På turné i Stockholm (III)

Des de dalt de la torre de Stadshuset (l'ajuntament) d'Estocolm, tens el món als teus peus. Les catorze illes de la ciutat t'esperen a baix, mostrant amb timidesa la seva bellesa. La ciutat es mostra tranquil·la, nòrdica i encantadora, mentre el sol es sent mandrós a l'hora de treure el nas entre la boira i una fina, finíssima pluja d'estiu. Fa xafogor, i la pujada de les més de 200 escales per arribar fins al campanar de la torre ha estat cansat, però has tingut la companyia d'un parell de valencians que passen el cap de setmana a Estocolm procedents de Helsinki, mentre el seu ferry de Viking Line espera pacientment al moll que podem veure al fons. No entenen pràcticament res d'anglès i has rigut una estona amb ells. Durant la pujada, pares un moment per fotografiar la princesa que, des de la finestra, espera que el cavaller mati el drac que es pot veure des de fora de la torre. A dalt, envoltada d'una reixa, unes gotetes rebels et cauen a la cara, i alleugereixen la calor enganxifosa del moment, que també t'acompanyarà durant la nit. Puges al campanar per escales de fusta i et deixes endur per la sensació de l'aigua i de la bellesa del paisatge. I pregues perquè aquell cel gris nòrdic et doni una treva a la nit.

Flames a l'Olimp

Aquest matí, mentre llegia els diaris del dia a la feina, he topat amb l'acudit de Kap a La Vanguardia. Els déus i herois mitològics grecs, armats amb cubells d'aigua, lluiten contra els incendis que estan arrassant la terra que ells tot just poden veure des del cim del Mont Olimp. Crec que Grècia, tot i que mai no he tingut la sort de visitar-la personalment, és una terra plena de tresors (humans, històrics i paisatgístics), i tant de bo que aquest atac de les flames doni una treva als seus habitants, que, al cap i a la fi, són les principals víctimes.

Flight of the Prince

******* Si algú no ha llegit els 7 Harry Potter's, que vagi en compte, que hi ha SPOILERS********

Sempre m'han agradat els personatges que no són el que semblen. Els que ens sorprenen, ens intriguen i ens fan pensar. Com Mr. Darcy, a Pride and Prejudice, de Jane Austen, que tant odies en els primers capítols però que de mica en mica va creixent fins a convertir-se en un dels millors personatges del llibre. M'agraden perquè pots jugar amb les seves múltiples cares, perquè són més humans, perquè et fan dubtar.

Sóc una gran fan de Harry Potter des que una amiga m'hi va acabar enganxant, però, tot i això, li reconec a J.K. Rowling moltes febleses. És a dir, no és ni de bon tros una excel·lent escriptora, i té problemes a l'hora de dissenyar personatges. Però el magnífic Severus Snape (al cine, li fa els honors, crec que de forma brillant, Alan Rickman), no sé si li va sortir per casualitat, però a molts ens ha tingut enganxats molt més que les peripècies del noi de la cicatriu en forma de llamp. Des que al primer llibre, en què tot semblava abocat a assenyalar-lo com el dolent, acaba ensortint-se com una mena d'heroi anònim sense glòria, m'ha tingut fascinada. I així he seguit al llarg dels sis llibres restants, i, sobretot, del Harry Potter and the Half-blood Prince, en què mai em cansaré de rellegir el capítol que titula aquest post: Flight of the Prince. Igual que, en llegir sobre el suposat assassinat de Dumbledore, vaig jurar que si es confirmava que era fidel al bàndol de Voldemort, jo també em convertiria en Cavaller de la Mort. Igual que, al matí després d'acabar el setè i últim volum de la sèrie (el vaig acabar a la una de la matinada), mentre esmorzava rellegia el capítol The Prince's Tale, el capítol definitiu en tots els sentits sobre el personatge (per bé i per mal).

