Pràcticament cada dia m'enfado amb la meva cartera. I això que no la veig mai, perquè quan ho faig el que em passa és que directament em desespero. El problema és que l'arribada del correu dos o tres cops a la setmana s'està convertint en tot un misteri en aquest portal, i especialment pel que fa als costums dels repartidors sobre on deixar els sobres.
Generalment, la cartera passa entre les 10 del matí i les 11. Genneralment, jo a aquestes hores encara sóc a casa. Mai, i quan dic mai és mai, piquen al porter automàtic. Mai demanen que se'ls obri la porta, a no ser que te'ls trobis just quan entren. És a dir, la meva cartera pràcticament ni deu saber com és la meva bústica. I us preguntareu, llavors com s'ho fa? Doncs molt senzill, passa les cartes per sota de la porta d'entrada a l'edifici. Totes juntes, i ja se les arreglaran els veïns per repartir-les.
D'aquest estrany costum jo n'extrec, a primera vista, tres inconvenients. Un: no tinc perquè fer la feina del carter d'agafar les cartes del terra i repartir-les per les bústies dels meus veïns; dos: es corre el perill que alguna carta es perdi o que l'agafi algú altre, fins i tot algú que no sigui del meu edifici, ja que poden entrar visites, tècnics o fins i tot de vegades es poden agafar des de fora, del mal col·locades que les deixen; tres: els meus veïns no tenen perquè saber quines cartes m'envien, igual que jo no tinc perquè saber quines els envien a ells.
I tot aquest entranyable costum de trobar-me les cartes a terra cada cop que surto pels matins a treballar és encara pitjor quan t'ha d'arribar alguna cosa. Vull dir un CD o un llibre que has comprar per internet, i que normalment no ve mai per correu certificiat, sinó per ordinari. L'altre dia em van enviar un llibre que la cartera sí que va entrar dins del portal, però que va deixar mig penjant de la boca de la bústia, aguantada per només una cantonada de no res.O les revistes, que ahir va ser el súmmum dels súmmums. A banda de la revista del centre Jane Austen de Bath també estic subscrita a una publicació gratuïta que fa una companyia petrolífera sobre el món àrab (no parlen pas de petroli, per cert...). Doncs ahir me la vaig trobar mig ficada per sota la porta de l'edifici, perquè ni tan sols passava per allà. Qualsevol persona me l'hauria pogut robar. I el pitjor de tot és que jo aquell matí havia estat tota l'estona a casa i, si hagués pitjat l'intèrfon, li hagués obert la porta sense problemes.
I no puc acabar la sessió de despotricar per despotricar amb una última referència al meravellós art dels avisos de correus. Perquè a mi els avisos de "no se pudo entregar por encontrarse ausente" me'ls trobo a la bústia a les 11 del matí quan no he sortit de casa des de la tarda anterior. El que vol dir que el carter ja ni es molesta en portar-me els certificats o paquets, i me'ls he d'anar a buscar jo mateixa sempre a correus. I, evidentment, els rebo un dia més tard del que em tocaria.
Potser m'hauria de plantejar demanar un descompte en segells per danys i perjudicis, no?
Però quina mala nit que vaig tenir ahir: agobiada de calor, de feina, de companys de feina, de tot el que té a veure amb la feina... Total, que una espiral de mal rotllo anava pujant i pujant per la meva gola com si em volgués asfixiar i eliminar-me tot aquest "equilibri zen" que tant he anat publicitant aquestes setmanes, i que em mantenia per damunt del bé i del mal en tot al que jornada laboral es referia... I llavors, en plena crisi nerviosa, vaig pensar: recorda, recorda un bon moment d'aquests darrers dies. I allà estava: dissabte a la tarda, anem al cinema a veure Up (després ens escaparíem a l'Ikea a comprar pastissets suecs, però això és una altra història).
Primer de tot: sí, la pel·lícula em va agradar molt, però vull fer un aclariment a tots els crítics del món que l'han aclamat com a obra mestra. No és millor que Wall-E. No ho és. La primera mitja hora de Wall-E et fa voler saltar a la pantalla i fer petons a la cara del robot que imita Charles Chaplin. Sincerament, crec que res podrà superar aquella mitja hora.
Dit això, els primers vint minuts d'Up! també són espectaculars. És d'aquelles seqüències que, per molt dolent que sigui el que vingui darrere, no podran enfonsar la pel·lícula. De fet, crec que s'hauria d'ensenyar a les escoles de cine com a exemple insuperable de com explicar una història a través d'el·lipsi, i de com emocionar el personal amb només un globus.
Perquè tot i que la pel·lícula és a estones divertida (aquells animalons, aquell traductor de lladrucs dels gossos), sobretot és emocionant. I ho dic perquè servidora es va passar el film plorant com una magdalena, que semblava que no podia aturar aquella pluja de llàgrimes. I el pitjor de tot era: primer, que no tenia kleenex (i a la sortida vaig haver de robar tovallons a una cafeteria perquè ni als lavabos hi havia paper!); i el segon, que els nens, el teòricament públic a qui va adreçat aquest film (i quants nens que hi havia, mare meva), no ploraven gens. Ells tan feliços preguntant allò de "i ara què passaaaaa?". I com m'ho faré jo quan hagi de portar les meves nebodes a veure una d'aquestes pel·lícules i em preguntin això mentre jo sóc un mar de llàgrimes??
En definitiva, molt recomenable. No us deixeu enganyar per l'etiqueta de pel·lícula per a nens, però en fi, ja sabeu que amb els films de Pixar això no passa. I, sobretot, no us perdeu el ja tradicional curt animat de l'inici (a més del trailer de Toy Story 3), que és dels millors que mai he vist.
Quan estem a hotels amb televisió amb satèl·lit, normalment m’agrada mirar els programes internacionals de notícies. No sols perquè generalment són els únics que es fan en anglès i per tant pots entendre alguna cosa (tot i que sempre et queden els realities de la MTV que no estan doblats...), sinó també perquè molts d’aquests canals ofereixen coses que la nostrada 3/24 o TVE 24h no ens ofereixen.
Tot i que no sóc gaire fan de la CNN, he de dir que en el nostre darrer viatge a Suïssa sí que vaig descobrir un programa que em va encantar, però que desgraciadament no puc veure en directe (ja se sap, si no pagues...). Es tracta de Backstory, un programa de mitja hora de durada en què s’analitza, com diu el seu nom, l’altre costat de les notícies. I això no vol dir que hi ha un munt d’anal·listes explicant-nos el context de les novetats del dia, no. Quan dic "altre costat" em refereixo a allò que veuen, senten i pateixen els que s’encarreguen d’elaborar les notícies: els periodistes.
Per exemple, pots descobrir com s’ho fa el periodista enviat a Afganistan per aconseguir prendre una cervesa a l’hotel (a un país musulmà i no turístic generalment no es pot prendre alcohol); el fred que s’ha de patir al tribunal suprem de Washington mentre es cobreixen els temes; o com s’ho van muntar els corresponsals a Los Angeles per seguir tot el circ de la mort de Michael Jackson.
Tot i que hi ha alguns vídeos que són més avorrits, moltes vegades et fan riure i, fins i tot, sentir-te identificat amb el que els passa. No sé, a mi em reconforta que els periodistes de la gran CNN pateixin els mateixos problemes que tenim els modestos d’altres mitjans més locals.
El millor de tot plegat és el bon ús de les noves tecnologies que fan des del programa. Els pots seguir tant a través del Facebook (on pengen algun vídeo de prèvia del programa sobre com s’està preparant o notes sobre els continguts de la nit) o a Twitter (on el presentador fins i tot penja més d’una actualització al dia). El problema en el meu cas és que tot plegat em crea una sensació d’emoció acumulada que, mentre els americans la poden satisfer amb l’emissió del programa, jo he de guardar-la i esperar fins que al dia següent es pengin alguns dels vídeos a la seva web. Llàstima que l’emissió "en viu" de la CNN per internet no sigui més que un simple miratge, on fan una programació del tot diferent a la del canal real.
