Torna la temporada

Porto més de quinze dies sense actualitzar, i tinc un munt de temes en cartera: per exemple, dues grans pel·lícules que he vist aquests últims dies (Wall-E, The Dark Knight), la preparació del retorn de Heroes, el torneig de bàsquet a Reus que vam anar a veure aquest cap de setmana... I no, en aquest post parlaré d'una de les coses més cutres que he vist aquests dies, però que, tonta de mi, em va enganxar.

No és cap misteri que m'agrada molt Jane Austen, que he llegit tots els llibres excepte Persuassió (que porta massa temps segrestat a la biblioteca i no puc agafar mai), que m'he baixat a internet i après de memòria totes les adaptacions en pel·lícules o miniseries BBC, i que puc espantar a més d'un dient de memòria la primera frase de Pride and Prejudice. Doncs bé, regirant l'altre dia pel fòrum de Pemberley vaig descobrir que l'ITV anglesa preparava per aquesta temporada una sèrie que es diu Lost in Austen. De fet, va començar dimecres de la setmana passada, i alguna ànima caritativa s'ha encarregat de penjar el capítol en parts al youtube. L'argument és el següent: una noia obsessionada amb el llibre Pride and Prejudice i desesperada perquè no troba el Mr Darcy de la seva vida (llegeixi's aquí el seu Colin Firth... que tot i que m'encanta no tinc gaire clar que sigui exactament el mateix), i que un bon dia es troba a Elizabeth Bennet (la protagonista) al seu lavabo. Resulta que hi ha una estranya porta secreta que uneix l'àtic dels Bennet amb la casa d'aquesta noia moderna (per cert, es diu Amanda Price, potser família de la Fanny Price de Mansfield Park).

A partir d'aquí l'Amanda queda tancada al món de Pride and Prejudice, i l'Elizabeth fuig cap al món real, sense estar en disposició de tornar. I la nova protagonista comença a regirar tot l'argument i res surt com hauria de sortir. S'emborratxa al primer ball, li ensenya l'escot a Mr Bingley, i pràcticament l'assalta quan l'enxampa fumant a la porta d'un ball.

Què m'agrada d'aquesta sèrie? Bé, m'agrada reconéixer personatges i situacions que he llegit o vist en diferents adaptacions, i puc assegurar que la sèrie et permet passar una estoneta agradable, i més si la vas veient en trossets de deu minuts durant un dia o dos. El principal problema, almenys per mi, és que aquesta sèrie es carrega l'atractiu principal del llibre: l'Elizabeth Bennet. Sí, després de veure la minisèrie de Colin Firth potser et queda la gran imatge del Mr Darcy, però si llegeixes el llibre, el personatge amb qui connectes és la Lizzy. I aquí directament la deixen a l'altra banda de la paret, sense possibilitat de moment de tornar. I l'Amanda-moderna és una espècia de Bridget Jones perduda en el món de la Regència, que no té ni la meitat d'intel·ligència que la protagonista original.

Sí, hi ha situacions que et fan riure, però no tinc gaire clar que el públic seguidor d'Austen accepti que Mr Darcy vagi a parar a mans d'algú que no sigui Elizabeth Bennet. Ni que sigui una Amanda Price que ens recordi a nosaltres mateixes.

Per què? Per què?!!

Després d'unes setmanes dures de tornada a la feina les coses em començaven a anar bé. Ahir a la nit estava contenta i tot per diferents motius.

1. Tinc el meu primer pont des de fa no sé quant de temps. I diumenge vaig a veure a Amaral, que toquen a les festes de Sant Magí (bé, avui les contalles de Sant Magí, que tampoc m'entusiasmen tant, però estan bé...).

2. He aconseguit que em donin permís per fer segon d'àrab a l'EOI (tot i que em costarà tornar-me mig boja per combinar-m'ho amb la feina, i hauré de sacrificar segurament la meitat de la lliçó cada dia...)

3. He aconseguit anar a la piscina d'una forma regular. Aquesta setmana he fet campana, sí, però estic guanyant en velocitat, resistència... I d'aquí no res seré la Michael Phelps femenina (jiji).

4. Sí, fan Olimpíades a la tele!!! I em puc passar els matins veient esports que de veritat m'agraden però que mai fan a la tele: natació, gimnàstica, atletisme... Visca Pekín 2008 i avall el canvi horari!! (i gràcies per les reemissions i la web de rtve!).

5. Després de dos mesos en blanc, he aconseguit acabar-me un llibre. Vale, sí, és el Diari de Bridget Jones, però després de tanta sequera més val començar per poc, no?

6. He començat a llegir-me El Senyor dels Anells. De moment només explica un munt de coses dels hobbits que no m'interessen gens, però a veure si millora...

