Avui m'he aixecat pensant que aquesta setmana no portaria res de bo. I, en un intent desesperat d'arreglar tot plegat, he anat a la caça d'aquest llibre, que havia alliberat una bookcrosser. Doncs bé, després de 15 minuts de caminata, quan l'he trobat, el meu dia s'ha arreglat. I encara que avui està ennuvolat i fa una xafogor insofrible, mira, per mi ha sortit una estoneta el sol.
Aquest migdia he vist la peli de Harry Potter i el Presoner d'Azkaban... potser per cinquena o sisena vegada, no sé. I no és que ara vulgui parlar de la pel·lícula, sinó de com veure-la m'ha fet recordar aquells dies que vaig llegir els llibres per primer cop, quan vaig veure el film per primer cop a casa de la nemui (l'últim cop que vaig quedar-me a dormir a casa seva...)... Ella, pobra, que s'havia passat dos anys dient que m'havia de llegir els llibres de Harry Potter, i jo que li deia que a mi els bestsellers no m'agradaven, que eren llibres per nens...
Van haver de passar cinc mesos a Suècia, i caçar al vol deu minuts de la peli de HP i la Cambra Secreta per adonar-me que potser li havia de donar una oportunitat. I quan vaig tornar al Prat, una de les primeres coses que vaig fer va ser agafar-me el primer llibre de la sèrie a la biblioteca. Als dos dies, ja tornava pel segon i el tercer. El quart el vaig començar dues setmanes després. I el cinquè vaig demanar-lo en desesperació a la mateixa nemui perquè estava agafat a la biblioteca... Era el mes de gener, acabava de tornar d'Erasmus, estava desubicada, desacompassada amb el ritme vital de les meves amigues i el meu xicot, i m'avorria mortalment... I passava hores i hores estirada al llit i llegint sense parar.
A mitjans de mes vaig trobar feina, i llavors començava a llegir al tren, al metro, mentre dinava... I llavors van venir les pràctiques, i el trajecte Sants-Verdaguer de la línia 5 el passava de peu devorant el cinquè llibre de la sèrie. Al febrer van publicar el sisè llibre i el vaig comprar sense haver acabat l'anterior. El vaig guardar a la prestatgeria, mentre devorava l'exemplar que em tocava. I el sisè recordo que el vaig acabar pocs dies després, de matinada, tremolant de por, plorant... I vaig passar mitja nit en blanc donant voltes al destí d'uns personatges de paper.
D'aquí poc es publica el setè i últim llibre de HP en castellà i català. Jo ja el vaig acabar al juliol, en un cap de setmana, quan es va publicar en anglès. També el vaig tancar de matinada, i no vaig dormir gairebé res. Primer vaig quedar satisfeta, després decebuda, ara a mitges.
Jo no he tingut temps de créixer amb Harry Potter, perquè ja era gran quan ell va néixer. Però sí que guarda entre les seves fulles una part de la meva vida molt concreta, en què vaig deixar de ser estudiant per ser alguna cosa semblant als adults. I que cada cop que regiro entre les seves històries o la rememoro a través del cine, em torna al cap.
I aquest migdia recordava com el Presoner d'Azkaban em va sorprendre tant, com em va agradar, com continua sent un dels meus moments preferits de la saga.
Desgràciadament, últimament només tinc temps d'actualitzar aquest bloc durant els caps de setmana... I crec que així continuaran les coses fins que a la feina no contractin algú nou! Per sort, avui ja és dissabte, i he pogut relaxar-me i entretenir-me una mica. Demà vaig al Prat a tenir una dosi de clima familiar, i aprofitaré per llegir una mica al tren, que si no el meu retorn al món de bookcrossing quedarà molt malament si acabo aquest mes sense afegir cap lectura més a la llista (per més informació, teniu l'enllaç a la meva prestatgeria virtual...).
Aquest hivern, i a causa de les vacances que estem planejant i que suposaran una despesa extra, havia decidit no anar de rebaixes. Però malauradament la mort en servei de les meves sabates, la cremallera atascada de les meves botes negres, i el fet que les altres botes estiguin agonitzant, m'ha obligat a tirar de diners estalviats d'aniversari i actualitzar una mica el sabater. He anat al "súper" de calçat que hi ha al costat de la feina i he aprofitat les ofertes per comprar-me unes bambes i unes botes noves. Aquí teniu les imatges:
Feia tant de temps que no actualitzava que ja fins i tot se m'havia esborrat la contrasenya de la memòria del navegador! Han estat unes setmanes una mica estressants, afegides a aquest constipat que tampoc acaba de morir del tot.... En fi, que senzillament he pogut anar fent, i no donar gaire més de mi.
