El Musical Més Petit van formar part de la meva vida durant molt de temps. Cada diumenge, quan estudiava batxillerat, a les onze de la nit encenia la ràdio al meu walkman (sí, d’aquells que anaven amb cinta...) i escoltava La Quarta Paret, el programa que la companyia feia fins la una de la matinada. I encara que m’hagués d’aixecar a quarts de vuit del matí (quan vaig començar la carrera, a quarts de set) jo aguantava estoicament amb el meu walkman entre els llençols (sovint, amb el llum apagat i tot per no guanyar-me reprimendes familiars).
Del programa m’agradava especialment que, cada dia, s’escollia una cançó, i durant les dues hores, anaven emetent diferents versions. Després, al final, cantaven ells mateixos la seva versió al piano. I és que tot el programa es feia amb música de piano en directe, i incloïa reflexions, una entrevista sobre un espectacle, i, sobretot participació de l’audiència. Els oients podien trucar, i, durant la darrera mitja hora de programa, sortien en antena sota un pseudònim i es feien un propòsit per la setmana que tot just s’havia començat. El programa, per la seva banda, et regalava invitacions per anar al teatre i veure l’obra sobre la qual s’havia parlat abans. I la setmana següent, es trucava als mateixos oients, poc abans de la dotze de la nit, perquè expliquessin l’opinió sobre l’obra i com havia anat el seu propòsit.
A més de La Quarta Paret, també vaig seguir un programa d’estiu que van dirigir, Faunes, la senyal del qual m’arribava in extremis al nostre lloc d’estiueig. I tot plegat adobat d’obres de la companyia, o en què hi participaven els actors. Del Musical Més Petit vaig poder veure Casta Diva, Jugant a Rodgers (el meu favorit encara), i en la versió juvenil de la companyia, Molt soroll per Shakespeare. A més, vam anar a veure miniconcerts a l’FNAC i un concert especial un estiu a la Ciutadella.
I, de sobte, la meva vida va canviar i vaig perdre el rastre de la companyia. Van deixar de fer ràdio, o ho feien amb una periodicitat que mai vaig arribar a comprendre, i tan sols de tant en tant m’arribaven notícies aïllades sobre una obra que feien, o que ja havien deixat de fer.
Així estaven les coses fins el passat dia d’Any Nou, quan, tot mirant mandrosament el Telenotícies de TV3, vam veure que la companyia muntava Aquests Cinc Anys a la sala petita del Palau de la Música. I immediatament em vaig dir: "hi hem d’anar!". L’obra tan sols es feia del 2 al 6 de gener, i aprofitant que jo el dia 5 no treballava, vam comprar aquella mateixa nit les entrades i vam muntar una excursió nocturna a Barcelona, que també van aprofitar per veure la gran cavalcada de Reis i menjar uns deliciosos xurros al Cafè de l’Òpera de la Rambla.
El musical és dels que a mi m’agraden: una obra nua, amb música, bones veus, bones interpretacions i un escenari i una trama senzilla i sense pretensions de grans espectacle. I és que pocs musicals de gran format m’han agradat tant com aquest format. A Aquests Cinc Anys s’explica la història d’amor i desamor d’una parella a NY, des de la perspectiva dels dos protagonistes: el Jamie, un jove escriptor d’èxit que ens explica la seva relació des que es coneixen fins que es separen, i la Cathie, una cambrera de l’Strabucks i aspirant a actriu de musical, que ens relata la història des del trencament fins a la primera cita. L’obra, procedent de l’off-Broadway, està escrita per Jason Robert Brown, va tenir un gran èxit a Estats Units, on va guanyar diferents premis.
La trama s’expressa a través de catorze cançons, un únic duet a l’equador de l’obra (quan es troben les dues línies temporals, en un banc de Central Park) i quinze ambients diferents en un escenari simple, amb cinc músics i el protagonisme ineludible del piano. El resultat en conjunt em va encantar, però sí que hi reconec un gran però: l’espai no és ni molt menys l’adequat. Crec que aquesta obra hagués lluït molt més en un espai com el Versus Teatre, més petit, recollit i íntim, però que una sala més gran com la del Palau, a més mig buida, no hi ajudava gaire.
Al principi, costa una mica entrar a l’obra i entendre com es desenvolupen les trames temporals. Però a partir de la quarta cançó tot remunta i l’obra t’absorbeix completament. He llegit per algun lloc gent que diu que no s’entenien les lletres de les cançons i que les interpretacions eren massa estàtiques. Al primer he de dir que jo ho vaig entendre tot perfectament (potser perquè estic més acostumada a mesos de sentir-los per la ràdio, no ho sé) i que he tingut molts més problemes per seguir lletres de cançons a grans musicals (Rent, Notre-dame de Paris, Maricel o Spamalot). I sobre les interpretacions, sí, no són gaire expressives, però és que jo trobo que el treball és interior. El Daniel Anglès (Jamie) pot semblar un estaquirot, però amb la veu (que no li falla ni una nota!) ho expressa tot. I la Pili Capellades (que sé que té una veu particular) és l’actriu de musicals que més em transmet de totes, i m’és igual que algun dels seus aguts sigui dubtós: per mi és perfecte, i especialment a algunes peces de to més còmic, on literalment se surt.
La llàstima és que l’obra ha tingut un pas tant fugaç per la cartellera que ja és impossible recomenar-la. Això sí, la companyia ha anunciat que farà una gira per Catalunya, així que caldrà estar atent per veure on torna a aparèixer aquesta petita joia del musical.