7. M'he organitzat: no mato les meves plantes de set, vaig a comprar quan toca, faig la rentadora quan toca (i no, els llençols ja no surten caminant sols cap a la rentadora del temps que fa que no penso en ells...). I sempre hi ha gelat a la nevera (vainilla amb cookies de la Sirena... yuuuummm)

8. No fa calor! Puc dormir tapada, el cabell se m'asseca quan surto de la dutxa i no cal anar en bikini a treballar! (avui fa un vent de collons, però això és una altra història).

Doncs algú em pot explicar per què a algú se li ha acudit endarrerir l'estrena de la pel·lícula de Harry Potter fins al Juliol quan estava prevista pel Novembre? Quan ja hi havia data d'estrena a Espanya (28 de novembre)? Quin sentit té estrenar-la quan ja s'hauran acabat de gravar les dues últimes??? Jo no entenc res...

Mmmmm...

Fa tanta calor aquests dies que em passaria les hores en remull... Sentint el so de l'aigua xocant contra el meu cos a cau d'orella, veient el sol reflexat, tancant els ulls.. Ahir vam fer sessió intensiva de platja a Torredembarra amb ones gegants incloses, i avui he passat el matí a la piscina descoberta del CN Tàrraco. No m'hi puc quedar per sempre?

Els més malvats

La pàgina web Hollywood.com ha publicat recentment la llista dels malvats més malvats de la història del cinema. A banda que per primer cop hi ha aparegut el Lord Voldemort de Ralph Fiennes (tot i que a mi em fa més riure que por... ), que la lidera el magnífic Darth Vader (recordo que de petita m'aterroritzava veure'l estrangulant un altre sense ni tan sols tocar-lo) i que també hi entra el Joker de Heath Ledger (i quines ganes de veure aquesta pel·lícula, tant que en parlen...), a mi m'ha encantat el fet que hi estigui inclosa la magnífica Wicked Witch of the West, o el que és el mateix, la malvada bruixa de l'oest del Mag d'Oz.

La mítica pel·lícula de la Judy Garland la vaig veure de molt petita. És d'aquelles pelis que et queden records com a flaixos, però ets incapaç d'anar explicant com anava exactament l'argument. I entre el flaix del caminet groc, el mag d'oz entre fumeres i l'espantaocells, a mi se'm va quedar gravada la imatge d'aquesta bruixa. Sincerament, no m'acabava de quadrar on sortia un personatge de bruixa dolent, perquè em semblava que la mataven al principi (sí, no recordava que tenia una germana...) però aquella dona verda, de nas puntegut, vestit negre.. Sempre que he pensat en bruixes m'ha vingut la seva cara i la seva forma especial de retòrcer les mans.

Doncs bé, ara fa un parell de setmanes vaig agafar la pel·lícula a la biblioteca i em va encantar retrobar-me amb ella. No és que faci por quan ja tens 25 anys, però si et fiques en la pell d'un nen és bastant impactant... La meva única pena és no haver pogut anar a veure Wicked, el musical sobre la joventut de les bruixes de l'Oest i del Nord que ara fan a Broadway. Es veu que és tota una redempció pel personatge. I és que els dolents sempre, sempre són els millors personatges.

Un anyet més...

Ja he comentat vàries vegades que des que vaig fer els 20 anys noto que el temps passa excessivament ràpid. Me'n recordo de quan tenia 10 anys i els dies es feien tan llargs, on l'espera fins el proper Nadal, els propers Reis, el proper aniversari semblaven (i eren!) una eternitat. No sé si perquè llavors érem més petits i la dimensió del temps ens atabalava més o què, però aquests últims anys noto que algú li ha posat el turbo al món i no hi ha manera d'aturar-lo.

A veure, un número relativament rodó com els 25 impressiona, no? Un quart de segle, comença el camí cap als 30... Però el pitjor de tot és que aquests últims cinc anys han passat tan ràpid que sembla com si algú hagués fet petar els dits un dia i de sobte ja tingués cinc anys més. I no és que pugui dir que la meva vida no ha canviat en aquest temps: he acabat la carrera, vaig viure a Suècia, em vaig mudar a Tarragona, vaig començar a treballar, he après àrab (!) (vale, només una mica...), estic emancipada, tinc pis propi (bé, de lloguer...) i resulta que sé cuinar i tot. El cas és que un dia t'aixeques, mires la data o sents algun comentari, i ostres, ja fa un any o dos des que va passar allò altre.

Aquesta sensació la vaig tenir aquesta setmana, quan vaig entrar a la pàgina web de The Leaky Cauldron i em vaig adonar que ja feia un any que havia sortit l'últim Harry Potter!! I llavors em vaig enrecordar com vaig passar tota la nit, tot el matí del cap de setmana del meu aniversari devorant el llibre, com poc després vaig anar a Suècia i vaig comprar-me tota la resta de la sèrie en anglès... Però si d'això feia no res!!! O com me n'adono que falten unes poquetes setmanes perquè la Nemui torni per terres catalanes, perquè tot i que de vegades sembli una eternitat des que no la veig, però si ens vam estar acomiadant fa no res!!!