Un altre dia que tingui més temps per elaborar-lo, faré una llista del que m'ha agradat i no de l'últim volum i de la sèrie completa. Ara estic rellegint-los tot (amb sentit d'unitat!) per tal de posar en ordre totes les idees. Això sí, per anar fent boca, un dels meus passatges preferits de tota la sèrie:

-¿Com gosa utilitzar els meus sortilegis en contra meu, Potter? Vaig ser jo, qui se'ls va inventar; jo, el mig príncep! I vol llançar-los contra mi, igual que feia el seu indesitjable pare, ¿oi? Doncs no podrà... ¡No podrà!

(...)-Mati'm, doncs - va dir sense alè en Harry, que no sentia gens de por, sinó només ràbia i menyspreu-. Mati'm com l'ha mort a ell, covard...

-PROU! - va cridar l'Snape, i de cop va fer cara de boig, de forassenyat, com si patís tant com el gos que odulava i clapia atrapat a la casa en flames de darrere seu-. DEIXI DE DIR-ME COVARD!!!!

*Reconec que tot plegat té molta més força en anglès, però això ho deixo en mans de qui ho vulgui experimentar... ;)

Lazy Sunday

Un altre cap de setmana que se m'escapa d'entre els dits mentre vaig deixant que aquest diumenge agonitzi lenta, tranquil·lament. La veritat és que els meus caps de setmana no acostumen a ser tan intensos. Dissabte vaig tenir la visita d'una amiga (i parella) que feia molt de temps que no veia, i la veritat és que vam passar un mig dia fantàstic. És agradable descobrir que tens amigues que pots estar mesos sense veure i després tornar a quedar i xerrar i xerrar com si no hagués passat el temps. Avui diumenge ha estat matí de mandrejar, d'aprofitar a fons les hores de son i de sessió de "bellesa exprés". A la tarda, petita excursió a Barcelona per acomiadar-me d'una altra amiga que passarà tot un any lluny, massa lluny... però que estic segura que viurà l'experiència de la seva vida.

Ha estat bé passar aquests dos dies passejant i prenent un té gelat o un suc en companyia. I ara, senzillament relaxar-te mentre s'esgoten, en silenci, els últims minuts d'uns dies de relax gairebé perfectes...

Sommartider

Si algú vol sentir una mica d'estiu suec... Per Gessle, Jag skulle vilja tänka en underbar tanke.

På turné i Stockholm (II)

El vaixell. Aquesta és una de les grans sensacions que m'he emportat de la visita estiuenca a Estocolm. L'altra vegada que vaig visitar la ciutat era hivern, i les rutes eren escasses, però aquest cop vaig poder recuperar el temps perdut amb dos esplèndids viatges amb la brisa bàltica tocant-me a la cara. Tot i això, el primer tour en vaixell el vaig fer no pel mar bàltic, sinó pell llac Mälaren. De fet, a Estocolm totes dues aigües es troben, tot i que hi ha una diferència d'uns 80 centímetres entre els dos! Així, per passar del mar (on comença el teu trajecte) al Mälaren has d'atravessar les encluses, que tan sols estan obertes durant l'estiu. La veritat és que la sensació de quedar-te tancada entre les dues portes i veure com l'aigua aixeca, o enfonsa, el vaixell és impactant. Aquesta visita em va servir per assabentar-me que, de fet, a Estocolm hi ha una platja urbana natural a poca distància del centre, però que els suecs no tenen problemes en banyar-se tot prenent el sol sobre qualsevol roca que voregi el llac. També és impressionant el gran nombre de barques d'oci que hi ha en aquesta ciutat, on la gent s'estira a coberta feliç mentre inicia un creuer per l'arxípelag (això, al mar bàltic).

I a l'arxípelag és on em vaig dirigir en el meu segon tour. Si el primer viatge en vaixell el vaig fer el dia de l'arribada, amb l'atraient perspectiva de dues hores asseguda ja que estava desfeta per tres hores i mitja d'avió i dues més patejant-me la ciutat, el segon va ser diumenge 12 (el dia D! o millor, PG!) de bon matí. Un tour en una llança "d'alta velocitat " pels inicis de l'arxipelag d'Estocolm, on hi ha milers i milers d'illes, i on hi viu ara la crème de la crème escandinava. No només hi ha l'illa Djurshalm, que és una mena de Beverly Hills versió Stockholm, sinó que hi ha famílies que són propietaris d'illes senceres! Gent que, a l'hivern, camina sobre el mar bàltic gelat cada dia per arribar a una altra illa on sí hi ha carreteres i, per tant, té aparcat el cotxe, o nens que van a escola gràcies a helicòpters subvencionats per l'estat!