Us deixo aquí amb un petit tast del programa. Es tracta d’un vídeo sobre el corresponsal a Afganistan després de passar uns dies amb els marines americans desplaçats al lloc (allò que se’n diu un "embed" i que es va posar tant de moda a la guerra de l’Afganistan del 2001). Si deixeu de banda el nacionalisme que va sortint per alguns raconets (no deixa de ser la CNN...) teniu una història molt i molt interessant, i que generalment no s’explica mai.
És dilluns, el dia està fosc, plou o fa una humitat i xafogor insuportable, hi ha obres a la Renfe, al metro i a les carreteres de Tarragona... Algú necessita una petita dosi de Mika per animar-se?
Avui que, per primer cop en molts dies, el sol no espetega contra la meva finestra i estar davant del portàtil no és cap tortura o un anunci de la ineficàcia de qualsevol tipus de desorant antitranspirant, arriba el moment de posar-me una mica (ni que sigui una mica) en aquest bloc. I començo a fer-ho amb el darrer llibre que he acabat, l'últim publicat per Paul Auster, Un home a les fosques.
No sé si és que l'edat ha fet que l'autor novaiorquès valori més allò de "en el pot petit està la millor confitura", però el cert és que les últimes novel·les de l'autor no serien pas novel·les en el sentit ample de la paraula, sinó novel·les curtes o fins i tot contes. L'avantatge és que, en ser tan breus, si la història et captura, ja no tens temps de notar una baixada de ritme o d'interès, perquè en dos dies, com a molt, ja s'ha acabat el llibre. Em va passar a Viatges per l'Scriptorium, que em vaig liquidar en un únic viatge en tren, i una sensació molt semblant he tingut amb aquest llibre: em va durar menys de dos dies, però sense tenir la sensació que havia estat atrapada absolutament per ell i no podia fer més que llegir-lo. Simplement, després de dues tardes llegint, s'acaba.
M'agrada força el punt de partida de la història: un home gran i molt minvat físicament (una altra de les constants dels darrers llibres d'Auster) passa una nit d'insomni. I per no pensar en les dures vides d'ell i les dues dones amb qui comparteix la casa (la seva filla i la seva néta), comença a inventar-se històries. Bàsicament, una història: la d'un home que de sobte es troba immers dins d'una guerra civil als Estats Units contemporanis, provocada pel presumpte fiasco electoral de les eleccions presidencials del 2000.
Aquesta petita història dins d'una altra història és el millor, de lluny, de tota la novel·la. Per què és inquietant, per què t'atrapa, per què et pot semblar tan real... Però de sobte, a la meitat de la novel·la, la història imaginada s'acaba, i tornem a la realitat imaginada per Auster del nostre home a les fosques, ara acompanyat de la seva néta. I aquí es desenvolupa l'altra història, la més real però no menys inquietant, perquè sembla que per molt que es vulgui fugir, la realitat sempre ens acaba atrapant. O potser perquè sempre és millor acabar posant els peus a terra.
No és el millor de Paul Auster. Crec, de fet, que hi ha històries de la Trilogia de Nova York que són encara més llargues. Però això sí, continua allà tan impressionant com sempre la capacitat per crear ambients i personatges de carn i ossos, però ànima de paper. Caldrà esperar quina serà la propera recepta amb què ens intentarà sorprendre.
Menció a banda mereix la portada de l'edició espanyola (en català i en espanyol): m'encanta aquesta imatge que sembla extreta d'un pintor de l'època de l'expressionisme abstracte i que segurament explica millor que cap altra imatge l'essència de l'angoixa de la nit americana.
Ja fa una setmana que vaig fer els anys, però raons diverses m'han impedit poder col·locar aquesta foto tan maca amb tots els regals que he rebut en les dues edicions de la meva festa d'aniversari (la dels amics i la familiar). Com sempre, és molt difícil destacar-ne algun: les arracades i el collaret, un foulard que és precisament el meu estil, un punt de llibre perfecte per recordar Egipte, una llibre Kukuxumusu que m'encaaantaaa... Però seré una mica pecadora i en destacaré tres:
-Un llibre bilingüe arab-castellà de contes populars. Quan el vaig veure el primer cop em vaig espantar pensant que només estaria en àrab, però afortunadament té el truc de la traducció a la pàgina del costat... Tot i que encara no em veig gaire capacitada (ni per coneixements ni per concentració) per llegir intentant extreure alguna cosa de la part en àrab, sí que de moment m'està venint de perles per practicar mecanografia en àrab.
-El DVD d'Orgull i Prejudici, versió de la BBC '95 (aka aquella en què Colin Firth-MrDarcy es banya al llac). Perquè me la sé de memòria gràcies a la còpia piratilla que ja crema de tant fer-la rodar al DVD, però només veure alguns segons dels DVD's "legals" per provar si tot estava correcte ofereix tanta millora en qualitat d'imatge i de so i tot... De moment encara no m'he pogut asseure a gaudir-la sencera, però sí que m'he empassat ja el documental del Making of (on t'expliquen que de fet Colin Firth no és qui es banya...).
-Entrades per "Hoy no me puedo levantar". I és que quan jo tenia quatre anys era tan fan de Mecano que quan anava al cotxe amb mons pares no sonava res més que Descanso Dominical! I encara avui em sé totes les seves cançons de memòria. El preu i el fet que hi incloguin cantants d'OT em feia tirar enrere a l'hora de plantejar anar-hi seriosament, però ara ja no tinc aquest problema, ja que tinc la data i el seient reservats! La única llàstima és que no em deixaran cantar les cançons durant el musical, però res no és perfecte...
I a tot això hi hauria d'afegir el gran suport econòmic per finançar-me els llibres de la segona carrera que començaré aquesta tardor: Grau en Història de l'Art a través de la UNED. I, evidentment, el fons que mons pares m'han deixat per gastar-ho en "capricis", que va trigar dos dies en traduir-se en roba (i que inclou una samarreta perfecta del Natura...), i algun que altre autoregal que m'he anat fent, com el paquet de Mazarins que ahir vaig comprar a la botiga sueca de l'Ikea i que fins fa poc m'acompanyaven al costat del teclat.
A l'estiu, els divendres a la nit acostumo a quedar-me sola durant bastant estona. Normalment ho aprofito per veure capítols de les Chicas Gilmore, però com que últimament no he tingut nou material per veure aquestes nits se m'havien quedat una mica buides de contingut. La setmana passada ho vaig dissimular marxant a veure Harry Potter al cinema, però aquest passat divendres vaig decidir baixar-me una pel·lícula i veure-la tranquil·lament al sofà. Això sí, canviant les meves habituals crispetes (ara més desagradables pel tema de la calor) per un polín de taronja ben fresquet i acabat de treure del congelador.
La pel·lícula escollida en aquest cas va ser la darrera de Wong Kar Wai, My Blueberry Nights. De fet, tot just dissabte la Nemui em va estar retraient que encara no l'hagués vista (i ara reconec públicament que ni m'havia enterat quan s'havia estrenat) i, com que em va fer mala consciència tot plegat, vaig posar immediatament fil a l'agulla per poder preparar la sessió de cinema d'aquest divendres.
La veritat és que vaig connectar l'usb al reproductor sense tenir ni idea de què anava la pel·lícula, i m'anava enterant dels actors que la protagonitzaven al mateix temps que sortien als crèdits d'entrada. Però de seguida em va atrapar. He de dir que és la pel·lícula menys estranya de Wong Kar Wai que he vist mai, la més americana, potser. Segurament perquè és una pel·lícula gravada als Estats Units i amb actors americans o anglesos, com la Rachel Weisz, el Jude Law o la Natalie Portman (que, per fi, veig interpretant convincentment), però de fet tinc la impressió que aquest film pren l'argument de la segona història de Chungking Express i el fa una mica més "comercial". Sense exagerar, però.