Avui titulo així aquest post tot i que aquesta nit m'he fotut 12 hores al llit (quan una es queda adormida dissabte de carnaval al sofà a les 11 de la nit és que ja es fa gran...). I ho faig per explicar un dels episodis més surrealistes d'aquesta setmana que, a més, va passar en un dels dies més estressants de la meva setmana laboral. Resulta que els dilluns i dimecres jo, al migdia, vaig literalment de cul, ja que surto de la feina a les 13.45h aprox (quan he entrat abans de les deu del matí...), arribo passades les dues, i he de fer el dinar i menjar i encarregar-me d'altres activitats de la llar (recollir plats, doblegar roba, preparar berenar) en un temps rècord, ja que a les 3 he de sortir pitant cap a classe d'àrab.
Doncs aquest dimecres ja vaig arribar més tard del normal perquè em vaig entretenir parlant amb una companya que just aquell dia m'havia dit que deixava la feina (snif!) per tornar a Barcelona. Arribo a casa a les 14.10h, el que ja vol dir amb certa intranquil·litat... I no he pogut ni ficar la clau al pany de la meva porta que la meva veïna del 2n 2a surt de casa seva amb la seva bata mig rosa (color de la tela) mig marró (color de les taques de.. no vull saber de què...). A veure, al meu edifici som només 6 pisos i tan sols 5 "famílies" que hi visquin habitualment, pel que trobar-se amb un veí és poc habitual. I la meva veïna és una dona... diguem que peculiar. És gran, baixeta, gorda, i està totalment com un llum. Així que imagineu-vos-la a contrallum i tota despentinada, i amb aquella bata...
"Que pots entrar, nena?". Jo entro, perquè em penso que es troba malament i necessita ajuda o alguna cosa. Ella em guia per casa seva fins a l'habitació i es fica a la finestra. "Mira, mira per aquí, que des d'ahir que sembla que veig un CADÀVER al solar del costat" (casa meva està envoltada de solars sense edificar... en ple centre de Tarragona). Jo em quedo ?????!!!!!???? , l'estòmac se'm regira i m'hi poso a mirar. No veig res. Ella m'assenyala, tira pedres i m'explica fins i tot que el presumpte cadàver ha canviat de posició entre ahir i avui!!!!! Li torno a dir que no veig res, però que truqui la policia si no està tranquil·la i s'ho mirin. I se'm posa a plorar! I són les 14.20, i encara ni he pogut entrar a casa!!!
I vinga a mirar i buscar el cadàver, i jo que només veig una bossa de color blau. En aquestes arriba el Jordi, i li passo a ell el marrón mentre em poso a cuinar en mode "ipso facto". Ell arriba a la conclusió que només són les bosses de plàstic, que són de color blau i la meva veïna pren per tela texana (en fi...). I la cosa va quedar així, tot i que vam estar un dia preocupats perquè feia massa que no veiem ni sentíem el marit de la meva veïna (acostumen a passar-se l'estona cridant-se i fotent òsties als mobles entre les 12 de la nit i les 2 de la matinada). Potser tot havia estat una estratègia per encobrir el crim? Per veure si havia amagat convenientment el cadàver? Al final, però, el meu veí va reaparéixer i, de moment, no han hagut d'acordonar el solar del costat ni hem notat cap olor sospitosa... Quan vinguin els del CSI, ja avisaré!
Ara que tenim TDT a casa (tot i que ens hem adonat que la majoria de dies tenim 30 canals i res interessant per veure), he pogut redescobrir un programa de televisió americà que ja vaig veure algun cop mentre vivia a Suècia. The Amazing Race (aquí traduït com el Gran Reto) és una gran carrera al voltant del món en la qual participen diferents parelles. Cada dia han de cobrir per si soles una etapa, amb els diners que els dóna l'organització, i trobar i seguir pistes, barallar-se per bitllets d'avió, fer proves físiques o d'enginy... L'última parella en arribar al final d'etapa és eliminada, i la resta surten al dia següent seguint religiosament l'avantatge de temps que van obtenir en l'etapa anterior.