L'arxipelag d'Estocolm (el ben sonant skärgård) és un dels llocs més especials de la ciutat. Un aperitiu perfecte per una nit d'allò més emocionant. I una experiència molt més inoblidable gràcies al capità, que ens va cantar l'himne suec, va saludar el sol, ens va explicar com es va trobar mick jagger en una sauna i ens va ensenyar cançons de pirates borratxos en suec.

Lagaan

Lagaan és l'impost que els indis havien de pagar a la Corona Britànica durant la dominació anglesa de la Índia. A aquesta pel·lícula, dirigida per Ashutosh Gowariker, un petit poble de l'interior del país veu com una sequera els impedeix pagar la taxa, que els anglesos, per si fos poc, volen doblar. Davant d'aquesta conflicte, les dues parts decideixen jugar-s'ho en un partit de criquet, un esport que els indis no coneixen, però que actualment és tot un fenomen nacional al subcontinent, i un dels nexes d'unió més importants amb els enemics de Pakistan (la coneguda com a diplomàcia del criquet).

A aquesta pel·lícula se'ns explica l'origen llegendari d'aquesta passió a través de gairebé quatre hores d'història. Però si un és capaç d'asseure's davant de la pantalla sense perjudicis,segurament les disfrutarà com mai. Hi ha excel·lents números de ball, diàlegs divertits, històries d'amor i desamor, política, esport, història... I tot això amb l'actor indi Aamir Khan, que senzillament broda el seu paper d'heroi humil.

Lagaan va ser la primera (i fins ara única) pel·lícula de Bollywood que he tingut l'oportunitat de veure, si no comptem amb La Boda del Monzón, que de fet és un film a mig camí. La recomano a tots aquells que es vulguin introduir en la primera indústria cinematogràfica del món, molt més que aquella insufrible Bodas y Prejuicios, que  intenta rebaixar tant  l'esperit del cinema indi per fer-lo apte al gust ianqui que acaba aigualint-lo.

Per cert, el film, de l'any 2002, va estar nominada a millor pel·lícula de parla no anglesa als Òscars. Dubto, però, que gaires membres de la cèlebre Acadèmia votessin havent-la vist sencera.... Digueu-me malpensada!

The Mysterious Ticking Noise

En la meva "depressió" post- Harry Potter and the Deathly Hallows (amb el llibre acabat i ningú amb qui poder parlar) vaig descobrir, potinejant per You Tube, les Potter Puppets. Aquest és un dels meus episodis preferits, juntament amb el mític Bothering Snape ( que ja postejaré més endavant). Després del drama d'acabar les històries de l'heroi mag, i haver d'aguantar la frustració d'aquelles coses que no et van agradar (també en parlaré en algun altre post) m'ha consolat molt riure amb imatges com aquesta. A veure qui és capaç de no parar de canturrejar la cançoneta al cap!!

Snape, Snape, Severus Snape.. ¡Dumbledore!

På turné i Stockholm (I)

Part de les meves millors experiències tenen la seva llar al Nord d'Europa, a Suècia. Aquest estiu vaig fer una de les poques bogeries registrades en el meu currículum personal: creuar el continent per passar dos dies a l'adorable Estocolm i poder veure en concert un dels meus artistes preferits, Per Gessle. Així que amb no més equipatge que dos pantalons, dues samarretes, una guia de Suècia en anglès i el meu mp3 carregat de cançons de Mazarin, En Händig Man o Gyllene Tider vaig agafar un avió amb destí a la capital sueca dissabte 11 d'agost. Sense facturar i amb un munt d'hores per cremar (per la por a trobar-me un aeroport saturat com el de les últimes setmanes), vaig passar el matí asseguda a un banc del passadís de botigues del Prat, menjant croissants de xocolata del dia anterior (que, per cert, no ens van cobrar) i rient mentre una senyora de la neteja buidava les escombraries tot cantant alegrament alguna cosa sobre una Torre de Babel...