Com que Chungking Express és una de les pel·lis favorites, no és que tingui gaire queixa que es reprengui el tema, però ara amb els papers repartits de forma diferent. Aquí, una noia amb el cor trencat es consola prenent pastissos de blueberries (que ara m'entero que en català es diuen nabius.. en castellà són arándonos ) a la cafeteria d'aquell Jude Law tan british i tan... bé... tan irresistible com el propi pastís.
I a partir d'aquí la protagonista (la cantant Norah Jones) inicia una fugida endavant creuant els Estats Units i trobant-se amb personatges entrenyables i també amb el cor trencat. I ho fa seguint una ruta molt semblant a la que jo vaig fer l'estiu passat (Memphis, Arizona, Nevada), pel que va ser un ingredient més perquè encara m'agradés la pel·lícula més.
Normalment el nom de Wong Kar Wai espanta a la gent, però com ja vaig dir per Chungking Express, si se supera aquesta barrera un pot descobrir una pel·lícula fascinant. I en aquesta les barreres són molt més fàcils de sortejar, així que en podreu disfrutar sense necessitar d'empassar-vos gaires prejudicis.
Avui a Estocolm estan a 19 graus centígrads; a Tarragona, voregem ja els trenta tot i que encara falten dues hores pel migdia. Per això, res millor per una situació com aquesta que intentar refrescar aquells coneixements que tenia enterrats de suec des de feia tres anys i que darrerament m'han vingut ganes de recuperar.
Tot va començar parlant amb una companya d'àrab que va dir que era una pena que no recordés res del que havia après de suec. I llavors vaig prendre la resolució que com a mínim aquest estiu recuperaria un 50% d'allò que era capaç d'expressar en aquest idioma mentre hi vaig viure. Com que desgraciadament encara he d'iniciar l'operació rescat dels meus apunts de suec (que estan perduts al traster dels meus pares), he optat per repassar la gramàtica amb un curset on-line força popular i gratuït, amb què més o menys he recordat com funcionava aquesta llengua.
I ara toca mantenir-ho i avançar d'alguna forma. I per això he optat per forçar-me, cada dia, a fer dues coses: llegir les notícies en suec fàcil del diari 8 Sidor, i escoltar l'informatiu Klartext de la ràdio nacional sueca que cada dia dedica deu minuts a explicar les notícies a aquells que parlen poc suec. En el cas del diari digital, he de reconèixer que més o menys me'n surto, i amb l'ajuda puntual del diccionari, vaig entenent què passa pel cap dels suecs aquests dies (no gaire diferent del que passa pels nostres: grip A i un tal Ibrahimovic...). En el cas del programa de ràdio, em resulta tot més complicat, però crec que de mica en mica m'aniré acostumant, i més si pel matí no tinc camions recollint sacs de runa que m'impedeixen escoltar res...
En tot aquest procés tinc, per cert, l'ajuda inestimable d'una nova pàgina web que he descobert: Remember the Milk, una llista de "things-to-do" digital que, sorprenentment, estic seguint de forma bastant seriosa. De fet, l'única tasca endarrerida d'avui era actualitzar aquest bloc!
He comentat moltes vegades que, quan un està en una època d'estrés o d'ànim més bé baix, una de les formes de deixar passar el temps és recuperant els set llibres de la sèrie de Harry Potter. Sempre que tinc una crisi lectora o d'altre tipus hi recorro com una forma fàcil d'evadir-me i pensar en altres coses. Doncs amb les pel·lícules de Harry Potter sembla que el destí m'ha deparat una tendència similar, i és que les dues darreres (les úniques que he vist al cinema) han estat estrenades just abans que jo acabés les meves vacances i m'enfrontés al retorn al món laboral.
En el cas de la sisena de la sèrie, HP and the Half-blood Prince, la coincidència ha estat possible després que fins i tot s'endarrerís la data d'estrena del novembre de 2008 al juliol de 2009, uns mesos que, pel que veig, han aprofitat per retocar moltíssim la pel·lícula després dels primers screen tests que havien transcendit. Jo vaig comprovar in situ com havia quedat tot plegat el passat divendres a la nit, aprofitant que els multicines d'aquesta ciutat encara mantenen de tant en tant la meva minúscula sala de pel·lícules en versió original, i que em van permetre gaudir de la veu d'Alan Rickman i l'accent britànic en tot el seu esplendor.
Reconec que satisfer-me amb aquesta pel·lícula era quelcom complicat: és el meu llibre preferit de la sèrie i trobo que hi ha capítols que per mi eren intocables. Però perquè no es digui que sempre em queixo de vici, començaré per les coses bones, que en té moltes. Primer de tot, crec que és la primera pel·lícula de HP que no se m'ha fet llarga. Vull dir, la cinquena de la sèrie, tot i ser la més curta, té moments que et venen ganes d'anar al lavabo, i aquesta, que dura gairebé tres hores, se't passa volant. I això té molt de mèrit, així com també la fotografia (que és esplèndida). D'escenes mítiques, aquest film en té unes quantes, i n'hi ha dues que es capturen força bé. Em va agradar molt l'escena cap al final de la cova entre Dumbledore i Harry, i trobo que, a l'inici del film, el Jurament d'Snape amb les dolentes de la pel·lícula queda força reeixit, tot i que ni de bon tros és tan bo com al llibre i jo, si hagués estat la meva responsabilitat, ho hagués convertit en l'escena d'obertura del film per crear aquesta sensació d'ambigüitat que empapa tot aquest llibre. I el nou personatge, Horace Slughorn, és tal i com me l'imaginava en la pell de Jim Broadbent.
De les línies argumentals, trobo que la història de Draco Malfoy s'ha aconseguit capturar molt bé, especialment gràcies a l'esforç de l'actor Tom Felton, però que si no has llegit el llibre sí que pot quedar massa contrastada amb tota la revolució hormonal que empapa el segon terç del film. I celebro que s'hagi mantingut l'escena del Sectumsempra.
Quin és el problema, doncs? Que, de nou, tot es centra excessivament en el trio protagonista; que s'afegeix una escena d'atac de Cavallers de la Mort que no surt al llibre i que no aporta res, i s'obvia TOTA l'acció a l'escena final del castell, que sí que aportava molt; que falta moltíssima informació que, si s'ha d'incloure a les dues parts de la setena pel·lícula, atabalaran a més d'un. I, sobretot, que la millor línia argumental d'aquest llibre, la que correspon a Snape, està mal capturada. No pas perquè l'actor ho faci malament (que torna a ser dels millors davant del rostre de fusta Dan Radcliffe), sinó perquè el guió ho força tot: què forçada l'escena de la conversa mig escoltada entre ell i Dumbledore; què mal resolt l'atac final; i, sobretot, quina decepció la persecució final. Es deixen una frase, què dic, LA frase, i no ens expliquen coses del context que són bàsiques per entendre la traïció moral que suposa aquesta acció des del punt de vista de Harry Potter. Tot es deixa en mans de la línia argumental del llibre del Half-blood prince que s'explica ràpid, malament i que segurament haurà creat moltíssima confusió entre els no-lectors.
Ara veurem com Harry Potter a les dues parts de la setena se les arregla per acabar de complir la seva missió al món. Ho tindrà complicat, tenint en compte que qui li havia d'explicar tot en aquesta pel·lícula (i en la versió cel·luloide es va "oblidar de fer-ho") ara ja no està entre nosaltres...
És curiós que un llibre que em va provocar un impacte tan gran com la biografia de Charlotte Brontë que va escriure la també novel·lista Elizabeth Gaskell poc després de la seva mort hagi trigat tant en aparèixer per aquest bloc. No dic cap mentida si explico que vaig passar hores absorbida per aquest llibre, que em va afectar emocionalment per la tortuosa vida de les germanes Brontë i que és, de fet, l'única biografia que he estat capaç de llegir-me sencera.