La cosa bona que els aniversaris semblin ara apropar-se en el temps és que no es fa tan llarg el temps entre festa i festa, i ja no pels regals, sinó per l'oportunitat de reunir amigues i amics i passar una bona estona parlant de tot i de no res. Amigues que, per cert, he descobert que són lectores amagades d'aquest blog.. I jo que em pensava que passàveu de mi tot i tenir l'adreça perquè no em deixeu mai  comentaris.. :'(

Engegant de nou els motors

Porto bastant de temps d’inactivitat en el blog per culpa de l’època d’exàmens i sobretot de les vacances. Vaig estar tres setmanes fora creuant de costa a costa els Estats Units i entre preparatius i nervis (a més del viatge en si) no he tingut temps de poder actualitzar ni que sigui una mica aquest blog. Llàstima que ja tot s’ha acabat, i que des de dimecres de la setmana passada he tornat a la dura vida del currante.... *sospir*. Tornar a la feina és sempre molt dur, especialment quan les vacances han estat una d’aquelles mítiques que recordes tota la vida i que t’ensenyen tants llocs inoblidables. Sort que hem començat un blog (l’he afegit també a enllaços) on anirem penjant les experiències i fotos d’aquestes tres setmanes de ruta per terres americanes. Suposo que mentre hi estigui treballant tampoc podré dedicar tant de temps a aquest raconet, però s’intentarà.

El millor des que vaig tornar dels Estats Units van ser els dos dies de vacances que encara em quedaven per adaptar-me: vam anar a la platja, de compres, amb les meves nebodes, vam veure dues pel·lícules senceres (El Mago de Oz i La Última Noche de Boris Grushenko) i vam recuperar-nos del jet-lag, què déu n’hi do si t’afecta!! Jo que sóc una dormilega de mena, que a les 10 de la nit ja se’m tanquen els ulls, estava amb uns ulls com taronges passades les tres de la matinada. I a les 11 del matí no em despertava ni la banda de Kusturica tocant a la meva habitació.... Per sort ara ja he tornat a agafar el ritme i ja sóc capaç d’aixecar-me a quarts de vuit, com abans, i com a mínim tenir una estoneta de temps lliure abans d’entrar en la voràgine laboral de cada dia...

El dia abans de tornar a la feina vaig dir-me a mi mateixa que no seria com altres vegades: que li donaria menys importància al treball i molta més al meu temps lliure, a la meva vida en definitiva. Doncs bé, un cop poses els peus a aquella redacció tots els propòsits se’t cauen a terra, perquè ja el segon dia estava treballant de deu del matí a quarts de dotze de la nit pel mateix sou ridícul d’abans. En fi.

Però bé, jo m’havia jurat i perjurat que aquest blog no seria per parlar de feina, i així continuarà. Segur que a partir d’ara hi haurà molts llibres, moltes pel·lícules, moltes experiències per explicar. I encara que sembli mentida, ja hem començat a pensar en el proper viatge! (el que fa el síndrome post-vacacional...). Doncs sí, estem mirant els bonics paisatges de Suïssa, però suposo que ja ho explicaré d’aquí un any....

I jo... amb aquestes sabates!!

Definitivament, el temps s'ha tornat boig. Des que a Montilla li va donar per parlar de transvassament de l'Ebre, que no para de ploure, i el que és pitjor, l'evolució del clima diari depèn ara d'una mena d'esquizofrència meteorològica que pràcticament ens obligaria a dur tot l'armari enganxat a l'esquena.

Aquest matí m'aixeco i està ennuvolat. Sembla que plourà. Opto per posar-me màniga curta però amb uns tirants a sota, a més de la jaqueta. De sobte, surt un sol espaterrant i a casa fa una calor insuportable. Opto per mantenir la roba però agafar la jaqueta fina de tres quarts pel carrer. Fa molta calor tot el dia fins la tarda. De sobte, mentre treballo, miro per la finestra i no és que plogui... està diluviant. I fa un vent fort. Genial, i jo que avui vaig amb espardenyes i sense paraigües. A la mitja hora, torno a mirar per la finestra i fot un sol impressionant, un altre cop. Carai, devia ser un núvol d'aquests primaverals que es passen i ja està.

Marxo de la feina i quan tot just he caminat vint passes començo a veure taques rodones al terra. No, no són taques, són gotes de pluja enormes!!! En tres segons, ja torna a diluviar. Corrent, torno a la feina a demanar empar i socors a una companya que em pot tornar a casa en cotxe. De tant que plou, hem d'agafar prestat un paraigües de la secció "oblidats" de la redacció per arribar fins al pàrquing, que és un minut i mig a l'aire lliure. I quan sortim del soterrani, ja no plou...

I a veure, amb tots aquests antecedents, quines sabates m'he de posar demà?!