El viatge a Suècia és llarg i pesat, i més quan la pel·lícula és un pseudo-drama americà sobre cavalls i ranxos de Texas i et mors de gana ja que els nervis del matí no et van deixar esmorzar amb tranquil·litat. L'arribada, però, va ser puntual, i sense adonar-me, tornava a posar els peus al país que tants grans moments m'havia donat dos anys enrere. I d'aquí, amb entrepà en mà, a l'Arlanda Express, aquell tren odiosament car però que en vint minuts em deixava a dues passes del meu hostal.

Estocolm no em va decepcionar en la meva arribada. Sol, caloreta i una llum que et convidava a passejar mentre descontaves els minuts per l'arribada del moment musical de l'any. L'hostal seguia igual que feia un any i mig: la gent era amable, les instal·lacions correctes i vaig poder tornar a tenir un llit a la part de dalt de la llitera (on tens les preuades tauletes penjants per deixar-hi el telèfon mòbil i l'aigua!). Un cop fet el llit el millor que vaig poder, vaig tornar a deixar-me perdre la ciutat. Les meves passes em van portar a Skeppsholmen, l'illa coneguda pel famós alberg flotant Af Chapman (bastant brut, segons diuen...), i on l'estiu havia portat a la gent a estirar-se a la gespa sobre mantes, a prendre el sol en banyador, a mirar el mar bàltic amb ulls somiosos i a fer esport a l'aire lliure. Passejant-hi, un ja no recordava que estava en mig d'una de les ciutats més grans del Nord d'Europa.

El color dels herois

Tinc certa debilitat per les llegendes, i precisament aquesta mania em va permetre aquesta setmana retrobar-me amb el cinema asiàtic, que des del meu exili de la gran ciutat tenia mig oblidat. L'oportunitat va ser gràcies a Cuatro, que va recuperar aquesta Setmana Santa la pel·lícula Hero, del director xinès Yang Zimou (Happy Times, El camino a casa, etc). Tot i que no sóc una fan d'aquestes arts marcials anti-gravitatòries que tants aplaudiments va arrencar a Tigre y Dragón, aquest film em va atrapar, a banda de per la seva història llegendària de fundació de la nació xinesa, per la seva meravellosa estètica. El director fa, gràcies als trucs digitals, un joc de colors que permet que cada capítol estigui dominat per una tonalitat, que acaben al negre de la mort i el vermell de la sang, combinats en una última escena literalment multitudinària.

No m'oblidis!

Fa un parell de setmanes, aprofitant aquest descans provocat per la pasqua, vaig poder recuperar Olvídate de Mí!, pel·lícula que havia estat nominada a dos òscars (millor guió, que va guanyar, i millor actriu per Kate winslet). Va ser un d'aquells títols en què el boca-orella va funcionar com mai, tot i que a alguns l'oportunitat se'ns va perdre dins la llista de coses pendents.
Ara, gràcies a l'honorable Mr. Dvd la redescoberta ha estat possible. I, per fi, m'he deixat seduir per aquesta Olvidate de Mí! (en el títol original, amb el molt més suggerent títol de Eternal Sunshine of the spotless mind... un títol que fins i tot sembla desfer-se en la boca de qui el pronuncia, en realitat derivat d'un poema d'A. Pope recitat durant el film).
La pel·lícula, un excel·lent guió de Charlie Kaufmann, es presenta desordenada, potser un pèl desconcertant (però sense espantar-se, l'entrellat es dedueix molt abans que te'l comuniquin explícitament) i en diferents plans. El real i el mental; el què passa de portes enfora de Joel (Jim Carrey) i el que passa dins de la seva ment mentre li esborren els rècords de la seva ex-xicota Clementine (Kate Winslet).

Amb aquest film, de nou es pot recuperar el millor romanticisme (que no vol dir el més ensucrat) amb una clara sentència sobre la vida: nois, a l'amor no tot és color de rosa, però fins i tot el negre forma part de l'experiència d'estimar algú. Per això, no hem de permetra'ns la cobardia de fugir espantats a la primera foscor. Res no és etern (excepte l'oblit) però sempre va bé provar-ho mentre duri.