Com ja vaig explicar, agafar aquest llibre de la biblioteca va ser una cosa improvisada, i fruit de l'alegria per finalment haver localitzat Un árbol crece en Brooklyn de Betty Smith, que feia mesos que cobejava. Normalment no m'he interessat gaire per la vida dels escriptors que m'agraden. Tot i que sóc capaç de citar de memòria fragments de les sis obres principals de Jane Austen, mai no he llegit res de la seva vida que no sigui la informació de les cobertes dels llibres o (ara més recentment) els reportatges que es publiquen a la revista del Jane Austen Centre de Bath. Però amb Charlotte Brontë la veritat és que em va picar la curiositat des de molt aviat, i per això, aquesta biografia escrita per una persona contemporània i que de fet va ser amiga de l'autora em va temptar.
La història de la família Brontë és força dramàtica, de fet, i a aquesta percepció general hi contribueix especialment aquesta biografia, feta amb l'objectiu de convertir Charlotte en un personatge ple d'autosacrifici i despreocupació per un mateix. A mi m'agrada pensar que en realitat la seva personalitat no era exactament així, però el que sí que és absolutament cert és la progressiva mort de tots els seus germans (en principi n'eren sis) fins a quedar convertida en filla única, tot un drama que obligatòriament l'havia de marcar. Finalment, ella va morir abans fins i tot que son pare, pocs mesos després d'haver-se casat.
Del llibre (que està replet de cartes de l'autora cedides per una amiga i comentaris d'una segona companya) em va copsar especialment aquells capítols en què van morint el seu germà Brantley i les seves germanes Emily i Anne. El personatge d'Emily Brontë és dels que trobo més colpidors: una noia callada, que adorava els animals i caminar sola pels pàrams, que no parlava amb ningú fora de la família, i que va ser capaç d'escriure una obra tan apassionada i desgarradora com Wuthering Heights. Realment, vaig plorar com una magdalena quan arriba el moment de la seva mort i la descripció de l'enterrament d'Emily, seguida pel seu gos fidel.
La biografia permet conèixer molt sobre la curiosa família Brontë, i les condicions en què es van criar uns nens que, en el cas dels quatre supervivents a la infància, van acabar convertits en genis de la literatura, tot i que no tots ho van poder explotar com a tals. Em satisfà especialment que Charlotte fos reconeguda durant la seva vida (l'única de les tres germanes en aconseguir-ho) i tastés una mica de les crítiques favorables que encara avui en dia fan milers i milers de lectors.
Després de llegir aquest llibre vaig començar a dibuixar mentalment la idea de fer algun dia un viatge a Yorkshire, a conéixer el lloc on les Brontë van créixer i morir. He buscat repetides vegades on està Haworth, com s'hi pot arribar, i he regirat la pàgina web de l'antiga casa de la família, ara convertida en museu i centre d'estudis. Entre les vacances passades i altres temes el projecte ha quedat enterrat, però sé que algun dia el farem realitat i podrem passejar entre un dels paisatges més literaris d'Anglaterra.
Vacances, exàmens i calor. Un còctel bastant dur per a tenir al dia aquest bloc, que avui ressucita i ja de forma definitiva pels propers mesos, fins a la propera escapada o la propera crisi que m'allunyi dels bits i els codis html. I avui que em torno a posar mans a l'obra i regiro entre la meva motxilla, la veritat és que trobo tantes coses que se'm feia fins i tot difícil decidir per on començar. Així que, com sempre dic, fem-ho pel principi. I el principi de les vacances va ser la nostra mini-escapadeta a París (prèvia al viatge de 15 dies a Suïssa i Alemanya), un cap de setmana del qual en guardaré sempre molts bons records.
L'excusa pel viatge no era una altra que el concert que hi feien Depeche Mode. Com que durant la seva gira d'estiu no posaven els peus per Barcelona, vam decidir tirar la casa per la finestra i anar-nos fins a França per veure'ls en directe (després vam descobrir que sí que venien a Barcelona per la gira d'hivern, però això és una altra història). Per això, vam fer una estada una mica centrada en l'entorn de l'estadi de Saint Denis: vam dormir al Formule 1 que hi ha al costat del cementiri de Saint Denis (en sèrio, hi havia habitacions que donaven a les tombes i per agafar el metro havíem de creuar-lo de punta a punta) per tal de tenir dues coses a favor: tenir l'hotel a una sola parada del lloc on es feia el concert i també a poca distància de l'aeroport Charles de Gaulle.
Del concert, com que no sóc oficialment fan sinó tan sols una "conversa" forçada per les circumstàncies, tampoc no em veig gaire capacitada per fer una crònica que li faci justícia. Jo m'ho vaig passar molt bé tot i que estàvem a quilòmetres de l'escenari, l'escenari era massa baix, no vaig veure més que els focus i algunes imatges de la pantalla i els francesos són una miqueta més freds que jo en un directe. Però va ser una nit molt especial, perquè la sensació de fer tants quilòmetres només per aquells moments et fan viure el concert com una cosa irrepetible, i això ja et col·loca en un estat d'ànim molt xulo.
A banda de la vessant musical del viatge, l'estada a París ens va servir també per moltes altres coses que van configurar un cap de setmana rodó. Com que durant la nostra única visita prèvia a la ciutat va fer un fred de mil dimonis (era finals d'octubre), vam aprofitar l'estiuet francès per passejar (per fi!) per la vora del Sena, veure el sol pondre's sobre les seves riberes, amb la torre Eiffel de fons i amb tot de turistes formiguejant pels carrers, els bars i els restaurants. Hi havia un ambient molt maco, amb músics de carrer, gent fent el pic-nic o el botellón a l'aire lliure o simplement passejant. Com que també ja havíem visitat tots els museus que ens interessaven de la ciutat, vam aprofitar per veure dues exposicions que ens cridaven l'atenció: una sobre els retrats d'Andy Warhol al Grand Palais, i una altra sobre Kandinsky al Centre Pompidou (que és un dels meus museus preferits del món).
L'altra gran excusa del viatge era: anem de rebaixes a París!. Perquè allà les rebaixes començaven el 24 de juny, i no l'1 de juliol com a Espanya (dates en què nosaltres ja estàvem a Suïssa), així que vam anar al centre comercial del Forum des Halles i vam arrassar amb tot!! Evidentment, jo vaig tenir una parada a la meva botiga preferida del centre: una botiga especialitzada en mitges i mitjons mooolt més xula que el Calzedonia....
I després, un dels moments més especials: visitar les dues llibreries angleses que ja havia comentat en aquest bloc i que són considerades de les dues millors del món: Shakespeare and Company i Abbey Bookshop. I què puc dir? La primera és com un racó d'allò més especial, però amb un "però": força massificat. Vaig veure més d'un robant llibres, i a mi allò, en aquell temple de la literatura, em va semblar un assassinat. Es tracta d'un antic local, amb dues plantes, replet de llibres de dalt a baix, i on les prestatgeries arriben fins al sostre. Al pis de dalt no hi ha llibres a la venda, però sí antigues edicions i sofàs i llits on estirar-se i llegir amb calma. A l'entrada tenen una terrasseta on feien lectures de poemes. D'allà vaig sortir amb una edició en segona mà d'Oliver Twist de Charles Dickens, que vaig haver de rescatar de la prestatgeria més alta enfilant-me a una escala.
La segona llibreria no és tan massificada, potser perquè està una mica més amagada. Abbey Bookshop estava a més una mica abandonada, ja que girant la cantonada tot París estava concentrat en la desfilada del dia de l'Orgull Gay. Per això, quan em va veure regirar pacientment entre llibres i llibres, el venedor em va convidar a un cafè (que em va mantenir en peu tota la nit del concert) per agrair-me que preferís la literatura a les desfilades. I allà vaig trobar un llibre molt especial i que feia segles que buscava: The Old Possum Book of Practical Cats, un recull de poemes infantils de T.S. Elliott en què s'inspira el musical Cats. I, si mai us apropeu a aquesta llibreria, no deixeu de baixar al soterrani, on s'apilen un veritable munt de llibres desordenats i plens de pols. Autèntic.
