Walk like an Egyptian

Des d'avui i fins d'aquí una setmana estarem de viatge per Egipte, batallant contra dialectes àrabs, restes de l'Edat Antiga i mesquites. Tornarem carregats d'aventures per explicar!

Oh, what a beautiful morning....!

Per les fans de Hugh Jackman que pul·lulin per aquí, un petit regal per aquest dilluns al matí.

Panellets' Day

Doncs aquí estem, després d'una hora per fer el massapà, dues i mitja per fer tots els panellets i passar-los pel miniforn, així estava la nostra tauleta del menjador ara fa una hora i mitja. Evidentment, ara ja n'han desaparegut més de la meitat: alguns devorats, i altres (la majoria dels no presents ara) en un túper per portar-los demà a casa dels pares. La veritat és que ha estat el cop en què tot el procés d'elaboració (que no és gaire complicat, però sí que és llaaarrg) m'ha comportat menys problemes: no hi ha hagut ametlla per tot el pis, jo no he acabat arrebossada de massapà, no hem tingut moment de crisi "déu meu, no hi ha forma de barrejar tota aquesta ametlla amb tot aquest sucre" (petit truc: hi poso menys sucre que ametlla, i de pas així queden més lleugers) i, sobretot, la meva relació amb el forn ha millorat moltíssim. La clau: el paper vegetal per fer rebosteria, que és senzillament el millor invent del món. I des d'aquí animo al seu creador a posar-se a pensar immediatament en un aparell que permeti que als panellets de pinyons se'ls enganxin els pinyons, i no calgui anar-los posant un a un per després veure com van caient, de tres en tres, per la força de la gravetat. Enguany ha estat millor que altres experiments, però tot i així, és humiliant que els panellets de pinyons del guissona tinguin millor aspecte. Que no sabor.

Countdown to Panellets' Day!!

Aquest any em toca treballar el cap de setmana de Tots Sants, així que el gran dia de la preparació dels panellets l'hem hagut de traslladar al proper dissabte, d'aquí dos dies. Aquest matí, tot i que s'ha despertat humit, plujós i fred, m'he ataviat amb el meu abric i el meu mocador de coll i he anat a fer el primer pas indispensable: comprar tot el necessari. Ja se sap, l'ametlla mòlta, el coco, els pinyons... I el millor de tot quan començo aquest ritual és que és l'únic cop de l'any que vaig a una botiga de barri que hi ha darrere del mercat, que, la setmana que ve, segur que estarà fins a dalt de gent comprant ingredients per panellets. Avui, perquè encara era aviat i perquè els dies que fa fred els tarragonins s'amaguen com cargols a casa, no he hagut de fer gens de cua i he pogut fins i tot fer broma amb el venedor, un senyor gran venerable i gran coneixedor de les fluctuacions de preus de pinyons i ametlles.

I per donar forma a tot plegat enguany tinc un complement de luxe: un pinzell de silicona! He regirat mitja Tarragona fins trobar-lo, però ja és meu, i a veure si així com a mínim aconsegueixo que se'm quedi enganxat algun pinyó, que sempre em cauen tots...

En fi, dissabte publicarem els resultats!!!

Cinnamon Songs

Aquest cap de setmana he estat per casa dels pares, que sempre va bé per deixar enrere estrés i recarregar una mica les piles. I dissabte a la tarda el vam aprofitar per un dels passatemps preferits de la zona: anar a l’Ikea i el centre comercial Gran Via 2 de l’Hospitalet. Seriosament, no sé què era de les nostres vides abans que obrissin aquests dos centres, la veritat...

Doncs feia segles que no posava els peus a Ikea, probablement des de pocs mesos després d’haver-me mudat. Sempre m’agrada molt xafardejar aquesta botiga, perque té un munt d’avantatges sobre la resta de botigues de mobles: vas seguint un recorregut, pots entrar i tocar a totes les "habitacions" muntades, regirar calaixos, obrir electrodomèstics, rebuscar entre caixes d’ofertes... A mi, entre tanta cuina de somnis, em van venir ganes de quedar-m’hi a viure entre fogons interminables i metres i metres de marbre per preparar coses...

Però el millor de l’Ikea no és això, sinó un petit racó que hi ha un cop ja has passat les caixes: la botiga sueca! Quan vaig descobrir que això existia a l’Ikea, em va donar una alegria immensa, i ara, cada cop que hi anem, arrossego a qui sigui per fer-hi un tomb, i per uns segons, em torno a sentir en ple supermercat de Lund en els meus temps d’Erasmus. No és que tinguin una gran varietat de coses, i trobo molt especialment a faltar els kanelbullar (yum!) i els mazarin (yum!yum!), però com a mínim dissabte vaig poder rescatar una altra de les "delicatessen" de la reposteria sueca: les pepparkakor. Són més aviat típiques de Nadal, però com aquestes són les senzilles en forma de flor, i no amb forma d’arbre de Nadal, no passarà res si les mengem abans, oi? Però sens dubte aquesta petita caixa m’ha retornat als temps en què els dies tenien olor a canyella i cafè per emportar del Pressbyrån...

Dracula

Sempre havia pensat que la pel·lícula de Ford Coppola sobre Dracula era molt fidel al llibre original. Per això, quan em vaig començar a llegir el llibre de Bram Stoker, en anglès, pràcticament cada escena em recordava coses que havia vist al film, i pensava, què bé que hi hagi directors que no hagin d'inventar-se coses per adaptar grans novel·les!