A veure, el programa és molt americà, i de vegades cau en els tics tipus Gran Hermano... Però com a gran aficionada a viatjar no puc desitjar de somiar de participar-hi (llàstima que s'hagi de ser dels Estats Units per fer-ho). Tot i que és cansat, i que la gent és perd, fa proves cansades o molt desagradables, deu ser tant divertit viatjar pel món buscant pistes amagades, barallant-te amb els competidors, desesperant-te entre mapes... Si us plau, televisions espanyoles, volem una versió autòctona del programa ja!
Per cert, el programa es fa a Sony Entertainment Television (SET) en Veo.
Continuo amb els posts dedicats al cinema per parlar d'una pel·lícula que fa temps que tinc ganes de comentar. De fet, fa dues setmanes que al meu mp3 no para de sonar la seva banda sonora.
Feia temps que no m'agradava una pel·lícula tant al cinema. Potser perquè últimament tampoc no hi havia res especialment aprofitable, després dels fiascos de Piratas del Caribe, l'última de Woody Allen o la por que vaig passar amb El Orfanato (que, tot i ser bona, m'ho va fer passar una mica malament...). Així que va ser tot un canvi trobar una pel·lícula que de veritat vaig disfrutar. Es tracta de Across the Universe, un musical romàntic amb les cançons dels Beatles com a base.
La fotografia que penjo aquí és de la primera escena, on descobreixes dues de les coses que més em van agradar del film: primer, els arranjaments que han fet de les cançons (que, ja de per si són brillants...); i, segon, l'actor protagonista, Jim Sturgess.
La pel·lícula té els seus alts i baixos, i, de fet, ha rebut algunes crítiques bastant terribles, especialment a Anglaterra. I reconec que hi ha certa part psicodèlica (amb un tal Bono que més valdria que mai s'hagués plantejat disfressar-se d'actor i fer que la pel·lícula sembli per un moment un videoclip pel seu lluïment... ?!) que no em va agradar gaire.. Però hi ha alguns moments que salven la història de qualsevol foguera: la versió de Across the Universe a bord d'un metro de NY; Strawberry Fields forever; i les escenes del principi, on els Beatles, i el món, són encara optimistes i sense la taca de la guerra espatllant-lo tot.
Ahir, aprofitant que aquest cap de setmana vaig decidir quedar-me a casa per veure si així acabo de sortir d'aquest constipat etern (i sembla que ha funcionat en part, però no del tot..), vaig decidir donar-li una estrena definitiva al reproductor dvd que ens van portar els reis i vaig recuperar una peli que no havia tornat a veure des que estudiava a la universitat, i que portava a la meva col·lecció de films des de fa més d'un any, sense treure-la de la caixa.
Es tracta de 2046, de Wong Kar Wai. La vaig veure al cinema "obligada" dins d'una assignatura, tot i que jo ja feia temps que havia vist la teòrica primera part (In the Mood for Love). Després de recuperar-la ahir, tan sols puc dir que m'agrada encara més que el primer cop. Al cinema, em va desconcertar i se'm va fer llarga... Tot i que en global em va agradar. Doncs ahir, asseguda tranquil·lament al sofà de casa i embolicada en una manta, la pel·lícula em va absorbir completament. 2046 em va semblar més que mai un poema visual, i vaig entendre millor que abans aquell dolor del protagonista del qual intenta fugir, fugir... Però que ni en un tren futurista que viatja a través del temps es pot deixar enrere. Em van encantar les imatges futuristes, sí, aquelles que a molts els semblen fora de lloc, però que per mi són la millor expressió de les emocions de qui ha estimat i ha hagut de deixar-ho enrere...
I com no, sempre és un plaer retrobar-se amb Tony Leung. Feia temps que els nostres camins no es creuaven...
Ara que ja m'apropo als dos anys en aquesta ciutat, crec que ja puc dir que una de les coses que menys m'agraden de Tarragona és el vent. Ahir va tornar a haver-hi temporal de vent. Tovalloles enredant-se, plantes que cauen, la bufanda se't desenreda i comença a volar com a boja mentre passeges pel carrer, les corrents s'alien en contra teva a l'hora d'enfrontar-te als desnivells dels carrers...
És curiós que totes les vegades que he deixat la meva ciutat sempre m'he trobat en un lloc on el vent era protagonista. M'ha passat aquí, i abans em va passar a Lund. A Skåne no fa tant de fred com a la resta de Suècia, però de tant en tant bufa en vent bastant insofrible, igual que al nord de Dinamarca. Encara me'n recordo d'aquella tarda gèlida a Copenhaguen... I de les vegades que semblava que pedalejava a la meva bicicleta en marxa enrera per la força del vent en contra meva.