Aquest cap de setmana, mentre la meva neurona de la responsabilitat cridava enmig del desert "hauries d'estar estudiant!", la resta de la meva activitat cerebral es concentrava en acabar de veure la minisèrie de Jane Eyre que va fer la BBC l'any 2006. El resultat, a banda que hauré d'aixecar-me fins dijous a les sis del matí per estudiar abans d'anar a treballar (però és que a mi les coses se'm queden millor de dilluns a divendres....), és que ara puc oferir la meva primera crítica d'una adaptació de Jane Eyre.
En global, l'adaptació m'ha agradat força. La marca BBC ja és de per fet sinònim de qualitat d'escenari, de guió i de vestuari, a més d'una fidelitat més o menys generalitzada a l'original. Mentre que considero Wuthering Heights una obra inadaptable a la gran pantalla (he vist escenes d'alguns intents i ni de bon tros s'apropen a l'obra mestra que és sobre paper), crec que l'argument de Jane Eyre es presta més a una versió cinematogràfica. I més si tens un bon encert en els actors.
En aquest cas, tot i que l'actriu que fa de Jane (Ruth Wilson) sigui més maca del que Charlotte Brontë va fer-la al llibre, crec que aconsegueix captar a la perfecció la senzillesa, la intel·ligència, l'humor i la passió del personatge. Pel que fa a Mr. Rochester, potser també una mica més atractiu del que se'l va dibuixar originalment, també considero que se'l dibuixa de forma creïble i amb els trets de caràcter que se li marquen al llibre. Així que, amb aquests dos bons pilars i una química considerable entre tots dos, l'èxit està força assegurat.
Pel que fa al guió, he trobat dues faltes: passa molt ràpidament per la infància de Jane (l'experiència a l'orfanat i la vida a casa de la seva tieta odiosa) i, sobretot, per la seva vida després de fugir de Thornfield Hall. Tot i els esplendoros paisatges que ens ofereix aquesta part de la minisèrie, tan sols la meitat del darrer dels quatre capítols està dedicat a aquesta part de la història, i tot passa molt precipitadament. Per exemple, s'obvia una escena que jo trobo preciosa: quan Jane, famèlica i a punt de morir de fred, observa per la finestra les dues germanes que estudien alemany, igual que la germana de l'autora, Emily, feia mentre preparava el pa a la cuina.
Pel que he vist per les comparatives que hi ha al youtube, molta gent té problemes amb una escena en concret (que de fet es veu en dues parts a través de flashbacks): la conversa entre Mr Rochester i Jane Eyre després del casament frustrat. Aquí el guionista li ha afegit una càrrega sensual que molta gent rebutja i consideren que espatlla una escena en què Mr Rochester mostra la profunditat del seu amor i Jane Eyre la de la seva integritat moral. A mi, però, m'ha agradat, i és que la càrrega sexual està allà, suggerida sobre el paper, i no crec que mostri una Jane més feble, sinó al contrari.
Per si a algú li pica la curiositat, la sèrie està sencera al youtube, en anglès i sense subtítols (com a mínim fins que els guardians del copyright de la BBC no facin res al respecte). Això sí, recomano que abans llegiu el llibre, i llavors la disfratareu molt més.
Ja vaig comentar fa uns dies que portava molts mesos darrere d'aquest llibre. N'havia sentit a parlar molt bé per internet, i cada cop que anava a la biblioteca reseguia els prestatges de la lletra "S" a la recerca de l'obra. Van ser moltes visites infructuoses fins que un dia estava allà, esperant-me perquè me l'endugués a casa. I no m'ha decepcionat.
La primera cosa que em va atreure l'atenció és que el llibre, tot i que sembla que tot just ara s'hagi començat a publicitar aquí, es va escriure de fet als anys quaranta. L'autora es diu Betty Smith, que, de fet, és un pseudònim darrere del qual s'amaga el seu veritable nom d'origen alemany. Igual que la protagonista de la història, l'autora va viure en els barris marginals de Brooklyn que, tot i que ara als turistes i a les novel·les de Paul Auster sembli el paradigma dels barrirs moderns i artístics, abans era també el cau de tots aquells immigrants que venien a intentar fer realitat el seu somni americà.
I això és el que la petita Francie intenta fer al llarg de les pàgines del llibre, mentre la veiem créixer a través del paper. Mentre ella devora llibres per ordre alfabètic per poder dir "que ho ha llegit tot" i demana per escrupolós ordre tots els gelats de la carta de la gelateria, al seu voltant desfila tot un univers de personatges amb les seves misèries i les seves fortaleses. Especialment els personatges femenins, com el de la mare, l'àvia i les germanes, que s'alcen davant de totes les dificultats i acaben recollint la seva recompensa, i que tant acaben marcant el caràcter de la mateixa Francie.
Un árbol crece en Brooklyn és un llibre sobre la tristesa i l'esperança que sorgeix d'ella, explicat amb la senzillesa amb què passa la vida de cada dia. L'únic però que li trobo és que potser al final cau massa en el romanticisme d'un final feliç, però fer realitat els somnis (ni que sigui els americans) ja comporta això...
Amb els exàmens al damunt i la calor que comença a apretar, fan falta petites sorpreses tan agradables com la que aquesta setmana em vaig trobar a la bústia. Fa un parell de mesos que em vaig subscriure a la revista Jane Austen Regency World, que està elaborada pel Jane Austen Center de Bath, a Anglaterra, i la veritat és que estava força ansiosa per rebre el primer número (que, de fet, és el 39 de la revista). En teoria, la revista surt a la venda el primer dia de mes, i, com que la meva subscripció era nova, en teoria el meu exemplar havia de sortir una mica abans que els "antics". Per això, estava una mica histèrica quan ja estàvem a 25 de maig i el número corresponent a maig/juny encara no havia arribat a la meva bústia, tot i que els responsables de l'editora m'havien anunciat que el paquet sortiria cap a Tarragona a finals d'abril.
Per això, quan aquest dimecres vaig mirar la bústia (que, com sempre passa durant la campanya electoral, estava carregada de papers) no vaig poder evitar alguns saltironets d'alegria en veure que al seu interior estava la revista. Yey! Entre estudis i feina no vaig poder fer més que fullejar-la, i no ha estat fins aquests dos darrers dies que l'he pogut llegir a fons. I m'ha agradat força.
A la revista es tracten bàsicament dos tipus de temes: assajos relacionats amb Jane Austen i les seves obres, noves edicions o adaptacions; i aspectes de l'època històrica en què va viure i escriure l'escriptora (l'època coneguda com la Regència). I tot i que hi ha hagut algun assaig convidat que no m'ha acabat de fer el pes (odio quan la gent s'entesta en buscar tot de trets biogràfics en les novel·les que escriuen dones, quan amb un home tots donem per fet que s'ho inventa com a gran creador que és), ho he passat força bé amb la lectura. M'han agradat els reportatges sobre la dona secreta del rei anglès George IV (el regent del nom de l'època), sobre els valors del caràcter obert i reservat a les obres d'Austen, i sobre les revistes femenines de l'època de l'autora.
Així que no crec que calgui fer ús del meu dret com a nova subscriptora a retornar el primer número i reclamar les meves 37 lliures, sinó que tornaré a esperar impacient que es publiqui el número de juliol/agost per descobrir més coses sobre aquesta autora i l'època que va viure...
Per cert, i ja que estic "austeniana", fa poc m'he enterat que l'NBC estrenarà aquesta tardor una sèrie que modernitza l'argument de Pride and Prejudice. Potser sigui l'enèssima que ho faci, després de l'èxit de Lost in Austen a la ITV britància l'any passat, però estaré atenta a veure què tal és. Per si a algú li interessa, la sèrie es diu State of Romance.