Doncs bé, el passat diumenge vaig acabar el llibre (crec que és el primer amb més de 100 pàgines que en molt de temps aconsegueixo acabar sense haver de renovar el préstec a la biblioteca) i  la meva impressió va canviar radicalment. A l'encapçalament d'aquest article us recordo la primera escena de la pel·lícula de Coppola, aquella en què ens expliquen perquè el protagonista va cedir al vampirisme i el perquè de la seva obsessió amb Elizabeta/Mina.  És el tema que a tothom que li agrada la pel·lícula l'acaba captivant: la vessant romàntica del monstre, igual que a Frankenstein. És una escena genial, no en tinc cap dubte.

Però la cosa és que el senyor Bram Stoker no va incloure res d'això a la novel·la, és a dir, el director s'ho va inventar tot per apropar el film al públic contemporani. Al llibre (tot i que sí que és cert que està obert a interpretacions) l'únic romanticisme de Dracula és una certa preferència per les noies maques com a víctimes. No es parla de cap Elizabeta ni de cap amor de Dracula cap a Mina. El Dracula de paper és dolent, i s'aprofita de Mina per venjança perquè Van Helsing and co. el volen aniquilar per tot el que va passar amb la pobra Lucy (que, per cert, no és tan "putón" com a la pel·lícula).

El més curiós de tot plegat és que ambdues propostes m'han agradat. La pel·lícula, perquè está ben construïda i sap aprofitar-se de la base escrita per crear un univers que no desencaixa i que atreu l'espectador modern (la Nemui em diu que al final les coses desvarien una mica respecte de la novel·la, però jo no me'n recordo com acabava el film). I la novel·la, perquè és entretinguda, ben escrita i sap mantenir el suspens i el misteri com ningú. Fins i tot ara quan ja tots tenim ben clar que quan un entra al castell de Dracula es trobarà un vampir allà dins. El pobre Jonathan Harker no en té ni idea i ho passa bastant malament averiguant-lo.

Crec que pocs llibres m'han fet passar tanta por com, precisament, aquestes primeres escenes al castell de Dracula. És el punt més àlgid del llibre, que després manté un bon ritme, però mai a un nivell tan alt. L'estructura és també curiosa: tot s'explica a través de cartes, diaris personals i notícies fictícies als diaris. Al principi es fa una mica complicat potser entrar dins de la dinàmica de la novel·la, però a les 50 planes ja ni te n'adones d'això i tot simplement flueix de la pàgina 100 a la 300.

Aquesta lectura, a més, m'ha servit d'introducció a la temporada de Halloween. Perquè sí, jo sóc una partidària de la fusió entre Halloween  i la castanyada, i defenso que podem menjar panellets il·luminats per una carabassa amb una cara mal·lèvola i una espelma a dins. De fet, des d'ahir tinc col·locada a casa la meva "pumpking" de plàstic, i a més, em vaig quedar fascinada amb les decoracions de Halloween que vaig trobar pel carrer. Si algú va al Vendrell, que no s'estigui de mirar les pastisseries i supermercats del nucli antic, que són tota una mostra de com la fusió de cultures catalana i anglòfona poden ser bones!

Nous experiments culinaris

A la meva mini-cuina he establert la norma d’intentar provar alguna cosa nova almenys cada cap de setmana que tingui lliure; és a dir, que estigui per Tarragona i que no treballi. Aquesta setmana no ha estat un, sinó dos els experiments que hem posat en marxa, i tots dos han sortit força bé. Un millor que l’altre, però com a mínim no ha calgut recórrer a les truites d’emergència.

A la foto teniu el meu primer rissotto. No l’he fet a la forma tradicional, sinó amb una recepta simplificada que he trobat al llibre Deixa’m Cuinar a Mi, del qual ja en vaig parlar a l’hora de descriure els meus paquetets de carn. Bé, reconec que quan vaig treure aquella pasta blanca de la cassola estava convençuda que tots els grans d’arròs havien esclatat i que allò era una massa inmenjable. Però, vés per on, tampoc va quedar tan malament, i ens ho vam menjar de forma força agradable. A veure, no és un rissotto de restaurant, però és un començament. I potser més endavant m’atreveixi a anar experimentant amb la recepta original. Per cert, que em va costar 15 minuts de peu davant de la inmensa nevera de formatges del supermercat per trobar un paquet de parmesà ratllat...

L’altre experiment de la setmana va ser molt i molt més bo. Com que és Santa Teresa (bé, crec que és el 15, però és igual...) hem fet Torradetes de Santa Teresa. He de reconéixer que jo a aquest plat li he dit tota la meva vida "torrijas", i que en móns de parla castellana (llegeixi’s casa de mons pares, per començar...) és un plat típic de Setmana Santa. És més, encara recordo el meu viatge en època "santa" a Madrid i tots els bars amb el cartellet de "tenemos torrijas".

Doncs no! Resulta que els catalans de pura cepa les fan per Santa Teresa. I com que el plat és boníssim, tampoc ens calien gaire excuses per intentar-ho (de fet, el vaig planificar sense ni saber que era Santa Teresa...). Va haver-hi algun que altre incident durant l’elaboració: vaig cometre el tan típic error de novata de deixar que la llet se’m surti de l’olla quan l’estic bullint, i la cuina encara fa olor a llet cremada cada cop que l’encenc. Però malgrat el desastre que vaig muntar en els meus pocs centímetres quadrats de marbre, i l’aniquil·lació de forquilles i plats (gairebé no en van quedar per sopar!), després van quedar boníssimes! És impressionat el fàcils de fer que són, i com de bones després estan. Molt recomanable aquesta recepta, tot i que és una bomba de calories... Ideal pels que hem perdut una mica de pes les darreres setmanes!