Però el vent té una cosa bona. Quan s'atura. I quan al dia següent el dia és net, brillant, perquè no ha quedat ni un núvol. I mentre passeges, et trobes les petites sorpreses que el vent ha anat deixant amagades el dia anterior.
*Imatge de Sigune.
Celebrem-ho!. He aconseguit ensortir-me'n d'unes angines-constipat que m'ha tingut dues setmanes sota mínims, els Reis m'han portat un rellotge moolt maco i un reproductor de dvd amb tdt (yay!) i, el que és més important de tot, he aconseguit acabat el dossier de deures de nadal d'àrab!
Feia com dos anys que no tenia deures de res. I sí, a classes d'àrab ens fan fer alguns exercicis, però res tan malvat com aquest dossier que m'ha tingut capficada tres setmanes! Amb el constipat i tot plegat m'era difícil concentrar-me, així que he hagut d'anar-ho deixant per més endavant. I entre ahir i avui per fi he aconseguit acabar la vintena d'exercicis. Tot i així, m'ha costat suar sang, ja que hi havia moltes frases que ni entenia, sense vocals al text (per què ha de ser tan estranya aquesta llengua?!!?) i amb uns coneixements de gramàtica que definitivament no tinc.
A finals de mes tindrem el primer examen, i no tinc ni idea de com m'ho faré per estudiar amb la feina... Últimament tots arribem al cap de setmana massa cansats com per fer un esforç com estudiar.. sinó que el cos et demana dormir, llegir tranquil·lament, anar al cine, mandrejar... Suposo que m'hauré de carregar les piles de l'energia positiva que vaig proposar-me pel 2008 i posar-me fil a l'agulla!!
Avui comença a treure el nas l'any 2008. L'any de les olimpíades, de l'expo de Saragossa, i de les eleccions generals. També l'any que en farà dos que visc a Tarragona i que sobrevisc a les inclemències de la feina i d'un minipis que ha activat el mode congelador durant aquests últims dies.
No sóc gaire de caps d'anys, per això ahir vam decidir quedar-nos a casa i preparar-nos un sopar per nosaltres dos: amb sípia, escamarlans, cloïsses i salmó... I vam rebre l'any nou sense gran soroll, arrossegant un constipat que ja ens fa companyia des de fa més d'una setmana i a més acomiadant inesperadament el meu mòbil. Es veu que l'aparell va aprofitar els moments de més intensitat al món del sms per apagar-se i no voler tornar-se a encendre.
Potser l'any 2007 no ha estat tan intens com ho va ser el 2006, però sí que hi ha alguns moments que han quedat més gravats. El viatge a Andalusia, el naixement de les nebodes, les eleccions municipals, l'escapada llàmpec i el concert de Per Gessle a Estocolm, o l'inici de les classes d'àrab.
Però avui es parla ja de futur, no? I pels propers 12 mesos m'he proposat moltes coses, com fa tothom. Vull llegir més, no queixar-me tant, no ser tant xafardera, cuidar-me més i ser més positiva amb tot! I tant de bo l'any nou ens porti també una feina amb horaris normals...
Una debilitat: els números de pallassos tristos. Un descobriment: l'altre dia, en plena programació televisiva nadalenca, el número "Storm" d'"Alegria", del Cirque du Soleil. Voleu saber com se sent un pallasso quan li trenquen el cor?
PS: He afegit als enllaços la meva recentment creada pàgina a Flickr. Hi aniré penjant algunes fotos meves que trobi interessants... A veure si així m'obligo a no només fer fotos per obligació laboral...
Quina setmana més estranya la de Nadal! Un podria pensar que amb dos festius, un mig festiu i dos laborables, aquesta setmana passaria volant. Doncs no. I tampoc és que ho estigui passant malament, però, de fet, he acabat els dies de festa més cansada que els vaig començar.
Primer de tot, perquè el 24, tot i tancar abans, acabem fent les mateixes hores (i de forma més intensa) que un dia normal. Segon, perquè en 48 hores he fet 4 vegades el trajecte Barcelona-Tarragona, he sobreviscut a 3 intenses reunions familiars i he patit els canvis a l'horari d'hivern de Renfe. I tot això acompanyat de quilos i quilos de menjar, torrons i polvorons...