La història d’Eurovisió en els darrers anys es llegeix amb un guió amb poques variacions. Vull dir, si abans SEMPRE guanyava Irlanda, Regne Unit o Suècia, ara o bé guanya un país de l’est (amb una cançó generalment poc potable, però amb una posada en escena diferent, ja sigui amb striptease o un patinador sobre gel) o bé arriba un país escandinau amb una cançó d’aquelles que t’agraden a la primera i arrassa amb tot (l’única excepció seria l’Helene Paparizou aquella, però com que anava amb microfaldilla no compta). I això segon és el que va passar ahir a la nit, el mateix que ja va passar l’any 2006 amb aquells monstres de Lordi. Ahir, però, la cosa va ser extremadament diferent, ja que el guanyador, el noruec Alexander Rybak, és tot el contrari de les màscares terrorífiques del grup de rock finès. Al contrari, com a mínim hi va haver tres representants femenines dels jurats nacionals que es van confessar davant de la càmera enamorades, i crec que amb elles la meitat femenina d’Europa amb l’afegit de la secció gay eurofan... Però bé, la cançó era del millor que es va sentir, així que va ser un resultat just i que va deixar en segon pla allò del "jo sóc Xipre i dono els 12 a Grècia, i jo sóc Grècia i us els dono a Xipre". En fi, us faig una mica de resum cronològic de com vam veure des d’aquí una de les gales d’Eurovisió que més ràpid m’han passat i que més moments de riallada m’han donat (us afegeixo els vídeos d’aquells que considero millors o, bé, que simplement CAL VEURE).
1.Lituània. És el típic concursant random. Recordo que el cantant portava barret. Va tenir sort que els països bàltics sempre es voten entre ells, i arrenquen alguna cosa de Rússia i els escandinaus.
2. Israel. Deixant de banda que Noa va desafinar com una boja (ahir se’m va caure un mite) i la palestina Mira Awad tenia una cara de desubicada impressionant, a mi la cançó m’agrada. Llàstima que la posada en escena va fer que tot plegat estava una mica fora de lloc. Van quedar 16enes, en una de les injustícies de la nit.
3.França. A mi aquella mena d’Edith Piaf que semblava que s’anava a suïcidar en escena o que d’un moment a l’altre trauria una ampolla de whisky de la butxaca, o que es trencaria per la cintura d’abella, em va fer por. Ni vaig poder escoltar la cançó. Sé que el sector masculí opina diferent.
4.Suècia. Mare meva! Lo pitjor de lo pitjor. Una pseudocançó òpera amb una tia amb un front tan gran com les extensions de Lapònia i que desafinava més que Noa en els tons baixos. I en els alts feia por. Justament enfonsats en la taula de classificació.
5. Croàcia. Surt un tio d’aquests guapos tipus Eurovisión (és a dir, banyats en oli) i es queda mirant a càmera somrient que semblava que li sortiria l’estrelleta a les dents. Li acompanyava una rossa vestida amb cortines, tot amb un ventilador a tota canya (accessori que veuríem moltes vegades més...).
6. Portugal. Els happy-flowers de la nit, i un dels pocs que van sonar naturals i no prefabricats. Vam quedar els 15ns, tot i cantar en portuguès.
7.Islàndia. Van ser els segons, i, a banda que la cantant estava molt bona, no recordo la cançó. Sé, però, que sortia com un vaixell entre la boira a la pantalla. El vaixell era xulo.
8. Grècia. Sento torturar-vos, però el vídeo d’aquest senyor ha de veure’s. Al final de la cançó, després de moure’s durant dos minuts com si tingués un alien als malucs, se li veu un mugró tota l’estona. Déu meu, jo ni podia escoltar amb aquella visió.
9.Armènia. Horrorós vestuari, pitjor actuació, però inexplicablement van quedar desenes. Semblaven un grup de monges armènies amb lligues a les cames.
10.Rússia.Surt una dona que canta una cançó soporífera mentre apareix multiplicada per cinc, també cantant, a les pantalles de darrere. A la versió fílmica va envellint i plora desconsolada, en un altre moment d’aquells de "mama, por". La versió de carn i ossos va cridar com una boja. Crec que a Rússia s’han adonat que fer la gala d’Eurovisió surt massa car i van anar sobre segur per no tornar a guanyar.
11.Azerbaijan. Inexplicablement van quedar tercers. La cançó primer semblava d’influència àrab, de sobte és discotequera i al final es descobreix en plan "ya están aquí los rumberos, ya están aquí". Moment poètic de la nit amb allò de "always on my mind, always all the time".
12.Bosnia. Es veu que el grup aquest és super conegut, però a casa la vam votar l’actuació més avorrida de la nit (amb la francesa i la russa com a mínim hi havia l’al·licient de la por). Si els busqueu per internet, flipareu amb el moment "trance" amb el vel vermell.
13.Moldàvia.Típica cançó folk en què tothom no para de saltar en tota la nit. Sorprenentment, em van agradar.
14.Malta.Típica balada interpretada per la cantant obesa de torn. Avorrit.
15.Estònia.Em va agradar que ahir a la nit molts apostessin per cantar en la llengua pròpia i no en anglès. Tot i que sigui un idioma tan complicat com l’estonià. Van ser unes de les nostres favorites, i van demostrar que no cal tenir cinquanta ballarins i focs artificials per quedar en el top ten (eh, soraya!?)
16.Dinamarca. La cançó estava composada per Ronan Keating. I amb això està tot dit.
17.Alemanya. Van muntar un munt d’expectació perquè sortien amb una stripper que havia estat casada amb Marilyn Manson. Al final, ni va ensenyar res i la cançó ni es deixava escoltar.
18.Turquia. La cantant, que de fet és belga, va desafinar com una boja i va intentar ballar sense èxit dansa oriental (obligatori si representes a Turquia). Van quedar quarts perquè cap al final va sortir un turc d’aquells impressionats que va fer que estigués onejant la bandera turca durant deu minuts.
19.Albània. Haurien d’haver guanyat. Sincerament. Surten a escena amb una nena vestida com la nena de Entrevista con el Vampiro, amb dos nans fent saltirons i un marcià!! Irrepetible.
20.Noruega.En els primers segons llenço la bandera turca que havia onejat en els darrers minuts i em faig noruega. Un cantant guapíssim, d’aquells que són el novi-gendre-germà petit ideal, i canta una cançó maca. Té el punt kitsch just, el cutre just, i amb uns tocs celtes que ja van donar la victòria a Noruega el 1995. Estava cantat que guanyaria.
21.Ucraïna.Aquesta dona es venia com l’anti-crisis girl, i només li va faltar regalar kama-sutres amb el seu número d’habitació per guanyar. La delicadesa i l’erotisme són conceptes desconeguts per a aquesta noia. A destacar el cabreig que tenia la representant del jurat ucraïnès durant les votacions.
22.Romania. El típic numeret d’influència lèsbica. Avorrit, però el vestuari va ser del milloret de la nit (no gaire difícil, per cert).
23.Finlàndia.Només recordo que eren un grup on una de les noies cridava desesperada i el noi estava desubicadíssim.
24.Espanya. Si us plau, classes de dicció per Soraya ja!! Què és allò de "la nochespatami"?? La posada en escena va ser penosa, i més tenint en compte que sortien últims, posició que amb un toc d’efecte et permet quedar gravat a la memòria de tota Europa. Si el gran moment havia de ser la presumpta màgica desaparició de Soraya, que es retirin. Van quedar penúltims i amb la meitat de punts que Chikilicuatre. I això dol, eh?
Aquest Sant Jordi, donat que a la nostra prestatgeria ja no ens cap ni un llibre més, vam optar perquè els llibres que ens regaléssim fossin escollits prèviament per nosaltres. És a dir, que si havíem de provocar un problema a la nostra llibreria domèstica, que fos amb un llibre que de veritat volíem.