Ah, i investigarem la recepta d’un dels grans descobriments del cap de setmana: el tallat de l’Argenteria de Vilanova!!

Retalls de premsa

Entrar a treballar a les 9 del matí a la redacció dos dies a la setmana, dues hores abans que ho fa el 85% de la resta de la plantilla, té una part bona: tens temps de llegir-te tots els diaris amb calma i tranquil·litat, i descobrir-hi reportatges interessants. Aquesta setmana m’he acostumat a fotocopiar aquells articles que m’han semblat interessants o que em creia que m’agradaria llegir però a la feina no tenia oportunitat (això passa els dies que entro a l’horari normal de les 11).

Doncs aquests darrers dies m’he trobat amb dues còpies d’una mateixa sèrie d’articles al diari El Mundo: es tracta de l’anàlisi de diferents estats clau en les eleccions nord-americanes, d’aquells que determinen qui dorm o no a la Casa Blanca. El País està fent una sèrie similar, però de moment m’ha cridat més l’atenció la d’aquest altre diari, i això que mai m’havia impressionat especialment la seva cobertura de la informació internacional.

Aquesta setmana he caçat al vol dos anàlisi: un sobre Florida i un altre sobre Tennessee. El segon m’ha fet especial gràcia ja que vaig poder conèixer de primera mà Tennessee aquest estiu, en la meva aventura per terres americanes, i comenta coses curioses sobre el transfons racial de l’estat i el seu sentiment de zona rural que es creu menyspreada des de les grans ciutats (i sobretot aquell NY que els americans de l’interior veuen com si fos extraterrestre... i és que de fet no tenen res a veure...). Però el reportatge que de veritat m’ha agradat és el publicat el 8 d’Octubre sobre Florida, i que signa Manuel Aguilera.

Com que sóc bastant fan de seguir les eleccions nord-americanes (llàstima que enguany m’agafaran lluny de casa i les hauré de seguir a través de diaris en àrab...), tinc gravada a la memòria aquells comicis del 2000, en què es van haver de recomptar els vots a Palm Beach davant l’ajustat de la victòria republicana. I van acabar guanyant aquests darrers quan a ningú ens ha quedat gaire clar que allò fos legal... però després va venir l’11-S i ja no li vam voler donar més voltes al tema.

Doncs el reportatge sobre Florida destaca coses molt interessants, com la llei vigent a l’estat (i que fins fa poc va estar temporalment derogada per un tribunal, a qui finalment se li ha tret la raó) que obliga a què els noms i dades dels apuntats al registre electoral coincideixin exactament amb els dels seus documents personals. I això crea problemes amb els hispans (que molt sovint es registren amb els dos cognoms, quan els americans només n’accepten un) o els de raça negra, especialment si són immigrants, als quals se’ls transcriu a Amèrica el nom de forma diferent a com es fa al passaport. I és que qualsevol accent, qualsevol petit detall, fa que se’t negui el vot a Florida.

"Hemos demostrado que el 65% de las personas que  tuvieron problemas para votar hace ocho años eran de raza negra o hispana"

Això ho comenten uns voluntaris que van cada dia a la sortida de les cerimònies de concessió de la nacionalitat americana, per apuntar els nouvinguts al registre electoral mirant en lupa cada lletra i cada detall. Fins i tot parlen que el 2000 es va fer servir una base de dades nacional per eliminar del cens aquells que estaven a la presó, i que moltes persones lliures, que simplement coincidien en nom i cognom amb algú que estava empresonat en un estat de l’altre punt del país, tampoc van poder votar.

La veritat és que trobo que Amèrica té molts elements que la fan molt interessant i que fins i tot t’hi fan venir ganes de viure-hi, sobretot després d’haver-la conegut de primera mà. Però em sembla que el seu concepte de democràcia no és un d’ells...

Analfabeta digital

Aquest matí em disposava tota feliç a actualitzar aquest blog i després veure el primer capítol de Gilmore Girls abans d'anar a la feina. En obrir la plana, m'ha tornat a assaltar una idea que últimament tinc força, i és que no m'agradava l'aspecte del blog. No sé si perquè jo no ho vaig fer bé al principi o perquè la gent de blogia ha canviat els paràmetres predeterminats, però la lletra apareix gran i atapeïda, i trobava que no era gaire llegible. I una altra cosa que m'obsessiona: m'ha desaparegut la data que apareixia a l'encapçalament de cada article.

Així que jo tota feliç entro a l'apartat d'aparença i començo a regirar. Primer busco com tornar a col·locar la data; activo tot l'activable i res de res, la data desapareguda. Pensant que ja ho seguiré mirant més endavant, decideixo arreglar el tema de la font dels articles. Tampoc trobo res de res. Enmig de la desesperació, obro el blog amb l'internet explorer (jo faig servir mozilla) per veure si aquí sí que apareix la data. I no, ella no surt, però per culpa de la foto de l'snoopy gegant que tenia abans com a logo, tota la plana es desquadra en aquest tipus de navegador (ho sento pels que heu patit aquesta versió tots aquests mesos).