La part bona? Evidentment la primera tanda de regals. Aquests dies m'han regalat un pijama, dues faldilles, un munt de caramels, una cartera i dos DVD's. I encara queda la segona part per Reis. Ah, i els meus regals sembla que han tingut un cert èxit, cosa que m'agrada força, tot i que jo crec que el més divertit és comprar-los, embolicar-los, pensar com els entregaràs...
Avui, que es torna a una certa normalitat, encara he tingut temps per sorpreses positives. He aconseguit anar a la piscina (tot i que m'he quedat sense aigua a les dutxes i gairebé moro congelada esperant que tornés!)i a la TV he descobert que Cuatro està fent Los Caballeros del Zodiaco. Sí!! Sense la mítica cançó de la nostra infància ("caballeros del zodíaco, contra las fuerzas demoníacas..."), però ai, quina il·lusió fa recuperar sèries que han marcat la teva vida.
En els propers dies em queda una llista interminable de coses per fer, com comprar el calendari de 2008 (que no passi com l'any passat, que fins el febrer no el vaig tenir), canviar la bombeta de la nevera, començar els deures d'àrab, escoltar la segona part de l'entrevista a JK Rowling a Pottercast, llegir, i preparar els propòsits d'any nou... Però d'una cosa sí que estic orgullosa aquest 2007 i espero poder mantenir l'any vinent: la ressurrecció d'aquest blog i ser capaç d'actualitzar-lo regularment. Això sí que es mereix un brindis!
Hi ha moltes coses que odio del Nadal, però hi ha unes quantes nadales que m'entusiasmen. Valguin aquests dos vídeos per felicitar a tothom que tregui el nas per aquest raconet de món...
I un record del Nadal més maco que he vist mai: el de Suècia.
Avui el mussol Snarky ha portat amb el correu el meu bitllet per l'Snapecast Express . És a dir, la meva entrada oficial a l'última emissió regular d'Snapecast. Sembla que el barret va dubtar entre col·locar-me a Ravenclaw o Slytherin, però al final vaig demanar el primer, ja que això de dormir a les masmorres sota el llac no em feia gaire il·lusió... El viatge serà el dia 9 de Gener, teòric aniversari de Severus Snape, i jo viatjaré al vagó tranquil. Jeje, m'encanta!
Surfejant per un fòrum he trobat això: perruques per a gats!!!! N'hi ha de rosses, castanyes i blau elèctric! I els models felins semblen prou satisfets amb el resultat estètic, tot i que d'altres gats que jo em sé no aguantarien ni un segon amb això col·locat... Així que enhorabona al pacient fotògraf que va aconseguir aquestes imatges (sempre que no es dediqués a petrificar-los amb males arts...). Cada perruca costa uns 50 dòlars, i un 20% es destina a una associació contra la crueltat dels animals. Quina ironia, no? Més informació a Kitty Wigs.
Vaig trobar aquest llibre, espellifat en una prestatgeria del meu germà quan devia tenir 6 o 7 anys. La portada mig caiguda, les pàgines rossegades, i alguna fulla a punt de desenganxar-se. No em va costar més d'un o dos dies llegir-me'l. Es veu que a la meva època ja no era lectura de classe, però tot i així jo el tornava a obrir i el rellegia i rellegia...
El que més m'agradava del Zoo d'en Pitus era que em feia sentir com una més de la colla. I em feia desitjar que jo també pugués fer una desfilada pel barri, dibuixar els cartells dels animals, fer les gàbies amb filferros de paraigües i anar de caça pel Montseny. I anar a recollir el bebè de tigre al zoo de Barcelona. I estar a la taquilla el gran dia d'obertura.
Aquests records normalment es queden enterrats, perduts, i un dia, de sobte, hi ha alguna cosa que els fa renéixer. Fa gairebé dos anys, vaig tenir la sort de ser a la presentació dels actes de celebració dels 40 anys del llibre. M'en recordo que saltava per la redacció, contenta perquè coneixeria l'autor i tindria una nova edició del llibre. La vaig rellegir al moment, aquella mateixa tarda ja tornava a passejar per les planes, per les il·lustracions de Pilarín Bayés, per la caça de la rata de claveguera...
Potser no li van donar el Nobel ni cap premi important de literatura. Potser no es va fer milionari. Però en Sebastià Sorribas va marcar la meva vida amb una cosa tan senzilla com difícil: ser capaç de guardar la meva infància intacta en les planes d'un llibre.
Impressionant el discurs beep beep de Dumby XD.