La meva elecció va ser La Societat Literària i de Pastís de Pela de Patata de Guernsey (de Mary Ann Shaffer, i finalitzat per la seva neboda Annie barrows), un llibre del qual n’havia sentit (o llegit) a parlar incansablement en blocs i més blocs a internet. I tots n’explicavem meravelles, així que em vaig decidir a no esperar més i demanar-me’l. I el resultat no m’ha decebut gens. Seriosament, qualsevol persona que estigui llegint això i que no conegui aquest llibre, si us plau que no perdi el temps i se’l llegeixi ja!
La història es situa just després de la finalització de la Segona Guerra Mundial, i es centra en l’ocupació alemanya de l’illa de Guernsey, situada al Canal de la Mànega. Una escriptora londinenca busca inspiració per un nou llibre, i per una casualitat d’aquelles inoblidables (un habitant de l’illa compra de segona mà un llibre que originàriament li havia pertangut amb ella) acaba descobrint la història de Guernsey. Tot es desenvolupa a través de cartes entre els diferents protagonistes de la història, dividits entre els habitants de l’illa i l’entorn de l’escriptora, Juliet, a la Gran Bretanya.
El llibre és molt recomanable per diferents factors. Primer, perquè és d’aquells llibres que quan vas per la pàgina 20 ja te n’adones que et farà llàstima acabar-ho i comences a assaborir-lo com un bon cafè. Segon, perquè parla del poder de l’art i la literatura per superar els entrebancs de la vida quotidiana, de la necessitat que tenim tots de crear-nos aquest petit raconet al qual necessitem fugir de tant en tant per sobreviure. I tercer, perquè fa un retrat captivador de com va ser l’ocupació d’aquesta illa, de com va viure Londres la guerra, i de com tots plegats intenten sobreposar-se i tornar a viure després d’aquest gran trauma.
Si m’hagués de quedar amb una única escena, seria aquesta:
Ha sortit el sol per primera vegada des de fa mesos, i si m’enfilo a la cadira i estiro el coll, veig com centelleja al riu. Evito mirar les piles de runa a l’altra banda de carrer i faig veure que Londres torna a ser bonic.
Aquest cap de setmana m'he autoestablert un règim d'estudi intensiu: dissabte a la tarda, català; diumenge al matí, àrab; diumenge a la tarda, català un altre cop. I com que la situació bibliotecària a Tarragona és la que és, estic obligada a seguir el règim des del menjador de casa meva. I és que en aquesta ciutat resulta que està prohibit estudiar a la biblioteca pública (i us asseguro que no us enganyo, hi ha cartells que ho diuen a totes les sales!!), i l'única alternativa són les biblioteques de la URV. On teòricament els no-estudiants no tenim dret a posar-hi el peu. I que, dit sigui de pas, encara estan en obres en el cas d'aquelles sales que tinc més a prop, per si mai vulgués infringir les lleis universitàries.
En definitiva, que amb l'afegit de la pujada de les temperatures que m'obliga a mantenir obert el balcó i la finestra (si, només en tinc una a tot el pis...), és difícil trobar aquell silenci que tant es valora quan un intenta estudiar. A no ser, és clar,que sigueu d'aquells que us encanta endinsar-vos entre llibres mentre hi ha una motoserra trencant-vos els timpans, o mentre la veïna de torn crida "albaaaaaaaaaaa!" fins que els pulmons li sagnen (ara no ve a "cuento", però això passa matemàticament de dilluns a divendres cap a tres quarts de quatre de la tarda...).
És cert que visc en una de les zones més tranquil·les del centre de Tarragona: no tinc gairebé trànsit de vehicles, i tampoc no és que hi passin gaire vianants per sota el meu balcó. Però sí que tinc una sèrie d'emisors de sorolls que voldria eliminar cada cop que obro un llibre. Els primers són els propietaris d'un local a dos blocs del meu, que, des que em vaig traslladar aquí (ja fa més de tres anys!!) no han parat, és a dir, NO HAN PARAT, de fer-hi obres. Jo, sincerament, començo a pensar que hi estan excavant la versió tarragonina del Taj Mahal i les piràmides de Giza juntes, perquè si no, no tinc ni idea de què hi estan fent TANTS ANYS. Així que tots els dies que puc estudiar van acompanyats del taladro, la serra, el martell i els crits dels obrers. Encantador.
Segon problema: els meus veïns sords i grans, que reben cada dia la visita d'una altra dona també gran (i començo a pensar que també sorda) que sembla no estimar gaire el meravellós sistema del porter automàtic i opta per parlar a crits des de la vorera cap al balcó de la veïna (tampoc amb un to de veu gaire agradable a una oïda musical). I que, quan després de mitja hora de crits, decideix entrar, s'està quinze minuts a la porta del pis, i quinze més quan marxa, parlant també a crits. I com que aquí les parets i les portes no són gaire gruixudes, sembla que la senyora en qüestió s'hagi instal·lat al meu cervell.
I aquest costum el comparteixen els meus altres veïns: que només en tinc tres més, però també amb una gran afició a passar minuts i minuts xerrant a crits pels passadissos de l'escala. A veure, per què no entren a una casa? Per què no surten al terrat? Per què no se'n van al carrer?!!
En fi, que se'm fa massa complicat estudiar amb tots aquests sorollets voltant per aquí. I, és clar, amb aquesta mosca que té la mala intenció de venir a distreure'm...
Últim capítol ja del llargament explicat viatge per terres egípcies. Aquell matí, un molt calurós matí, el nostre vaixell va atracar al port de Luxor, antigament coneguda com Tebes, i ara sota el seu nom àrab que significa "els palaus". Perquè, a Luxor, tot són palaus i temples. O, com a mínim, a la seva part dreta. I és que a la ciutat és on millor s'entèn la mitologia egípcia del món dels vius i dels morts: la riba dreta del riu Nil és la dels vius, ja que és per on surt el sol; la riba esquerra, la dels morts, ja que es per on es pon.
La visita maratoniana de Luxor comença molt aviat: a les sis del matí ja s'està sortint del vaixell per anar a la primera parada: el temple de Karnak. O, millor dit, el mega temple de Karnak, ja que és tot un conglemerat d'annexos que li van anar afegint els diferents faraons. Hi destaquen alguns obeliscs (com el de Hatshepsut que està tombat), la sala de columnes més gran del món; l'escarabat al qual has de donar deu voltes per poder demanar un desig; i tota la processó de xais (que representen el déu Amón-Ra) de l'entrada. Com que ens van fer matinar tant, vam poder visitar el temple al nostre aire, sense gaires turistes de pel mig, i mentre el sol anava elevant-se de mica en mica.
Després d'aquesta primera parada a la riba dreta del Nil, tocava apropar-se al món dels morts, on ens esperaven un munt de parades interessants. Comencem pels Colossos de Mnemón, dos enormes figures de pedra que m'encanten, i més quan saps que una d'elles (per una escletxa que se li va obrir a l'Antiguitat i que ara ja està corregida) donava la impressió de cantar en passar-li el vent per dins... Tot i que poden semblar decadents, aquesta és una de les millors escenes de Luxor.
El viatge seguia amb una parada a Deir el Medina, el poblat on vivien (tancats i sense accés a l'exterior) els artistes que feien les tombes reials de la Vall dels Reis. I dic tancats perquè els artistes no podien sortir fora del seu poblat a explicar on es trobava la tomba del seu faraó (que es començava a construir quan aquest iniciava el seu regnat). Allà, a banda de les restes del poblat, hi ha dos petits tresors inoblidables: dues tombes d'aquests artistes finament decorades amb escenes de la vida quotidiana. Allà baix feia calor i mala olor, però us asseguro que valia moltíssim la pena resseguir un i altre cop les decoracions d'aquelles cambres subterrànies.