Tornem-hi a l'apartat d'aparença: elimino la foto de l'snoopy i decideixo canviar l'encapçalament de la plana, ja que descubreixo la funció per pujar-hi una foto. I aquí no us dic cap mentida si afirmo que m'he estat ¡una hora! per aconseguir pujar aquesta foto meravellosa del gira-sol que ara veieu (si no la veieu, feu actualitzar vàries vegades, que es veu que costa que els navegadors agafin l'última versió del blog). I aquesta foto no és la primera que he escollit, de fet, perquè el sistema s'emperrava en tan sols col·locar-me una imatge que quedava mal ajustada.

Un cop assolit l'objectiu trobo, de pura casualitat, com canviar el tipus de font del text i l'interliniat. Justament per on havia mirat cent cops abans. Corregeixo això i el color de fons (aquí de forma més ràpida) i me n'he d'anar pitant cap a la feina sense haver actualitzat i sense veure la sèrie que volia veure.

Ah, i la data segueix sense aparèixer (però espero que us agradi el nou disseny retocat!).

Sort de Heroes...

Aquest mes d’octubre està sent més duret del normal: tornar a les classes d’àrab significa entrar a treballar a les 9 del matí, retallar el temps per dinar, i enllaçar després de més de vuit hores de feina amb dues hores de pirueta mental amb aquest idioma de vocabulari infinit. Sort que l’agobio d’aquests primers dies, en què a dures penes recordava l’abecedari, ja es va passant i es van tornant a despertar aquells raconets del meu cervell amb les banderes d’Egipte, Aràbia Saudí i bé.. uns quants més!

En aquests dies tan exprimidors, tan sols tinc tres escapatòries: la lectura, la cuina i les sèries! Perquè per fi ha tornat la temporada de sèries als Estats Units,i el que és més important, per fi ha tornat Heroes!! De fet, la tercera temporada (dedicada als villans) ja va començar el dia 22, però entre tecles i altres coses no ens hem pogut posar al dia fins aquesta setmana, que ja hem vist els tres capítols fins ara emesos, més el countdown del dia de l’estrena, i tot està preparat ja per demà al matí posar a baixar el quart capítol.

Què puc dir d’aquesta nova temporada? Els dos primers capítols em van agradar molt,  i el tercer potser ja va fluixejar una mica, però també és normal. Em va encantar el ritme accelerat que li van donar, els girs pràcticament des de la primera escena, i el munt d’incògnites que han anat obrint sense pràcticament donar-te temps a anar-les anotant mentalment. Del meu heroi preferit, Peter Petrelli, cal celebrar el retorn del seu homònim del futur, aquell de la cicatriu i la part fosca que tant em va agradar en aquell capítol mític de la primera temporada. Llàstima que ara no porti aquell abric llarg que tant m’agradava....

Crec que els creadors de la sèrie han aconseguit recuperar una mica el ritme respecte de la primera. És impossible recuperar aquell encant dels primers capítols, tal i com ja vaig dir a l’hora de comentar la segona temporada, però sí que és molt millor que  la a estones tediosa temporada passada, amb aquells capítols interminables al passat... Però si l’interessant és el futur!!

Bé, com diu algú, Heroes no deixa de ser una sèrie de consum ràpid. Sí, però precisament per això m’agrada tant. Perquè necessito crispetes, acció, però tot ben posat, sense que em prenguin per tonta. I si a més és amb actors interessants, quina queixa puc tenir?

Per cert, ja tinc preparades el retorn de Pushing Daisies i he decidit revisionar Gilmore Girls. Ja explicaré què tal!

L'èxit dels paquetets

M'agrada força això de moure'm entre fogons i provar noves receptes (fins ara, gairebé sempre me n'he sortit amb èxit relatiu...), però la meva limitadíssima cuina (dos fogons, un mini marbre i un forn que sembla tret d'un joc de nines) em limiten una mica. Totes les receptes que trobo acostumen a ser massa complicades, bé per les meves habilitats, o bé per la meva infraestructura material.

Per això m'ha alegrat molt trobar a la biblioteca un llibre com Deixa'm cuinar a mi. En realitat, aquest llibre està dedicat a adolescents que es queden sols a casa i prefereixen fer el dinar en comptes d'escalfar túpers. Totes les receptes són faciletes, no requereixen tenir una súper cuina i n'hi ha de molt apetitoses. En tinc unes quantes ja d'assenyalades per copiar-les i anar-les provant, i ahir a la nit ja va ser el moment del primer experiment.

L'estrena va estar dedicada als paquetets de carn. Són una espècie de bunyols de pasta de full (la vaig comprar congelada a la Sirena) farcits de carn picada amb cansalada i ou. És tan fàcil com fer la barreja i anar enrollant la massa al voltant, i després, cap al forn! Teníem por que la carn quedés crua per dintre, però el resultat va ser deliciós: la cansalada es va desfer i la carn va quedar en el seu punt, amb un gust similar a la pilota de l'escudella de Nadal.

La part més divertida de la recepta va ser el treball amb la pasta de full. Era la primera vegada que m'hi posava, i em va servir també per estrenar el meu nou estri per estendre la massa (jo li dic el rotllo, però sé que té un nom propi en català...). A banda d'omplir de farina tota la cuina, va ser molt entretingut aixafar la massa per fer-ne una ben fina, i després barallar-se per desenganxar-se del marbre. Així que estic disposada a preparar més receptes amb la pasta de full, ara que en tinc una reserva al congelador!