Studying

Quan comences a treballar dius que la vida d'estudiant era molt més maca, però ara que torno a estudiar ( i tan sols un idioma!) començo a pensar que això dels exàmens no és tan maco com ho recordes... Dimecres passat vaig tenir la primera prova d'àrab, i demà tinc el plat fort (gramàtica i comprensió oral). Dimecres, per sort, s'acabarà el malson amb l'expressió oral (i que tots els déus dels països àrabs ens agafin confessats, perquè crec que necessitaré bastant il·luminació divina...).

Fa poc més d'una setmana em vaig despertar apurada perquè somiava que era el dia de l'examen i no m'havia estudiat els verbs. I em vaig dedicar al matí a estudiar-los. És com quan tenia els exàmens d'anglès de Cambridge i m'obsessionava el fet d'haver de portar el paper de la inscripció, el DNI i els bolis, i no deixar-me res. I, evidentment, abans de cada examen somiava que m'ho deixava tot. Doncs bé, aquesta sensació d'apuració la vaig tenir dimecres a l'examen d'expressió escrita: per què no havia estudiat més? En fi, el pitjor de tot és que aquest cap de setmana, mentre he repassat el temari, he anat trobant tooots els meus errors d'ortografia (que en són molts en 100 paraules...). Una cosa sí està clara: ja no els tornaré a fer mai més.

Entre conjugacions i vocabulari, aquests dies no tinc gaire temps lliure. Només la setmana passada vaig quedar per veure l'última d'Indiana Jones ( i tant de bo no hi hagués anat... ja en parlaré més endavant) i per veure Eurovision, i diumenge vaig anar a dinar a Barcelona amb les meves amigues. Però al tren m'acompanyava la inestimable llibreteta del vocabulari d'àrab. Aquest cap de setmana l'he passat a casa, tot i que només he dedicat algunes poques hores a estudiar. El vocabulari ja me'l sé, i simplement era acabar de polir algunes coses (espero!). L'objectiu és aprovar i poder passar a segon, si els horaris de feina m'ho permeten, però amb el meu ritme laboral no em puc exigir gaire més.

Com a mínim, fer exàmens mentre treballes té una avantatge: demà gaudiré de tres hores lliures de feina que no hauré de recuperar!!

Cues

Com molts estudiants de la meva promoció de Batxillerat, a Literatura Castellana vaig llegir els articles de Larra. N'hi va haver un que em va impressionar molt, anomenat "Vuelva usted mañana", en què l'autor critica el funcionament de l'administració i el funcionarat espanyol. Doncs bé, a Tarragona tenim tot un edifici dedicat al "Vuelva usted mañana", i és les oficines de la subdelegació del govern. És a dir, bàsicament el servei de Trànsit.

La setmana passada, com que vaig tenir dos dies de festa entre setmana (ja que em va tocar pringar al diari el cap de setmana...), vaig aprofitar per anar-hi ja que m'he de fer el carnet de conduir internacional per les vacances. Abans, com que una és previsora, va mirar per internet què necessitava: fotos, fotocòpies, originals... i paciència!

El primer pas és trobar el formulari que has d'omplir per iniciar el tràmit. A l'entrada, després de passar un control de seguretat sense escànner (com saben que no portava una pistola al bolso?!), hi ha un munt de paperassa per omplir, d'aquella que seria tan útil que es pengés  a internet per portar-ho ja tot ben signadet... Doncs no n'hi havia cap que digués "Carnet de conduir internacional". Davant del dubte, vaig optar per buscar informació. Però, on és informació? Per fi trobo la finestreta, i, oh sorpresa, resulta que per informar-te has d'agafar número a l'entrada. Torno enrere, agafo número, espero 10 minuts, i tot perquè l'home em doni el mateix imprès "altres operacions" que ja havia vist abans a l'entrada... En fi.

Torn ara de pagar les taxes. Que són més de 9 euros només per un any de vigor del carnet, però què hi farem. I sí, un altre vegada has d'agafar número i esperar. Comença a estranyar-me que no m'hagin fet agafar número també per entrar per la porta principal. Aquí sí que hi havia molta més cua, com a 20 persones per davant, però per sort la gent no s'entreté gaire a la caixa de Trànsit.. Un cop pagat, sí, torna a agafar número, ara per anar a la finestreta a què et facin el tràmit. I aquí ja no vaig tenir gaires queixes, perquè la noia va ser molt amable i em va atendre molt bé, però és impressionant que un tràmit tan tonto com aquest (que simplement és col·locar la teva foto i les dades del carnet de conduir en un  cartró en diferents idiomes...) et costi fer tres cues, agafar tres números i barallar-te amb tres funcionaris.

Això sí, he de reconéixer que no tots els funcionaris de Tarragona són així. I és que estic molt contenta perquè he pogut recollir sense problemes el meu títol de la universitat a la subdelegació del govern, sense haver de demanar hora ni res, i a més em van regalar un tub d'aquests que serveix com a funda. Deu ser l'excepció que confirma la regla.