Després de la parada, cap a una visita panoràmica al temple funerari de Hatshepsut, on es van acumular totes les mòmies durant les invasions del segle XIX, i que ara està tristament restaurat a l'interior sense gaire fidelitat històrica (o això va dir el nostre guia). Nosaltres només el vam veure de lluny, per admirar la seva fesomia excavada a la roca de la muntanya.
Següent parada: el temple funerari (que no la tomba) de Ramses III. Conegut com Medinet Habu, el temple té l'atractiu de conservar uns relleus amb una profunditat pasmosa, a més de conservar moltes de les pintures originals (que són espectaculars, i donen una idea de la riquesa del vestuari egipci...).
I encara n'hi ha més! Sí, perquè ara ens tocava el plat fort del dia: la Vall dels Reis. És a dir, el lloc on es van enterrar tots els faraons de l'Imperi Nou, en tombes excavades i amagades dels lladres, on els arqueòlegs encara en continuen descobrint noves, de tant en tant. A l'entrada pots observar una maqueta de les diferents galeries obertes, moltes de les quals s'entrecreuen amb les d'altres tombes (els artistes que feien una tomba desconeixen totes les que s'havien fet abans que regnés el seu faraó). Tot seguit, prens un trenet que et condueix fins a la zona de tombes, un terreny àrid, extremadament calorós i amb molt poques ombres!! L'entrada inclou la visita de tres tombes a escollir (excepte la de Tuthankhamon, que s'ha de pagar a banda, més pel morbo del malefici que no per res més, ja que els objectes de l'interior es troben ara al Museu del Caire). Nosaltres vam veure les tres recomanades pel nostre guia: la de Ramses I, IV i IX. L'interessant de les tombes són les pintures de l'interior, a més de les galeries que permeten accedir-hi.
Després de tot plegat, tocava tornar al vaixell a fer un últim descans, dinar i fer una última capbussada per la piscina de la coberta abans de completar la visita. A la tarda, tocava continuar amb la riba dreta del riu. Ara el torn va ser del Temple de Luxor, un altre temple (petit al costat del de Karnak) construït per diversos faraons i enllaçat, originàriament, amb el de Karnak per tot un passadís de petites esfinxs, que vam veure il·luminades mentre queia la tarda.
I amb la crida a l'oració dels musulmans de la posta de sol, ens va tocar tornar a l'autobús. Llavors va ser el torn de la darrera visita "comercial" del viatge, a la fàbrica d'essències, un altre dels negocis tradicional-turístics d'Egipte. Ens van dur a la casa hispana, ens van donar cafès, tès i una beguda típica egípcia, i en vam sortir amb un pot d'essència de Secreto del Desierto i una preciosa ampolleta de vidre.
I llavors sí, el viatge s'havia acabat. Va tocar el darrer sopar, també amb música i ball dels nostres cambrers, i un espectacle de dansa del ventre a la discoteca. Nosaltres, però, vam haver d'anar a dormir aviat, ja que al matí següent ens aixecàvem a les 3 de la matinada per agafar el vol cap al Caire i, d'allà, a Barcelona. Allà seria on passaria l'única cosa negativa del viatge, la pèrdua de la meva maleta, però això ja és una altra història...
Aquest és un dels llibres que em vaig acabar durant la Setmana Santa (en un temps que hauria d'haver dedicat més a estudiar pel nivell D de català, que és com el pes que aquests dies va carregant-se sobre les meves espatlles). De fet, quan van anunciar que el llibre es publicava mundialment no em va fer especial il·lusió. Necesssitava una desintoxicació de J.K. Rowling després dels set Harry Potter (i les seves múltiples lectures on tots hi acabem tornant quan tenim una crisi lectora) i, a més, quan es va fer aquella edició especial de només set manuscrits (a la imatge en teniu una d'elles, ja que les set tenen diferents pedres precioses a les portades), i un d'ells es va subhastar i el va comprar Amazon, ja vaig llegir el resum dels contes inclosos. Total, vaig pensar, pagar deu euros per llegir el que ja sé...
És clar que en això també hi acaben influint els amics i coneguts, i una amiga em va deixar la seva edició en anglès. I bé, si te'l deixen i no l'has de comprar, sí que em feia gràcia llegir-lo (us podeu creure que a la biblioteca de Tarragona no el tinguin en anglès!!??!!). A l'obra hi ha cinc històries escrites teòricament per Beedle the Bard (el Hans Christian Andersen del món potterià dels bruixots) i traduïdes des de l'escriptura en runes per l'Hermione Granger (personatge també de la sèrie Harry Potter). Un dels cinc contes (que són tots molt breus i amb moral inclosa) ja s'havia publicat dins de HP and the Deathly Hallows (on, de fet, se'ns presenta l'obra cultural de Beedle the Bard, que, curiós, no s'havia mencionat en sis llibres anteriors...) i té un component clau pel desenvolupament de la història. La resta, són històries que promouen, sobretot, la convivència entre muggles i bruixots.
El més divertit d'aquesta edició, més que els contes en si, són els comentaris afegits pel professor Dumbledore tant durant les històries com al final de cadascuna. Hi ha moments bastant hilarants. Aquest ha estat un dels afegits respecte les set còpies manuscrites inicials (sis es van regalar a persones vinculades amb la gènesi de Harry Potter, i una darrera es va subhastar per gairebé quatre milions de dòlars). També es gaudeix molt de les il·lustracions de la mateixa Rowling al llarg de tot el llibre, que són força decents.
Beedle the Bard ens permet retrobar-nos amb l'excel·lent capacitat de la Rowling per explicar històries. Té el do d'explicar les coses amb una màgia especial que t'enganxa, i això és quelcom que es té, o no es té. I com són històries tan curtes, clar, no té espai perquè hi surti el seu principal defecte: la falta de coherència a l'hora de construir fils narratius més complexes.
En definitiva, un llibre entretingut per passar un parell d'horetes, recordar el món màgic de Harry Potter i tornar una mica a la infància. Ah, i no cal haver llegit els set volums de Potter per entendre'l, i fins i tot pot ser un exercici molt bo per a gent que estigui començant a llegir llibres en anglès.
Avui m'he donat un gustàs d'aquells de veritat: no he encès el mòbil en tot el dia. I tot i que encara em quedava algun acte de reflex de posar la mà a la bossa cada cop que em semblava escoltar un telèfon sonant, puc dir que les meves neurones han agraït, i molt, aquest regal.
Si no he actualitzat aquestes darreres setmanes ha estat precisament per això: perquè el meu cervell ha estat tan absorbit, exprimit i triturat amb tasques professionals, que ja no li quedava alè per trobar il·lusió en un bon llibre, en els raigs de sol que ja es colen per la finestra des de les vuit del matí, o en els records o plans de viatge. Espero, però, que la mala etapa s'hagi tancat aquí, i que la meva vida torni a estar estructurada en coses més importants que la feina a partir d'ara.
I apagar avui el mòbil m'ha permès contemplar coses que ni m'havia adonat en els darrers dies. Com que les dues roses de Sant Jordi encara estan en plena forma, i que necessitaven que els canviés l'aigua. Que la més maca de les dues necessitava que la traiés del plàstic perquè lluís en tot el seu esplendor. I també m'ha donat espai per acabar-me el llibre que em van regalar aquell dia (de fet, me'l vaig trobar al menjador en sortir de l'habitació aquell matí) i del qual parlaré (i molt bé) més endavant.
Temps també per anar de compres per la casa, com ja portava temps planejant. Comprar aquella ampolla de vidre que tantes ganes tenia de tenir, o, per fi, la llibreta per la nevera que porto tres anys buscant i sense trobar, fins avui. O per anar fins a la biblioteca i comprovar que, per fi, Un árbol crece en Brooklyn estava disponible, després de setmanes i setmanes anant directament a la secció de la "s" i repassant un per un tots els Smith... I agafar-me una biografia de Charlotte Brontë com a premi afegit.
Tant de bo no hagués d'encendre el mòbil mai més...