Mansfield Park

És curiós com canvien les coses segons passen els anys. Quan vaig descobrir Jane Austen (devia ser estudiant de primer o segon de batxillerat) vaig acabar la meva revisió a totes les seves obres en llegir Mansfield Park. Em va agradar tan poc que vaig deixar-ho estar allà mateix, sense ni tan sols provar-ho amb Persuassió ni Northanger Abbey. Vaig llegir el llibre quan tot just acabava amb Pride and Prejudice, i em va decepcionar moltíssim que la protagonista de Mansfield, Fanny Price, fos tan diferent d'aquella Elizabeth Bennet que jo havia idealitzat.

Doncs bé, gairebé deu anys després he donat una segona oportunitat  a Manfield Park. De fet, ja no recordava gaire cosa més que qui era la protagonista i amb qui es casava al final. Poca cosa més que algun home ric s'enamorava d'ella i ella deia que no el volia. És molt curiós que llavors em desesperés aquella actitud, però ara me n'adono que el que em passava era que no havia acabat de comprendre la protagonista. Durant anys, l'he considerat la més tonta de les "heroïnes" de Jane Austen. Ara, per mi és de les més intel·ligents.

I és que en aquest llibre la intel·ligència no es deixa notar en forma de focs d'artifici, diàlegs xispejants o accions desmesurades. La Fanny és prou intel·ligent per aconseguir el que vol, superar els obstacles, sense fer soroll, sense crear una mala opinió, i amb la imatge que continua sent tan bona nena i obedient com ho semblava al principi. Però no ho és: té un caràcter molt fort i aconsegueix el que vol, però sense fer mal a ningú ni pràcticament contrariar cap dels seus familiars. Té un coneixement de les persones molt més profund que cap altre personatge, i és que com a espectadora ella teixeix com ningú les tendències i relacions d'aquella escena social que té davant d'ella. I és que la Fanny Price és una reivindicació de la discreció, de la senzillesa, però no com a sinònims de submissió i falta de caràcter.

Un dia per Barcelona

De tant en tant, m’agrada baixar jo sola tot un dia a Barcelona i camuflar-me com a turista dins de la ciutat. Ahir va ser una d’aquestes ocasions, en part perquè tenia diverses exposicions amb força ganes de veure, i en segona part perquè també em venia de gust treure el nas per la Fira del Llibre Antic i Modern d’Ocasió, que es fa cada tardor al tram baix de passeig de Gràcia.

La primera sensació en baixar del regional i agafar el metro cap a plaça Espanya és quant de temps feia que no anava sola per la ciutat. I en sortir i començar a enfilar cap a Montjuïc, en quant havia trobat a faltar passejar per la ciutat i quin dia més esplèndid que m’havien regalat per aquest dissabte (divendres aquí a Tarragona va caure un diluvi universal que fins i tot em va tenir cinc minuts tancada al cotxe aparcat enmig de cascades urbanes d’Altafulla).

La primera parada va ser el Caixafòrum. Sempre que vull anar a Barcelona a veure exposicions acostumo a acabar en aquest preciós edifici, i és que té la doble virtut d’organtizar excel·lents mostres i, a més, ser gratuïtes. En aquest cas, volia veure l’exposició sobre Alphonse Mucha, precursor de l’Art Nouveau, i de retruc vaig poder visitar també la dedicada al Renaixement a Prato. Totes dues em van agradar força, especialment la de Mucha, que, a més de tenir unes imatges precioses, està molt ben estructurada i et dóna tocs de cadascuna de les seves facetes com artista.

Després, ja passat el migdia, vaig continuar l’escalada de la muntanya de Montjuïc fins a la Fundació Joan Miró. Allà era el penúltim dia per veure l’exposició d’Olafur Eliasson sobre "la naturalesa de les coses". Hi vaig anar perquè al MOMA de Nova York havíem pogut veure al juny una de les seves instal·lacions (una llum ataronjada que omplia tota una estança i que convidava a quedar-s’hi descansant) i tenia curiositat de veure més coses d’ell. La proposta no em va desagradar gens. Hi havia una vintena d’instal·lacions d’il·lusions òptiques, jocs de llums i colors, miralls que representen el sol, i el més curiós de tot: tota una taula plena de peces de Lego perquè els visitants hi facin la seva ciutat. I pensar que el guàrdia de seguretat va tenir el morro de tirar a terra tota una torre davant meu! A la foto, a la part de baix, podeu veure els cutres trampolins-xemeneies que vaig fer sobre una caseta ja existent. Tot el que hi veieu a banda ja m’ho vaig trobar fet, evidentment...

La sortida de la Fundació Joan Miró la vaig fer, com sempre, baixant per la Font del Gat. Cada cop m’agrada més aquest parc: no sé si perquè ara l’han arreglat o perquè li he agafat carinyo. I per fi vaig poder veure la cascada en ple funcionament...