Nou capítol

Bones notícies per acabar el passat diumenge: descobreixo que l'equip d'Snapecast havia penjat el primer capítol després que el 9 de gener s'acomiadessin de les emissions regulars. I resulta que l'havien penjat el 16 d'abril, i jo no em vaig enterar fins el 3 de maig!!!!! La veritat és que m'agrada força aquest programa, no només perquè l'Snape és el meu personatge preferit de Harry Potter i perquè després de llegir Deathly Hallows em vaig quedar amb ganes de més (la veritat, no se li dediquen gaires línies al darrer llibre). També m'agrada molt perquè són potser el podcast de Harry Potter més imaginatiu i divertit, els més poca-vergonyes i atrevits.

I, evidentment, de temes estrictament noticiables l'apartat estrella va ser el de les pel·lícules. No sé si ja ho he dit abans, però no sóc gaire fan de les pel·lícules de Harry Potter, tot i que reconec que la curiositat per saber com serà el resultat de vegades pot més que les meves reserves. Des del mes de gener, una de les grans notícies és que la versió al cine de Deathly Hallows es farà en dues parts, i que la dirigirà David Yates. No tinc gaire clar que això sigui bo o dolent. Per una banda, hi ha més possibilitats d'aprofundir en la història de l'Snape, ensenyar-nos més detalls de la seva vida anterior a la història... Crec que el llibre dóna bastantes pistes com per investigar per aquí. El problema és que dubto que això es faci, i que hi haurà interminables escenes de càmping al bosc.... I la part més dolenta de totes: el director David Yates és l'artífex de la que considero la pel·lícula menys satisfactòria de les cinc estrenades fins ara: HP and the Order of the Phoenix.

A veure, aquest llibre per mi marca un punt important al llibre, ja que t'ofereix tres-quatre pinzellades de l'Snape que després són claus. I a la pel·lícula es tallen. Un capítol tan important com Snape's Worst Memory es converteix en 20 segons d'escena (comptats... ho podeu veure al youtube...) i sense els ingredients indispensables! A banda, la pel·lícula és confosa, si no has llegit el llibre probablement no entens res (i que no em diguin que les pel·lícules es fan pels que hem llegit els llibres, perquè llavors serien més fidels a la història original, no?) i s'obvien moments com el mirall màgic del Sirius, o aquell enfat de Harry Potter al despatx de Dumbledore.

Doncs l'autor d'aquest desastre fet film serà també qui dirigirà el meu llibre preferit de la saga: HP and the Half-blood Prince. S'estrena al novembre, i aquí també tinc sensacions ambivalents. Per una banda, per temes de càsting sabem que es manté l'escena inicial d'Spinner's End (tot i que fins que no ho vegi no ho creuré...), però per una altra, fixeu-vos en el que he descobert avui: resulta que Tonks i Lupin apareixeran directament al dinar de Nadal de la família Weasley i ja seran parella. Final de la història pel que fa a aquest film. Impressionant.

Fent dissabte en diumenge

Ja comença a escalfar més el sol, l'aire es comença tímidament a tornar càlid i les finestres de casa ja s'atreveixen a passar hores i hores obertes. Quan em desperto al matí, el vidre de la finestra de l'habitació ja està calentet, i el sol fa estona que pica contra les meves cortines. Aquests dies en què la fresca olor d'inici de primavera comença a portar flaires d'estiu és el moment de treure's la pols acumulada durant l'hivern i posar-se en marxa.

Això és més o menys el que estic fent aquest cap de setmana. Reordenant, netejant, per rebre l'estiu en condicions. I he començat per escombrar racons entre els bits del meu ordinador, que divendres va començar a queixar-se insistentment d'un excés de coses acumulades entre les seves prestatgeries. Cal guardar el que es vol conservar en caixes sota el sofà (és a dir, en cd's que estaran desperdigats per la casa...) i deixar espai lliure pel que ens portaran els propers mesos (les fotos de les vacances?).

Porto tot el matí fent DVD's, i admirant-me de la de coses que hem acumulat i baixat d'internet en els últims mesos. Ara tot just acabo amb un DVD dedicat a adaptacions de Jane Austen: la versió d'Ang Lee de Sense and Sensibility, l'Emma de la BBC protagonitzada per Kate Beckinsale, i la més recent: una minisèrie de la BBC també sobre Sense and Sensibility (absolutament preciosa). Abans he acabat amb tots els capítols de Pushing Daisies (que hauria de veure algun dia...) i amb els discos que he baixat i que guardo per poder anar carregant al meu mp3 (música clàssica, James Blunt, My Chemical Romance, Queen, bandes sonores, Beatles...). I tot seguit començarem amb les dues temporades de Veronica Mars, que vam deixar abandonada ara fa un any, i que ara gravaré per si mai la volem recuperar.

Sembla que aquest hivern entre les mànigues i les arrugues dels abrics se'ns han colat unes quantes coses que ara cal tornar a classificar. I mentre, res millor que seure a l'escriptori tranquil·lament, mentre sento els ocells cantar, fent sudokus i gaudint mandrosament d'un matí de sol tímid i vent acaronador.