Propòsit d'Any Nou

Sí, senyors, ja som al 2005. L'hora dels propòsits. Jo la típica cantarella de l'aprendre anglès, anar al gimnàs o treure'm el carnet de conduir la deixaré avui per martiritzar els meus pobres amics físics i familiars, però per aquells internautes que accidentalment vingueu a caure a aquesta mísera i abandonada web, en reservo un d'important: Posar al dia aquest weblog. Espero que a partir d'avui mateix ens veiem més sovint.
Feliç any a tots!!

L'Amor és un Somni

Normalment, que t'agradin cineastes com Wong Kar-Wai sóna presuntuós i et proporciona moltes males mirades d'amics i fins i tot d'aquells que creus que més et comprenen. I, sobretot, si a algun d'ells els has fet acompanyar-te a veure una de les últimes novetats i acaben totalment desconcertats, tot afegint el director a la seva particular llista negra de "vés a veure-la sola".
No vull dir que es perdin l'essència del cinema: entenc que 2046 o In The Mood For Love puguin desconcertar a més d'un. Però com a romàntica empedernida i admiradora d'aquest cineasta hongkonès, no puc més que defensar a capa i espasa una petita joia que els Cinemes Méliès de Barcelona han recuperat durant la primera setmana de febrer de 2005: Chungking Express.
Si visitar els Méliès ja té un regust cinèfil d'allò més agradable (unes sales petites, acollidores, silencioses, i, sobretot, molt barates), fer-ho amb una pel·lícula tan deliciosa com Chungking Express incrementa molt més aquesta sensació agradable. Es tracta d'una obra menor, feta de pressa i corrents pel director en el descans del rodatge de Ashes of Time, que havia estat molt més complex i esgotador per l'equip tècnic i artístic del planejat. Chungking Express té, doncs, el format de redempció, de regal pels sentits, d'un petit i espontani alto al camí per recuperar les forces i la passió pel cinema.
Cadascuna de les dues paraules del títol fan referència a les dues històries que s'hilvanen en aquest film. La primera té lloc a l'estrany barri-mercat-carrer de Chungking, on un jove policia viu destroçat per l'abandó de la seva xicota May, i obsessionat amb el fet que fins i tot l'amor tingui data de caducitat. Aquest jove simbolitza el despertar de l'idealisme romàntic a una realitat sòrdida, de cinema negre, en què creu trobar el consol en una misteriosa dona de perruca rossa i fosques ulleres, sempre enfundada en una estrambòtica gavardina, que en realitat l'ignora irremeiablement. Aquesta petita història és divertida, intrigant, però sobretot xoca pel seu estil tècnic, on Kar Wai i el seu equip busquen noves formes de captar el pols als ritmes frenètics de la ciutat. I els seus batecs queden fotografiats com mai en el pròleg inicial.
De sobte, i d'aquí potser el desconcert d'alguns, la història queda incompleta en el seu punt àlgid i més confós, per donar pas a l'optimista història d'amor entre Faye, l'estrambòtica venedora de menjar ràpid a l'Express, i aquest policia poc avesat als canvis, i menys encara si són sentimentals, interpretat per Tony Leung.
Aquesta segona part, esdevé, de cop, l'essència del film. Més habitual en el seu plantejament tècnic, la història es mou a través de petites subtilitats, en un lent progrés que ve simbolitzat pels canvis en les mirades de Tony Leung, que de mica en mica van deixant el buit representat per l'hostessa que l'ha abandonat, per mirar per primer cop aquella noia que somia amb Califòrnia.
Amb un film asiàtic també es pot riure, i et pots sentir optimista. Wong Kar-Wai no només desconcerta, sinó que també ens fa tornar a creure en l'amor somiat. Estic segura que és el més romàntic dels cineastes que hi ha actualment, però també el més realista, i el que abans s'ha adonat que, en el fons, tots estem molt sols. I per fer més agradable aquesta soledat, res millor que recuperar aquest somriure dolç amb les divertides situacions de Chungking Express. Intenteu recuperar-la: no us la perdeu.

Jo he votat a les eleccions nord-americanes.