Després d’un dinar ràpid, vaig anar cap a la Ciutadella, al museu de Ciències Naturals. Bé, quan jo era petita això era el Museu de Zoologia, i me’n recordo que mons pares m’hi van dur després de molts diumenges reclamant fer-hi una visita (no recordo més que animals dissecats, i els ossos d’aquella balena que es va morir a la platja del Prat). Ara, amb el nom canviat, acull una exposició d’allò més divertida: Assassinat al Museu. Resulta que el director del museu ha estat assassinat i tu has d’anar recollint pistes, com a bon detectiu, i decidir qui és el culpable d’entre sis sospitosos. Al mateix temps, i mentre vas d’escenari del crim a laboratoris o sala d’interrogatoris, vas aprenent com treballa la ciència a l’hora de contribuir a esclarir un crim. Molt curiós, per exemple, com es fan servir les larves per tal de determinar el moment de la mort (llàstima que les meves mates m’obliguessin a desquadrar els meus càlculs...). Al final vaig quedar amb dos sospitosos principals, i a l’hora de triar el meu acusat, doncs resulta que em vaig equivocar. Tot i que no estic gaire d’acord amb els arguments que va donar l’investigador en cap, la veritat...

Després de mirar els escenaris i stands encara buits de les Nits del Ramadà (només vaig poder sentir algun assaig sota l’Arc de Triomf) vaig enfilar de nou cap al metro i cap al passeig de Gràcia. Allà vaig recuperar forces a l’Starbucks (us podeu creure que és el primer cop que entro a un Starbucks a Espanya?!), on em vaig menjar un muffin de xocolata blanca i maduixa i un caffè latte de vainilla (visquen els xarops de l’Starbucks!). I després d’una mitja horeta llegint Dracula en un d’aquests sofàs tan meravellosos de la cafeteria, vaig baixar de nou pel passeig per veure els estands de la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió.

La meva intenció era trobar alguna edició antiga, maca i barata d’algun llibre de Jane Austen. Però mala sort: a tot arreu on hi havien llibres antics eren sempre els mateixos (!!) i, si no, venien llibres nous a preus rebaixats, però per aquests ja vaig a la biblioteca, la veritat... Això sí, m’encanta passar hores regirant llibres, tocant els lloms com si fossin màgics, i respirar aquesta oloreta tan bona de paper imprès...

Quan vaig acabar amb totes les paradetes, i com que encara em quedava mitja horeta per agafar el tren, vaig anar cap a la Casa del Llibre a xafardejar i veure si trobava alguna ganga. Hi havia tanta gent que vaig acabar fugint i agafant el tren d’abans. Es veu que ja no estic feta per les grans ciutats!

S'ha acabat

Doncs sí, la imatge d’aquí dalt és tot el que ha quedat en estat material dels onze dies de Santa Tecla a Tarragona, a banda de molta son acumulada que fa pesants els ulls i algun que altre múscul adolorit als braços, el coll i l’esquena. Aquesta que des d’aquest matí s’asseca al solet fresc de principis de tardor és la roba que vaig dur el 22 i el 23 a la cercavila i l’anada i tornada a ofici en el meu debut tecler al Ball de Serrallonga. Tan sols em va faltar poder sortir a la processó (va ploure...) perquè l’experiència fos rodona, però tot i això, els recordaré com uns dels meus millors dies. Malgrat que m’estigui una setmana sense poder fer servir com abans el meu pobre braç dret.

La veritat és que han estat dies intensos i cansats, però d’aquells que hi ha com una energia invisible que t’empeny cap al carrer. Dilluns 15 vam anar a la plaça Friki, el racó teatral i de circ de les festes, i un dels punts més gèlids de Tarragona. Vam veure el magnífic Capitán Maravilla, que ens va fer riure gairebé tant com l’any passat l’argentí Loco Brusca. La veritat, és que cada cop m’agrada més aquest espai, i més si tinc l’oportunitat de veure teatre que tant escasseja per aquestes contrades...

Dimarts, assaig, i dimecres i dijous, feina, tot i que precisament gràcies a la feina vaig poder veure l’estrena de l’Aligueta. I divendres, la Santa Tecla Petita. Tan sols vaig poder apropar-me als últims parlaments del Ball de Serrallonga Petit, que s’estrenava enguany, i al sopar post-cercavila, i m’he quedat amb ganes de l’any que ve poder veure més coses! I a la nit, la revetlla de les colles, de les meves preferides, perquè no toquen grans orquestres sinó grups més petits i amb un repertori més jove. Vam estar en dansa fins a les quatre de la matinada passades.

Dissabte, més assajos i més feina, i diumenge, també amb les eines de treball, pregó i arrencada dels gegants. I una tronada xulíssima. A la nit, versió reduïda de la Baixada del Seguici (la nit més esbojarrada de les festes) perquè tenia molt mal d’esquena i no volia fallar al seguici del dia següent.

Dilluns 22, el primer dia que surt el Seguici, plovia el diluvi universal al matí. Tot i la meva ansietat, a la tarda el temps va aguantar fins als darrers parlaments, que vam fer ja sota la pluja, però sense parar. I el 23, havent-nos ficat al llit a les 6 del matí i aixecant-me a les 7.40, també amb un plugim molt fi, l’anada i la tornada a ofici. I entre l’una i l’altra, un esmorzar al carrer Major i el Ball de Dames i Vells asseguts a les escales de la Catedral. Després, la tarda, es va limitar a seure a la Casa de la Festa i al sopar amb una invasió de pizzes a la nit. I amb la roba bruta de bandolera, cap a casa.

L’últim dia de festes, el dia de la Mercè, va servir per superar un trauma. Després dels pilars caminant (per més inri, sota un sol espaterrant), em vaig atrevir a anar a la nit al Correfoc. Sense ficar-me entre diables, és clar, però ho vaig poder veure tot de prop i sense patir! Una fòbia menys a la cartera!