Viatges per l'Scriptorium

Aquests dies estic llegint molt Paul Auster. De fet, el vaig combinant amb Haruki Murakami, ja que crec que són dos autors dels quals no s'han de llegir molts llibres seguits, sinó anar-los alternant amb altres. Així, ara llegeixo un llibre de Paul Auster, després un de Murakami, i quan acabi amb el que estic (Tokyo Blues) començaré amb el següent de l'escriptor nord-americà (Bogeries de Brooklyn).

L'últim que vaig acabar va ser probablement el llibre que he llegit més ràpid de la meva vida. Va ser un diumenge que havia d'anar en tren des de Tarragona fins a Cerdanyola i tornar, i em vaig acompanyar de l'últim d'Auster, Viatges per l'Scriptorium. De fet, me l'havien regalat per Sant Jordi l'any passat i encara no l'havia començat a llegir. I tot i que no sóc gaire propensa a llegir molt al tren (acabo distraient-me i deixant-me portar per la música que porti a l'mp3...) en aquest cas la primera meitat va caure en les dues hores del viatge d'anada, i la resta, quan vam parar a Torredembarra, ja era història.

Evidentment, és un llibre bastant curt, però com els bons cafès, intens. És una història diferent, estranya. El lector es troba amb un senyor tancat en una habitació, vell, malalt i que no recorda res. Li comencen llavors a arribar visites, trucades, i es parla de gent a qui ell ha fet fer coses. Tot plegat, ens porta enlloc, i al mateix temps, t'enganxa d'una forma que no pots desenganxar els ulls de les planes.

És una història molt oberta, però la meva interpretació és que Auster homenatja al seu univers literari. Surten noms, històries i sentiments que han tret el nas en altres llibres de l'escriptor, uns personatges que volen exigir responsabilitats a la persona que els va empènyer a una existència tan dura. Si has llegit més d'un parell de llibres d'Auster, la història resulta fascinant. I més quan jo, que sempre dic que de vegades Auster cansa amb els seus personatges al límit de la supervivència i en ple procés d'autodestrucció, sempre he imaginat com seria si algun dia aquests homes i dones de paper cobressin vida i vulguesin ajustar comptes amb el seu director d'orquestra. Segurament no estarien gaire contents...

 

Comparats amb roques...

Aquesta és l'única foto que vaig poder fer del paisatge des del punt més alt de la Terra Alta, la cota 507. En aquests dies ue he estat sense actualitzar m'he oblidat de parlar sobre l'excursió que vam fer durant la Setmana Santa a aquesta comarca, per tal de resseguir les restes de la Batalla de l'Ebre.

No és que les antigues trinxeres, els monuments commemoratius i els centres d'interpretació em deixessin insatisfeta, però el que de veritat em va impressionar van ser les vistes. Poques vegades he vist un paisatge tan maco. A Corbera d'Ebre, on es pot visitar l'antic poble destruït per un bombardeig franquista, el silenci es combina amb unes muntanyes majestuoses, amplis camps de conreu... Entre Gandesa i Pinell de Brai, la carrretera discorre entre muntanyes que sembla que vulguin mossegar-te, i que es trenquen abruptament en apropar-se a tu. Des de Pinell de Brai, el paisatge és també preciós, però ho és encara més des de la cota 507.

Hi vam pujar caminant. Crec que eren 3 kms de pujada bastant accentuada (d'aquelles que deixes de sentir-te les cames de genolls cap avall), i a més feia un fred i un vent considerables. Però va valdre la pena. Des d'allà dalt es veia el riu Ebre brillar contra els últims raigs de sol, la central nuclear d'Ascó (si, ja sé, poc romanticisme en aquesta vista) i, sobretot, les muntanyes dels Ports de Besseit. És un parc natural que hi ha entre Tortosa i Gandesa, aproximadament, i crec que és una de les zones de muntanya amb una aparença més gran d'irrealisme. Són fosques, abruptes, enmig d'una planície on el paisatge sembla que mai s'acaba. Semblava de mentida.

Ein?

Més o menys així és com se’m va quedar el cos després de l’última classe d’àrab. Per temes de feina i malalties vàries em vaig haver de saltar dues classes just després de Setmana Santa, pel que em vaig estar gairebé tres setmanes sense estudiar. I l’aterratge ha estat com caure d’un edifici de quinze pisos...

A veure, quan un comença a estudiar àrab es planteja que el més difícil serà escriure de dreta a esquerra. I no, això et dura els deu segons que trigues a aprendre fer la primera lletra. Després dius: l’abecedari. I et costa una setmana d’aprendre’t les lletres, i una mica més per saber llegir amb més o menys soltura. Ara arriba el moment de pensar: ja veuràs la gramàtica... I la veritat, entre que no és gaire complicada i tinc força facilitat per aprendre’n, doncs no és gaire complicat.

