

Per sort, les cançons d'ABBA són d'aquelles que t'animen per molt malament que estiguin les coses, i ajuden a què la pel·lícula no es faci eterna ni et vinguin ganes de pitjar el botó d'stop. Això sí, és una llàstima que un musical amb tant de potencial hagi acabat amb una adaptació que a mi m'ha agradat tan poc.

Menció apart per Dominic Cooper, l'actor que feia el personatge d'Sky (el nòvio de la filla de Meryl Streep, per aclarir-nos), que em vaig passar tota l'estona donant-li voltes d'on em sonava la seva cara. Fins que en l'última escena em vaig enrecordar d'on el coneixia: va ser Willoughby a l'última adaptació de Sense & Sensibility de la BBC. El que passa és que aquí fent de tan bona persona era incapaç de relacionar-lo...

Sóc... ¿apte?

Sóc... ¿apte?

Missió superada. Aquest hivern em vaig plantejar el repte de, a banda de continuar amb les classes a l'EOI, treure'm per lliure el nivell D de català. El que significava que m'havia de comprar els llibres i obligar-me a anar estudiant per tal de poder aprovar l'examen a finals de maig. M'ho vaig plantejar, també, com una prova per a l'aventura que vull començar el curs vinent: apuntar-me a la UNED a estudiar Història de l'Art, i mantenir d'alguna forma els estudis d'àrab.

Doncs bé, l'experiment al final ha sortit bé. Han valgut la pena tots els matins que passava enganxada al llibre i el quadern d'exercicis, els dos dies de festa reservats per a repassar histèrica el temari i, sobretot, el dissabte perdut i les cinc hores sense poder anar al lavabo mentre feia l'examen. El passat divendres em van dir que havia aprovat, així que aquesta és ja una etapa superada i de la qual no m'hauré de preocupar més.

Això sí, aconseguir saber la nota ha estat una altra aventura. Tot i que en teoria s'havien de penjar per internet al matí, no va ser fins a les cinc de la tarda que les vam poder consultar, tot i que vaig poder consultar les llistes oficials de forma física al migdia. Us podeu imaginar el tremolor de mans mentre feia passar els fulls fins arribar al meu nom! El més divertit de tot plegat és que, un examen que qualifica el "nivell superior" en català, et doni els resultats fent una falta d'ortografia tan garrafal: és a dir, jo sóc "apte" en el nivell D de català?? He de passar una operació de canvi de sexe per poder recollir el meu títol?