El títol és cert. I qualsevol persona del món que es pugui connectar a Internet ho pot fer. Ara, que no esperi que els pobres nord-americanes que tindran la papeleta de comptar vots el proper 2 de novembre tinguin en compte el seu vot. The World Votes és qui ho ha fet possible. Una web on podeu afegir el vostre vot contestant a una senzilla enquesta de quatre preguntes: a qui votaries, qui creus que guanyarà, i dues qüestions més sobre l'interès de les eleccions nord-americanes fora dels Estats Units.

La iniciativa va molt més enllà de la simple gràcia que ens pugui fer dir la típica brometa amb què jo he titulat aquest weblog. En realitat, dóna que pensar. Tot el món tenim els cinc sentits posats sobre els 200 milions de persones cridades a votar el proper dimarts. Bé, molt menys de 200 milions, si tenim en compte les imperfeccions del sistema electoral nord-americà, un tema que donaria per uns quants weblogs més i que espero poder comentar aquí. I perquè tant d'interès? Alguns poden dir que no és més que una manifestació més de l'hegemonia cultural, política, militar, econòmica (i segur que me'n deixo algun adjectiu) dels EUA sobre la resta del món. Una mostra més de la submissió de nosaltres, occidentals i europeus, davant de Washington. "I jo", diran alguns, "com a manifestació pública del fet que passo absolutament del que passi a l'altra banda de l'Atlàntic, no m'importa el més mínim el que passarà allà el proper dimarts".

Sincerament, crec que pocs quedaran amb aquesta opinió. Si algú ha estat, ni que sigui amb el cor des del sofà de casa, en alguna manifestació contra la guerra, si se li ha gelat la sang davant d'algunes de les brillants declaracions de George W. Bush i els seus seqüaços (no oblideu el cowboy de Georgetown), sap que la matinada del 2 al 3 de novembre el futur està en joc. I no tan sols el futur dels EUA, també de la resta del món. Ens agradi o no: el resultat serà clau per tot el planeta.

Per això, una iniciativa com la de The World Votes és tan important. Perquè reclama un dret, però amb una interpretació ambivalent. Hauríem de poder escollir tots els ciutadans a l'home que esdevindrà el més poderós del món, o simplement seria més just que qui domini el Capitoli no tingués cap influència en les nostres vides?

Si voleu seguir aquesta recta final de campanya, us recomano Electoral Vote Predictor, o bé l'especial sobre les eleccions nord-americanes de The Washington Post.

El llarg camí cap al carnet de conduir

Sí senyors, jo, igual que el 99% dels joves a partir dels divuit anys, m'he proposat treure'm el carnet de conduir i motoritzar la meva vida, o, com a mínim, la part del currículum vitae corresponent. En realitat, és una proposta que, com li passa al 75% dels innocents víctimes de la DGT, neix en ple mes d'estiu. Ja sabeu, aquella època en què aquests negocis dits autoescoles comencen a bombardejar les bústies amb ofertes suculentes. (Nota: la cursiva indica ironia, perquè 800 euros per un carnet rosa horrorós que, a més, no cap en cap cartera i no em porta l'assegurança del cotxe de regal, no pot dir-se oferta segons els meus criteris. Digueu-me estricta, si voleu).

Jo, innocent de mi, i aprofitant un curs més relaxadet del normal, vaig cometre l'error o l'encert de pagar la matrícula. Després, és clar, de la tradicional ruta per les múltiples autoescoles que la meva ciutat, petita però pel que vaig veure amb bons nivells de motorització, disposa. L'opció és la lògica i més catalana de totes: escollir la més barata. I a partir d'aquell moment, un any per passar aquest mer tràmit, que en diuen alguns, de la teòrica.

Porto ja uns mesos obviant el petit tràmit, però no malpenseu: l'emocionant codi de circulació m'ha acompanyat en viatges múltiples, i de mica en mica ens hem anat fent bons amics. He après a cerciorar-me, a saber llegir circulació en poblat entre línies, i el que més important de tot, a aprendre que a un ferit en circulació mai no li he de donar alcohol perquè mantingui la temperatura. Així que ja ho saben: conductors imprudents del món, llencin les seves petaques!!!!