On està el problema, llavors? Doncs al vocabulari. Quan la meva profe de la primera meitat de curs ens ho advertia no m’ho pensava que seria veritat... Sincerament, és horrorós. Primer, perquè no tens referències com sí pots tenir en una llengua romànica o germànica (gràcies a l’anglès). Aquí l’únic que pots pensar és: enrecorda’t que l’Alhambra vol dir la vermella, i que, per tant, vermella deu ser alguna cosa semblant... Però quan hi ha tres grafies per fer el so "ja", dues per "s", "t", i milers de matisos de "d", ja et quedes congelat. Afegiu que de vegades s’escriu la vocal, de vegades no, i ja us torneu bojos. I a més, que hi ha tants dialectes que cada concepte es pot dir de cinquanta formes diferents (uns masculins i altres femenins, per encara embolicar més la cosa), i tots són considerats estàndards.

Doncs al meu professor després de Setmana Santa li ha entrat la bogeria "fem vocabulari!", i en un dia ens va fotre les parts del cos, adjectius i colors. Tenint en compte que tinc totes les parts de la casa i el mobiliari-electrodomèstics encara per estudiar, us podeu imaginar que tinc el cap a punt d’explotar. En fi...

I a tot plegat hem d’afegir aquests fenòmens estranys que passen dins del meu cap en què es barregen idiomes. A veure, que algú barregi francès i italià és normal, no? O fins i tot anglès i alemany.Però jo l’altre dia pensava com dir "quatre" en àrab i em va sortir en suec. I em va costar com a deu minuts adonar-me que havia saltat milers de quilòmetres geogràfics, lingüístics i culturals. La cara de la meva companya a classe va ser de poema total.

Being alive... again

Ja pots sortir al carrer i sentir com la primavera et comença a escalfar la pell, com surten les primeres flors desafiant l'asfalt i el ciment, i com el cel torna a ser esfereïdorament clar. De nou, et tornes a sentir viu.

In vain I have struggled...

És una veritat universalment coneguda que un home amb una bona fortuna vol també una esposa... Bé, tothom que hagi llegit "Pride and Prejudice" de Jane Austen segurament coneix aquesta frase, i si l'ha disfrutat tant com jo, segurament també coneix l'altra veritat universal: ningú mai podrà interpretar el personatge d'Elizabeth Bennet de forma satisfactòria ja que tota dona que llegeix aquest llibre s'identifica tant amb la protagonista que és impossible que una actriu arribi a aquest nivell. Dic això perquè aquests dies he descobert una joia de la BBC que m'ha fet renunciar a una d'aquestes veritats indiscutibles, i, fins i tot, rebaixar uns quants esglaons la meva admiració per l'adaptació cinematogràfica que va protagonitzar ara fa poc Keira Knightley de la novel·la.

La raó és que aquests dies he devorat completament la minisèrie de la BBC del 1995 sobre "Pride and Prejudice", protagonitzada per Colin Firth (a la foto n'hi ha un petit tast...) i Jennifer Ehle. I tot i que m'encanta Firth i veuria els sis capítols 20 cops seguits només per veure'l a ell, la raó d'escriure aquest post és perquè m'he quedat meravellada per la interpretació de Lizzy Bennet. Quan vaig veure la pel·lícula de Keira Knightley, tot em va agradar força, però el personatge protagonista no em va satisfer tant com al llibre. Crec que la gràcia de Lizzy és que sap combinar l'elegància, la intel·ligència, el sarcasme i l'humor amb un equilibri envejable, que li permet enamorar tot un cavaller sense renunciar a la seva forma de ser. I al film es perd aquest equilibri, perquè la Knightley fa que la balança caigui cap al costat del sarcasme i la incorrecció... Potser com avui en dia seria el seu personatge, però no en l'època en què es situa el llibre.

La interpretació de Jennifer Ehle la vaig descobrir en uns videos del youtube que comparaven les dues adaptacions (BBC/cine), i llavors em va semblar freda... Però com que cinc hores d'adaptació prometien més que dues hores de film, em vaig descarregar la minisèrie a l'e-mule i em vaig disposar a gaudir-ne. I des del principi vaig canviar d'opinió. Ehle fa un treball a través dels ulls impressionant, perquè en tot moment desprenen vitalitat, intel·ligència, acidesa... Exactament igual que m'imaginava al personatge quan llegia, però sense caure mai en la mala educació o la incorrecció.

Potser la versió cinematogràfica sigui millor per aquells que no han llegit el llibre: permet entendre la història sacrificant la integritat dels personatges originals. La minisèrie, però, respecta tant la psicologia dels personatges i els detalls de les situacions que si (com jo) et saps pràcticament de memòria els capítols tot sembla tan en harmonia, tan perfecte... que tornaries a apretar el play en el moment en que surten els crèdits finals.

Perrea, perrea!

Jo sóc d'aquelles que cada mes de maig s'asseu davant del televisor amb un bol ple de crispetes i s'empassa sencera Eurovision. Fins i tot les puntuacions. I m'és igual qui enviï televisió espanyola, perquè la gràcia de veure aquest concurs amb tot el seu esplendor "icona gay" no té res a veure amb nacionalismes.