I amb la carretillada final i la traca per la Rambla es va acabar tot. Ara caldrà esperar a una altra Santa Tecla perquè la ciutat torni a transformar-se. Avui, ja no queden barres de bar, ni cartells ni gots de les revetlles. Tan sols alguns records.

We're tumbling down

Tot aquest boom de la música per internet, de la difusió d’artistes populars de forma gratuïta només per fans, no m’havia afectat gaire. Ara, però, he descobert com d’interessant pot ser l’experiència. Fa unes setmanes vaig descobrir que Keane preparaven un nou àlbum (tinc els seus dos primers entre els meus preferits) i que tenien una cançó, Spiralling, en descàrrega gratuïta a la web. Em va costar actualitzar i actualitzar la maleïda web, introduir un cop i un altre les meves dades perquè tot quedés en blanc un cop donava al botó de "Enviar", però finalment ho vaig aconseguir i al meu correu va arribar l’enllaç autoritzat per descarregar-me la cançó.

Tot i la primera impressió de sorpresa, el tema em va entusiasmar des de la segona escolta, i cada cop que el torno a sentir, no me’l puc treure del cap durant una bona estona. Així que espero amb interès l’estrena del seu nou disc, Perfect Simmetry. La part més divertida és que aquests dies vaig rebent mails de la pàgina web oficial del Keane en què em van explicant les novetats: sortejos, concerts de presentació a Londres i, sobretot, minigira europea en petits locals.

I aquí és on comença el meu trauma. El dia 9 de Novembre Keane actuaran a la Sala Razzmatazz de Barcelona. En diumenge, de forma que fins i tot em seria possible anar-hi. Doncs resulta que aquest dia jo seré a molts quilòmetres de Barcelona, viatjant per Egipte, gràcies a un viatge que hem improvisat per aquesta tardor amb un raconet d’estalvis que anem fent a base de no anar a sopar fora i menjar marques blanques (ja donaré detalls més endavant d’aquesta aventura egípcia que planegem). O sigui que la meva passió per les piràmides i el món àrab em deixa sense sentir Keane en directe per primer cop.

Amb aquest  nou concert frustrat es comença a confirmar la meva maledicció musical. Per exemple, resulta que James Blunt va venir a Barcelona aquest estiu (i jo sense saber-ho) i a tocar també a Razzmatazz un dia que jo estava encara més lluny, viatjant pels Estats Units!! Curiós que l’home que vam escoltar insistentment a través de les interestatals americanes estigués just en aquells moments tan a prop de casa nostra.

O sigui que encara puc donar gràcies que al gran Mika li donés per visitar Barcelona la tardor passada coincidint amb els meus dies de vacances, i una setmana abans no marxés cap a París.

Per consolar-me, i per si algú no ha sentit la cançó, us deixo aquest vídeo que hi ha penjat al youtube fet per un fan i que els propis Keane ens recomanen a l’últim mail als seus fans.

 

Uh-oh!

Tercera Santa Tecla com a tarragonina, i com sigui de veritat la tercera consecutiva amb pluja m’hauré de plantejar l’exili. Nota mental: portar unes quantes dotzenes d’ous a Santa Clara i altres santes relacionades amb els partes meteorològics.

Objectiu complert

Ahir vaig dir que m'havia de comprar unes sabates noves davant de la defunció d'unes ballarines negres. I just ahir a la tarda vaig trobar aquestes sabates tan maques i que m'han sortit tan bé de preu: tan sols 4 euros més del que m'hagués costat comprar-me la samarreta de les festes. Ara, a disfrutar-les, i esperar que durin!

Pride and Prejudice (1980)

Continuant amb la meva acumulació d'adaptacions d'aquesta novel·la de Jane Austen, fa poc vaig veure a través del youtube l'adaptació de Pride and Prejudice feta el 1980 per la BBC, i protagonitzada per Elizabeth Garvey i David Rintoul. En general em va agradar, i crec que en aspectes d'adaptació literària i fidelitat a l'original fa un millor treball que la darrera pel·lícula protagonitzada per Keira Knightley. Tot i això, té un aire tan acartronat, tan de Estudio 2, que es fa a estones avorrida, pesada, i de fet, em vaig passar algunes escenes tan sols sentint el text i mirant per sobre alguna altra cosa per internet.

Coses que m'han agradat de l'adaptació: En primer lloc, el treball de la protagonista com a Elizabeth Bennet és molt bo. Potser no m'agrada tant com Jennifer Ehle a la versió del 95 (que és exactament com jo m'imaginava la Lizzy del llibre), però m'encanta la vivacitat i la ironia que imprimeix al personatge. M'ha agradat també que aquesta adaptació mantingui una escena que m'encanta del llibre: el sopar a casa dels Bennet després del retorn de Bingley i Darcy, i on la pobra Elizabeth es passa la nit maldant per estar al costat de Darcy, però tothom li impedeix i el dóna per perdut. És una escena molt divertida, i em va encantar que s'inclogués a la sèrie aquella escena en què els caballers tornen a la sala i la pobra Lizzy és absorbida per una dona tonta cansada dels homes en general. També cal destacar de l'adaptació com respecta els ritmes originals del llibre, la sensació que res està passant de veritat, i aquelles paraules dites a mitja veu al camp.