Però si d'alguna cosa et serveix aprendre a conduir (en la teòrica, és clar. La pràctica serà una altra llarga llista de weblogs, de ben segur :P) és per descobrir què poc en saben aquests familiars i amics que tan de temps porten en el món de les maniobres i les senyals vials. Perquè sí, perquè la gent que porta anys i panys amb la cartulina rosa en el seu poder no sap la diferència entre arcen transitable i el que no ho és, i així, senyors de la DGT, no anem enlloc. I no hi anem perquè té poc sentit memoritzar a quina velocitat haurè de circular si condueixo un vehicle mixte amb nou persones a bord, dedicat al transport escolar, per una carretera convencional amb un arcén (aquest vell conegut) de menys d'1.5 metres d'ample. Si jo només vull conduir el meu Twingo vermell amb la meva gata com a molt en el seient de darrere!! (amb l'equip de transport homologat, és clar).

Però s'apropa el moment de la veritat, senyores i senyors. El moment del test final. El moment de dir adéu a la mania mesuratòria dels arcens. Benvinguts al món motoritzat.

Per cert, si algú s'està traient el carnet de conduir, que no es perdi aquesta web. Li serà molt útil.

Chips anyone?

La primera cosa que necessiten saber els lectors d'aquest nou blog: no sóc cap fanàtica de les hamburgueses i de l'Imperi McDonald's. De vegades, però, empesa per les presses, la falta de fons econòmics, les males influències i, sobretot, la pressió social que em fa oblidar les meves reflexions sobre els components de tan misteriosos trossos de pollastre i vedella (mai heu vist una part d'un pollastre amb forma de McNugget?)... doncs sí, he acabat entrant a un local regentat pel mismíssim Ronald McDonald.

Dubto que després de veure Super Size Me ho torni a fer en moooolt de temps. És el documental que Morgan Spurlock ha rodat sobre la dieta americana per excel·lència: durant 30 dies el subjecte només ha esmorzat, dinat i sopat menús McDonald's. És clar, uns menús americans més variats que els de les franquícies europees (no us perdeu les varietats en tamanys... realment impressionant) però tot i això certament avorrits. Doncs el Morgan s'ho proposa per descobrir com de nocius poden esdevenir aquests hàbits alimentaris, i déu n'hi do si ho aconsegueix: gran part de la pel·lícula se centra en l'evolució del pobre fetge de Spurlock, un òrgan segurament partidari del retorn del seu propietari a les inofensives tasques com a director de videoclips.

Malgrat els quilos de més i l'evident cost físic (déu n'hi do si hi ha espai per reflexionar), es tracta d'un documental divertit, amè, però també crític i punyent. Hereu, en definitiva, de la millor herència de Michael Moore. Super Size Me us farà pensar... si més no jo no paro de donar-li voltes a la qualitat d'aquest dinar preparat d'universitat que avui m'he menjat i que he pagat a preu d'or...

I és que aquest film no només ens parla de les quatre parets de les franquícies McDonald's. La reflexió sobre la societat americana, els seus hàbits, els seus greus errors, en són la veritable essència. I què millor en aquests dies que corren que conèixer una mica més d'aquest país on el proper dimarts es decidirà el destí del món.... Per cert: segons Electoral Vote Precitor (la web que citen tots els mitjans a l'hora de parlar de previsions de vot nord-americanes), Kerry 236 - Bush 281. Suposo que el cowboy que tant trabaja en ellou deu estar ben content.

Per cert, si voleu saber més de Super Size Me, podeu clicar aquí

Bienvenido al weblog zarita

Ya tienes weblog. Para empezar a publicar artículos y administrar tu nueva bitácora busca el enlace admin abajo en esta misma página.
Deberás introducir tu email y contraseña arriba para poder acceder.

En el menú que aparecerá arriba podrás: ver la página inicial (Inicio); escribir y publicar un artículo nuevo; modificar las preferencias de la bitácora, por ejemplo: los colores; Salir del weblog para desconectar de forma segura y ver la portada tal y como la verían tus visitantes.

Puedes eliminar este artículo. ¡Que lo disfrutes!