Ahir a TVE van fer el programa per escollir la cançó i intèrpret que finalment envien a Belgrad pel 24 de maig. Enguany, després dels fracassos de "un blodi meri por favó" o els "I love you mi vida" (composat per la Rebeca "duro de pelar"... ¬¬), ho han fet de forma totalment oberta a través de MySpace i votacions per internet i telèfon: Però als de la tele se'ls hi ha colat un intrús. El Chikichiki, que van muntar com una broma al programa de Buenafuente a la Sexta, va confirmar les sospites de molts (i els malsons d'Uribarri) i va guanyar per damunt d'una tal Coral (que a mi em recorda a Dana International...) i de La Casa Azul (els de Amo a Lauraaaa).

Reconec que, quan vaig veure al MySpace la cançó, vaig considerar un sacrilegi que arribés a Eurovision. Ahir vaig canviar d'opinió. Primer, perquè vaig riure com feia temps que no ho feia quan va sortir el Rodolfo Chiquiliquatre i aquelles ballarines que queien al terra i eren incapaces d'aixecar-se per culpa de les plataformes. I a veure, si Eurovision al cap i a la fi s'ha convertit en un circ, perquè no riure'ns de tothom a la seva cara? En el moment que vaig veure l'actuació, vaig visualitzar una actuació emblemàtica d'aquí uns mesos a Belgrad.

I segon, perquè el nivell de patetisme de la gala va ser brutal. Deixant de banda el cutre-jurat que hi havia (només cal mirar les cançons que ells van seleccionar per la final..), les actuacions van donar alguns dels moments del frikisme més grans de la història. Em quedaré amb uns quants: aquella Innata cantant "Me encanta bailar" vestida rosa i plata i amb una piruleta en forma de cor enganxada al micròfon; el basquíssim Arkaitz cantant una cançó latina estil Ricky Martin que es titula "Un olé" (!) mentre un tio feia saltar espurnes contra un barril al fons de l'escenari; el crim contra la música comès per Ell*as i D-Vine; i el ventilador a tota llet mentre la veu d'ultratumba de Coral fotia crits amb allò de "Todo está en tu mente".

Com a mínim, amb el Chiki Chiki, el propi cantant és conscient de la seva cutresa i l'explota. No puc dir el mateix de la resta de concursants.

Barco a Venus

De petita m'agradaven molt Mecano, però mai vaig poder anar a un concert perquè era massa jove... Em vaig consolar amb concerts com aquest per la tele. Ai, de vegades t'oblides com d'encantadors eren el final dels 80 i el principi dels 90.. I atenció a Nacho Cano al vídeo!

Posant-nos al dia....

Porto dues setmanes sense actualitzar, i  ja em començo a cansar que tots els meus posts hagin de començar així, però porto unes setmanes d'autèntica bogeria a la feina. Un estrès que encara és molt pitjor si tenim en compte que cada cop marxa més gent i en fitxem menys, i que el nostre programa d'edició s'ha aficionat a menjar-se els meus articles o filtrar-los per un forat negre.... Així que em veieu divendres a quarts de nou de la nit tornant a escriure un reportatge a cinc columnes. En fi....

En aquests dies, de coses emocionants no és que hagin passat gaires. Com que estem estalviant per les vacances d'estiu, procurem no sortir gaire i no anar gastant en cines i tot això, tot i que em moro de ganes de veure Sweeney Todd... però renego de fer-ho en versió doblada... Això sí, el passat 13 de febrer vaig rebre el meu primer regal de no-Sant Valentí.... que és el que passa quan te'l donen cinc hores abans que sigui 14 de febrer:

 La setmana passada, com que m'han encarregat un minirepor per una revista, vam anar d'excursió mig ociosa-mig laboral al Cap Salou, a Salou, clar... Es tracta d'una zona de penyasegats, bastant deixada de la mà de déu, però entretinguda de passejar-hi. Més que res perquè com que els camins per accedir a les cales estan com estan és més una aventura que un passeget de plaer.

Tot i això, em va sorprendre que enmig d'aquest Salou tan ple de ciment i que tant poc m'agrada hi hagi una zona que encara guardi un cert encant natural.. Ah, i els xalets que hi ha  a l'interior del Cap són una passada! 

I entre una cosa i l'altra aquesta setmana ha sortit el setè Harry Potter en català i castellà, cosa que m'ha donat una via d'escapatòria de l'estrès diari. Primer, perquè em van convidar a una tertúlia de ràdio com a friki major d'edat que és fan d'aquests llibres. I segon, perquè a la feina em van deixar escriure una contra sobre el llibre, així que per un cop he pogut escriure de coses que de veritat m'agraden. Així que no tot ha estat tan gris com semblava dilluns.... 

Quedarme los besos que se escapan....

... cada vez que respiras, cada vez que dormido me hablas.