Coses que no m'han agradat: Bé, em vaig horroritzar de l'entrada d'Elizabeth sense estar convidada a Pemberley per parlar amb Mr Darcy de la fugida de la seva germana Lydia. Crec que quan tots els defensors d'aquesta versió es basen en el respecte per l'original, això els hi treu tota la raó, ja que mai de la vida una persona hagués pogut fer això. No entenc tampoc quin problema hi ha en respectar l'original: Mr Darcy visitant-la a l'hostal en el moment que ella llegeix les cartes, que és una de les escenes més tendres del llibre. El final de la sèrie tampoc va anar gaire més enllà: tornen a fer un "copy-peggy" de la conversa de la segona petició i de les xerrades divertides de la parella dies després del compromís. Van caminant tots dos pel jardí i es van parant cada tres passes per dir una frase que, de fet, pertanyen a dies diferents. La veritat, no entenc la mania dels adaptadors de no respectar la conversa del "per què et vas enamorar de mi" en el moment que toca, quan ja han passat diversos dies del compromís. I la falta d'intensitat, perquè malgrat els múltiples temes del llibre, ells es casen enamorats, no?

I el pitjor de tot: el Mr Darcy. La seva actuació rígida i seriosa funciona de forma magistral al principi (en canvi, costa de creure que Colin Firth pugui no caure bé a algú al principi de la sèrie del 1995), però no a la segona meitat. No veig a Elizabeth enamorant-se d'ell, a no ser per aquest somriure del final. Llàstima que no ens l'ensenyin fins a l'última escena.

Tot i això, val la pena l'esforç de buscar els capítols pel youtube. Només cal buscar les paraules "lizzy" "darcy" i "1980".

Santa Tecla ja està aquí!!

Ara que la casa ja torna a estar en ordre ( i què bé que ha quedat tot, després d’hores i hores de pintura i neteja i recol·locació), és el moment de poder disfrutar amb calma de les festes de Santa Tecla. Ahir van començar amb allò que passa sempre a aquesta ciutat i que m’encanta: tothom al carrer a gaudir de qualsevol acte, per xorra que sigui.

Per exemple, la foto és del que seria l’arrencada oficial del que jo anomeno pre-festa (és a dir, tots els dies que passen des d’ahir fins al 21, quan es fa el pregó i comença el gruix de tot plegat). Es tracta de la Crida, una cosa tan senzilla com que surt l’alcalde i el perpetuador de les festes al balcó, criden allò de Visca Tarragona, Visca Santa Tecla, i encenen una traca. Deu minuts de petardos i cap a casa! Doncs per aquesta tonteria, la plaça de la Font s’omple fins a dalt mitja hora abans que comenci!

Ahir, tot i que encara tinc les cames ressentides de tant escalar prestatgeries, vam fer després allò que diem la ruta de les exposicions. És a dir, anar d’inauguració en inauguració a veure què es pilla per picar o beure (generalment, lo segon). Jo, que passo de l’alcohol, em vaig conformar en veure les fotos de les tres mostres: una sobre els quinze anys de la Víbria (no em va agradar gaire...), una altra sobre els 20 de la Mulassa (millor..) i, finalment, la meva favorita, la de Santa Tecla Digital, on hi ha diferents fotos d’aficionats de les festes de l’any passat.

El dia el vam acabar al concert de Ska Cubano  a la plaça del Rei, que, per cert, estava molt més plena de l’habitual. Com que era l’únic acte musical de la nit, i era el primer dia de Santa Tecla, la gent té ganes de començar a entrenar-se per la gresca. No sóc gaire fanàtica de l’ska, però com a mínim vam poder passar una estona divertida.

Per cert, enguany he decidit que trencaré una tradició i no em compraré samarreta de les festes. Necessito invertir els 20 euros en unes sabates noves, que, de ben segur, utilitzaré més que la samarreta. I com que tinc les de les edicions anteriors, tampoc desentonaré gaire...

Caos

Quan he entrat aquesta nit a casa m'he pensat per un moment que el famós accelerador de partícules de França-Suïssa havia passat pel nostre mini-pis i, xocant protó contra protó (que algun dia algú ens explicarà què significa) ha deixat tot al revés de com devia d'estar. Ara mateix em sento asseguda al mig del Big Bang, en un món que abans era recullidet i ordenat, i que de sobte és només això: caos.

La raó no és una altra que aquest cap de setmana ve el propietari del nostre cutxitril a pintar aquelles dues parets damnificades per les taques d'humitat. En fi, que em treurà la companyia inestimable de les cares de Vélmez que durant dos anys s'han anat perfilant al meu menjador i a la meva habitació. I per tal de fer la feina possible, hem hagut de regirar tot: l'escriptori a l'armari, l'ordinador sobre el llit (i perquè he demanat pietat per poder-me connectar aquesta nit), el sofà contra la tele, els gots sota la tauleta del menjador, la prestatgeria al mig de l'habitació, el microones i el forn buscant un lloc al món... I el que és pitjor de tot: les piles i piles de llibres formant les torres bessones, l'empire state building i el districte financer de New York en un microcosmos a la meva cuina. Ah, i el millor de tot l'espectacle: les ampolles de vi sota la pica del lavabo, substituint l'espai que abans ocupava la cistella de la roba bruta, ara amagada darrere de l'armariet.

La vida està del revès, tinc maldecap, i per moure'm del llit a la nevera he de fer pràcticament espeleologia. Vull que s'acabi.